un passeig per sant pere de vilamajor

A l'església de Sant Pere de Vilamajor hi ha una làpida incrustada en una de les parets laterals on diu: <<Sepultura de Barthomeu Bruguera et Bruguras. Pages y dels seus. 1644>>. I a sota el dibuix d'una calavera. Tot al voltant s'hi respira una quietud i una pau immensa. Hi ha l'era sota la Torre Roja, des d'on s'hi divisa la plana de Vilamajor i el Montnegre. L'any 1448 un terratrèmol va enderrocar la muralla i la resta de torres de la força, on hi havien estiuejat la Peronel·la i el Berenguer.

Al matí recorro el camí boscós, tot passejant, paral·lel a la riera que dona nom a la Vila, ple de faigs i figueres. Hi ha un petit salt d'aigua on les dones venien a rentar la roba a principis del segle XX, com un safareig natural. A l'alçada de Sant Antoni de Vilamajor no sempre hi corre aigua, però aquí normalment n'hi ha. El camí va a parar fins a un pont que van construir el 1687, a fi de connectar el veïnat de la força amb el del pla. Van aprofitar les pedres de la muralla que va tirar a terra el terratrèmol per fer-lo. 

El pobre Barthomeu no se'n va poder beneficiar d'aquest pont, així que les terres que conreava devien ser bastant similars a les que publico a la foto. Queden a uns 3 km per la part del darrere de l'església, ja tocant a l'entrada del Parc natural del Montseny. L'aire és net després de la tempesta. El cel blau. Fa unes hores uns núvols grisos amenaçaven pluja, ara s'han esvaït del tot. Em quedo immòbil una estona.

Per anys i coses que passin, és un lloc que sempre m'ha aportat molta tranquil·litat. Aquí els camps fan callar qualsevol soroll. Només el vent, el crepitar de les fulles i algun ocell.

JAZZ AS PLAYED IN AN EXCLUSIVE SIDE STREET CLUB

Escolto la Nina Simone mentre em vesteixo. M'encanta la portada del Little girl blue. Ella al Central park asseguda en un banc. El verd de la tardor, la seva mirada lànguida, com les notes sostingudes al piano del seu You'll never walk alone. Entro a la dutxa amb l'enèrgic Love me or leave me, let me be lonely, decidida. Em transporta a uns anys 70 que no recordo haver viscut. Tenia una veu vellutada única i un estil atemporal. Una ment privilegiada que embogí en una societat on no hi encaixà mai.

JAZZ AS PLAYED IN AN EXCLUSIVE SIDE STREET CLUB. Un luxe als marges.

memòries de vilaller (cap d'any 2001)

Hi ha una època en què la barreja de gent que passa per la teva vida és un cocktail que amb els anys trobes estrany i com fora de tu. Però et pertany, per molt que miris cap als costats. Una d’aquestes èpoques va ser la que envoltava el començament del segon mil·leni. Vam decidir passar el Cap d’Any del 2001 en un poble de mala mort de la Vall d’Aran: Vilaller. La idea devia sorgir del Manel, no la idea de passar-lo a Vilaller concretament, sinó la idea de passar un Cap d’Any a la neu i esquiant. Aquell final d’any va ser especial perquè seria l'últim en què pagaríem en pessetes. El dia 1 de gener del 2002 començava a circular l’euro, que ens pensàvem que seria una moneda provisional i vint anys després està ben instal·lada entre els països de la Unió europea. L’allotjament a Vilaller el va buscar la meva germana Susana a través d’un llavors primitiu internet. Primitiu també semblava el lloc. Sort que érem joves i ens ho vam prendre amb humor. Va venir la Montse, la germana del Manel, amb el seu marit i els seus dos fills petits. El Pol encara no tenia dos anys i es va passar el cap de setmana enfebrat, i va amargar les hores d'aquell final d'any a la meva cunyada. A més, em sembla que no els funcionava bé la caldera de l’apartament i l’aigua de la dutxa els sortia tèbia. Ells quatre estaven en un apartament a part del nostre, que quedava a la primera planta d’una petita casa adosada i vella de poble, lletja, fosca i amb antics retrats de morts a les parets. Jo no ho havia vist mai. Ni jo ni la resta, que passàvem acollonits pels passadissos de la casa amb aquelles fotografies de morts que semblaven perseguir-nos amb els seus ulls sense vida. Semblava una escena treta d’una novel·la de la Isabel Allende. El menjador era petitíssim, decorat des de feia més de cent anys, les portes baixes i estretes i els llums, làmpades de paret amb globus en forma de medusa que amb prou feina il·luminaven. Els llits eren com els que tenien l’avi Ramon i la tieta Maria a la casa de Martorelles: alts, amb matalassos de plomes comprimides i desiguals i plens de bonys i un capçal de fusta en fórmica caoba i un Crist penjat a la paret, vigilant. "Ideal per fotre un polvo!", era la conya que van anar fent el meu cunyat Ariel i la resta d’homes. També estaven les meves germanes Iolanda amb els seus tres crios, la Vanessa i la Susana amb el seu marit Roberto. La Susana no ho sabia encara, però allà ja estava en estat del seu únic fill, el meu nebot Marcel. Aquells mesos, també, van ser del poc temps en què ma germana Vanessa va estar soltera i fèiem broma amb el nostre amic Xiqui, que va venir sol, tot i que ja aleshores estava mig embolicat amb la Gemma. Res, tot va quedar en paraules, és clar. La Vanessa llavors havia patit algun desengany amorós i no estava per a bromes. Un d’aquests desenganys va ser amb un amic del meu marit, l’Alberto, que s’havia separat quan va començar a festejar amb ma germana, però llavors ell no estava per a res seriós i la Vanessa s’ho va prendre malament i ho va deixar estar. Va estar un temps dolguda però com tot en aquesta vida, li va acabar passant. Vam riure molt amb la casa dels horrors. A la segona planta estaven instal·lats la meva germana Iolanda amb el meu cunyat Ariel i els nens, que eren molt petits també. Era una mena de bordell amb una suite que tenia uns cortinatges en vellut bordeus i un bany a la mateixa habitació, que evocava algun bordell de la Rússia imperial. No calia posar-hi gaire imaginació. Era tot allà en viu i en directe. I l’hivern blanc i humit. La neu que queia sense parar sobre uns carrers mal asfaltats. La meva germana Susana estava encantada amb la seva reserva: “les mestresses (grans) són molt amables, i estem com a casa i a prop de pistes. I a més, es veu que aquí és on ve a aterrar el Rei amb el seu helicòpter quan ve a Baqueira amb la seva querida i no vol que se n’assabenti ningú”. Tot eren avantatges, segons ella. Del sopar de la nit de Cap d’Any se’n va encarregar el Manel. Aquell matí haviem estat visitant Sant Climent de Taüll, que jo només havia vist en els llibres d’història de l’art i que vaig poder apreciar en directe, malgrat que el pantocràtor era una reproducció de l’original, espoliat i portat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, on el van traslladar incomprensiblement per protegir-ne la seva conservació. Els entesos sovint fan coses que no s’entenen.

L'àpat d'aquella nit va consistir en un mar i muntanya de gamba llagostinera i mandonguilles guisades amb patates, que el Manel va anar cuinant lentament a la diminuta cuina entre converses i riallades mentre bevíen un bon vi i fumaven tots els homes. El dia 1, després de treure els primers euros del caixer, vam anar a esquiar a Boí Taüll, d’on conservo una fotografia amb ell que ens va fer el nostre amic Xavi Xicola -Xiqui- després que jo pugés esgotada una pendent amb els esquís a les espatlles perquè havia caigut d’un telearrastre. A la foto sortim el Manel i jo somrients al cim amb un sol radiant de cara i les ulleres de sol fosques que ens el tapaven. *

*Fragment d'unes memòries inèdites que vaig escriure l'estiu del 2019 i que tinc guardades sota el títol de Cuscó

tinc un cementiri de coses escrites

Tinc un cementiri de coses escrites. No només pels esperits que s'hi passegen, sinó perquè no el visito mai. Vaig deixar un ram de flors seques per nom al seu arxiu i vaig enterrar-hi els ossos de la memòria. Ara ja deuen ser cendres. De tant en tant un xiprer que fa ombra al migdia em recorda on tinc el cementiri, però miro d'esquivar-lo, em passo pel costat  del sol i penso que ja no tinc la clau per obrir-lo. 

Iskra i Iris

Tinc 47 anys més que la Iskra i 45 més que la Iris. Iskra s'escriu искра en rus, i vol dir espurna. M'esperen dretes a fora de la furgoneta del seu pare mentre aparco el cotxe a la meva plaça de pàrquing. La més gran, la Iris, crida el meu nom tota contenta perquè fa dies que no em veu. Té els clots de la simpatia a les galtes, els cabells color d'avellana, la pell morena i el rostre exòtic de la seva mare. La Iskra té la pell més blanca, els cabells més rossos i els ulls negres i enormes, molt expressius, com el seu nom. M'esperen perquè volen veure quin vestit porto, em diu la seva mare. De seguida les abraço i els faig uns petons. "T'estimen molt" em diuen els pares. Les nenes somriuen quan els parlo de les botes country i la faldilla texana de volants tan mona que porten.
Sé que algun dia marxaran lluny d'aquí i em farà molta pena. Possiblement a França. Els pares es mouen com nòmades a la recerca de millors terres per als seus fills.

Recordaran algun dia, quan tinguin la meva edat, la veïna del segon que rebien gratament al replà del pis de Llinars perquè els fes carantoines?

crònica d'un vespre d'homenatge a en martí boada

Ahir al vespre, durant l’homenatge que se li va fer al doctor en ciències ambientals Martí Boada a Caldes de Montbui, explicava que durant l’entrega del Premi Global 500 que va rebre de mans del Nelson Mandela, aquest els va dir que la veritable lluita de la humanitat, no seria ni racial, ni per la bomba atòmica. La veritable lluita deia que seria pel medi ambient. El científic de Sant Celoni va passar uns dies a la casa del dirigent sud-africà, de qui va contar l’anècdota que es feia ell mateix el llit perquè no suportava que l'hi fes cap dona ni cap subordinat.

Vaig anar-hi perquè m’hi va convidar el Xavi Miró, propietari del Miró Garden on se li va fer l’homenatge. Érem envoltats de plantes, arbres, flors i la xafogor que ofega aquests dies. Durant un moment de la xerrada, es van sentir uns ocells que fregaven els arbres que ens feien ombra. El doctor Boada va alçar el cap i va dir: “mireu, falciots! Quina meravella! Sabeu d’on venen? Aquests venen del Sàhara, i es passaran dos anys volant sense tocar terra, fins i tot dormiran en el vol.” Vàrem alçar tots les nostres mirades al cel resseguint el vol nerviós dels ocells i vàrem al·lucinar, perquè era com veure un documental del National Geographic en directe. Un privilegi.

La Blanca Liébana i jo érem assegudes en un banc que hi havia en un lateral, i allà al costat nostre hi havia un arbre plantat que no hauria percebut si el Martí Boada no li hagués dedicat un poema que havia escrit aquell mateix matí: el ginkgo biloba. Era alt i espigat, i tenia unes fulles semblants a les del trèbol però més flexibles i grans. Jo no l’havia vist mai. Quan va acabar l’homenatge em va estar explicant que és un arbre molt antic, gairebé tant com les falgueres, més comú a les regions xineses i que té moltíssimes propietats.

Del mecanisme de naixement, vida i reproducció dels arbres, va dir que encara avui no hi ha laboratori que pugui igualar tots els agents químics que genera per si sol (un 700) durant la seva vida.

En Martí Boada té 75 anys, ha escrit 120 llibres, ha recorregut i estudiat els boscos de tot el món, parla pausat i escolta amb atenció a qui li parla. És d’aquelles persones que et podries passar hores escoltant de tant que sap. D’uns anys cap aquí pateix un tipus de parkinson que li resta mobilitat. Al cap porta una boina a lo Josep Pla i als peus unes sandàlies que deixen al descobert uns dits una mica inflats: “estic bé de tot, però fa un temps que m’ha picat aquest ditxós parkinson que em treu verticalitat”, em diu mentre la Blanca i jo l’acompanyem del braç fins a un altre banc, just abans que el passin a recollir.

la Blanca Liébana (dreta) i jo amb el doctor Martí Boada

Després de l'última abraçada (capítol sisè)

A mitjans de juliol del 1986 jo ja havia fet onze anys. El meu pare treballava a la fàbrica de motocicletes fins a l’agost i la meva mare s’agafava per primera vegada uns dies de vacances a l’estiu. L’avi havia mort l’any anterior i ja no estava al seu càrrec. 

- Marxarem uns dies a l’apartament de la tieta a Sitges amb el tiet Antonio. Però m’ha dit que vigilem amb deixar-ho tot exactament com està perquè no s’enteri el tiet Michel que hi hem anat. Com si l’hagués pagat ell l’apartament! La tia Eulàlia ho feia tot sigil·losament, parlava fluix i com d’amagat de la gelosia malaltissa del seu marit Michel, a qui va conèixer durant una estada a París quan ella havia anat a perfeccionar els seus coneixements de perruqueria amb el Jean Fournier. En realitat a qui va conèixer va ser a la germana del Michel, que hi anava de clienta a la perruqueria de París i va pensar: “aquesta serà un bon partit per al meu germà sord”. I la tieta, que venia d’un desengany amorós després de molts anys promesa amb un noi que no es va voler casar, va caure de quatre grapes. “Com una tonta, vaig caure, com una tonta!”, la sentia que deia planyent-se quan ens venia a veure a Montmeló. Amb el francès, un cop casats, es van instal·lar a la part alta de Barcelona. La tieta no va voler tenir fills per por que heretessin la sordesa del seu marit. Tampoc en va tenir el tiet Antonio, el germà gran de la tieta i ma mare, que es va acomodar amb nosaltres l’última setmana de juliol al petit àtic del carrer de l’Aigua. 

-Quin vols? Agafa’t el que més t’agradi- em va dir la meva mare. 

-Aquest blau- veia el mar de fons que es movia amb les darreres onades del vespre i conjuntava amb el collaret blau profund que penjava d’uns fils de la parada. 

- Doncs aquest. És maco, sí. I t’estarà molt bé amb el moreno de la pell. Et ve de gust un gelat del Gino’s? Jo en vull un de llet merengada. 

Aquells dies recordo la meva mare completament en pau amb ella mateixa. Era com si el gaudi mediterrani hagués actuat com un bàlsam sobre els fantasmes que sovint la turmentaven interiorment. Tenia el front relaxat i els cabells li brillaven caobes i ondulats sobre el seu rostre encara dolç i bell, d’actriu del Hollywood dels anys 50. Després coincidíem per sopar amb el tiet, que venia de fer una partida de cartes a El Prado. El tiet era solter. Separat, millor dit. La meva mare em va explicar un dia que la seva ex-dona el va deixar perquè es passava el dia jugant a cartes, i com no li feia cas el va engegar a dida. “I era com una vedette, ella! Rossa, despampanante! Molt bona mossa. Quan venia pel poble tothom en parlava, i el tiet és clar, fardant de nòvia!”. 

Tot el que tenia d'extrovertida la meva mare en relació als sentiments, ho tenia d’introvertit el tiet. No s’expressava en aquest sentit, potser com a forma d'autoprotecció. Tornant d’El Prado es posava la mà a dins de la butxaca de l’americana i se sentia esplendorós -aquell dia havia guanyat la partida- : “Avui soparem les millors gambes de Palamós al Mare Nostrum.” Recordo veure-les vermelles i enormes, daurades sobre la safata d'acer inoxidable i jo xuclant els caps, un a un, amb aquell sabor intens del marisc. I el cambrer esmoquinat que omplia la copa de vi blanc i fresc del tiet. 

-Vigila que després et pujarà el sucre i no tinc ganes d'haver de córrer cap a l'hospital. 

-Tranquil·laaa, Elsa- parlava lent, com si no tingués pressa per acabar la frase- això no és reeees, amb les festes que m’havia fet jo amb els del grup de música, buah. Allò sí que era beure! I els millors havanos que em fumava! 

-Però llavors encara no eres diabètic i ara estàs amb mi i no amb tota aquella colla. 

-Vah, què sabràs tu! 

-No, és clar, tota la vida fent de minyona, començant per les camises que t’havia de planxar perquè si no em renyaven a mi, o ja no te’n recordes? 

I el tiet no contestava. S’acabava de menjar el rap a la marinera que li havien servit, que es feia empassar amb uns quants glops més del Martín Codax. 

Tenia a les meves mans el vestit en crep de vius colors verds i rosats que es posava la meva mare cada vegada que baixàvem a la platja d'El Vivero, quan em vaig quedar recordant aquells estius amb l’olor d’aftersun encara impregnada al seu vestit. Havia obert l’armari per agafar la jaqueta en llana marró per endur-me-la a Luxemburg. A finals de març encara podia fer fred allà. Després d’anunciar-me la bona nota del meu treball, em van designar portaveu del grup d’anglès amb la intenció que fos jo la representant del meu institut a la trobada del Parlament Europeu. L’endemà vam agafar el bus per anar a l’estació de França. Mirava una altra vegada per la finestra i m’entristia el record de la Lisa quan vaig haver d’acceptar que realment ja no tornaria mai més. Unes mans estrenyien les meves. Eren les de l’Òscar, el professor d’anglès que s’havia assegut al meu costat. Em va mirar amb tendresa i em va preguntar si estava trista. Vaig assentir amb el cap. Deu minuts després el silenci es va trencar amb el fort moviment de maletes que aixecàvem per pujar-les al Talgo. La llarga melena arrissada em venia de cop a la cara, hi corria molt d’aire per les andanes de l’estació, vam posar per a la foto de grup just abans de pujar al tren. Em vaig recollir els cabells i en disparar-se el flash vaig fer un somriure que no vaig deixar anar durant la resta del viatge.

Sitges

un record d'infantesa

Quan era nena, amb onze o dotze anys, ja vivíem a la unifamiliar del carrer Mogent 1 de Montmeló. Durant les vacances d’estiu era habitual que el meu pare em fes anar al Banc de Sabadell del carrer Major a cobrar les mil o dues mil pessetes que portava en un xec al portador. Llavors no hi havia targetes de crèdit i a les botigues es pagava només en metàl·lic. A mi m’encantava anar al banc amb el xec, quedar-me plantada al davant de la peixera de vidre del caixer i mirar embadalida com aquest picava les tecles de l’ordinador. M’agradava el rictus seriós de l’home i el sorollet ràpid de les tecles quan picava els números del compte corrent. I l’assistent del director, menuda, traient un llistat ben llarg que sortia per la impressora de l’oficina. El senyor del caixer sabia que jo era la filla petita del Pere Roca. Recordo perfectament la signatura del meu pare, signava en castellà: Pedro Roca, amb la cua final de la “a” que s’allargava per sota del cognom i del nom, però ben llegible. A l’època que es va fer el primer carnet, durant la dictadura franquista, era obligatori traduir els noms del català al castellà, no et donaven opció, però ell era Pere. Us deia que el caixer sabia de qui era filla i per això em donava les dues mil pessetes del xec. Als pobles prevalia el sentit de comunitat. Ara seria impensable que un nen anés a cobrar un xec al banc. Entre d’altres coses perquè ja ningú expedeix un xec bancari amb els diners que siguin per anar a fer la compra. Recordo que ja més gran, quan va tenir targeta de crèdit, el meu pare també em feia anar a treure els diners del caixer. Em deia el número secret i em feia treure cinc mil pessetes. Sempre pel mateix, per anar a buscar carn a la tenda del Pont o a la Rosa del peix o el Mundo Deportivo a la Teresineta. Per fer la compra. Però no només. També pel tracte humà que hi tenia amb la carnissera, amb la peixatera, amb la quiosquera… no m’estranya que amb el primer infart que va tenir fossin elles les primeres en anar-lo a veure a l’hospital.

una llum de capvespre

Hi ha una llum del capvespre taronja i hipnòtica. La gent corre apressada pels carrers de la ciutat. La llum és com de fa quaranta anys, recordes? Estreno una bossa en pell girada i color blau nit que m'ha regalat la meva germana Vanessa. A la mama no li agradaven gens aquells gots de vidre blau que posaven a la Fonda, cada cop que veníem i l'hi posaven li deia al cambrer que no volia aquell got. Li ho deia i jo em volia fondre, llavors. Tot i que tampoc era per tant, si ho penses bé. Aquella llum guarda alguna cosa de les paraules dites en la meva llengua fa anys. Com si hagués quedat congelat el capvespre amb unes paraules que expressaven els meus pares i les veiés sobrevolant en l'aire i ningú més se n'adonés. Un senyor des del seu balcó em fa avinent la sort que he tingut en aparcar el cotxe. "Just ara acaba de marxar una furgoneta", em diu "I pensar que fa quaranta o cinquanta anys tot això d'aquí al davant eren camps", segueix. Li agraeixo amb un somriure abans de marxar amb les meves germanes i la meva neboda i s'acomiada "que vagi bé, maca!"

En un carreró compro en un take away un sushi per sopar que em fa al moment un xinès. Esperem deu minuts mentre mirem l'aparador d'una joieria. No m'havia adonat encara de la llum del capvespre engolint la ciutat. Ho deixaré escrit.  

el cambrer pianista

Quan vaig entrar a la sala era tocant el nocturn nº 9 de Chopin. Una estona abans m'havia servit una Coca-cola i unes xips a la terrassa del bar. El vent era fresc, però feia sol i el volia aprofitar després de tants dies de pluja. Necessitava vitamines que em reactivessin. Vaig decidir anar a un concert de tarda de la Paula Ferré, una argentina que acabava d'aterrar des de Buenos Aires. Literalment. El concert era programat per a les 18'15, però a la cantautora li havien extraviat la guitarra entre tant d'equipatge i s'estava endarrerint. Quan vaig acabar la Coca-cola el cambrer em va dir que l'argentina començaria a les 19 h, així que vaig decidir anar a fer un volt. Que em toqués més l'aire i més sol de tarda mentre caminava pels carrers de Cardedeu. 

Ens van avisar que l'artista ja havia arribat i ens van fer passar a l'avant-sala, on era el jove cambrer interpretant tímidament el nocturn de Chopin. S'aturava a mitja peça, esperava i començava de nou. Una dona se li va acostar per dir-li que li agradava molt com tocava i el noi va somriure. Vaig pensar "em recorda el Sebastian de Lalaland, absort en els seus pensaments mentre toca una melodia que no és seva". Has vist Lalaland? Li vaig preguntar. Va somriure i va fer un gest afirmatiu amb el cap. Va aturar Chopin i va començar a interpretar City of Stars, començant dubitatiu, més aviat pudorós. El jove cambrer va seguir la melodia com si estigués al mateix pub de Los Angeles on la va interpretar el Ryan Gosling. Em vaig emocionar. Va acabar-la abans d'hora, com si no estigués segur de les notes finals. Vam aplaudir-lo totes les que érem allà esperant. Després va desaparèixer tan discretament com interpretava les cançons, sense que ens n'adonéssim. A la sala, un focus sobre el petit escenari il·luminava el rostre alegre de la Paula Ferré. Va poder cantar amb una guitarra prestada. Un vespre màgic. 

crònica d'un matí en una multinacional

J.Oh és nascut coreà i crescut als Estats Units. Té uns cinquanta anys i ens espera vestit impecable i pentinat amb clenxa al costat. Ha volat tota la nit des de Nova York però no ho sembla. Ens rep amb un somriure natural a la sala Weinheim i ens fa una encaixada de mans a cadascuna. “Nice to meet you, Mr. Oh” li dic. El senyor Oh és el director mundial de la divisió d'entreteles de la multinacional on treballo. És el primer cop que ens visita el director mundial i hem acudit a la reunió puntuals. 9:45 del matí. El que més em crida l'atenció és la seva veu greu i pausada, en això ha estat molt oriental. Ens fa una introducció de la seva trajectòria professional que per força és també vital: els primers anys d'infantesa els passa a l'Iran degut a la feina del seu pare, empresari del sector petroler. Arriba la crisi de finals dels 70 i marxen cap a Grècia dos anys. Després, ja pre-adolescent, s'instal·len a Nova Jersey i estudiarà i creixerà com un nord-americà més. Comença a la nostra companyia i passa per Hong Kong, Japó i finalment Estats Units, on és actualment. Escolta amb atenció el nostre director i encara amb més atenció cadascuna de les nostres presentacions, sense deixar res per verd. Jo he estat clara i breu: vint-i-cinc anys a l’empresa gestionant les comandes d'exportació des de la planta de Parets. En un punt abans de les nostres presentacions, A.C. li pregunta sobre l'efecte que tindrà la pujada d'aranzels de Trump en la nostra divisió. “In the next three months nobody knows it, it'll be a completely chaos”. Diu que ha estat una mesura molt boja i que és impossible saber cap a on anirà l'economia. Si fa sis anys va pujar aranzels a la Xina, va ser fàcil per als demés països saber cap a on havien de moure les seves produccions. Ara, amb tothom afectat, ningú sap cap a on anar. Crazy i chaotic han estat les paraules que més ha anat repetint per definir aquesta situació. Els col·legues en general són reticents a aquest tipus de visites. En això encara som molt llatins, molt protectors d’allò nostre. J.Oh se sorprèn amb els 43 anys que porta a l’empresa la companya del departament tècnic. En un món tan canviant portar tants anys en la mateixa empresa és inhabitual.  El director ens dona les gràcies per la rebuda i ens anima a resistir, “next year will be better, for sure”. Europa encara està tocada i hem de superar la línia d’equilibri al continent malgrat Ibèria tingui bones xifres. El senyor Oh atén el mòbil. L’avisen de l’accident de trànsit d’un treballador a Taiwan quan es dirigia a la feina. Sembla preocupat. Segurament serà greu.

Per a qui no hagi treballat mai en una multinacional, aquesta és una petita crònica d’un matí a la meva feina. 

un passeig amb el meu fill llibert

Tinc un fill que hauria d'haver nascut als 70 i crescut als 80. Li agrada vestir amb els Dockers i les Panama Jack del seu pare, escoltar la música enllaunada dels Depeche mode o la Madonna dels seus inicis i és un sibarita que demana entrepans de filet de vedella, en comptes de bacon amb formatge. Avui baixàvem caminant per la Diagonal a l'alçada de Muntaner i em deia que li encantava aquell recorregut de Barcelona. "Mira -em deia senyalant-me l'acera- són fulles de plataner". Les rajoles grises feien un gravat que en el seu conjunt imitaven les fulles dels plataners quan cauen a la tardor. Després hem passat pel davant del Pilma i a l'altra banda quedava l'edifici de l'Habitat, que ara és un Mango. Li he explicat que L'Habitat era una botiga de mobles de gama mitja-alta on compràvem els mobles els qui ens volíem diferenciar una mica abans que hi hagués l'Ikea. La taula i les cadires del primer pis que vaig tenir quan em vaig casar eren d'allà. 

No suporta el vent i va renegant mentre gira el cap de cantó perquè no li marxi enrera el serrell. Va carregat fins a dalt amb la carpeta de dibuix, el porta-plànols, l'ordinador, l'agenda, l'estoig i la carpeta. De camí m'ensenya la casa Sayrach "mira aquest edifici és molt bonic, vaig intentar entrar un dia però em van dir que no es podia visitar". Comenta tristot. A l'interior hi ha un restaurant i li dic d'entrar a dinar, i va i em prevé "no mama, no, que és molt car".  Seguim caminant, ell ja té clar on em vol portar. Passem pel davant de la Cambra de Comerç i li dic que allà he fet algun curs de comerç exterior. Em repeteixo perquè crec que algun cop ja li he dit, això. "Saps que a Rambla Catalunya és on hi ha millor oferta gastronòmica de la ciutat?" em diu convençut com si hagués tret la informació d'unes dades estadístiques. "Anem a La flauta que també està molt bé". Seiem i es demana la flauta de filet de vedella. I llavors li explico quan el feia la seva àvia al Frankfurt, era l'entrepà estrella dels 80. 

mirant per la finestra

Recull les bosses plenes del Condis cansada d'esperar, s'aixeca i marxa. S'ha acabat la jornada. Aguantava les temples amb els seus punys, mirava el mòbil i el tornava a guardar. Era asseguda al pedrís de l'estètica ENE que queda a sota de casa. Ella ja ha fet la compra per sopar. Des d'aquí puc veure encara la llum plom del cel sobre els edificis. Ha parat de ploure. Van tallar el pi centenari del pati del davant fa uns mesos. Rere el pi hi havia un altre pati interior amb una caseta que no havia vist abans. Ara hi ha algú a dins d'una saleta il·luminada d'un groc càlid, el televisor encès i una prestatgeria plena de llibres. Aquell pati m'inquieta, per què hi ha algú vivint i no surt ningú mai? Rere ell, l'aire mou les copes de tres xipresos que hi ha a un jardí de més endarrere. Tres xipresos. Seria un lloc on poder passar la nit antigament, quan encara no havien construït tots els pisos del voltant. Demà al matí quan em llevi he de recordar de mirar el pati del saló amb la prestatgeria de llibres. Estarà el llum apagat? Després, quan trepitgi l'asfalt per arrencar a córrer potser em creuo amb el vell que surt a buscar el pa cada matí. Porta els pantalons arremangats per sobre els turmells i camina tan a poc a poc... Tindrà més de noranta anys i va amb la mirada perduda. Si penso que pot tenir l'edat que tindria ara el meu pare i que segurament viu sol em moro de pena. I llavors arrenco a córrer encara més ràpid. Perquè les penes no m'atrapin. No sé com es deu dir, però veig com veu que ha passat la seva vida i ja no reconeix la que té al davant. I corro. El televisor del saló de la prestatgeria amb llibres ara està apagat, i segueixo sense veure  ningú. Les copes dels xipresos es mouen amb el mateix ritme lent d'abans. Feia dies que no escrivia res. Ni em preguntava per què. I penso que és bo. 

s'offrir de l'apprentissage

Aujourd’hui très tôt j’ai écrit un texte sur l’école du futur comme un exercice d'expression écrite pour mon sujet de langue française. Je suis heureuse. Après 28 ans, j’ai repris mes classes à l'Alliance. Cette fois-ci j’ai décidé de le faire comme un cadeau pour moi. La promenade du samedi matin jusqu’à la rue Corró. Le foulard autour de mon cou. Le cahier d’exercices dans mon sac. Le café rapide avant la classe. Les bonjours. Et Justine, la jeune professeure bretonne. S’offrir de l’apprentissage.

Aquesta setmana he començat la Història del temps de l’Stephen Hawking en una edició del 1988. Quan va sortir aquest llibre jo tenia 13 anys, i potser ja vaig escoltar el nom del físic anglès a Més enllà del 2000, el programa de divulgació científica del 33 que jo ja veia amb el meu pare. Història del temps és com la bíblia dels ateus, no em fa res dir-ho. El fet que l’Univers sigui simplement, sense límits ni un començament inicial és una cosa que s’escapa a la nostra raó. Fins i tot a la dels no creients com jo. Hawking no només dóna explicacions sobre les seves teories, sinó que fa referència als seus predecessors científics i humanístics. Kant i Einstein sumen. Newton i el doctor Johnson també. El marquès de Laplace i Copèrnic i Galileu i Darwin, De l’infinitament gran a la partícula més petita. Els forats negres, estrelles que en la seva agonia i mort tenen la massa tan concentrada que la força de la seva gravetat xucla la llum cap endintre sense deixar-la sortir. Si t’estires al llit i intentes mirar-te com si fossis un espectador des de fora de la Terra t’adones de les foteses de les nostres vides. Ho deia Hawking i jo particularment ho he practicat tota la meva vida: no deixis mai de mirar les estrelles quan és de nit.

Els principis bàsics en qualsevol feina són la responsabilitat i l’atenció plena tant en les tasques com en les persones amb què tractem. Molt pocs arriben a l’excel·lència en aquestes qüestions, malgrat semblar les més senzilles. Per a mi, i per humil que sigui un ofici, si una persona compleix amb aquests requisits, ja compta amb la meva admiració.

Stephen Hawking (1942-2018)

el cervell creador encara és molt humà

Any 2175. Hi ha una estudiant de lletres romàniques en un minúscul estudi als baixos d’un edifici antic, de mitjans del segle XXI. Està immersa en la traducció al castellà de l’obra de la seva quatràvia, que escrivia en català. Per alguna raó els seus rebesavis van guardar els llibres de la seva mare, els que hi havia en una capsa a la prestatgeria quan va morir i aquella caixa va anar de pares a fills, de casa en casa, fins arribar a l’estudi d’aquesta noia que s’assemblava molt a aquesta quatràvia que escrivia. Que fos estudiant de romàniques va ser per motiu d’aquella caixa amb llibres. Volia saber com pensava i com vivia aquella quatràvia. La llengua en què escrivia havia quedat com un reducte acadèmic, però allò era valuós. Tenia un retrat d’una dona no gaire diferent a ella. Havia conegut l’amor i el desamor. L'instint del plaer sexual. Mirava el cel com una constatació del que èrem i del que seríem. Les tasques del dia a dia se les prenia amb responsabilitat i l’escriptura resultava ser un oasi enmig de tanta quotidianitat. Però la quotidianitat mateixa era l’objecte de la seva escriptura.

El temps a l’any 2175 era molt més extens que al 2025. L’estudiant tenia un robot que li feia les tasques de casa i els àpats es feien fora o venien preparats en paquets de bosses de material orgànic. Tenia més temps per a l’estudi i el teletreball que li permetia pagar l’estudi on vivia.

Aturo aquí aquest meu relat imaginari. Em pregunto què seré jo per a un lector que em llegeixi d’aquí 150 anys -en el cas hipotètic que em llegeixi algú. Com d’antic es veurà l’idioma en què escric i si s’arribarà a entendre el que vull traslladar en els meus escrits. Si em veuran com a una escriptora contemporània, en el sentit que els meus relats els resultin no gens estranys, sinó com una història amb què s’identifiqui aquell lector de finals del segle XXII. Pico aquestes línies sobre el teclat d’un ordinador portàtil fabricat a la Xina. Deia en Charles Bukowski que en un futur a l’escriptor no li caldria ni picar les paraules en un teclat, sinó que seria suficient amb que es posés els tous dels dits sobre les temples i immediatament es traslladaria la seva història en una pantalla. Però que tot i així, la benzina que creava la història només seria a l’abast d’uns pocs talentosos. El cervell creador encara és molt humà.

La Rosalía de Castro escrivia a mà, amb tinta i ploma. Com ho va fer Dostoievski, Jane Austen o les germanes Brönte. Va escriure molt sobre la mort. I malgrat que en vida va poder gaudir de l’èxit literari, sempre va dubtar que la seva obra arribés tan lluny en el temps. Ni tan sols crec que imaginés que jo avui estaria aquí, 150 anys més tard, interpretant el que va deixar escrit.

Aunque no alcancen gloria,

pensé, escribiendo libro tan pequeño,

son fáciles y breves mis canciones,

y acaso alcancen mi anhelado sueño.

Pues bien puede guardarlas la memoria

tal como, pese al tiempo y la distancia,

y al fuego asolador de las pasiones,

sabe guardar las que aprendió en la infancia,

cortas, pero fervientes oraciones.

Por eso son, aunque no alcancen gloria,

tan fáciles y breves mis canciones.

Rosalía de Castro, Orillas del Sar (1884)

 

el rebedor de les flors

Si entres a casa meva al rebedor hi trobaràs dos quadres florals: un amb dos tulipans carbasses i un altre amb tres roses de Damasc. Són la meva darrera adquisició. Volia donar un aire més acollidor a l'entrada i vaig pintar una de les parets en color de fulla de tabac que és on he penjat els quadres que vaig comprar ahir al barri gòtic. Tenia clar que volia flors.

 

De nena m'encantava mirar els estels de nit i sortir a collir flors silvestres pels voltants de casa a Montmeló. No recordo que jugués amb nines, però sí aquest gest de buscar les liles i les margarites per després posar-les en un gerro al menjador. 

Si obres la porta del rebedor, al saló-menjador hi ha uns coixins estampats amb més roses de Damasc sobre el Chester beige. Els tons rosats dels pètals i verd fosc de la tija i les fulles li donen un toc càlid al sofà. Sobre el biplaça blau safata hi tinc dos més amb motius selvàtics: flors, falgueres, aus i lèmurs en un teixit de vellut gris clar que vaig comprar en una botiga del carrer Santa Esperança de Granollers. 

Les flors són boniques i amoroses. En tinc sempre sobre la prestatgeria en forma de paniculata o limonium que compro a la floristeria del poble. 

A l'estança més íntima, on hi dormo i somio des de fa tres anys, hi tinc un finestral des d'on es veu el Montnegre i a dins, tota vestida de blanc, el cotó cru de la funda nòrdica i a sobre dos coixins amb unes roses, un amb roses més grans, l'altre més petitones, que fan que tot el pis tingui una harmonia. Com si seguissis una partitura. No sóc de posar gaire coses, i encara que trigui a tenir-les, m'agrada posar les que m'agraden. Les que em fan sentir més jo.

de com vaig engendrar els meus bessons

Diuen que quan desitges una cosa amb molta força s’acaba fent realitat. I podria dir que en els moments més límit, quan més em semblava que em costaria, els meus desitjos sempre s’han fet realitat. Quan em vaig quedar embarassada la primavera del 2006, portàvem exactament dos anys i dos mesos intentant-ho. Vist amb la distància del temps penso que és una estupidesa, però el rellotge biològic fa que t’arribis a obsessionar amb la qüestió en si mateixa i en aquell moment és allò el que importa i res més. Era l’època en què tots els amics es quedaven embarassats -les dones, és clar-, i només m’arribaven notícies de prenyamentes d’altres que es quedaven al primer intent. O això et deien, fent bandera de com de fèrtils eren, com si allò fos un mèrit. Encara roman molt de primitiu en la nostra cultura. Primer em van dir que tenia una trompa obstruïda i després de vàries proves el ginecòleg va decidir que m’havia de derivar a una clínica de fertilitat d’un amic seu. Quina casualitat. Havien passat només vuit mesos des del primer intent. Llavors van venir més proves i més diners, i tot per acabar resolent que m’havien de fer una inseminació. Una cànula havia d’introduir-se a la vagina per posar el sèmen de qui era el meu marit, però va resultar que abans d’això l’amic del meu ginecòleg -no recordo el seu nom, tot i que sí el seu rostre rodó amb ulleres rodones i gest hipòcrita- em va explorar i es va adonar que tenia un petit tabic vaginal que m’havien de treure per fer-me la inseminació. “Però si el doctor sempre m’havia dit que això no suposava cap impediment per quedar-me en estat” li vaig dir estranyada. “S’ha de treure, s’ha de treure, vens la setmana que ve i amb una mica d'anestèsia local t’ho tallem en un moment”. Dit i fet. Vaig estirar-me amb les cames obertes sobre el reposacames que hi ha en aquell tipus de lliteres i vaig escoltar el brunzit d'una petita serra durant uns deu minuts.

M’hi va acompanyar el Manel, que ja des d’un inici es va mostrar reticent a anar a aquell lloc, “tampoc ha passat tant temps, són uns roba calers, juguen amb els sentiments de les persones”. Vaig haver de donar-li la raó. Després d’aquella intervenció em vaig haver de fer una nova prova a les trompes que consistia en posar-te un contrast per la vagina per veure fins on arribava el líquid. Em van assegurar que feia molt de mal i que fins i tot hi havia dones que es desmaiaven amb la prova. Per prevenció em van fer prendre una Buscapina. A mi no em va fer res de dolor. O més ben dit res que no fos suportable. La prova me la van fer als baixos de la clínica Sagrada Família, era ben bé un sòtan amb poca llum de fluorescents i recordo que el metge que me la va fer era un home passats els seixanta-cinc anys, era en el llindar de la jubilació, i semblava tenir molta experiència en allò. Quan va acabar se’m va acostar i em va dir en to estranyat: què m’has dit que tenies, tu? “Una trompa obstruïda”, li vaig respondre. “Tu estàs perfectament noieta, de trompa obstruïda res de res”. I va marxar. Em vaig quedar parada, perquè a més, estava a res de fer-me la inseminació. Sis-cents euros costava. N’havíem pagat cent-cinquanta per aquella prova. Em van preparar unes injeccions per hormonar-me passada la següent regla i jo estava cagada. Punxar-me jo mateixa! Si us plau, si us plau, que no ho hagi de fer! Pensava per a mi. No va caldre. Pocs dies després vam tenir relacions encara amb l’esperança d’un embaràs natural que trigava en arribar. Vam fer-ho una setmana en què estava ovulant i en dies alterns, atenent a les recomanacions de la dona d’un amic nostre que era metgessa de l’hospital Taulí, “així l’esperma té temps de reposar i estarà més fort.” Ens va dir amb el seu accent d’Almeria. Va ser un 1, un 3 o un 5 de maig del 2006 quan em vaig quedar embarassada. El meu marit de seguida m’ho va veure, abans fins i tot de fer-me el test. Estàvem a la taula del menjador fent el cafè un matí de dissabte i se’m va quedar mirant. Em va dir que estava molt guapa i que se’m veia diferent: "tu estàs embarassada segur". I va somriure. Vaig esperar-me al dia següent per fer-me la prova amb el predictor al lavabo del pis de Sant Antoni. Encara el guardo, ja amb la ratlleta d’un lila gairebé imperceptible. He de dir que va ser un moment molt especial perquè sense conèixer què suposarà, ets conscient d’una responsabilitat que ve i que et canviarà la vida. És com: ho vull però no sé si seré capaç d’assumir-ho. Estava molt feliç perquè havíem de ser pares. Vaig trucar un migdia des del departament de la meva feina al doctor de la clínica per donar-li la notícia. Es va quedar glaçat. O callat a l’altra banda del telèfon. Va fer un “Ah… molt bé doncs.” Encara és l’hora que m’ha de felicitar. Va ser com treure’m un pes de sobre quan li ho vaig dir, era tot molt farregós i molt antinatural, ja sé que hi ha persones que han aconseguit embarassos gràcies als tractaments de fertilitat, però la meva experiència amb ells no va ser bona. La veritat és que tant me fa, ara. Els estimo tant els meus nens!*

Del curs de l'embaràs tinc altres escrits, tot i que aquesta ja és una altra història.

Els meus fills, Llibert i Gerard, en una foto de l'any 2014 a Copenhagen

*Fragment d'unes memòries que vaig escriure l'estiu del 2019

pere roca, un retrat del meu pare

Abans d'anar-se'n al llit es treia els mitjons de nylon, els rentava amb sabó de mans sota la pica del lavabo i els deixava estesos a la barana de les escales que quedaven just al costat de l'habitació de matrimoni. Després s'afaitava amb la màquina de tres rodets estirant ben amunt el coll i fent-la passar per sota la barbeta. Es rentava les dents i al bidet els peus, que tenia grans i amples com les seves mans. Es posava els calçotets nets i la samarreta d'imperi quan es ficava al llit al voltant de les nou del vespre. Deixava encès el transistor amb el programa d'esports abans de tancar els ulls. Si rondava per allà, aprofitava per dir-me bona nit. Poc després feia rodar amb un clic el mecanisme que apagava la ràdio. A les cinc i quart sonava el despertador. Ja tenia els mitjons secs i s'eixugava la cara amb els ulls encara una mica inflats. Es vestia d'operari i s'enduia un entrepà embolicat a dins d'un paper de plata arrugat de tants cops que l'havia reciclat. El 2024 en dirien tenir consciència ecològica. Fitxava a les 6, encara fosc, es col·locava a la cadena de muntatge i posava cigonyals. Un altre dia tubs d'escapament. O bé amortidors. Mai era al mateix lloc a la fàbrica de motocicletes. Tornava a fitxar a les 14h. Després de dinar se li queien els ulls durant cinc minuts assegut a la cadira del menjador, davant del televisor amb les notícies posades. Mai seia al sofà. Era un costum que havia heretat de pagès, com també ho era esmorzar mitjanes de xai a la brasa els dissabtes. Tenia unes mini graelles que s'havia fet ell mateix amb uns filferros.

A la tarda, si s'esqueia m'explicava una d'indis. Va, diré millor una història de quan ell anava a escola amb el senyor Ninou, que era com un conte en 3D, perquè jo podia imaginar-me’l de menut amb tots els gestos que feia i expressions que el duien a l'aula amb els avions de paper volant per sobre del cap del professor dels nens que feien trapelleries. I ha, ha, ha, vinga a riure. Mentre explicava la història, pa amb tomàquet i pernil per berenar. Ell amb un got de vi amb gasosa. Vi amb gasosa com un ritual obrer. Com el despertador a les 5.15h, la carpeta amb els papers de les nòmines al primer calaix del bufet caoba del menjador, i el taló de dues mil pessetes per a la compra al mercat de tota la setmana o una de La pantera rosa un dissabte a la tarda per tornar a esclatar de riure, com bé es mereix l'humor intel·ligent. No li calien grans coses. Rebia la notícia de la mort de la segona filla quan es treia els mitjons per rentar-los sota la pica un vespre d'hivern de gairebé Nadal i en l'única vegada que el vaig veure plorar. Era de nit. Es jubilava així una primavera del 1993, amb tots aquests rituals d'obrer. M'agrada retratar així també el meu pare, el Pere Roca i Ninou.

A Montmeló amb el meu pare el dia del meu casament,
l'octubre del 1998

la bufanda burberry

Tinc una bufanda Burberry de fa no sé quants anys al calaix d'hivern on guardo les bufandes, guants i gorres per a quan ve el fred. És la típica de la marca anglesa, de color camel amb els quadres Check negres, blancs i vermells. Ara no me la poso gaire, tot i que vaig tenir una època en què me la posava sovint. En realitat era del Manel Teulé, però de tant usar-la va acabar donant-me-la. 

Dissabte vaig anar a Barcelona i de tornada, just abans d'agafar el tren a Passeig de Gràcia, vaig veure a l'aparador de la botiga que hi té la marca anglesa una bufanda com la meva, però en vermell en comptes de camel. La vaig trobar maca i em vaig disposar a entrar per preguntar el preu. La porta era tancada amb un porter a dins que em va fer un gest perquè m'esperés. Em va semblar que no hi havia ningú a dintre, i després de cinc minuts me la va obrir. Em va fer passar i em va venir a buscar la dependenta. Efectivament no hi havia ningú. No acostumo a entrar en aquest tipus de botiga que hi ha al Passeig entre d'altres coses perquè no conviden a que hi entris, alguna cosa ensuma a estatus. I jo sóc una treballadora normal i corrent. La noia amb accent italià  em va rebre educada i correcta. Vaig preguntar-li pel preu de la bufanda vermella, sense gaires preàmbuls, bé, sí, l'hi vaig comentar que la tenia en càmel de feia anys i que m'havia cridat l'atenció la de color vermell de l'aparador. Primer va deixar anar un "520 euros", "esta de aquí, pero no es exactamente la de los cuadros check, es otro ligeramente diferente". No, no, a mi m'agrada com la que tinc jo, li vaig respondre. Suposo que va fer-ho com una manera d'introduir-me, per a no espantar-me. La tenien penjada en una vitrina que quedava al nostre davant: 620 euros. Vaig reaccionar -més que astorada- una mica sarcàstica: però si aquesta és la que tinc al calaix de la meva tauleta, exactament la mateixa... "És que ahora somos lujo", em va dir -crec que un pèl avergonyida, "pues que sepas que tienes un buen artículo en casa". Llavors ja em vaig acomiadar amb un somriure i em va convidar a portar algun amic per anar a comprar a la botiga. Vaig tenir la sensació que no venien gaire. Abans Burberry era una marca com podia ser Lacoste o Fred Perry, eren bones marques quan encara no existia el concepte luxe, ni tampoc el lowcost, tot sigui dit. 

Fa anys vaig fer un curs de màrqueting tèxtil internacional al gremi tèxtil de Sabadell en què van parlar sobre el posicionament de marca: marques que pugen desorbitadament els preus de venda al públic (pvp) per adreçar-se exclusivament a un tipus de client amb alt poder adquisitiu malgrat el cost de la peça sigui infinitament inferior. Com el cas de Burberry. Llavors com a exemple el professor ens va posar Custo Barcelona, de qui també tinc una faldilla que vaig comprar farà 25 anys i que encara em poso de tant en tant. 

jo amb la bufanda sobre l'any 2000, Montornès del Vallès

enamorar-se, casar-se, construir una vida junts, tenir descendència. Tot això vam fer.

Per celebrar els quatre anys de casats vàrem marxar un cap de setmana a Sant Sebastià. El vam passar en un típic caserío basc a dalt del Monte Igueldo des d’on es veia la platja de La Concha. Va ser durant el trajecte fins allà que portàvem posats en una cinta de casset La Oreja de Van Gogh, el grup basc tan de moda a l’època. És per això que cada cop que els escolto em ve al cap aquell viatge. Els portàvem en bucle a dins del Fiat Marea, un cotxe familiar que ens havíem comprat feia poc, i que va ser objecte de mofa pel seu nom entre els meus cunyats Ariel i Roberto. FIAT MAREA WEEKEND SAINT MORITZ, el venedor es va quedar a gust quan us el va vendre! Crec que ens el vam comprar perquè en aquella època el tenia l’Enric Viñas, el marit de la germana petita del Manel, la que em va aconseguir a través de l’ETT on treballava la meva primera feina d’administrativa. Ell el tenia en color marró xocolata, estava content amb el resultat, però jo crec que era perquè treballava en una casa de sofàs i cortines italiana, Arquati, i li agradava molt tot allò que vingués de terres italianes. Li donava com més categoria. De fet és cert que se saben vendre bé i donen una imatge d’alta qualitat als productes. A nosaltres aquell cotxe no ens va donar bon resultat. Era tan llarg que semblava una barca quan el conduies, i cada dos per tres tenia alguna averia fins que al final es va trencar la cadena de distribució i el vam canviar pel Mazda 5 que encara condueixo avui. A l’hotel també hi vam anar per recomanació de la mare del Manel, perquè ella viatjava sovint pel nord perquè portaven la representació de la robeta de bebè. Ella feia els dissenys i era la comercial al mateix temps. I el meu sogre feia de xofer i s’esperava a fora de les botigues fumant un cigar mentre la Pepita feia la venda i intercanviava vida i miracles amb les clientes. No puc recordar el nom de l’hotel, per això no l’he anomenat, sé que era un nom basc i molt llarg, i que durant l’estada gairebé vam estar sols. Tant era perquè vam sortir a fer llargues passejades pel Monte i per la vora del passeig de La Concha. No cal dir que a l’habitació on estàvem allotjats vàrem fer l’amor per celebrar l’amor en un moment en què encara no buscàvem fills. Vist des de la distància dels anys, dues dècades en l’instant que escric aquestes línies, se’m fa estrany, no perquè no sàpiga que ens vam estimar profundament, sinó perquè és un sentiment que tinc totalment esborrat i com fora de mi. Enamorar-se, casar-se, construir una vida junts, tenir descendència. Tot això vam fer.*

*Aquest és un escrit que pertany a unes memòries que vaig escriure fa sis anys, durant l'estiu del 2018 i que tinc inèdites.