l'home de la terrassa de llinars

Com no sé com evolucionarà la pandèmia ni les dimensions que adquirirà a tots els nivells d'aquí uns anys, deixo escrita aquesta petita història que em va ocórrer l’altre dia a la tarda. No puc dormir, m’ha despertat un somni en què el meu cap estava pensant que per a un futur quan tornéssim al despatx el millor per poder conciliar treball i família seria fer algunes tasques des de casa. Un somni dins d’un somni, ara fet realitat. Treballo des de casa. 

Ja havíem dinat i vaig tornar a l’habitació del fons del pis. El meu cap -el del somni- s’havia agafat festa i estranyament no vaig rebre cap e-mail seu demanant avançar alguna comanda o fent alguna intervenció innecessària. No dic que no sigui útil, però sovint és redundant. Li costa desconnectar. El dia estava tranquil, dimarts ja faria un tomb, però dilluns estava especialment tranquil, i el gruix de la revisió dels D.U.A. d’exportació del 2020 per a l’auditoria ja l’havia fet la setmana anterior. Marroc, Egipte, Tunísia, Estats Units, Brasil i Colòmbia, eren els països on havien viatjat les entreteles. Amb el temps veurem el moviment de l’any. Tenia la Mary Beard a un costat de la taula per anar fullejant durant les estones mortes La civilización en la mirada i em quedava una hora per plegar. Eren les 14:30 quan vaig rebre un whats de la Sílvia. “Estaràs a les 17 h? He d’anar a Cardedeu a les 19:30  i ens podem veure abans”. Havia d’anar a caminar amb el Manel i vaig acostar-me fins el menjador per dir-li que havia rebut el whats de la meva amiga. Vaig quedar amb la Sílvia i ell va sortir a caminar. Abans de tancar l’ordinador vaig rebre un correu de J. -el meu cap- amb un word que contenia una enquesta de recursos humans. Valoració i preguntes sobre temes de seguretat a l’empresa. Vaig contestar-la l’endemà. 

Havíem quedat a una de les terrasses que hi ha al passeig de Llinars. Ens vam trobar de seguida i ens vam saludar sense els petons de cortesia habituals. La Sílvia duia una mascareta de tela negra, jo una quirúrgica blava de les de farmàcia. Vaig remarcar la temperatura d'aquella tarda, no feia gaire fred. Va encongir les espatlles i es va fregar les mans, “home, comparat amb Torrelles sí que es nota una mica de fred, sí”. La darrera vegada que ens havíem vist va ser al setembre, abans de la segona onada del virus. També en una terrassa. Vaig voler pagar amb targeta el cacaolat i la cervesa però no es podia -més aviat no volien- així que em va convidar la Sílvia que portava metàl.lic a la cartera. Vam parlar de la seva feina -és actriu-, i de les ajudes que ha descobert que hi ha a cultura, de la mala gestió que està fent el govern de la situació i del nostre dia a dia. De temes organitzatius i de com portem les restriccions de mobilitat -ella pitjor que jo, que sóc molt més casolana-. Parlant d'organització i de dies de vacances pendents, vaig comentar-li que m’havia reservat dies per si me’ls havia d’agafar quan hagués de fer algun acte per al llibre de Bukowski que publicaré amb Vincle. I va ser llavors quan em va comentar que s’estava llegint el meu de relats. “Com ho fas? No sé com explicar-ho, però tens una manera de començar i d’acabar que sempre em sorprèn”.  “Molts són tal qual, a vegades la vida et posa personatges al davant que semblen fets expressament perquè els descrigui en un relat, d’inverossímils que són”. Ella anava assentint amb el cap i em va recordar el mal tràngol que van passar l’estiu passat a França, quan estaven tranquil.lament de vacances i un home els va estar perseguint sense solta ni volta, increpant-los al crit de “feixistes” (en francès), amenaçant i arribant fins i tot a agredir la seva parella. La cosa es va dissoldre quan algú que semblava un policia de paisà va veure que estaven en dificultats i va intervenir. Crec que devia tenir esquizofrènia o alguna  cosa així, per sort no va anar a més. M’explicava això amb un cert patiment encara, quan tot d’una i sortit com del no res va aparèixer un home a la nostra taula, de peu dret vull dir, d’aspecte deixat, cabells greixosos, pòmuls enfonsats per manca de peces a la dentadura i sense la mascareta va començar a increpar-nos: EH! VOSALTRES, SÍ, EH! Que tots aquests gestos que feu amb les mans, així i així - era poca cosa, estava encorbat i anava movent els braços amunt i avall, creuant-los i apuntant amb els dits índex cap amunt, com si li faltés coordinació però amb tota la intencionalitat del món- que sí, eh! Que he vingut aquí perquè això d’aquests moviments, això així no ... -semblava que s’anava a posar la mà dreta a la butxaca, que era la que tenia més aprop del meu coll mentre la movia i per un moment vaig pensar que trauria un ganivet o algun objecte per fer-nos mal.

La Sílvia va posar-se la mascareta perquè l’home s’acostava cada vegada més a les nostres cares. Va mirar cap a l’altre costat del passeig, en direcció contrària a ell. I a mi, sense treure-li l’ull de sobre em va donar per dir-li, “ja? Molt bé, doncs, adéu”, perquè toqués el dos. No va treure’s res de la butxaca i va marxar cap a una taula que teniem al darrere per seguir bevent una Voll-Damm. Ni ens havíem adonat de la seva presència. Vam intentar no mirar-lo més. Vaig observar la resta de taules amb gent i seguien amb les seves converses com si res, com si allò hagués estat només fruit de la nostra imaginació. Per un moment m’ho vaig pensar. I com quedava una mitja hora per a quarts de vuit, ens vam acomiadar cinc minuts després.