els meus avis materns, des del 1926 fins a l'esclat de la guerra civil

En l’entrada anterior vaig acabar amb la boda dels meus avis materns el 15 d’octubre del 1925 a Ripollet. Seguiré uns vuit anys més tard, amb aquesta fotografia familiar de la primavera del 1933 a Ripollet o Cerdanyola. 

Any 1933

A l’esquerra asseguda hi ha la meva àvia, que s’havia tallat els cabells a lo bob i li feien unes ones precioses al seu rostre de pell pàlida. Porta un vestit de vellut que s’havia fet ella mateixa i unes sabates de saló, té una mirada profunda i posa seriosa i afable alhora. Al llibre de família hi consta la seva professió: profesora de corte y confección. La meva mare sempre l'havia recordat cosint. La bebè que té a la faldilla és la seva segona filla, que havia tingut feia uns mesos: la meva tieta Cèlia. Assegut al mig l’avi, en aquest retrat més a l’estil Jay Gatsby, amb vestit jaqueta clar, camisa blanca, corbata a topos, armilla a joc amb l’americana, i als peus unes sabates Oxford en pell blanca i negra que m’encanten. Seguia pentinat amb la clenxa al costat i un somriure al seu rostre morè dels passejos a l'aire lliure i les partides de frontón de quan anava a Barcelona. Se’l veu feliç. Amb ell un nen d’uns set anys. És el primer fill del matrimoni Satorres-Mogas: el meu tiet Alejandro. Al seu costat asseguda i vestida de dol, la mare del meu avi, és a dir, la meva besàvia, que es deia Eduarda. Ella va ser qui va ensenyar a cuinar a l’àvia Joaquima. Sabem que havia treballat a l’Hotel Ritz de cuinera, molt probablement al de Madrid, perquè en ser impulsat pel rei Alfons XIII, donaven feina a les vídues dels soldats morts en la Guerra de Cuba. I com vaig explicar a l’anterior entrada el meu besavi va morir de febre groga en tornar d’aquesta guerra. La dona que hi ha dreta rere la meva àvia era una empleada de la llar o algú que els havia ajudat, ma mare no la va saber identificar mai gaire bé.

Què va passar després del casament? Just després, l’any 1926, van destinar l’avi a fer de mestre a Porriño, Pontevedra. El viatge era en tren i devia ser llarg, és clar. Allà va néixer a finals d’aquell any el tiet Alejandro, el nen que veieu a la foto, que tenia bones aptituds per al piano i els estudis. D’adult va ser professor de piano, músic i catedràtic de ciències exactes a la Universitat de Barcelona. A Galícia hi van passar uns sis anys, l’àvia es devia enyorar dels seus i van tornar a Catalunya. A l’avi li van concedir una plaça de mestre a Cerdanyola, on va néixer la tieta Cèlia, que és la bebè que té a la falda la meva àvia. La Cèlia va marxar a París a treballar i aprendre l’ofici de perruquera, ofici que va exercir fins que es va jubilar.

Després va esclatar la Guerra Civil, la meva àvia seguia fent de modista, l’avi era mestre nacional i eren a Cerdanyola quan els republicans se l'enduen a la presó per donar suport als nacionals. Va passar-hi uns dies. La germana gran de la meva àvia, que es deia Neus com la meva mare, també feia de modista. Eren molt bones modistes, de fet. Com ja vaig relatar, tots els Mogas, el pare i germans de l'àvia Joaquima, eren republicans. Aquesta germana de l'àvia sembla ser que tenia contactes entre les seves amistats i van poder treure l’avi de la presó.

Com la zona era insegura van marxar cap a Cartagena, la ciutat natal de l’avi Eduardo. Allà va fer de mestre als nens, també. Es va lliurar d’anar a files, no sé si per mitjà d’algun conegut que tenia entre les amistats que havia fet a l'acadèmia militar de Toledo o com ho va fer. Essent a Cartagena els republicans van entrar a casa dels avis i van robar les joies de la Joaquima. "Els rojos", en deien ells. Era el 30 de gener del 1938 i allà, l’àvia, sense cap llevadora que la pogués assistir perquè queien bombes al carrer, va parir sola una altra nena: era la meva mare. La Neus Satorres Mogas.

Posar rostres i vida als avantpassats que no vaig arribar a conèixer és emotiu. Els veus allà tan vius i amb totes les vicissituds que van passar… que el mínim que puc fer és recordar-los aquí. Sembla que fa molt, però no fa ni cent anys d’això.

el casament del meus avis materns , any 1926

Aquests són els meus avis materns el dia de la seva boda, un dia pels volts del 1926 a Ripollet. Ell tenia 30 anys, ella 17. L’avi, amb un aire al Rodolfo Valentino, amb el seu vestit jaqueta, engalanat amb la pajarita al coll de la camisa, la rosa blanca a l’ullal de l’americana, el mocador a la seva butxaca, els guants blancs que sosté a la mà, una mena de rosari que li penja al pit i els cabells pentinats i enclenxats cap a un cantó. La iaia, no he trobat paral·lelisme amb cap actriu de cine mut. De rostre angelical, vestia de dol per la recent mort del seu pare, amb un vestit cosit per ella mateixa, merceditas amb taló als peus, una fina creu penjant del coll, el vel blanc aguantat per unes floretes que hi feien de clip. El ram, semblen gardènies blanques barrejades amb alguna altra flor més petita.

Com es van conèixer? Ho he contat aquí, però ho tornaré a relatar. Primer diré els noms: L’avi es deia Eduardo i va nèixer a Cartagena (Múrcia), es va llicenciar en magisteri a l’escola militar de Toledo, perquè el seu pare havia sigut militar i va morir de febre groga quan va tornar de la guerra de Cuba l’any 1898. Així que l’avi es va quedar orfe molt petitó. I tots els fills de militars tenien dret a una educació gratuïta en aquesta escola de Toledo. Allà tenien l’opció de triar la carrera militar o bé la de magisteri. Ell va triar magisteri. De fet allà va coincidir amb Francisco Franco, que era uns quatre anys més gran que ell, i com era un internat havia arribat a compartir habitació amb el futur dictador i altres estudiants. Amb alguns d'aquests havia fet amistat a Toledo, i quan durant la dictadura franquista venien a Barcelona com a alts càrrecs militars, havien passat a saludar l'avi per Montmeló. 

Com a mestre nacional va ser destinat a Catalunya quan tenia vint-i-llargs, primer a Cerdanyola i després a Ripollet. Com l’avi va viure amb nosaltres quan la iaia va morir atropellada per una camió, puc contar de primera mà el que ell m’havia contat, i era que el primer que va fer quan va arribar a Catalunya va ser agafar pamflets i revistes en català per aprendre’l, pamflets que no estaven permesos per la dictadura del Primo de Rivera que hi havia llavors. Exercint de mestre a Ripollet va ser on va veure per primera vegada a la iaia Joaquima. Ell sempre havia sigut un home presumit -com podeu veure a la foto- i a qualsevol del poble de Montmeló que li pregunteu us dirà que el recorda amb el seu vestit jaqueta, la camisa, l'armilla i la corbata. Ah, i La Vanguardia sota el braç, que llegia cada dia de cap a peus. En va ser un dels primers subscriptors. El fet és que si li feien falta uns botons de puny per a la camisa, cap al cicle de la Candiona que hi anava. La Candiona era la mare de la Joaquima, és a dir la meva besàvia, i un cicle era com un Corte Inglés en petit, on hi podies trobar de tot per al vestir interior o de mudar, articles de merceria i perfumeria. La iaia joveneta hi despatxava de vegades, així va ser que quan la va veure va dir: "Caramba, esta chica! Esta chica tiene que ser para mi". I és clar, cada dia li feia falta alguna cosa: ara uns mitjons de tergal, ara una corbata, ara uns mocadors... La besàvia, que era d'armas tomar, de seguida ho va veure i li va dir a la Joaquima: aquest mosso ve tant perquè t’està rondant, t'està rondant!

Dit i fet. La iaia va engegar a dida un noviet que tenia i es va comprometre amb el murcià. I el Domènec, el seu pare, que era republicà i català, va dir que la seva filla no es casaria amb un castellà i de dretes. Però va poder l’amor, al pare de la iaia li va agafar un infart del disgust i va morir amb 54 anys. Per això ella es va casar de dol, per la mort del seu pare. Sonaria la marxa nupcial de Wagner després del sí vull? De tot això farà ara cent anys. No us sembla una història de pel·lícula?

el regal d'una conversa

Era asseguda a la consulta del doctor Sobrequès. Anava amb temps perquè vaig pensar que si no hi havia ningú m’agafaria abans per a la visita. Quan vaig arribar hi havia una dona, que la recordo ara que m’assec a escriure aquesta història. Una dona de mitjana edat, escabellada, descurada, i amb el cap cot que mirava uns videos en el mòbil. Res destacable. Vaig seure en una butaca del davant on no hi havia ningú i al cap de poc el metge la va fer passar. La sala va quedar buida i vaig pensar que, malgrat que encara faltaven vint-i-cinc minuts per al meu torn, la següent en passar seria jo. Un minut després apareixia un senyor gran, d’uns 76 anys, que coixejava perquè tenia una cama més curta que l’altra. Portava una crossa al braç dret amb què s’impulsava per caminar i una plataforma d’uns quinze centímetres a la sabata del peu dret que compensava l’esguerro. Em va preguntar si la propera en entrar era jo quan anava a seure. Em vaig oferir per deixar-li el meu lloc, que era més a prop de la porta. No va voler de cap de les maneres. Li vaig respondre que tenia visita a dos quarts de quatre, “Vostè a quina hora la té?”, li vaig dir. “A les tres i deu”. Vaig veure que ja no seria la següent. No m’importava, li vaig dir, perquè anava amb temps de sobres. Després de nosaltres va arribar una senyora a qui van cridar de seguida. Al CAP de Llinars hi entra la llum per unes parets de vidre que donen directament al carrer, i des de la zona de consultes pots veure tota la serralada del Montnegre que, si el dia és clar, fa un efecte magnífic pel contrast del cel blau amb el verd fosc dels pins i els roures de la muntanya. És un marc privilegiat que va pensar molt bé l’arquitecte que va dissenyar l’edifici. Feia un sol que espetegava. El senyor va mirar cap al finestral, es va passar el tors de la mà per treure's la suor del front i em va dir: “mira que en fa de calor, avui!”. “Sí, tot i que a mi ja m’està bé. No m’agrada el fred, i miri, menys gasto en calefacció, perquè així no l’hem d’encendre”. Em va explicar que ell no havia de posar mai ni l’aire ni la calefacció a casa seva, doncs era d’aquelles que tenien les parets tan gruixudes, com les que feien abans. “És al davant de Can Torrent, saps on és?” Li vaig dir que no. “Si hi passes sempre hi tinc una furgoneta Renault molt gran aparcada. Es veu de seguida. Fa trenta-cinc anys que la vam comprar. I que n’estem de bé allà! Mira que ha vingut gent per comprar-la, però no, no. No volem”, i de seguida li vaig preguntar si tenia xemeneia. “No, ja m’hauria agradat fer-ne una però la meva dona no va voler perquè deia que feia molt de merder. Hi tenim un braser on ens posem a l’hivern i amb allò en tenim prou”. “És paleta vostè?” “No, no - No em tractis de vostè, dona! No, el que passa és que m’agrada i se’m dona bé.”. Vaig dir-li que jo no en podia tenir perquè vivia en un pis, però que una caseta amb una xemeneia era el somni de la meva vida. No sé si perquè ho vaig expressar tancant els ulls, talment ho estigués vivint que l’home va somriure i va dir: “sí, a mi també. Un foc a terra per fer-te les teves botifarres i un bon pa torrat, no hi ha res millor”. La conversa, més enllà d’això, va seguir. Em va contar que havia vingut de Còrdova de molt petit i que va treballar a l’escola Damià Mateu un temps -pel que vaig deduir de conserge- perquè en dir-me que sempre que l’anaven a veure els nens els ensenyava a fer-se cotxes amb pals de fusta, i que llavors arribava la senyoreta i li fumia crits. La senyoreta me la va dir pel nom, crec que era Rosa. I reia quan m’ho contava. La coixera li venia d’un accident de moto que havia tingut, i ara se li ressentia la cama bona perquè suportava més pes al caminar. “Perdona”, em va dir tot d'una com si li sabés greu i senyalant-se la boca. “És que estic venint per arreglar-me-la i me l'han d'acabar de fer”. Li faltaven les quatre incisives inferiors. No tenia perquè disculpar-se. Vàrem parlar de ponts i pròtesis i com de cares són. Una cosa tan important com la dentadura hauria d’entrar per la seguretat social.

El va cridar el doctor Sobrequès. En sortir de la consulta em va donar la mà i em va dir, “encantat”. “Ara aniré a arreglar el motor de la moto del meu fill petit que ja m’ha liat. No m’avorreixo, no…” “Millor que estigui actiu, clar que sí”. Ens vàrem acomiadar desitjant-nos el millor i el metge em va fer passar.

un record d'infantesa

Quan era nena, amb onze o dotze anys, ja vivíem a la unifamiliar del carrer Mogent 1 de Montmeló. Durant les vacances d’estiu era habitual que el meu pare em fes anar al Banc de Sabadell del carrer Major a cobrar les mil o dues mil pessetes que portava en un xec al portador. Llavors no hi havia targetes de crèdit i a les botigues es pagava només en metàl·lic. A mi m’encantava anar al banc amb el xec, quedar-me plantada al davant de la peixera de vidre del caixer i mirar embadalida com aquest picava les tecles de l’ordinador. M’agradava el rictus seriós de l’home i el sorollet ràpid de les tecles quan picava els números del compte corrent. I l’assistent del director, menuda, traient un llistat ben llarg que sortia per la impressora de l’oficina. El senyor del caixer sabia que jo era la filla petita del Pere Roca. Recordo perfectament la signatura del meu pare, signava en castellà: Pedro Roca, amb la cua final de la “a” que s’allargava per sota del cognom i del nom, però ben llegible. A l’època que es va fer el primer carnet, durant la dictadura franquista, era obligatori traduir els noms del català al castellà, no et donaven opció, però ell era Pere. Us deia que el caixer sabia de qui era filla i per això em donava les dues mil pessetes del xec. Als pobles prevalia el sentit de comunitat. Ara seria impensable que un nen anés a cobrar un xec al banc. Entre d’altres coses perquè ja ningú expedeix un xec bancari amb els diners que siguin per anar a fer la compra. Recordo que ja més gran, quan va tenir targeta de crèdit, el meu pare també em feia anar a treure els diners del caixer. Em deia el número secret i em feia treure cinc mil pessetes. Sempre pel mateix, per anar a buscar carn a la tenda del Pont o a la Rosa del peix o el Mundo Deportivo a la Teresineta. Per fer la compra. Però no només. També pel tracte humà que hi tenia amb la carnissera, amb la peixatera, amb la quiosquera… no m’estranya que amb el primer infart que va tenir fossin elles les primeres en anar-lo a veure a l’hospital.

una llum de capvespre

Hi ha una llum del capvespre taronja i hipnòtica. La gent corre apressada pels carrers de la ciutat. La llum és com de fa quaranta anys, recordes? Estreno una bossa en pell girada i color blau nit que m'ha regalat la meva germana Vanessa. A la mama no li agradaven gens aquells gots de vidre blau que posaven a la Fonda, cada cop que veníem i l'hi posaven li deia al cambrer que no volia aquell got. Li ho deia i jo em volia fondre, llavors. Tot i que tampoc era per tant, si ho penses bé. Aquella llum guarda alguna cosa de les paraules dites en la meva llengua fa anys. Com si hagués quedat congelat el capvespre amb unes paraules que expressaven els meus pares i les veiés sobrevolant en l'aire i ningú més se n'adonés. Un senyor des del seu balcó em fa avinent la sort que he tingut en aparcar el cotxe. "Just ara acaba de marxar una furgoneta", em diu "I pensar que fa quaranta o cinquanta anys tot això d'aquí al davant eren camps", segueix. Li agraeixo amb un somriure abans de marxar amb les meves germanes i la meva neboda i s'acomiada "que vagi bé, maca!"

En un carreró compro en un take away un sushi per sopar que em fa al moment un xinès. Esperem deu minuts mentre mirem l'aparador d'una joieria. No m'havia adonat encara de la llum del capvespre engolint la ciutat. Ho deixaré escrit.  

el cambrer pianista

Quan vaig entrar a la sala era tocant el nocturn nº 9 de Chopin. Una estona abans m'havia servit una Coca-cola i unes xips a la terrassa del bar. El vent era fresc, però feia sol i el volia aprofitar després de tants dies de pluja. Necessitava vitamines que em reactivessin. Vaig decidir anar a un concert de tarda de la Paula Ferré, una argentina que acabava d'aterrar des de Buenos Aires. Literalment. El concert era programat per a les 18'15, però a la cantautora li havien extraviat la guitarra entre tant d'equipatge i s'estava endarrerint. Quan vaig acabar la Coca-cola el cambrer em va dir que l'argentina començaria a les 19 h, així que vaig decidir anar a fer un volt. Que em toqués més l'aire i més sol de tarda mentre caminava pels carrers de Cardedeu. 

Ens van avisar que l'artista ja havia arribat i ens van fer passar a l'avant-sala, on era el jove cambrer interpretant tímidament el nocturn de Chopin. S'aturava a mitja peça, esperava i començava de nou. Una dona se li va acostar per dir-li que li agradava molt com tocava i el noi va somriure. Vaig pensar "em recorda el Sebastian de Lalaland, absort en els seus pensaments mentre toca una melodia que no és seva". Has vist Lalaland? Li vaig preguntar. Va somriure i va fer un gest afirmatiu amb el cap. Va aturar Chopin i va començar a interpretar City of Stars, començant dubitatiu, més aviat pudorós. El jove cambrer va seguir la melodia com si estigués al mateix pub de Los Angeles on la va interpretar el Ryan Gosling. Em vaig emocionar. Va acabar-la abans d'hora, com si no estigués segur de les notes finals. Vam aplaudir-lo totes les que érem allà esperant. Després va desaparèixer tan discretament com interpretava les cançons, sense que ens n'adonéssim. A la sala, un focus sobre el petit escenari il·luminava el rostre alegre de la Paula Ferré. Va poder cantar amb una guitarra prestada. Un vespre màgic. 

el cervell creador encara és molt humà

Any 2175. Hi ha una estudiant de lletres romàniques en un minúscul estudi als baixos d’un edifici antic, de mitjans del segle XXI. Està immersa en la traducció al castellà de l’obra de la seva quatràvia, que escrivia en català. Per alguna raó els seus rebesavis van guardar els llibres de la seva mare, els que hi havia en una capsa a la prestatgeria quan va morir i aquella caixa va anar de pares a fills, de casa en casa, fins arribar a l’estudi d’aquesta noia que s’assemblava molt a aquesta quatràvia que escrivia. Que fos estudiant de romàniques va ser per motiu d’aquella caixa amb llibres. Volia saber com pensava i com vivia aquella quatràvia. La llengua en què escrivia havia quedat com un reducte acadèmic, però allò era valuós. Tenia un retrat d’una dona no gaire diferent a ella. Havia conegut l’amor i el desamor. L'instint del plaer sexual. Mirava el cel com una constatació del que èrem i del que seríem. Les tasques del dia a dia se les prenia amb responsabilitat i l’escriptura resultava ser un oasi enmig de tanta quotidianitat. Però la quotidianitat mateixa era l’objecte de la seva escriptura.

El temps a l’any 2175 era molt més extens que al 2025. L’estudiant tenia un robot que li feia les tasques de casa i els àpats es feien fora o venien preparats en paquets de bosses de material orgànic. Tenia més temps per a l’estudi i el teletreball que li permetia pagar l’estudi on vivia.

Aturo aquí aquest meu relat imaginari. Em pregunto què seré jo per a un lector que em llegeixi d’aquí 150 anys -en el cas hipotètic que em llegeixi algú. Com d’antic es veurà l’idioma en què escric i si s’arribarà a entendre el que vull traslladar en els meus escrits. Si em veuran com a una escriptora contemporània, en el sentit que els meus relats els resultin no gens estranys, sinó com una història amb què s’identifiqui aquell lector de finals del segle XXII. Pico aquestes línies sobre el teclat d’un ordinador portàtil fabricat a la Xina. Deia en Charles Bukowski que en un futur a l’escriptor no li caldria ni picar les paraules en un teclat, sinó que seria suficient amb que es posés els tous dels dits sobre les temples i immediatament es traslladaria la seva història en una pantalla. Però que tot i així, la benzina que creava la història només seria a l’abast d’uns pocs talentosos. El cervell creador encara és molt humà.

La Rosalía de Castro escrivia a mà, amb tinta i ploma. Com ho va fer Dostoievski, Jane Austen o les germanes Brönte. Va escriure molt sobre la mort. I malgrat que en vida va poder gaudir de l’èxit literari, sempre va dubtar que la seva obra arribés tan lluny en el temps. Ni tan sols crec que imaginés que jo avui estaria aquí, 150 anys més tard, interpretant el que va deixar escrit.

Aunque no alcancen gloria,

pensé, escribiendo libro tan pequeño,

son fáciles y breves mis canciones,

y acaso alcancen mi anhelado sueño.

Pues bien puede guardarlas la memoria

tal como, pese al tiempo y la distancia,

y al fuego asolador de las pasiones,

sabe guardar las que aprendió en la infancia,

cortas, pero fervientes oraciones.

Por eso son, aunque no alcancen gloria,

tan fáciles y breves mis canciones.

Rosalía de Castro, Orillas del Sar (1884)

 

el quartet

Estava morta de fred. Feia mesos que m'havien ficat a dins d'aquell quartet, petit i fosc, al costat d'uns altres que no coneixia de res. No entenc com vaig aguantar amb tan poc oxigen. M'havia vestit discreta i de primavera feia un any i mig. De blanc i blaus pastel per fora i un calibrí de diari, talla dotze, a l'interior. Havia d'anar discreta com la meva història, passar desapercebuda com una treballadora més. La meva mare, però, em va dir que no m'havia d'avergonyir de la meva feina, que havia de seguir endavant, seguir treballant, alçar-me a diari i que si volia, podia contar amb dignitat què m'havia succeït. 

Em va semblar escoltar la seva veu. M'arribava opacada a través de la porta del quartet tancada amb clau. Vaig alçar una mica la veu, sóc aquí, mare! Però un senyor amb aspecte de setciències i quaranta anys més que jo li anava dient que no, que no sabia on era jo. "Això és la selva! Això és la selva!-li deia- tu no saps on t'has ficat!" 

Sabia que la meva mare no desistiria i que no em deixaria abandonada així com així. "Creu que no sé on em fico? Ho sé perfectament". Vaig escoltar que li deia al senyor amb corbatí que mirava per sota les taules per veure si em trobava. 

- Crec que l'Eric em va dir que la deixaria a dins del magatzem, per què no mira allà?

L'Eric va ser qui li va dir que em passés a recollir perquè ja no m'hi volia. Vaig respirar alleugerida. Vaig escoltar soroll de claus que giraven el pany i els meus companys de quartet que em deien: "quina sort que tens! Almenys a tu et venen a buscar. Nosaltres morirem de pena, aquí, abandonats, sense llum i a penes oxigen". Unes mans velles ens van moure i remoure fins que van aconseguir treure'm d'allà. Estava tota entumida.

- És clar, és que aquí només hi tenim els autors marginals, saps?

Veia la meva mare observant l'home des de la porta sense dir res. Va estirar els seus braços llargs per agafar-me. "Sí, és aquesta- va fer una inspiració profunda- No hi fa res, me l'enduré. Però si la teniu a dins d'un quartet difícilment la podrà veure algú". "Oh, és que no els podem treure tots!" Replicava l'home atabalat.

A fora m'enlluernaven els focus i la claror que entrava pels vitralls de l'aparador des del carrer. Kafka, Dostoievski, Woolf, Yourcenar, Pla i centenars més coneguts reposaven sobre les prestatgeries de la llibreria. "Saps qui marxa?" "Qui? Qui?" Vaig escoltar que es deien entre ells. "L'administrativa de la Jèssica Roca", la novel·la realista que van tancar al quartet. 

pere roca, un retrat del meu pare

Abans d'anar-se'n al llit es treia els mitjons de nylon, els rentava amb sabó de mans sota la pica del lavabo i els deixava estesos a la barana de les escales que quedaven just al costat de l'habitació de matrimoni. Després s'afaitava amb la màquina de tres rodets estirant ben amunt el coll i fent-la passar per sota la barbeta. Es rentava les dents i al bidet els peus, que tenia grans i amples com les seves mans. Es posava els calçotets nets i la samarreta d'imperi quan es ficava al llit al voltant de les nou del vespre. Deixava encès el transistor amb el programa d'esports abans de tancar els ulls. Si rondava per allà, aprofitava per dir-me bona nit. Poc després feia rodar amb un clic el mecanisme que apagava la ràdio. A les cinc i quart sonava el despertador. Ja tenia els mitjons secs i s'eixugava la cara amb els ulls encara una mica inflats. Es vestia d'operari i s'enduia un entrepà embolicat a dins d'un paper de plata arrugat de tants cops que l'havia reciclat. El 2024 en dirien tenir consciència ecològica. Fitxava a les 6, encara fosc, es col·locava a la cadena de muntatge i posava cigonyals. Un altre dia tubs d'escapament. O bé amortidors. Mai era al mateix lloc a la fàbrica de motocicletes. Tornava a fitxar a les 14h. Després de dinar se li queien els ulls durant cinc minuts assegut a la cadira del menjador, davant del televisor amb les notícies posades. Mai seia al sofà. Era un costum que havia heretat de pagès, com també ho era esmorzar mitjanes de xai a la brasa els dissabtes. Tenia unes mini graelles que s'havia fet ell mateix amb uns filferros.

A la tarda, si s'esqueia m'explicava una d'indis. Va, diré millor una història de quan ell anava a escola amb el senyor Ninou, que era com un conte en 3D, perquè jo podia imaginar-me’l de menut amb tots els gestos que feia i expressions que el duien a l'aula amb els avions de paper volant per sobre del cap del professor dels nens que feien trapelleries. I ha, ha, ha, vinga a riure. Mentre explicava la història, pa amb tomàquet i pernil per berenar. Ell amb un got de vi amb gasosa. Vi amb gasosa com un ritual obrer. Com el despertador a les 5.15h, la carpeta amb els papers de les nòmines al primer calaix del bufet caoba del menjador, i el taló de dues mil pessetes per a la compra al mercat de tota la setmana o una de La pantera rosa un dissabte a la tarda per tornar a esclatar de riure, com bé es mereix l'humor intel·ligent. No li calien grans coses. Rebia la notícia de la mort de la segona filla quan es treia els mitjons per rentar-los sota la pica un vespre d'hivern de gairebé Nadal i en l'única vegada que el vaig veure plorar. Era de nit. Es jubilava així una primavera del 1993, amb tots aquests rituals d'obrer. M'agrada retratar així també el meu pare, el Pere Roca i Ninou.

A Montmeló amb el meu pare el dia del meu casament,
l'octubre del 1998

l'estranyesa

Era en una cocteleria d’un no-lloc prenent una copa i menjant unes xips amb un dels meus fills. Marxàvem sense la samarreta que es volia comprar. Hi havia música House que punxava un discjey molt a prop nostre. La música podria haver sonat als noranta, però era ahir. I el no-lloc era La Roca Village a La Roca, però podria haver estat a París. Vaig explicar-ho al meu fill mentre bevíem i escoltàvem la música. Era realment bona. L’estranyesa d’aquests llocs és que hi conflueix molta gent sense conèixer-se, totalment alienada. Lluny de l’hedonisme que pretén, em sembla un quadre del Munch. Igualment allunyats els treballadors, perquè mai arribaran a crear un vincle amb el client que va de pas. Fàcilment substituïbles per robots. La multitud és la clau. Allò serà un lloc fantasma quan tanquin a les deu de la nit. És la civilització del consum.

El crit, d'Eduard Munch (1893)

Vaig contar-li el somni també estrany de la nit anterior. Jo a la carretera conduint i tot d’una tres caces de l’exèrcit espanyol, enormes, sobrevolaven per damunt dels caps dels qui érem conduint. Aterraven sobre la carretera de circumval·lació que arriba fins a l’empresa on treballo. Eren tres avions. I ens quedàvem tancats sense possibilitat de sortir d’allà. Era un estat de pre-guerra. I el meu germà que apareixia tot d’una per negociar amb un dels pilots. Que si això no ho podeu fer, que què esteu fent amb gent innocent. I el pilot tot educat dient que ho entenia però que ells només obeïen ordres. I no es movien d’allà. Així que la següent escena era jo i més gent buscant desesperadament menjar. Havíem sortit dels cotxes i érem a dins d’uns magatzems deserts. Obria neveres i més neveres que eren buides. No trobava menjar. I tornaven a aparèixer els tres caces aparcats sense moure’s, com una amenaça real. Llavors em vaig despertar. Era al meu llit.

Escric això totalment adormida, ja de nit. La percepció onírica mentre caminava entre alienats al centre comercial i la del somni, quan corria desesperadament buscant menjar, era gairebé la mateixa. L’estranyesa.

una conversa telefònica amb ma germana vanessa

Sóc la vuitena de vuit germans. Set, perquè una va morir fa trenta-un anys. De tant en tant truco a les meves germanes. Concretament a la tercera, la quarta i la setena. Sempre sóc jo la que truco. Ara video truco. Elles, malgrat no trucar-me, quan ho faig, de seguida m'agafen el telèfon i passem una llarga estona xerrant. Vora una hora. Recordo la meva mare quan ens trucava, que en despenjar el telèfon deia "què, què feu? Aquí si no truco jo no truca ningú. No sé per què he tingut tants fills, jo." Després t'havies de disculpar i si era dissabte o diumenge sempre et deia d'anar a dinar encara que ja tinguessis el teu preparat. A vegades trucava només per dir-te que corrents posessis la tele per veure la pel·li tan maca que estaven fent al canal que fos. Li encantava explicar les pel·lícules que li agradaven. Ens trobava a faltar, és clar. Amb les meves germanes, la Sandra, la Yolanda i la Vanessa, em passa que normalment són elles les que xerren. A mi m'agrada escoltar-les. Hi ha persones que no saben què dir quan les truquen per telèfon, però elles tenen llest el fil argumental del dia, del seu dia, amb coses que han fet -perquè no paren- o que els ha passat, i en la pausa de la trucada aprofiten per seure i contar-m'ho. Probablement feien el sopar, o cosien, com abans d'ahir ma germana Vanessa que s'estava arreglant una americana que li havien regalat i li anava gran. Una hora de rellotge vam estar. Just en aquell punt el meu fill Gerard va posar una pel·lícula, una comèdia amb el Jim Carrey on hi sortia un nen que em va recordar un dels meus nebots: "Mira, ara surt un nen que sembla el Marcel de petit", i em vaig veure a mi mateixa fent el comentari igual que el feia ma mare a l'altre costat del telèfon.

llibert i el jamboree

Aquesta és la història del nom del meu fill Llibert. La tinc escrita en format de memòria en un arxiu guardat al drive que va des del 1995 fins al 2006, però ara la narraré tal com l'hi vaig explicar l’altre dia, mentre sopàvem en un japonès de Granollers.

No ho havíem planejat. Vam anar al Wagaya dijous al vespre i en Lin, el propietari d’origen xinès, sempre amable, em va rebre pel meu nom de pila: Hola Jèssica, qué tal? Cómo van los campeones? Ho fa amb la resta de clients que hi anem des de fa anys. Tinguem reserva o no, sempre ens troba una taula per sopar. Ens té fidelitzats. El restaurant el vaig descobrir per una companya de feina que me’n va parlar. Els meus fills es deleixen per l’amanida de fideus picants i pel sushi. Jo acostumo a demanar les gyozas i la tonyina mig crua i caramelitzada.

Mentre sopàvem vèiem com anava entrant gent per demanar taula improvisadament o amb reserva. De la major part en Lin coneixia el nom: Hola Manoli, choca esa! Qué tal Marina, cuánto tiempo! Hombre Diego, me alegro de verte! Cómo está tu familia?

Vàrem riure, el Llibert i jo, i li vaig dir:

- Veus com se sap els noms de tothom? És llest: Manoli, Diego, Marina, Jèssica…

- Sí mama, és que són noms habituals, fins i tot el teu és un nom normal, no habitual però sí normal. No com el meu, que no és ni habitual ni normal!

- Doncs és un nom preciós, i encara ho és més per la seva història.

- Sí, ja, ja sé… que eren els esclaus romans que alliberaven.

- No, no. Pel motiu per com te’l vam posar. Va ser el mateix dia que vaig saber que estava embarassada, el juny del 2006. Vam anar al Jamboree a veure actuar el Llibert Fortuny, que és un dels millors saxofonistes de jazz contemporani.

- Mama, em parles dels llocs com si jo els conegués… Jamboree? Què és això?

- Doncs allà a la plaça Reial, una sala molt petitona de jazz. De les poques que queden, abans que hi hagués tants guiris. Primer vam sopar al Santa Mònica, que ja no existeix tampoc. Aquella nit vam tenir sort, hi vam anar amb el Xiqui i la Gemma, i el Llibert va tocar de manera improvisada amb altres jazzistes americans que estaven aquells dies per Barcelona. Quan van acabar el concert el Llibert va venir a saludar la Gemma, que me’l va presentar. El vaig felicitar i li vaig dir que estava en estat i que si tenia un nen li posaria Llibert com ell. Llavors encara no sabia que en seríeu dos, però el teu nom ja estava decidit.

El meu fill no estava per a sentimentalismes i es va quedar amb allò dels guiris i em va voler rebatre. És a l’edat de fer-ho, l’edat del no i de protestar. Va agafar el telèfon per dir-me que no era cert que ara hi hagués molts més turistes que llavors, quan encara havia de néixer. I va començar a mirar estadístiques. I em va parlar de Roma, París i Londres i de xifres encara més grans de turistes que aquí. Si segueix així tindrà arguments per a tot. Després vàrem compartir un gelat de te verd. Espero que quan tingui la meva edat recordi el Llibert Fortuny i una sala de jazz emblemàtica que em va inspirar el seu nom una primavera del 2006.

El saxofonista Llibert Fortuny es va graduar Suma Cum laude a la Berklee College of music de Boston

un somni que he tingut aquesta nit

Vaig aixecar-me del sofà per anar a Granollers. Volia entrar a La Gralla per fer una ullada a la secció de novel·la en català per si veia alguna editorial més que no hagués vist ja on-line. Volia enviar la novel·la perquè me la publiquessin. Ja l’estava enviant, de fet. Feia una xafogor asfixiant, d’aquella que amenaça amb un xàfec típic d’agost. Va ser l’instint que em va fer sortir del sofà. Com les formigues quan és a punt de ploure.

Res de nou a les prestatgeries: Comanegra, Labreu, Club editor, Periscopi, Anagrama, Raig Verd, La Campana, Columna, Viena i poca cosa més.

La Dolors en veure’m em va dir que al matí una noia s’havia endut dos dels meus llibres. Poesia i relat. Havia anat expressament a demanar-los. Em va fer gràcia, és clar.

En el meu somni no plovia com ho va fer ahir a la tarda. Va caure un xàfec intens d’agost. Anava en tren amb l’original de la novel·la sota el braç i uns passatgers amb pintes de heavys me l’agafaven per canviar la portada allà mateix. "On vas amb això?! Així no vas enlloc". I m’hi posaven una que imitava uns tatoos barrocs de coloraines, i moltes guardes amb més dibuixos abans de la novel·la. De sobte era a casa de la Maria Bohigas, al seu jardí. Ella atenia una noia i jo m’asseia en un banc al seu costat esperant amb la meva novel·la, com si hagués demanat hora al metge però ella m’ignorava. Em veia, tot i que no tenia intenció d’acabar la conversa amb l’altra noia. Després hi apareixia la que representava que era la seva filla, una jove de mitja melena castanya i rostre neutre que no sabria definir. És com si el somni només definís les cares de les persones que coneixem a la realitat. Li preguntava a aquesta noia si era la seva filla i ella em deia que sí. Quan li deia que era allà per donar-li la novel·la em deia molt amablement que no, que podia marxar i que no em rebria. La Maria mirava sense intenció d’intervenir. I jo tossuda deia que no marxava, que havia arribat fins allà i li entregaria la novel·la. I començava a plorar intensament. Quan plorava, en el somni, plorava perquè recordava què m'havia portat a escriure-la, i pensava en les veus dels qui ja no hi eren i que tenia allà dins guardades a la meva història. Pensava en ells i sanglotava. Va ser en aquell punt que l’editora va intervenir i va accedir a agafar-me-la.

Llavors érem a l’interior d’una mena de sala menjador. La Maria, la filla i jo. I quan ens disposàvem a obrir el meu llibre era quan apareixien les portades i les guardes barroques i en adonar-me'n corria a treure-les i em disculpava dient que allò no era cosa meva. Els explicava la idea dels nois que m’havia trobat al tren. De sobte jo demanava per anar al lavabo de la casa i allà em trobava amb la madame Bovary de la meva novel·la L’administrativa. En realitat era la noia amb qui m’havia inspirat per fer el personatge, i aquesta sí que tenia el caràcter ben definit en el somni: AI NENAA, QUÈ FAS TU AQUÍ? JO VINC DE CONVIDADA, SAPS? I se n’anava contornejant els seus malucs directament al tocador a posar-se maquillatge en pols a la cara.

En sortir del lavabo havia desaparegut la madame Bovary, l’editora, la filla i la meva novel·la. Era en una casa amb molta gent desconeguda. En una mena de cortijo andalús fent un tour per dins la casa, i al meu darrere anava el rei emèrit i al davant la seva amant! Aquella la Corina, que es girava per esbroncar-lo perquè estava fent aquell tour “de gratis”. I jo al mig dient-li que no dona, que com podia dir allò, si no n'havia tingut prou. Però ho deia amb una neutralitat i una tranquil·litat sorprenent. Després, hi havia un mort. De cop ens trobàvem el parent de la propietària del cortijo al mig d’unes escales a qui li havia agafat un papatús. I quan m’he despertat tot just estava la munió de gent donant el condol a la dona propietària de rostre indefinit.*

*Vaig enviar la novel·la per correu a Club editor i la meva veina de sota és una noia russa que s’assembla molt a la Corina. Me la vaig trobar ahir quan sortia del pàrquing per anar a Granollers. A la madame Bovary encara no l’he vist tornant de vacances, però la veuré, la veuré.

 

til·lers en flor

Dilluns, després de treballar al migdia, vaig anar a veure ma germana Iolanda a Montornès. Les dues tornàvem de treballar, de fet. Ella més cansada que jo perquè s'està les vuit hores de peu dret. Vàrem seure a la part del davant del jardí de casa seva, sota l'ombra del til·ler que queda al mig de la placeta. Allò és un petit paradís. Mentre fèiem una cervesa, formatge manxego i unes olives d'Aragó boníssimes que sempre porta ma germana Vanessa, vàrem estar contemplant l'antic jardí com si fos nou. "Crec que només en el que envolta la placeta hi ha més de vint espècies d'arbres i arbustos". I abans que em portés les olives de la cuina ja vaig veure un dragó que gairebé es cruspeix una papallona groga i verd fluorescent.Va venir de poc. Després va passar-ne una blanca, una altra taronja amb taques marrons (aquestes són més grosses, em va dir la Iolanda) i una de rosa. El dragó va desaparèixer i ma germana em va ensenyar on s'amaguen, "veus tots aquests forats a la paret? Doncs tot això són nius de dragons." La paret és de pissarra marró clar. I vaig flipar amb les petúnies fúcsies que vàrem comprar les dues el dia de Sant Jordi. Les tenia enormes! Jo les tinc al balcó i no m'han crescut tant. És clar que el seu test és molt més gran i tenen més espai per respirar i créixer. A l'altra banda del jardí hi tenia florides les madreselvas, com diu ella, les hortènsies i les liles que penjaven fent un espès cobert sobre la font de pedra, com si fos una pintura del Rusiñol. I el nesprer i la figuera que tot just comença a treure les primeres figues. És un jardí molt mediterrani i molt romàntic. Es planyia quan m'explicava que van haver de tallar el magnoli perquè l'enorme alzina se l'estava menjant "i em va fer una pena... Perquè mira que les magnòlies m'encanten, les tallava i les posava amb un bol amb aigua com si fos un nenúfar amb aquella olor com àcida que desprenen". Després, mentre m'estava fent les ungles dels peus va mirar amunt i va sorprendre's que el til·ler treiés flor "ja pensàvem que era bord". Jo li vaig dir que altres anys ja l'havia vist florir i que als matins quan surto a córrer passo per la plaça de l'ajuntament de Llinars, plena de til·lers en flor que fan molt bona olor i amb les flors molt més obertes encara.

Ahir, després de l'intens xàfec de la tarda vaig sortir a comprar i vaig topar-me amb els til·lers tots molls. Vaig fer una foto per enviar-se-la. "Q xula la flor!", em va respondre.

ma germana i llongueras

Dilluns després de treballar vaig anar a veure ma germana Vanessa. Intento anar-hi un cop cada dues setmanes. Vaig i petem la xerrada mentre piquem alguna cosa per berenar. Però dilluns, a més, vàrem quedar que em tallaria els cabells perquè l’última vegada que vaig anar a la perruqueria no em va agradar com m’ho van fer. La Vanessa és perruquera malgrat no haver exercit mai, una cosa que ma mare no parava de repetir(me), perquè era a mi a qui li preguntava: i ta germana es pot saber per què es va treure el títol si després no ho fa servir? Amb el dineral que va costar! La perruqueria de la tieta podria haver sigut d’ella si hagués volgut, aquesta nena!

La veritat és que té molt de talent fent recollits. I paciència per fer-los. El darrer dia que em va pentinar amb l’assecador Dyson li vaig dir que la perruquera me l’havia deixat molt recta, la melena, i llavors va ser quan em va dir: doncs el pròxim dia que vinguis te’ls tallo. Però jo t’ho faré com ho fa el Llongueras, eh?

I em va rentar primer el cap a la pica de la cuina, la d’anys que feia que no ho havia fet això... Me’l va eixugar amb la tovallola i vàrem anar al quarto de bany, d’on va treure un set de tisores que tenia guardat com un tresor a dins d’una funda negra. Em va posar la capa negra i amb el velcro al voltant del coll, exactament com a les perruqueries i va seguir amb l’explicació de dues setmanes enrere: “segons el Llongueras aquest és l’autèntic escalat.” Em va pentinar a consciència amb un raspall de pues toves i va procedir a fer-me una cua tibant amb tota la melena just a sobre del front. Va enlairar-la i va tallar tres dits però escalonadament. “No ho faig recte perquè si no es veu molt el tall i així li dóna més moviment al pentinat”. Després va desfer la cua i em va tornar a pentinar a consciència per fer-me’n una altra de ben tibant a la part del darrere. Va anar resseguint-la amb una pinta i quan va tenir la mida dels tres dits va tallar per les puntes amb les tisores escalonadament. La va desfer i va dir: ja està. Em va estar explicant, mentre em repassava una mica més les puntes amb tot el cabell deixat anar, que els fills del Llongueras van voler treure’l del mig quan ja era gran “després d’haver pujat ell tot l’imperi, saps? Igual que al Santiago Dexeus, que el volien obligar a jubilar-lo i ell va dir que es jubilaria quan ell volgués! Va ser just quan vaig anar per lo del meu tractament de la hipòfisi que es va canviar allà on estava la clínica Tres Torres”.

I ja m’havia tallat els cabells. Va recollir-los del terra amb l’aspirador, em va pentinar amb el Dyson i en acabat em va posar un sèrum amb els seus dits, passant-me’ls com ho feia la tieta. “Si vols et pots mirar pel darrere com t’ha quedat, tinc un mirall i tot”. Igual que a la perruqueria, em van quedar les puntes cap amunt i molt naturals. Potser sí que tenia raó ma mare.

Lluís Llongueras tallant els cabells als 70

la història del ratolí sobre el citroën

Aquesta és la tercera vegada en què surt un ratolí en una de les meves històries. La cosa és així perquè per molta angúnia que em facin, aquests rosegadors coexisteixen amb nosaltres els humans, però tenen mala fama i viuen tan amagadets que quan apareix un de forma inesperada passa el que explicaré ara. 

Estava a punt de marxar a Cardedeu per a una lectura que feien d’un dels meus relats a la biblioteca del poble. Em vaig mudar amb un vestit de punt verdós, les sabates noves de saló de la Clarks i la colònia amb olor de coco al coll quan va sonar el mòbil, era la meva germana Vanessa i vaig agafar-lo.

• Hola! Què fas?

• Doncs ara mateix anava a sortir. Deixo els nens a l’handbol i vaig cap a Cardedeu, per allò de la lectura.

• Ja, que puc venir jo? O no?

• Sí, sí, és clar, vine. La Blanca també vindrà. És a quarts de set, entre que deixo els nens i vaig cap allà ja gairebé serà l’hora. Costa molt de trobar aparcament, saps on és?

• No, no ho conec.

• A la carretera general que creua Cardedeu arriba un moment en què et trobes amb dos semàfors davant l’auditori, un que va recte cap a Llinars i l’altre que gira cap a l’esquerra, doncs has de tirar per aquest i aparques per allà si pots, és zona vermella.

• Ah val. AIIIIIIIIIII!!!! (la sento que xiscla i fa fortes rebufades). AIII, AIIII!

• Què? Què passa?

• Que m’acaba de caure un ratolí al vidre del cotxe! AIII. UF, UF.

• Cooom? Però està viu?

• Sí. Ui, ara està quiet, a veure si s’ha mort. Ui,ui. Mira ara t’envio una foto. Ai, no, pobret! AIIII, que se’m fica per aquí, a veure si se’m colarà a dins del cotxe! (De cop li sento la veu enllaunada).

• Vani, he d’anar tirant que se’m fa tard, ens veiem després, eh?

• Sí, sí. 

La vaig deixar rebufant. Vaig penjar el telèfon i vaig veure la foto del whatsApp. Allà estava el ratolinet, entre el capó del cotxe i el netejaparabrises, arraconat i amb els ulls tancadets fort, com pregant que ningú li fes mal. Vaig comentar l’anècdota als meus fills mentre els portava a l’entrenament. Tenia aspecte de fura. No, no en som experts, però un ratolí amb aquella fama d’anguniosos que tenen no podia ser tan mono com aquell de la foto. 

A la biblioteca van llegir La llum de la malenconia, un conte de ficció que recordava haver escrit però no amb tant de detall com el d’ahir. Sí, era un dels que havia publicat al recull No és cap espòiler, és la vida. La inspiració creadora és tan present i tan irracional que anys després pot jugar males passades a la memòria. Una vegada, el meu amic Raúl Hoces m’explicava que un amic seu, en una juguesca, va posar-li textos de varis escriptors sense dir de qui eren perquè n’endevinés l’autoria i va encertar-los tots excepte un que era d'ell. Es va quedar pensatiu molta estona fins que va desistir. “De debò? No m’ho puc creure! Si és teu!” Li va dir l’amic. Era un fragment d'Un patio común, una novel·la seva. 

Després de respondre als assistents algunes preguntes que em van fer sobre el relat i d’interessar-se per mi com a autora vaig donar les gràcies, ens vam acomiadar i vam anar a fer un entrepà en un bar a la vora del camp de futbol de Cardedeu. Ja havíem oblidat el ratolí i la lectura que van fer del relat i la meva germana i la Blanca s’havien endinsat en noms de persones a qui feia gairebé quaranta anys que no veien. Ara tenien una foto del perfil del whats. Que si aquest abans era rodonet, que si ara no l’hagués reconegut. Que si aquest altre va repetir tercer d'E.G.B., que si a aquest se li va morir un germà, que si aquesta s’ha separat, que si l’altra sempre sempre té un somriure al rostre. I d’aquí a les hipoteques, que també formen part de les nostres vides, com els ratolins. I com la meva germana va treure el tema i la meva amiga treballa en un banc, vam acabar la trobada amb una sessió comprimida d’economia i finances. Literal. 

Ja era l’hora d’acomiadar-se. Feia molt de fred. 

• Mira! Veus? - la Vanessa em va senyalar el sostre del cotxe - Mira, es veu on ha caigut el ratolí, aquí, aquí.

Una silueta perfecta del rosegador estava dibuixada sobre el sostre del seu Citroën. El nas, el cap, el cos més ample i la llarga cua. Havia caigut d’un arbre sobre el seu cotxe aparcat quan va deixar el nen al pavelló. 

• I mira, mira! Es veuen les potetes al vidre. Si és que he escoltat un BUM! I pensava, ja s’ha cagat algun ocell, però jolín, un ocell gran! I després he vist com lliscava el ratolí pel vidre. I s’ha quedat aquí quiet i encongit. Si després m’ha fet molta pena. 

• I al final l’heu tret?

• Si, estava parlant amb una mare però ella m’ha dit, “aiii, jo no t’ajudo, eh? Mira, allà està el Fabri, digues-li a ell!”. I hem obert el netejaparabrises i amb l’ajuda d’una branqueta l’ha empès i ha baixat. Ha marxat per l’acera però encara una mica estabornit del cop.

en l'aniversari de la vanessa

Dissabte vàrem celebrar el 50è aniversari de la meva germana Vanessa al Cafè Belgrado de Sant Cugat. Estava guapíssima amb el seu vestit de lluentons del Michael Kors. Va convèncer-la ma germana Iolanda perquè se’l comprés un dia de fa dos mesos, “queda-te’l perquè et queda com un guant”, va dir-li l’encarregat de la botiga. Després, una tarda que estàvem a la Fonda Europa fent un cava amb ella i la Iolanda, quan m’ho explicava em deia: “dos-cents i pico euros, saps? Però és que no sé quan me’l posaré jo, aquest vestit!”. I ma germana Iolanda al seu costat anava picant-me l’ullet i rient, perquè estàvem conxorxades preparant-li la festa sorpresa. No s’ho esperava quan ens va veure a tots allà. Tot i que per a nosaltres no va ser cap sorpresa que hi fóssim tots: germans, fills, nebots i amics íntims. Va emocionar-se, va petonejar-nos, saltar, ballar, riure i plorar molt quan van portar-li el pastís amb les espelmes del 50 amb purpurina vermella. I molt especialment amb la pel·lícula de fotografies que li vam passar on també hi eren els que ja no hi son. Diria que ens vam emocionar tots. Estava feliç i així ens ho va fer saber, com sovint fa. No té xarxes socials ni falta que li fa. Té un do per fer-se estimar i avui li he volgut dedicar aquest post.

el dia que vaig entregar "L'administrativa" a Galaxia Gutenberg

Devia ser pels volts de finals d’abril i malgrat que feia temps que ja tenia acabada “Després de l’última abraçada” encara no m’atrevia a entregar-la a cap editor. Vaig fer imprimir i enquadernar “L’administrativa” de nou i vaig aprofitar per agafar-me un dia de vacances a la feina per baixar a Barcelona. Els del Vallès sempre baixem a Barcelona. Aquesta era una expressió que em cridava l’atenció de petita, quan els de Barcelona pujaven a estiuejar a Montmeló. No hi veia muntanyes per enlloc, jo, però ells insistien a pujar i instal·lar-se, sobretot, a les casetes del carrer dels pins. Després, des d’allà, baixaven moltes nits d’estiu a sopar uns entrepans al Frankfurt Roca, i passaven llargues vetllades a la terrassa d’acer inoxidable que tenia muntada la meva mare per als clients. La baixada aquí sí que era literal, perquè des del carrer dels pins fins al carrer Vic s’hi arribava per un pendent força inclinat. S’havien instal·lat a la part alta del poble, més o menys com a Barcelona, però sense ser Pedralbes. Vaig pujar al tren a Llinars abans de les deu del matí. El cel amenaçava pluja, així que vaig posar un paraigües plegable a la meva bossa, i també un llibre dels meus de “Llegint Bukowski” per a l’editor Joan Tarrida. Ningú t’ensenya com s’ha de fer. Havia buscat prèviament l’adreça pel googlemaps, la de l’editorial Galaxia Gutenberg, al número 361 de la Diagonal, i vaig començar a ampliar amb els dits el mapa dels carrers al mòbil per mirar la millor manera d’arribar-hi des de l’estació de Passeig de Gràcia. Portava posada una faldilla de lli blanca per sota dels genolls, unes mitges negres a joc amb un cos de lycra negre i una americana de cotó a ratlles blanques i negres. Al cap un monyo espanyol i les perles a les orelles. Un look molt meu. No vaig oblidar la novel·la ben enquadernada que duia a la mà. Encara no plovia quan vaig sortir al Passeig, i vaig començar a caminar amunt, després a la dreta i cap avall seguint el googlemaps. Vaig aturar-me i vaig deixar guiar-me per l’instint. Havia anat en direcció contrària. Vaig tornar enrere i vaig caminar deu minuts i allà estava el 361, en una cantonada i amb un rètol tan petit que vaig dubtar un moment. La voluntat de passar desapercebut, vaig pensar. Vaig entrar a preguntar al porter, que seia en una cadira a peu de l’ascensor mentre conversava pel mòbil amb el mans lliures posat. Va aturar-se un moment just per deixar-me preguntar: l’Editorial Galaxia Gutenberg? “Si, a la segona planta” i va seguir amb la seva trucada. Vaig pujar les escales i allà tornava a estar el rètol tan petit que ni el recordo. Vaig trucar al timbre i de seguida va obrir la porta una noia de cabells llisos i rossos, molt prima, que em va contestar en castellà. Vaig preguntar pel senyor Joan Tarrida i em va dir si havia demanat visita. Mai m’hauria rebut. Això no l’hi vaig dir. Venia només a portar-li un manuscrit que m’agradaria donar-li en persona. “Espera un moment”. No vaig passar del rebedor, perquè allò tenia forma de pis antic, i veia caixes i caixes de llibres per classificar. Algú més treballant dins d’un dels despatxos que es veia a través d’una porta oberta. La noia rossa va tornar acompanyada d’una dona de la meva edat si fa o no fa, amb els cabells tenyits de pèl-roig. Era l’encarregada d’administració, però em feia l’efecte que era la més veterana de la divisió, per dir-ho a la manera industrial, la mà dreta dels senyor Joan. Va semblar-me que es posava dreta com fent una muralla davant del despatx de l’editor i va atendre molt amable però forçada la meva petició. Vinc del Vallès, he publicat sis llibres, li porto aquest que m’ha publicat una editorial de València i patatim-patatam. Crec que aniria millor amb unes cerveses i de manera fortuïta a la barra d’un bar, sense presentacions ni recerques ni tants formalismes pel mig. Em sentia ridícula. Però ningú t’ensenya com fer-ho. Vaig deixar el manuscrit i el llibre dedicat i vaig marxar. Al carrer començava a ploure molt suau tot i que encara podia caminar sense el paraigües. De tornada al tren vaig decidir aturar-me a Montmeló per visitar la meva mare i la meva germana gran. Semblava que m’haguessin vist per un forat. Just quan anava per la pujada de l’estació del poble un noi de la ràdio m’enviava un missatge dient-me que volien que els hi fes cinc cèntims sobre la meva obra per al Sant Jordi com a autora local. Abans d’arribar a la unifamiliar ja els hi vaig fer. Vaig trobar la meva mare fent mots encreuats. Era un exercici que mai havia fet, però que li havia recomanat fer el neuròleg des que havia tingut l’ictus al febrer. Acabava d’esmorzar, trigava tant en empassar-s’ho tot que se li ajuntava amb l’hora de dinar. La disfàgia. I després ja no tenia gana. Però s’esforçava “perquè si no malament, mica en mica t’aniries consumint”, deia. Em va fer un petó i després de preguntar-me pels nens va seguir encerclant paraules molt lentament. No es va moure de la cadira.

Abans d’acomiadar-me del tot vaig anar amb la Sílvia a prendre una cervesa ràpida al Serra. Allà no calien presentacions ni formalismes. Tenia els peus encetats de caminar per l’asfalt amb les Camper de saló. Necessitava arribar a casa i treure-me-les. Vaig pagar i la meva germana em va dir “jo vaig a fer un riu primer que si no després em pixo a sobre, que una ya no tiene edad!”. No vaig calcular la distància ni l’estona. Ens vam acomiadar amb dos petons. Del bar a l’estació vaig caminar lleugera uns tres-cents metres, però va ser a la màquina expenedora de bitllets que em va agafar de cop. “Em pixo”, vaig pensar que ho pensava per a mi. Movia les cames i apretava endins i una noia sud-americana que tenia al costat va riure, allò va fer adonar-me que ho havia dit en veu alta. Vaig tornar-li el somriure. Al tren vaig comptar les parades que em quedaven: quatre. Resistiré. Vaig veure un noi que entrava al lavabo del tren, i se’m va passar pel cap d’anar-hi. Va estar-s’hi una estona amb el botó per accionar la porta, no sabia com funcionava. Plovia a fora i quedaven dues estacions. I si entro i em quedo tancada? Se’m passarà de llarg la parada. No, no. Aguanto millor. Apretava endins i notava la bufeta plena a rebentar. La cervesa és tan diurètica. I l’aigua del matí, el suc de taronja i el cafè del bar a Passeig de gràcia, i l’ampolla d’aigua de la màquina de l’estació perquè tenia la gola seca. M’acabava d’adonar que des de les vuit del matí no havia tornat al lavabo. Vaig baixar a Llinars i vaig començar a caminar sota el plugim. Amb prou feines podia caminar. Queden tres minuts i ja estàs a casa. Mentre m’esperava al semàfor vaig obrir el paraigües. Veia el meu edifici a l’altre costat de la carretera, però el fet va accelerar la micció i vaig pensar que ja era igual. Al meu davant venia caminant un noi d’uns quaranta anys i vaig deixar-me anar. Mullava la faldilla blanca de lli, les mitges negres i les Camper de saló. El noi estupefacte sota la pluja feia cara de dissimular, mirant fixe tot el mullader de la meva faldilla davant seu. Vaig plegar el paraigües i vaig posar la clau al pany mentre seguia pixant, amb un dolor intens que pujava pels ronyons. Quan vaig seure a la tassa del vàter ja no recordava els formalismes, ni el carrer ni el nom de l’editorial. Vaig acabar i vaig posar-ho tot a la rentadora.

el ball. 1957

Tenia festa i havia anat a veure la meva mare i la meva germana gran a Montmeló. Feia mesos que no les veia. Vaig ajudar ma germana a enfarinar les croquetes que ens vam menjar acompanyades de quatre musclos al vapor. La meva mare havia de menjar sola perquè amb la disfàgia el menjar li marxava pel costat que no tocava i necessitava concentrar-se en mastegar sense més distraccions. Així que vam fer un àpat informal a la taula de la cuina mentre ma mare ho feia a la del menjador. Mica en mica els anys havien anat canviant la morfologia dels qui habitaven la casa unifamiliar. Va ser després que em vaig mirar la fotografia. Vaig pujar per agafar una bufanda en tons pastel que em va teixir ma mare perquè durant la pandèmia havia fet bufandes per a tots i de tots els colors. Vaig veure la fotografia a l’habitació i em va semblar com d’una pel·lícula americana dels anys cinquanta. Els vestits emmidonats, les americanes a ratlles, les melenes ondulades i recollides de les dones, desenes de parelles somrient a la pista de ball en blanc i negre. Em parlaven d’un món desaparegut. "Això ja no existeix, ni tan sols a la meva època era ja així", vaig dir a la meva mare quan vaig baixar a fer el cafè. Va ser llavors quan em va explicar que devia ser l’any abans de casar-se, el 1957. “El teu pare em va venir a buscar perquè s’havia enterat que havia renyit amb el noi amb qui anava”. Ho va dir rient. ”I no et pensis, que el teu avi també venia a l’envelat per veure amb qui ballava!”. Assenyalava amb el dit la fotografia: “El vestit que duia me’l va fer la iaia, era cru i tenia un brodat que feia com unes rodones” i anava fent voltes amb el seu dit com si estigués tocant el teixit d'organdí; després assenyalava la noia del costat, que portava un vestit estampat de volants “segurament aquest també se'l fa fer la iaia. Em penso que se li va matar un fill o una filla a ella, ara no recordo ben bé. Tenia la meva edat aquesta”, em va dir parlant-me de la noia que tenia al costat de la fotografia al ball. Va quedar callada. Era la festa major de Montmeló del 57. Aquell món que jo no vaig conèixer només persistia en les seves paraules. I en alguna fotografia com aquella. 

el collaret d'àguedes verdes

Tinc un collar d’àguedes verdes que em va regalar la meva mare fa uns anys. A vegades me’l poso a l’hivern, al damunt d’un suèter de coll alt negre. Altres me’l col·loco al voltant del coll nu, acompanyant les bruses de cotó blanques que duc a l’estiu o la primavera. Avui me l’he posat i m’ha recordat el cel negre sota les estrelles d’una nit d’estiu. 

No és exactament el collar qui me l’ha recordat. A les 8 he sortit a comprar unes ensaïmades amb cabell d’àngel per esmorzar. A la meva mare li agraden especialment les que fan a Can Lleí, i li he preparat un cafè amb llet per acompanyar. Mastega a poc a poc perquè li costa molt empassar-se el menjar però finalment s’ho ha menjat tot. Està gran, i trista per la recent mort del meu pare. Es deixa endur sense esma i el record dels avantpassats és constant en cadascuna de les frases que diu. Quan s’és jove un projecta el seu futur sobre uns objectius a assolir, als vuitanta la vida s’articula bàsicament sobre el passat amb què l’has construïda. Em parla dels dinars a Riells del Fai quan jo encara no havia nascut. "Allà on havia anat a tocar el piano el teu tiet. Tancàvem la botiga, fèiem els paquets amb el menjar i cap allà que ens en anàvem. Després, quan va morir la teva àvia ja vam deixar d’anar-hi, perquè si hi havia algun de petit se’l podia deixar a ella, i amb aquella riera que hi havia allà s’havia de vigilar molt amb els nanos". Ja es divisa el mar quan també recorda la tieta Cèlia i el tiet Eduard. Era molt petita i les imatges no s’aturen. 

Me’l va regalar una de les vegades que estant a casa dels meus pares em va cridar perquè pugés a la seva habitació. Ella es vestia mentre obria el joier i em deia, té, si t’agrada algun d’aquests emporta-te’l, jo no me’ls poso mai. I entre molts de bijuteria vaig triar el de les pedres d’àgueda verda. Aquest vespre tornant de Granollers el duia posat, definitivament és el meu collaret preferit. Mentre col·locava quatre coses de la compra al rebost, sonava la Sara Pi. Des d’aquella nit d’agost de fa quatre anys que no l’escoltava. I he vist de nou el cel negre ple d’estrelles sobre un passat plàcid. 

El mar està mogut, oneja amb força i el vent és molest. "Trobo que fa fred", es plany la meva mare amb els ulls mig aclucats i encongida pel present encara torbador. Fem un cafè i l’aire segueix bufant. "Posa’t protecció que el sol pica encara que no ho sembli", li dic. "Sí, i les pells no són com quan un és jove", em diu mentre li unto els braços amb la crema. "Has de mirar de tenyir-te els cabells a la perruqueria, si no se’t faran malbé, jo me’ls vaig tenyir per ton pare... no li agradava que anés amb els cabells blancs, en canvi ell els hi portava". L’aire és més suau, com si volgués acompanyar el seu pensament ple de nostàlgia. Mirem el mar una llarga estona. "És estrany que l’aigua del mar s’aguanti amb tota la volta que dóna la Terra, oi?" "És per la gravetat, mama". "A mi em fa molt de respecte el mar". "I a mi també", li dic abans de fer el darrer glop de cafè.*

*Escrit el 27/05/18 i inclòs a No és cap espòiler, es la vida.