diccionari de les sensibilitats (2a part)

Uns dies enrere vaig anar a veure la meva mare i la meva germana gran, que té cura d’ella des de fa uns mesos llargs. Totes dues van quedar vídues fa relativament pocs anys. Primer la meva germana, després la meva mare. En això de les pèrdues la meva germana sempre s’ha assemblat més al meu pare. Les ha portat interiorment i en silenci, que és potser el que més pesa. Vaig escriure una vegada sobre el diccionari de les sensibilitats, que no és un altre que aquell que em van transmetre els meus pares i els meus germans. Feia molts anys que no havia estat en aquell carrer. Vaig acompanyar-la a comprar al súper on abans hi havia el mercat municipal. No quedava ni rastre de la parada de llegums, ni de les peixateries, ni de la petita merceria en una de les cantonades, aquella on hi venien de tot per inversemblant que fos. Ni res, per descomptat, de la vida que abans hi havia a diari amb el transitar de les dones -sobretot- portant les seves cistelles i carros. Després, mentre preníem una cervesa en un bar del davant del súper, va passar la Carmen, que vaig reconèixer de seguida rere la mascareta. Com ens vam alegrar de veure-la! Jo sempre la coneixeré com la Carmen de l’estanc, perquè havia treballat a l’estanc que hi havia al costat del Frankfurt Roca quan jo era encara molt petita. M’hi passava tardes senceres amb ella, entre cartrons de tabac que anaven a comprar els més fumadors del poble. Segurament ella podria fer un retrat meu de nena més fidedigne que no pas el que podria fer jo mateixa. Va seure amb nosaltres a prendre una cervesa i unes olives farcides. Era migdia i tornava de la farmàcia, on havia començat feia uns mesos a treballar. “Mira com són les coses, m’he passat no sé quants anys venent tabac que mata i ara venc medecines en una farmàcia, estic pensant que la meva vida és molt estranya...” Vam riure, sempre tan entusiasta i vital, ella, malgrat les dificultats que se li hagin pogut presentar. Vam continuar el camí cap a casa de la meva mare i ens vam acomiadar. Espero tornar-la a veure aviat. 

Va ser mentre la Sílvia preparava el llom arrebossat per dinar que vaig parlar-li de les Receptes de Julie (per què ho vaig fer? No ho recordo exactament). El miro en la versió francesa perquè hi ha tots els programes disponibles i de pas practico la llengua gala, que sempre va bé per refrescar vocabulari. Seria potser el dia plujós, l’interior de la cuina de la casa dels meus pares, l’oli bullint a la paella, el fet de ser allà mirant com preparava el llom amb l'ou i el pa ratllat. Ella també n’havia vist algun a TV2. Vam exclamar a l’uníson: “i surten uns paisatges que t’agafen unes ganes de viatjar per França!” Recorríem verbalment la Provença, la Bretanya, Normandia, París...

Li vaig explicar el darrer que havia vist, de la zona de les Landes, en què una perruquera cuinava uns llimets (lapes) a la manera d’un estofat de carn: amb un sofregit de ceba i tomàquet, pastanagues i patates i un bon brou. Els agafaven quan baixava la mar, a les roques que quedaven amagades sota les algues. Va ser llavors quan em va parlar de la roca de la Cala Montgó. “Jo tenia una roca tota pelada”, “Pelada?”, vaig preguntar-li. “Sí, els estius que havíem anat a Sant Pere Pescador amb el Linacero, anàvem a aquella cala i hi havia una roca enorme on picava fort l’aigua i estava plena de lapes... jo em plantava allà amb un ganivet i de la roca a la boca, me les menjava, que n’eren de bones!”. Després li va marxar la memòria fins a la primera vegada que va menjar garotes, també amb el seu primer marit: “va ser un pescador que ens en va oferir. Vam anar a una cala plena de còdols, i costava horrors baixar fins allà, però érem joves i llavors podíem (tancava els ulls i assentia nostàlgica). M’havia de posar sandàlies de goma. Tot l’aigua era un fons negre de les que n'arribava a haver. Aleshores va venir un pescador, sí, era un pescador, i les va treure i se’n va anar a una caseta d’aquestes que hi havia abans a la platja on hi tenien una mica de tot i va portar un ganivet i una barra de pa. Ens les va obrir per la meitat i va començar a untar la carn a les llesques de pa. Sense més. Un manjar...  Records!”. 

Em va semblar veure la cala escarpada, el sol brillant, les seves vestimentes hippies de finals dels 70, la caseta en fusta blanca del pescador segur que ja desapareguda, l’aigua clara i el fons marí ple d’eriçons. Vaig tocar aquell moment de felicitat a través de les seves paraules. No era només la roca, era com ho descrivia. I vaig pensar llavors en aquell diccionari de les sensibilitats i les nostres històries viscudes. 

Cala Montgó

canes oblidades

Va aixecar-se la barrera a quarts de quatre de la tarda. Sortia de la feina quan vaig decidir tornar a tenyir-me les canes. Al començament alguns es van adonar i pensaven que m’esqueien bé, més tard, m’observaven calladament, com qui no gosava dir-me que en realitat aquells cabells blancs em posaven anys a sobre. Feia dos dies que m’havien arreglat l’embragatge del cotxe. Mil euros en un taller de marca blanca. El darrer dia abans que me’l donessin em vaig esperar a la parada del bus de Sant Antoni a les set del matí. Començava a ploure i era nit tancada, encara. Havia perdut el compte dels anys des de l’última vegada que vaig pujar a un autobús, i em sembla que també plovia. 

- S’atura a Granollers? 

- Sí, però avui és l’últim dia que passa per aquí, aquest. El pròxim dia ja hauràs de fer transbordo a Llinars amb el petitó i després agafar el gran. 

Vaig assentir i vaig creuar els dits perquè tinguessin el cotxe preparat aquell migdia. Portaven un dia de retard. El matí anterior el meu ex em va fer el favor de portar-me fins a l’empresa, i a la tarda em va recollir de nou, però aquell dia no havia de baixar a Barcelona i no li anava bé. Al meu darrere va entrar un adolescent de faccions marroquines i roba casual i una noia adolescent de faccions més blanques que va saludar efusivament el conductor. Era clar que agafaven aquell bus cada dia. Van seure i van mirar els seus mòbils. A l’alçada de La Roca ja plovia intensament i la llum era grisa i hi havia molt de tràfic per una carretera per on jo normalment no hi passava. Vaig decidir conscientment no agafar el mòbil en tot el trajecte, volia aprofitar que no conduïa per observar tranquil·lament el camí i els pobles per on hi passàvem. També mirava el conductor, que tenia una negra melena espessa, gairebé semblava un perruquí, però no l’era perquè en un moment que l’home es va girar per comentar-me alguna cosa m’hi vaig fixar bé. Feia anys que no agafava l’autobús però no havia perdut el costum de seure al davant del tot. És així com vaig escoltar el conductor que quedava amb un company en un bar de la vora de l’estació central. Estàvem aturats abans de la bifurcació que va de Santa Agnès a Granollers: eh, que m’esperis pels callos, eh? Que hi ha una cua aquí, buf, que no vegis... Eh? Que no t’escolto! Sí, sí, en mitja hora arribo. Conduïa amb desgana, però quan parlava amb aquest company se li va eixamplar el somriure i premia amb més vigor l’accelerador. Llavors va ser quan vaig deduir que ell també m’havia mirat de reüll pel retrovisor perquè va intuir que estava sense cotxe: què, a reparar, no? Si és que no som res sense cotxe. Fa falta per a la feina, per anar a estudiar, per al cine... Per a tot ens hem de desplaçar en cotxe! 

Vaig tornar a assentir i em vaig fixar en els seus cabells que portava ben enganxats al cuir cabellut. Vaig treure el mòbil en aquell moment per avisar un company que em venia a buscar fins a l’estació d’autobusos: cinc minuts i ja arribem. No va deixar de ploure ni un segon. Però tot en aquell trajecte em va semblar tristament plomós. I vaig pensar que aquell home tenia raó. Necessitava tenir el cotxe per no haver de dependre de ningú. Dos dies més tard, mentre em recollia els cabells amb una cua, les canes apuntaven de manera descarada després de sis mesos sense amoníacs pel mig. Em va semblar de cop notar el rostre plomós i trist. Ja tenia cotxe. Es va aixecar la barrera i em vaig posar el tint aquella mateixa tarda una altra vegada.*

*Canes oblidades és un relat que vaig incloure al recull No és cap espòiler, és la vida.

VIDA

Trobar-se bé i sentir i escriure sobre les coses importants de la vida. La difícil condició humana, la importància de comunicar-nos bé. Quina paraula trio avui?

Vida.

Dins d’aquesta paraula hi cap tot. L’Univers. L’existència. I sóc conscient que també la mort. Evadim el mot per no pensar-hi, l’ignorem de mala manera com un mecanisme de defensa i seguim endavant. Respiro fons. Hi caben totes les vides que hem passat, trobades, converses interessants, malentesos, reconciliacions, febrades, nits sense dormir, carrers transitats a les sis de la matinada, naixements i defuncions i les constel.lacions que em recorden la finestra per on les mirava quan era adolescent. Era en una d’aquelles altres vides però segueix bategant el cor que m’unia a elles. I dono gràcies. Hi cap pensar en les coses ben fetes, les que puc fer, llevar-me i deixar la cuina endreçada mentre la meva família dorm. Les mans, m’agrada agafar-los les mans i sentir la seva escalfor. La millor companyia és la d’un mateix però sabent que les altres vides també hi són. Hi caben els cafès dels matins, les persianes aixecades a l’albada, els àpats del migdia i els bikinis a la sandvitxera per berenar. La humilitat i saber-se fràgil. Torno a respirar fons. Hi cap la sordera i la ceguesa només com a defecte si és voluntari. Conservo els dos sentits sans i estic súper agraïda, per això m’agrada veure i escoltar. LA VIDA té tants matisos com vulguem entendre. Avui he escrit sobre aquesta paraula que és tant i ho comparteixo aquí. És la manera més íntima que tinc de mostrar-me.

reflexió d'un divendres vespre

Rubí dins d'una copa de cristall.

Cada vegada que poso a escalfar el forn per cuinar un plat, em relaxo escoltant música, avui el soul de l'Otis. Les carxofes i la lassagna seran a punt per a l'hora de sopar. A aquestes hores he oblidat del tot els correus de feina, la tele reunió del migdia amb els companys i gairebé que treballo d'administrativa a Freudenberg. Les constel.lacions em conservin el lloc. Desconnexió. Divendres. Ara apareixeran tots per la porta amb les seves motxilles i les claus del cotxe a la mà, desaran la roba bruta al safareig, menjaran la pasta gratinada sobre la  vaixella de ceràmica, esperarem que contin alguna anècdota sobre el curs  i oblidaré -gairebé- el meu ofici d'escriure. 

la trucada a la secció de defensa de l'ambaixada espanyola a Berlín

Acabava de tele reunir-me amb el meu cap. M’havia dit que truqués la responsable de compres d’El Corte Galés per proposar-li en negre un dels plastrons que demanaven en antracita. Feia una hora i mitja que ja li havia enviat un correu fent-li la mateixa proposta, però J. em va suggerir que la truqués per agilitzar entregues. Des d’abans de la pandèmia que no parlava amb S. per telèfon. En una reorganització de la plantilla de la firma madrilenya, van traslladar-la de botiga des de Mallorca a la central de compres a Madrid. Va iniciar la nova aventura sense saber però amb entusiasme, així m’ho va assegurar aquella primera vegada amb aquell timbre càlid i proper de la seva parla. Fins i tot ens va demanar ajuda i col.laboració, que vam donar de bon grat. Després van arribar més canvis i més enrenou. Canvi del magatzem logístic de Càceres a Valdemoro i iniciació al SAP, el sistema informàtic amb què ens vam familiaritzar nosaltres feia gairebé dues dècades. Vam percebre CAOS i desorganització a nivell administratiu, perquè quan arribaven, no acceptaven les mercaderies que ens havien demanat. No les tenien enregistrades al seu nou sistema. L’enrenou també va ser per a nosaltres durant uns mesos llargs que podríem dir-ne de transició. Nosaltres havíem viscut períodes com aquells, així que no quedava una altra que transigir i esperar a que mica en mica tot es posés a lloc. El client mana. Després d’allò S. va endurir-se perquè l’havien fet endurir. Ho vaig percebre en els seus correus. S’havia tornat molt més exigent, sobretot amb el tema de l’entrega de la mercaderia al nou magatzem on rebien des de les galetes que venen a la secció de Gourmet fins als botons destinats a les camises d’home d’O. Pucci. Si no quedava tot ben lligat, després se li embolicava la troca a ella amb devolucions, trucades, e-mails i mals de caps. Em coneixia la història. 

Vaig acabar la tele reunió i vaig marcar el número de telèfon de l’Essa, no estava segura si em contestaria des de Tomás Bretón o des de casa seva, amb la pandèmia s’ho havia anat intercalant. Al cinquè to em va respondre la veu d’un home, no vaig entendre ben bé què, però vaig pensar que seria un dels recepcionistes que tenen a la central. Vaig estar-hi en una visita ràpida a principis del 2016. Era com la recepció d’un ministeri, sense haver-hi estat mai, però m’ho vaig suposar. Amb cinc recepcionistes rere el mostrador i dos guardes de seguretat drets a les escalinates d’accés als ascensors, com lleons guardians de les Piràmides de Luxor. Les baranes en llautó i el sòl d’un terratzo fosc i brillant, encara que desgastat de tan antic. En aquella època S. encara estava a Palma venent colònies a la secció de perfumeria.

-Bon dia, sóc la Silvana Roig de De Müller, que hi és l’Essa García?

-L’Essa? No, no, no. De fet, l'Essa no treballa aquí. D’on m’ha dit que truca?

-De De Müller, és per al departament de fornitures. No? Doncs he trucat al telèfon que posa just a sota de la seva signatura.

L’home tenia una veu d’aquestes tan agradables, diré … com la del Constantino Romero, que sempre m’havia agradat molt. De seguida va advertir l’errada i amablement va fer per presentar-se.

-Disculpi, Silvana, sóc l’Alfonso Gutiérrez i això és la secció de defensa de l’ambaixada espanyola a Berlín.

-Com?

-Si, un departament de l’ambaixada espanyola a Berlín.

-Ah, doncs es deu tractar d’un error, és clar, jo estic trucant al Corte Galés a Madrid- - vaig mirar la pantalla del telèfon, indicava el prefix 91.

-Truca bé, pot ser que en comptes de 43 al final, hagi marcat 34 que és el nostre.

-Ah, sí, sí. Ho estic veient, es tracta d’un error, he creuat els números sense adonar-me'n.

-No passa res, tot sigui això, que tingui molt bon dia.

-Bon dia i disculpi les molèsties.

Vaig riure una estona per l’errada tan tonta, em vaig imaginar l’ambaixada amb unes escalinates elegants en un edifici del centre de Berlín, i l'Alfonso amb un vestit jaqueta i corbata. O potser també estava teletreballant i anava en xandall, però preferia imaginar-me la primera opció. Vaig tornar a marcar el telèfon. Es va posar l'Essa. No vaig dir res de la trucada anterior. Vaig comentar-li la proposta del plastró en negre en comptes d’antracita. Em va atendre molt amable, com d’abans de tots aquells canvis que la van trasbalsar. Potser l’he de trucar més sovint, vaig pensar. Res com sentir la veu de la persona a l’altre costat del telèfon.

-Doncs ho he de consultar amb patronatge perquè això ho volen per als uniformes de la Guàrdia Civil. Pertany a un concurs, no és producció nostra, no sé si els encaixarà.

Aquesta vegada havia premut bé el número de telèfon. Ens vam acomiadar cordialment i esperaria un nou e-mail. Vaig mirar el cel per la finestra de l'habitació. Tot estava en ordre. Feia sol i vent, i vaig vídeo-trucar el meu responsable, que em va respondre amb la seva veu enllaunada. “Casualitats, eh?” Va dir i va riure, tornant els seus ulls cap a la pantalla. Estava treballant al menjador de casa.

un apunt sobre charles darwin

Poc abans de morir Charles Darwin, alguns encara es pensaven que es penediria i renunciaria a les teories evolutives que va defensar tota la seva vida. Ell mateix havia patit fortes crisis d’angoixa i depressions perquè allò que havia descobert a la natura contradeia el Gènesi en què es basava l’esgésia cristiana. Però lluny de penedir-se va afrontar la mort de manera serena i sense cap senyal de penediment. “No tinc por a morir”, va dir al llit abans del seu darrer alè. 

Cada vegada que llegeixo les Ombres d'avantpassats oblidats m’emociono llegint Carl Sagan escrivint sobre el seu màxim referent científic, i vaig gaudir moltíssim llegint-lo a ell mateix, Charles Darwin, en la seva autobiografia, que va escriure per encàrrec d’un editor alemany quan tenia 67 anys. Quina ment tan brillant i quin sentit de l’humor tan intel.ligent. Em va agradar escoltar la seva pròpia veu parlant de la seva infantesa, del seu pare, dels seus germans, de la seva dona i del tedi que va suposar per a ell la institució universitària. Segons ell, el sentit comú unit a la paciència per reflexionar i l’enorme poder d’observació i captació de dades, va ser determinant per al seu èxit com a científic. 

La família volia enterrar-lo a la seva finca de Down, però vint diputats del Parlament Britànic, amb el vist-i-plau de l’església d’Anglaterra, van demanar que s’enterrés a l’Abadia de Westminster, a només uns metres de l’Isaac Newton. L’església, que tant s’havia oposat a les teories del naturalista, semblava estar dient: a tu, que has fet el possible per despertar dubtes sobre la veracitat d’allò que nosaltres afirmem, et reservem el més gran dels honors. Sens dubte, una demostració de respecte per al científic que va establir les bases de la biologia moderna.

Autobiografia de Charles Darwin, Nordica Libros, 2019.