la importància de ser un ocell

No és que li doni importància, senzillament m’aturo més a mirar el colom que reposa a l’última branca de la copa de l’arbre nu que no a mirar aparadors. És hivern, ja ho puc dir, i rere el pati queda el gran plataner i els pollancres que voregen l’era de Can Delma. Després hi ha un arbre plantat allà al mig, de fulla perenne no molt gran, i que mai he esbrinat de quin arbre es tracta. Té color verd d’alzina però no la forma. Just allà hi ha un mur que voreja l’era i a vegades s’hi passegen gats de carrer, ara que abunden més des que hi ha unes colònies que algú ha posat repartides pel poble per donar-los menjar. A l’estiu s’hi enfilen crios adolescents a les tardes, perquè l’ombra del gran plataner els dóna resguard i alleugereix de la calor, un refugi on fer-la petar, escoltar música, fumar, gallejar i començar a desprendre’s del lligam dels pares. Una vegada, en aquest mateix pedrís hi vaig veure estesos dos cobrellits enormes. Vaig trigar poc a descobrir que eren de la xinesa que tenia la botiga dels baixos al nostre mateix edifici. Va ser perquè una tarda, mentre aparcava el Mazda quan tornava de la feina, vaig veure com estenia roba a la meva finestra, una que dóna a peu de carrer. Vaig haver de dir-li que aquí no s’estenia la roba al carrer, i mirant-me amb uns ulls pèrfids i protestant en un castellà molt limitat, va treure els penjadors amb la roba del nen petit i del seu marit. Un altre dia encara vaig veure un llençol estès al mur que dóna a l’aparcament de la plaça de l’ajuntament. Però després d’allò ja no vaig tornar a veure’n més. Si algú li va cridar l’atenció no ho vaig saber. Els xinesos van desaparèixer fa cinc anys. Al seu lloc hi van posar una botiga de complements de llar que van tancar poc després, i ara hi ha un estudi de fotografia. 

Però a mi el que m’agrada és mirar com passen les estacions a través dels arbres de l’era, i la majestuositat dels ocells que s’aposenten sobre la branca més enlairada, una de les més fines de totes potser, i allà, malgrat venti, plogui o caigui foc, divisen les nostres foteses amb una seguretat que només ells poden sentir des de tan amunt.

a small poem

Hi ha passes i matins que desperten

Hi ha un aire que aquieta els núvols

I empeny els somnis molt amunt

Que els fa gairebé intocables

Però també inesborrables.

Queden suspesos en les tardes

Tardes que cauen lentes

De grogues a foc

D'un foc que s'apaga en fosc

I et torna els somnis en un cel

Un cel ple d'espurnes en forma d'estel.

a small poem

Some steps and some mornings awake us

There is a wind calming the clouds

And pushing the dreams very high

Making them untouchable

But unforgettable too.

They’re floating in the afternoons

Afternoons that slowly fall down

From yellow to flame

A flame extinguished in the darkness

And takes the dreams back in the sky

A sky full of sparks shaped like stars.

(Un petit poema, inicialment titulat Somnis el vaig escriure el 10/12/15)

sobre els afectes a la vida i la lectura

Tinc Leer o no leer entre les mans, un assaig de l’anglesa Virginia Woolf sobre llibres, lectura i literatura. Vaig començar-lo pel final, doncs no té una estructura ordenada temàticament ni cronològica, i sempre he pensat que si un llibre comença bé pel final el podré continuar pel principi. Manies segurament, però que a mi em funcionen. Justament pel final parla dels crítics i ressenyadors literaris, els lectors professionals, i que no surten molt ben parats en el sentit que ja llavors deixa la seva tasca com innòqüa a efectes pràctics de cara als possibles lectors, "els hauríem d’eliminar, doncs?" Es pregunta l’escriptora. Vaig llegir no fa gaire un article de l’Enric Iborra intitulat Escriure per al silenci en què es plantejava una qüestió similar cent anys després d’aquelles paraules de la Woolf, pel que dedueixo que no hem avançat gaire. En aquest sentit de no avançar en la literatura també es fa el plantejament en el llibre la Virginia Woolf, quan parla de la novel.la moderna. “Hem après molt sobre la producció de màquines, però no hem arribat a escriure millor”. Després hi ha punts que  conflueixen amb aquells de la  seva Habitació Pròpia sobre l’escriptura femenina, "no pot deixar de ser-ho", insisteix tant en un assaig com en l’altre, fent destacar el realisme moral de les escriptores com a punt fort d’aquestes no guiat per cap ideal artístic sinó per la seva comprensió de la vida. 

M’agrada el recurs de la carta que fa servir al penúltim capítol Todo sobre libros, recurs que ja va emprar al seu assaig Les tres guinees, i que li permet donar un to més distès a la seva prosa, tot i que tractant-se de la londinenca no deixa mai de banda una erudició extrema, tant pel contingut com per la manera en què ho expressa. En aquest capítol respon una carta a un seguidor seu (imaginari o no) en què li demana que li escrigui una carta on parli de tot sobre els llibres. S’esplaia en els autors ja morts perquè els vius -diu- no satisfan les demandes dels lectors contemporanis de la seva època. Cita Austen, Dickens, Carlyle i Macaulay. Després fa un salt per citar els més joves i actuals, que apareixen en un llibre que es diu Scrutinies, i que admet no haver llegit encara tot i que personalment aposta pels més joves perquè "són més frescos i flexibles" i perquè pensa que s’ha d’apostar pel futur.

Si d’aquí uns anys algú es digna a mirar els llibres que tinc a les prestatgeries en comptes de llençar-los directament a les escombraries hi trobarà novel.les, poemaris, llibres d’història, biografies i assaigs amb moltes pàgines subratllades en retoladors de colors fluorescents. Anotacions de pensaments als marges. Són els meus, i ho porto fent així fins on m’arriba la memòria. SOBRE ELS AFECTES A LA VIDA I LA LECTURA és una d’aquestes anotacions al marge. L’he anotat al llibre de Leer o no leer, en un capítol en què parla d’indiscrecions, i encerclat en blau hi tinc aquest paràgraf de la londinenca. Per coses com aquesta i perquè em va impulsar a escriure Cinc dones de veritat, és que m’agrada tant:

El crític pot ser capaç d’extreure l’essència i gaudir-la amb tranquil.litat, però per a la resta de nosaltres, a cada llibre hi ha alguna cosa -sexe, caràcter, temperament- que, com a la vida, provoca l’afecte o el rebuig; i com a la vida, oscil.la i predisposa; i com a la vida també, amb prou feines pot ser analitzat racionalment.  Virginia Woolf (1882-1941)

 

*Font: Leer o no leer y otros escritos, V.Woolf (Abada editores , 2013)

Anne Sullivan, la professora que va donar el món a la Helen Keller

Quan l’escriptor anglès Charles Dickens tenia trenta anys va anar de visita a l’Institut Perkins per a cecs de Boston. Era l’any 1842. Allà va conèixer la Laura Bridgman, una nena sorda i cega que va fer grans avenços en la comunicació gràcies al mètode dactil.lològic emprat amb les mans. Va escriure sobre ella a les seves American Notes: 

Els seus sentiments socials i els seus afectes són molt forts, i quan està asseguda fent feina o a prop d’algun dels seus amiguets, es retira de la seva tasca a cada moment per abraçar-los i petonejar-los amb una serietat i calidesa que resulten commovedores. Tan forta sembla la tendència natural del pensament a posar-se el vestit del llenguatge, que sovint es posa amb el llenguatge dels dits, lent i tediós com és. Però és només quan està sola que està callada, perquè si s’adona de la presència d’algú al seu voltant, es mostra inquieta fins que pot seure’s amb ell, agafar la seva mà i conversar-hi una estona per mitjà d’un senyal. 

Helen Keller de nena i la professora Anne Sullivan, el 1888

Uns quaranta cinc anys després, aquelles American Notes arribaven a la casa del propietari del diari Tuscumbian North Alabama, l’Arthur Keller, ex-capità de l’exèrcit confederat. Estava casat en segones núpcies amb la Kate Adams, una dona vint anys més jove que ell, culta i filla de militar. És en aquest punt on comença la pel.lícula, Un miracle per a Helen Keller, un remake d’aquella de l’any 1962 que va obtenir un parell d’Òscars. La vaig veure l’altre dia no sense fer-me un fart de plorar. Sovint hi ha coses que se’m queden a la memòria com adormides però de manera latent, com si d’alguna manera no em deixessin descansar fins a treure’n l’entrellat del tot. Vaig sentir parlar de la Helen Keller fa més d’un any al doctor Mario Alonso Puig durant una de les seves xerrades. La citava com a exemple de superació i em va cridar l’atenció aquella frase amb què l'americana va respondre a un periodista cap al final de la seva vida, quan li va preguntar: senyoreta Keller, hi ha alguna cosa pitjor que ser cega? Sí, és pitjor poder veure i no tenir una visió, perquè com veiem el nostre futur determina el nostre present. 

Xerrant de gent gran i de dones exemplars l’altre dia al despatx, em va venir al cap aquesta dona. El circuit sinàptic es posava en marxa de nou i reprenia la biografia d’aquesta escriptora nascuda el 1880 a Tuscumbia, Alabama, i que amb dinou mesos d’edat va patir unes fortes febres escarlatines (hi ha qui diu que podria haver estat una meningitis), que li van provocar la pèrdua de la visió i de l’oïda, i per consegüent, també de la parla. La Helen va estar uns anys sumida en una absoluta i total foscor, i en un absolut i total silenci, que li provocaven un continu malestar que expressava a través d’atacs de ràbia i d’ira. Havent llegit el relat de Dickens i esperançada, la seva mare va decidir posar-se en contacte amb l’Institut Perkins per a cecs perquè busquessin una institutriu per a la nena que caminava a palpentes per la granja on vivien. Ja aleshores la mare havia tingut un segon fill, encara de mesos quan apareix a la biografia la gran artífex de la futura vida d’aquella nena: l’Anne Sullivan. 

Els pares de l’Anne Sullivan van fugir de la Gran fam irlandesa de mitjans del segle dinou i van emigrar cap als Estats Units. L’Anne va néixer quan ja vivien a Massachussets, l’abril del 1866. A la pobresa i la fam, s’hi va afegir la mala salut, i quan l’Anne tenia cinc anys va contraure tracoma, una malaltia que va lesionar seriosament la seva vista deixant-la gairebé cega. Dos dels seus quatre germans van morir d’infants i malgrat que la mortalitat infantil era en aquells temps molt corrent, no puc deixar de pensar en el dolor de les mares que patien aquelles pèrdues i com les remuntaven tenint encara més descendència. És impressionant la força i l’instint de supervivència que tenim els humans. Malauradament la tuberculosi va afectar la seva mare, que va estar malalta un temps fins que va morir quan la nena tenia només vuit anys. Incapaç de tirar endavant amb els fills, el seu pare va enviar-los a una casa de caritat, la Tewksbury Almshouse, on pocs mesos després també va morir el germà gran de l’Anne, afectat també per una branca de la tuberculosi que comença als malucs. L’oportunitat li va arribar als catorze anys, el dia que membres d’una comissió especial per a cecs van visitar Tewksbury, i la noia no va parar de seguir el grup fins a poder parlar amb ells i convèncer-los que la portessin a una escola d’educació especial. Així va ser com, el mateix any que naixia la Helen Keller, el 1880, una adolescent Anne Sullivan ingressava a la Perkins School per a cecs, a la vegada que es va anar sotmetent a diverses operacions per millorar la seva escassa visió. A l’escola va patir la humiliació d’alguns dels seus companys, a causa de la manca de modals i la ignorància amb què va entrar, però allò, lluny de desanimar-la va suposar un repte per a ella, i aviat destacaria com l’alumna més brillant de l’escola. L’any que en feia vint, es va graduar amb honors, i va ser l’encarregada de fer el discurs de graduació l’any 1886. Estant a l’escola va aprendre i treballar, juntament amb la mateixa Laura Brindgman, l’alfabet manual per a cecs i sords. Experiència que li serviria perquè uns mesos després, el març del 1887, el director de la Perkins la requerís per a la feina d’institutriu de la Helen Keller. 

La Helen Keller tenia llavors set anys i l’únic llenguatge que sabia era que si l’apartaven volia dir que marxés i si l’agafaven del braç que s’apropés. L’Anne Sullivan, amb molta paciència, va començar a guiar la seva alumna fent-li tocar objectes (una nina, una cullera, un got, la llana, un vestit) per associar-los a paraules mitjançant el llenguatge dactil.lològic. Per a un millor aprenentatge va aïllar-la durant unes setmanes de la seva família i va ser durant una lliçó, en què la jove professora va fer-li tocar amb una mà l’aigua que corria d’una font, mentre amb l’altra mà li lletrejava amb els dits la paraulaWater, que la Helen va connectar el concepte del llenguatge de signes amb els objectes que l’envoltaven. Aquell mateix dia va poder dir (amb les mans) mare, pare, mestra i t’estimo. 

Gràcies a la instrucció de Sullivan, Keller va aprendre a prop de 600 paraules, així com les taules de multiplicar, i també a llegir amb l’alfabet Braille en qüestió de mesos. Aviat arribarien les notícies de l’èxit de Sullivan a l’escola Perkins, que va escriure informes per assentar-se com a institució de referència. Això va arribar a oïdes del Thomas Edison, del Graham Bell i del Mark Twain, que van voler trobar-se amb la Helen. Va ser gràcies a aquest últim que va conèixer el magnat del petroli Henry Huttleston i la seva dona, Abbie, qui, en no poder els pares de la Helen seguir pagant els seus estudis, van finançar el seu pas per la universitat de Harvard. Allà es va llicenciar en lletres i a banda de l’anglès també va aprendre alemany i francès. Més tard es va convertir en una oradora i autora de diversos llibres, gran defensora de les persones amb discapacitat. Es va unir al partit socialista i va escriure i fer campanya a favor de la classe treballadora, a banda de conèixer nombroses personalitats entre els quals el president d’Estats Units John F. Kennedy. 

En un moment de la pel.lícula, Un miracle per a Helen Keller, entre llàgrimes de desesperació i davant la irascibilitat de la nena que no entén la foscor i el silenci que la turmenten, l’Anne Sullivan li diu: si et pogués donar una paraula, una sola paraula, tindries el món per a tu! Doncs el va aconseguir. 

Ara penso en Charles Dickens i aquelles notes, i la importància d'allò que queda en els llibres, que no ho és tot, però mireu, és molt. 

Helen Keller llegint els llavis

L’Anne Sullivan va morir el 1936, als 70 anys. La Hellen Keller l’1 de juny del 1968 als 87 anys. Estan enterrades una al costat de l’altra a la Catedral nacional de Washington.*

(Escrit el 29 de setembre del 19)

Air

Avui escric directament sobre aquesta plantilla de blogger, a risc de poder perdre l'arxiu algun dia entre la immensitat internàutica. A risc de cometre faltes d'ortografia sense que cap corrector me les adverteixi. A risc, diguem-ho clar, de passar desapercebuda per a milers de persones que es passegen per la xarxa virtual ara, ahir, demà. Les melodies més conegudes de Bach van ser descobertes més de cent anys després de la seva mort. El present apressa, no dóna temps de digerir les bones obres ni les dolentes i els cervells -entre tants inputs virtuals- queden empetitits, aturats, incapaços de reflexionar per ells mateixos. Viu la teva vida i pensa una mica més. Vaig rebre fa uns mesos un escrit d'un senyor que tenia al facebook a qui no coneixia de res. Me l'oferia com un regal, en realitat primer em va demanar el telèfon per passar-me'l per Whatsapp, però em vaig negar a donar el meu número a un desconegut. Em va passar l'escrit pel messenger. En aquell moment jo estava en ple ERTE a la feina a causa de la pandèmia actual i l'aturada tan brusca que va haver a l'abril, i prou feina tenia jo a casa i amb les lectures que a mi m'agraden realment (llegia El Jugador del Dostoievski llavors). No pensava llegir-me aquell escrit, principalment pel que he explicat, però en segon lloc perquè havia vist alguna cosa que aquell senyor havia penjat per la xarxa i no m'agradava gens. Eren d'aquell tipus d'escrits tan espessos i pesats que no passen ni amb embut. Evidentment no li ho anava a dir, simplement vaig optar per donar-li les gràcies cordialment i santes pasqües. 

Segueixo aquí, sobre la plantilla de blogger i pensava que mai escriuria sobre aquesta anècdota, sí, deixem-ho així, com una anècdota. Em dedico a escriure quan vull i perquè m'agrada, que és molt. La base d'aquest ofici, vaja. Suposo que hauria d'estar agraïda pel fet que algú em tingui en consideració a l'hora d'enviar-me els seus escrits, però el poc temps que em queda lliure vull dedicar-lo a les coses que m'omplen. L'home va insistir dos cops el mateix dia,  un migdia per ser exactes, via missatge privat preguntant-me si havia pogut llegir el seu text, que dedicava a un amic que s'havia mort. La meva vida seguia a fora, però ell això no ho veia, veia el seu text i uns minuts que passaven sense que jo el respongués. A casa ens vam entaular i vam dinar.

Van passar uns dies i jo me n'havia oblidat de l'assumpte. Cinc dies concretament van transcórrer fins que vaig tornar a rebre un altre missatge. De fet no era la primera vegada que m'enviava un text a mi directament, ho havia fet uns mesos enrere però llavors sense cap enunciat dient que era un regal i que fes el favor de llegir-lo i no passar-lo a ningú perquè si no no li ho publicarien. "Per què l'envia doncs?" Vaig pensar. "I per què me l'envia si no sóc editora ni crítica literària?" Com he dit, al cinquè dia va tornar de nou, intentant dissimuladament ser cortès en les paraules tot i que se li notava una recremor per dins, com dolgut perquè no li havia dit que el seu text estava més que bé, fantàstic. No el vaig obrir. "Com no em dius res només espero que el gaudeixis, no cal que em responguis si no vols". Tinc una vida i TREBALLO. Vaig respondre-li finalment. No vaig explicar-li tot allò de l'ERTE, ni res de la compra dels dimarts i el dijous al súper, ni de les rentadores diàries, ni dels dinars per preparar per a mi i la meva família. Ni tantes altres coses que tenim per fer diàriament. Evidentment sí que li vaig dir que jo no era editora, que només em dedicava a escriure i que el que escrivia ho penjava en obert perquè ho llegís lliurement qui volgués. 

Acostumo a ser una persona eficient a la feina, cometo errades com qualsevol, i si d'una cosa he pecat és de voler arribar a tot i d'intentar donar respostes a tothom perquè crec que és com s'ha de fer. Amb la literatura hi ha molts que perden el tacte amb la realitat, entre la creació i qui la crea, i això és el que no vull. 

Aquest Air de Bach és com una alenada d'aire fresc. La va escriure el 1717 i encara perdura. Sense presses i amb un pòsit excel.lent deixat per un gran músic. 

poema pandèmic

Surto al carrer, compro i observo

Em telereuneixo amb companys del Vallès, de Porto 

Xerro i escolto.

Les pauses, els silencis i els rostres de preocupació

Els veig des de la distància intangible i la incertesa

 

Amb els nostres llocs de feina 

Abans que amb la nostra salut.

 

A casa l'aire és tranquil

a dins 

I els colors de la tardor es congelen en el present

 més que en el passat.

Les passes es multipliquen

en la reducció de l'espai reclòs.

 

El temps passa més que lent enrarit 

un temps pandèmic.

 

Observo i compro i surto i em telereuneixo 

un temps incongruent.

 

Dins de tot aquest espai 

amb més hores que fa un any

Un temps somiat.

 

No puc descriure ara, aquest present.

Uns anys 

caldrà

Uns anys

I quan surti al carrer i compri i observi

 aquells rostres sense la preocupació 

 

Aleshores potser serà el moment de fer-ho. 

 

l'home de la terrassa de llinars

Com no sé com evolucionarà la pandèmia ni les dimensions que adquirirà a tots els nivells d'aquí uns anys, deixo escrita aquesta petita història que em va ocórrer l’altre dia a la tarda. No puc dormir, m’ha despertat un somni en què el meu cap estava pensant que per a un futur quan tornéssim al despatx el millor per poder conciliar treball i família seria fer algunes tasques des de casa. Un somni dins d’un somni, ara fet realitat. Treballo des de casa. 

Ja havíem dinat i vaig tornar a l’habitació del fons del pis. El meu cap -el del somni- s’havia agafat festa i estranyament no vaig rebre cap e-mail seu demanant avançar alguna comanda o fent alguna intervenció innecessària. No dic que no sigui útil, però sovint és redundant. Li costa desconnectar. El dia estava tranquil, dimarts ja faria un tomb, però dilluns estava especialment tranquil, i el gruix de la revisió dels D.U.A. d’exportació del 2020 per a l’auditoria ja l’havia fet la setmana anterior. Marroc, Egipte, Tunísia, Estats Units, Brasil i Colòmbia, eren els països on havien viatjat les entreteles. Amb el temps veurem el moviment de l’any. Tenia la Mary Beard a un costat de la taula per anar fullejant durant les estones mortes La civilización en la mirada i em quedava una hora per plegar. Eren les 14:30 quan vaig rebre un whats de la Sílvia. “Estaràs a les 17 h? He d’anar a Cardedeu a les 19:30  i ens podem veure abans”. Havia d’anar a caminar amb el Manel i vaig acostar-me fins el menjador per dir-li que havia rebut el whats de la meva amiga. Vaig quedar amb la Sílvia i ell va sortir a caminar. Abans de tancar l’ordinador vaig rebre un correu de J. -el meu cap- amb un word que contenia una enquesta de recursos humans. Valoració i preguntes sobre temes de seguretat a l’empresa. Vaig contestar-la l’endemà. 

Havíem quedat a una de les terrasses que hi ha al passeig de Llinars. Ens vam trobar de seguida i ens vam saludar sense els petons de cortesia habituals. La Sílvia duia una mascareta de tela negra, jo una quirúrgica blava de les de farmàcia. Vaig remarcar la temperatura d'aquella tarda, no feia gaire fred. Va encongir les espatlles i es va fregar les mans, “home, comparat amb Torrelles sí que es nota una mica de fred, sí”. La darrera vegada que ens havíem vist va ser al setembre, abans de la segona onada del virus. També en una terrassa. Vaig voler pagar amb targeta el cacaolat i la cervesa però no es podia -més aviat no volien- així que em va convidar la Sílvia que portava metàl.lic a la cartera. Vam parlar de la seva feina -és actriu-, i de les ajudes que ha descobert que hi ha a cultura, de la mala gestió que està fent el govern de la situació i del nostre dia a dia. De temes organitzatius i de com portem les restriccions de mobilitat -ella pitjor que jo, que sóc molt més casolana-. Parlant d'organització i de dies de vacances pendents, vaig comentar-li que m’havia reservat dies per si me’ls havia d’agafar quan hagués de fer algun acte per al llibre de Bukowski que publicaré amb Vincle. I va ser llavors quan em va comentar que s’estava llegint el meu de relats. “Com ho fas? No sé com explicar-ho, però tens una manera de començar i d’acabar que sempre em sorprèn”.  “Molts són tal qual, a vegades la vida et posa personatges al davant que semblen fets expressament perquè els descrigui en un relat, d’inverossímils que són”. Ella anava assentint amb el cap i em va recordar el mal tràngol que van passar l’estiu passat a França, quan estaven tranquil.lament de vacances i un home els va estar perseguint sense solta ni volta, increpant-los al crit de “feixistes” (en francès), amenaçant i arribant fins i tot a agredir la seva parella. La cosa es va dissoldre quan algú que semblava un policia de paisà va veure que estaven en dificultats i va intervenir. Crec que devia tenir esquizofrènia o alguna  cosa així, per sort no va anar a més. M’explicava això amb un cert patiment encara, quan tot d’una i sortit com del no res va aparèixer un home a la nostra taula, de peu dret vull dir, d’aspecte deixat, cabells greixosos, pòmuls enfonsats per manca de peces a la dentadura i sense la mascareta va començar a increpar-nos: EH! VOSALTRES, SÍ, EH! Que tots aquests gestos que feu amb les mans, així i així - era poca cosa, estava encorbat i anava movent els braços amunt i avall, creuant-los i apuntant amb els dits índex cap amunt, com si li faltés coordinació però amb tota la intencionalitat del món- que sí, eh! Que he vingut aquí perquè això d’aquests moviments, això així no ... -semblava que s’anava a posar la mà dreta a la butxaca, que era la que tenia més aprop del meu coll mentre la movia i per un moment vaig pensar que trauria un ganivet o algun objecte per fer-nos mal.

La Sílvia va posar-se la mascareta perquè l’home s’acostava cada vegada més a les nostres cares. Va mirar cap a l’altre costat del passeig, en direcció contrària a ell. I a mi, sense treure-li l’ull de sobre em va donar per dir-li, “ja? Molt bé, doncs, adéu”, perquè toqués el dos. No va treure’s res de la butxaca i va marxar cap a una taula que teniem al darrere per seguir bevent una Voll-Damm. Ni ens havíem adonat de la seva presència. Vam intentar no mirar-lo més. Vaig observar la resta de taules amb gent i seguien amb les seves converses com si res, com si allò hagués estat només fruit de la nostra imaginació. Per un moment m’ho vaig pensar. I com quedava una mitja hora per a quarts de vuit, ens vam acomiadar cinc minuts després.