la meva veïna ivana i dostoievski

Avui quan tornava de fer la compra al súper m’he trobat amb la veïna de sota. Venia amb el petit adormit al cotxet i els més grans l’acompanyaven contents amb les seves motxilletes. L’altra menuda era a la guarderia. La Ivana és una russa guapa. D’aquelles russes rosses, d’ulls blaus i rostre exòtic, tirant a oriental. Va vestida amb roba casual i té quatre fills amb l’Esteban, que és colombià. Sempre li pregunto si vol que l’ajudi amb el cotxet, perquè des que va venir a viure farà vora dos anys, entre una criatura i l’altra no l’ha deixat anar. Després em diu que no, que ja hi té la mà trencada de pujar per les escales amb el bebè i el cotxet. Avui, per això, com pujàvem plegades, ha fet una pausa. Un sospir quan m’explicava on era la llar d’infants on portava la tercera dels seus fills. “I va bé que el petit vagi adormit, perquè aprofitaré per fer el dinar. El cap em roda entre fer la renda, apuntar els nens al casal i organitzar-ho tot perquè m’incorporo de nou a la feina la setmana que ve”. La Ivana normalment parla en castellà als seus fills, entén bé el català, tot i que quan els renya algun cop la sento que ho fa en rus. Els seus nens són preciosos també. Avui per primer cop m’ha dit que provenia de Toliatti, una ciutat petita, m’ha dit, d’un milió d’habitants, molt industrial, on fan els cotxes Lada. Calculo que deu tenir uns 36 anys, la noia. Comparat amb Moscou, on va estudiar a la universitat, quan va arribar a Barcelona li va semblar tan petita! Allà les distàncies són enormes, és habitual fer trajectes de més de 100 km diaris per anar a la feina. Ara no canviaria Barcelona per res del món. La Ivana és una russa xerraire i emocional. És curiós, em sento molt més propera a ella que no a la veïna del davant, que és de Cardedeu de tota la vida. Després, i per primera vegada des que ens coneixem, hem parlat de literatura, perquè contràriament a ella, que és més jove que jo, jo no he hagut de marxar mai per buscar-me la vida a un altre país. Així que el poc que sé de Rússia, li he dit, és gràcies a la Montserrat Roig i al Dostoievski. De seguida se m’ha ofert a prestar-me “Crim i càstig”, que el té en castellà a casa, “és molt bona, però t’aviso que és dura perquè hi surten escenes de sang i violentes”. I quan li he parlat de “L’adolescent” i d’”El jugador” de l'autor rus, ha assentit amb el cap i m’ha parlat de Baden-Baden, ciutat alemanya on transcorre la història del jugador, i on ella hi va estar quan va fer via per Frankfurt, abans d’arribar fins a casa nostra. 

Baden-Baden

elogi de la imperfecció, una autobiografia de la rita levi-montalcini

A la Rita Levi-Montalcini la vaig descobrir una primavera de fa sis anys, durant un curs de back-office a la Cambra de Comerç de Barcelona, quan el professor ens parlava de la sinapsi neuronal. Crec que vaig ser l'única de la classe que va apuntar el seu nom a la llibreta. Quan parlo de referents amb qui fixar-se, a qui admirar, em refereixo a persones com la Rita, gent que malgrat les dificultats han aportat molt de valor a la societat amb els seus estudis, en aquest cas neuronals. Vaig llegir-la fa uns tres anys en un assaig que va acabar d'escriure poc abans de morir, amb 103 anys, Atreveix-te a saber i ara en aquesta autobiografia que em té més que atrapada: emocionada i amb un nus com de vertigen a l'estómac que només se'm fa en casos en els que noto que la lectura en qüestió m'està transformant interiorment. M'ha passat també amb la nord-americana Betty Friedan. 

A aquesta italiana d'origen jueu li van donar el premi Nobel de Medecina l'any 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. Va trobar la proteïna que connecta les ramificacions nervioses (gràcies a la tècnica iniciada per l'aragonès Santiago Ramon y Cajal), i va demostrar que les cèl·lules nervioses del cervell no moren mai, i per a mostra un botó, perquè va ser una dona intel·lectualment activa fins ben passats els cent anys. 

Si d'una cosa m'adono llegint-la, a banda de amb l'enorme sensibilitat amb què escriu, és com de culta era -és- la comunitat jueva, una comunitat que ella descriu des de la seva família (no practicant) de lliure-pensadors, com li agradava dir al seu pare, enginyer industrial i propietari de vàries fàbriques de gel a Bari i Torí.  També des de la Universitat de medecina de Torí, amb companys que van ser premis Nobel com ella, i que van ser instruïts per l'històleg Giuseppe Levi, pare de la Natàlia Ginzburg, una autora que algun cop he mencionat perquè també m'agrada molt. Al professor Levi li dedica una bona part del llibre, també jueu i obertament anti-feixista en una època en què molts es passaven al bàndol de Mussolini només per conveniència. De fet el van empresonar per les seves idees anti-feixistes i comunistes, però va poder sortir-ne gràcies a la intermediació d'un ja vell Santiago Ramon y Cajal, que va escriure personalment al Benito Mussolini perquè alliberés al seu amic i col·lega històleg. 

La Rita Levi explica que va ser passada l'adolescència i degut a l'agònica mort per càncer d'estómac de qui havia estat la seva mainadera que va decidir estudiar medecina. En teoria ja havia acabat els estudis. Va arribar fins a un batxillerat femení que feien les noies i que després no continuaven perquè se suposava que s'havien de casar i formar una família. Feia tres anys d'allò, va consultar abans el seu pare a qui va explicar que volia fer carrera de metge per poder "guarir" la Giovanna. No va poder ser perquè va morir abans. Aquest passatge, com el de la mort del pare, és fortament emotiu. De l'enorme bagatge cultural a què fa referència, ella cita lectures d'autores com Emily Brontë, Virgina Woolf o La Divina Comèdia de Dante, autors llegits a casa seva, amb la complicitat de la seva germana gran, que volia fer carrera d'escriptora. La seva germana bessona Paola va ser una coneguda pintora i el seu germà Gino, un dels millors arquitectes italians dels 50 i 60. 

D'anècdotes i de com el feixisme va voler aniquilar tota aquesta comunitat ho conta des d'un angle personal, crítica amb qui no era humanament just, sense importar-li la religió que professés, fos del corrent polític que fos. 

Curiosament, conta, malgrat l'estricta educació paterna, és a ell a qui dedica el llibre, doncs va ser qui va formar el seu caràcter tenaç i la capacitat de resiliència enfront les adversitats. No van ser poques. Impressionant.