el meu lector

Que surtis de l’oficina i vulguis escampar la boira. Que agafis el cotxe i posis pel Bluetooth la Noa. I taral·legis l’Eye in the sky i se t’escapi alguna llàgrima. Que et llevis d’hora a la muntanya i decideixis caminar entre els camins del bosc. Que després marxis a treballar a la botiga de queviures. Que li dediquis un somriure al representant de formatges. Que estiguis ocupat però no tant com per no adonar-te’n dels colors dels llums blancs sobre la carn vermella. Que, al capdavall, vulguis guardar-ho tot a la cambra refrigeradora i tornar cap a casa a descansar. El bosc ja serà negre sota el blau Klein del cel. Que l’últim que vegis aquesta tarda siguin les estovalles brutes de xocolata del teu nét. Que sàpigues que tornarà demà. Que vulguis desconnectar també una tarda i te’n vagis al centre amb les amigues. Que estiguis avorrit de passar el canvi per la finestreta als cotxes de l’autopista però que et quedi temps per a unes pàgines líriques a dins de la garita. Que et preguntis si serà així fins el dia de la teva jubilació. Queden deu anys per a això. Que les passes quan ets a fora et portin fins a una prestatgeria i una coberta amb el meu nom. Que fullegis d’amagat les primeres pàgines i que et quedis allà i quan ja no puguis dissimular més, decideixis quedar-te amb mi. Que si un dia no em veus, tampoc passarà res, perquè potser llavors seré en un lloc desconegut per a mi, qui sap si a l’Índia, entre les mans d’una noia a qui no li han robat el dret d’aprendre a llegir. I tu estaràs donant voltes per l’oficina, entre els camins del bosc, esperant el teu nét, amb son a dins de la garita de l’autopista escoltant La nit dels ignorants. I, si us plau, no perdis mai la capacitat d’emocionar-te amb la llum, la música i les paraules.

un penjador i tres records

A l’habitació on treballo hi tinc un penjador de paret amb tres bolsos penjats des de fa temps. Potser dos o tres anys fa que hi són. Un és una petita bossa de mà de lluentons en color salmó que em vaig comprar al Zara per anar al casament d’uns amics a Sabadell deu fer uns divuit anys. Després l’he usat per anar a altres casaments d’altres amics. L’últim cop que me’l vaig posar va ser per a l’enllaç de la filla del meu cunyat Antonio, mort fa ja més de tres anys. L’altre és en pell vermella i tipus cartera, gran, de la firma Blanco, que em va donar la meva germana Susana fa molt de temps. Me’l solia posar amb vestit jaqueta per anar a treballar a l’oficina, especialment a l’hivern, abans que comencéssim a treballar des de casa aquesta passada primavera. Té les nanses una mica desgastades per l’ús, però passant-hi una baieta ben humida el vermell tornarà a lluir. Encara s’aguanta. No sé quan el podré tornar a usar. N'hi ha un tercer que és un bolset en pell negra del Zara Basic que també em va regalar la Susana, diria que pel meu 39è aniversari, i que l’he fet servir en molt poques ocasions. Ara que n'he mirat l’interior he recordat quina va ser la darrera vegada: va ser per al casament de la meva neboda Gisela, el cinc de maig del 2018, la mateixa tarda que va morir el meu pare. Ho he sabut perquè a dins encara hi havia el detall de cortesia que ens van fer a les dones, un mini kit de manicura molt polit i complet. El trasbals va ser tan fort quan vam rebre la notícia durant el primer plat, que ni tan sols l’havia obert des d’aquell dia. Ara, en posar-me a escriure, ho he descobert amb sorpresa. Tornaré a guardar el kit al seu interior. Ho prefereixo. El meu temps de narració per a les coses significatives a la meva vida requereix de molts anys, i si algun dia ho faig -que no ho sé- no sé com ni quina forma adoptarà. Així que aquí ho deixo.

el doble significat de vessel

La setmana passada vaig enviar un e-mail als meus col·legues dels Estats Units confirmant la sortida prevista del vaixell en què aniria el contenidor de 40 peus amb la seva mercaderia. La paraula en anglès per denominar el buc mercant és VESSEL. Després el vessel amb el seu nom propi queda registrat al document que acredita la sortida del vaixell i que signa el capità del mateix: el BL (Bill of lading). Aquest, juntament amb el DUA, el document que certifica la sortida de mercaderies d'un estat i que signa l'agent de duanes, són els dos documents més importants d'una exportació. N'hi ha fins cinquanta de documents que poden transitar per una operació d'exportació, però aquests dos són únics, imprescindibles i universals. Un tresor. L'A.C. va ser la meva primera cap d'exportació i he de dir que va ser molt estricta amb mi, també ho era amb ella mateixa. No admetia ni una sola errada, encara que fos una simple coma en un document (literalment). No us sembli estrany, he d'agrair-li perquè vaig aprendre moltíssim d'ella. Una diferència d'una coma en un BL que desquadri en el nom de la factura amb què s'expedeix pot significar una aturada d'aquell enviament i per tant, que el client no ho rebi quan estava previst. Òbviament no parlo dels imprevistos fora del nostre abast i que poden sorgir després a la mar, com incendis, segrests, temporals, conflictes bèl·lics, naufragis, etc. Recordo ara una vegada un incendi en un vaixell que portava mercaderia cap al nostre distribuïdor de Tunis. Em penso que es van incendiar un 60% dels contenidors del buc, i un d'ells era el nostre. Dos anys van transcórrer abans no se'n fes càrrec l'assegurança. No puc evitar pensar en un vaixell de càrrega travessant l'oceà cada vegada que veig escrita la paraula VESSEL. 

Avui llegia un fragment del William Carlos Williams en què descriu una parella d'amants caminant per un carrer enfangat d'una població tèxtil. Discutien quan senten també crits dels treballadors borratxos i les seves dones discutint-se. En aquell moment diu que desitjarien que els seus cossos fossin dos fluïts en el mateix recipient. El recipient era el vessel. Llavors he corregut a buscar-ne el significat que jo no sabia i m'ha vingut al cap tot això dels documents on hi va el vaixell mercant. Ara, cada vegada que enviï un correu confirmant la sortida prevista d'un vaixell pensaré en l'escriptor de Nova Jersey.

reflexions amb la Khatia buniatishvilli

Khatia Buniatishvilli

Reflexions.

Què és una biografia? De la seva etimologia escrit sobre la vida d'algú. Sovint m'interessen les biografies de personatges que se'm creuen a les meves lectures, a les pel.lícules, a les cançons, als documentals o rere la forma d'un llum o d'un edifici (qui l'ha dissenyat). Acostumo a fer d'entrada una ullada ràpida a la viquipèdia perquè quan busques la biografia d'una personalitat el google et dirigeix d'entrada a aquesta plataforma. Hi ha un error de forma en la descripció del que ells diuen biografia. Sobretot si es tracta de persones vives, contemporànies, acostumen a descriure la vida professional per la qual és conegut aquell personatge. Per tant hauria de posar-hi carrera professional, simplement. En alguns casos, especialment si es tracta de persones ja mortes i -per contradictori que sembli- com més anys portin mortes més informació hi ha, sí que especifiquen detalls de la vida personal, com què feien els pares, si van patir alguna malaltia o amb qui es van casar, per exemple. Poca cosa més. Definitivament la viquipèdia -malgrat que com dic la consulto en moltes ocasions- no és un bon lloc per saber de la vida d'algú. A vegades ho penso, però avui he concretat el meu estúpid neguit aquí perquè buscava alguna cosa per escriure de la pianista georgiana Khatia Buniatishvilli, i com ja m'imaginava té un curriculum vitae de nena prodigi. Deixaré escrit que m'agrada escoltar-la i veure-la tocar el piano. Per a mi guanyen Schubert i Beethoven, tot i que Rachmaninov és un dels seus preferits. Sobre la guerra civil en què es va veure immers el seu país del 1992 al 1995, l'he sentit dir en alguna entrevista que els seus pares van mirar d'allunyar el màxim possible les seves filles -les dues són pianistes- d'aquell horror, de manera que no la va patir directament però sí que ha dit obertament que malgrat estimar la llengua i la cultura russa, defuig d'anar a tocar a aquell país perquè pensa que encara avui és una dictadura. Actualment resideix a París i parla increïblement bé el francès, l'anglès, l'alemany, el rus, a banda del georgià, que mai abans l'havia sentit però escoltant-la em sembla una llengua de fonètica càlida. França l'ha acollit com a filla adoptiva i Cartier l'ha fitxat recentment com a imatge de les seves joies. No m'estranya. 

Els ulls, com la sonoritat, són l'expressió de la nostra ànima, perquè expressen les nostres emocions. Els ulls són la part del rostre que més expressen allò que sentim, allò que volem. Sovint el contacte dels ulls és un contacte molt íntim que musicalment pot crear coses úniques. Khatia Buniatishvili (Batumi, Geòrgia, 1987). 

les meves escriptores

Deia la gran Montserrat Roig que escriure és una manera de no morir. 

Fa uns quants anys que des de l'altre costat de l'Atlàntic, la premi Pulitzer Betty Friedan pensava que, existencialment, un cop comences a viure de debò la teva vida, a fer el teu treball i a estimar, ja no t’espanta morir. I l’anglesa Virginia Woolf va deixar escrit des d'una habitació pròpia que els grans poetes no moren mai, que aquests són presències contínues que tan sols precisen d’una oportunitat per poder caminar entre nosaltres en carn i ossos. També em meravella l'enorme capacitat analítica de la londinenca Zadie Smith, de qui vaig traduir-ne el discurs íntegre que va fer en motiu del darrer Welt Literature Prize. 

Totes elles són escriptores que jo admiro i que m’han impulsat -sense perdre mai de vista el genial Bukowski- a embardissar-me entre les línies dels meus escrits que, molt sovint, requereixen de soledat i silenci. 

Dins d'aquest tens octubre, avui també les volia recordar. Importa el que queda escrit, però també l'empremta que deixen després.*

L'escriptora catalana Montserrat Roig.

*Escrit fa tres anys en motiu del dia de les escriptores.

un traç de nàpols

L'altre dia, veient un documental de natura europea, recordava la pizza napolitana que ens vam menjar els quatre sota aquells arcs del casc antic de Nàpols. Una de fina massa cruixent amb anxoves, tomàquets i olives negres. La darrera imatge que sortia era la badia de Nàpols amb el Vesuvi imponent al fons. Recordo la napolitana i els tomàquets secs penjant de la botiga del costat de la pizzeria. Entre un italià d'accent àrab i l'adriàtic que ens esperava a l'altre costat de la bota. En colors d'un llenç seria així: vermelló, gris llamborda, rosa pal i blau grisenc. D'olors especiades. Verd orenga i molt de moviment. Una pinzellada gruixuda i poc definida. D'aquells quadres que tant m'agraden. Com un Doblas que aporta caliu al saló o a la paret del damunt de la llar de foc que m'agradaria tenir.

interior cafè. Manuel Doblas.

 

evolució

Sovint no m'importa què he deixat escrit, sinó les coses que em sorgeixen noves, pensaments, imatges, preguntes que em faig i vull deixar plasmades per escrit. M'és impossible atrapar-ho tot. Avui pensava en l'evolució. Mirant ahir el documental sobre la guerra d'Iraq i veient nous catàlegs de Tacchini, em preguntava què té la regió de la Llombardia per tenir tants i tan bons arquitectes. I, per contra, el retrocès que suposa una guerra per a una societat. Evolució és donar voltes enfora. Com una galàxia en espiral que es va expandint, no se sap si indefinidament o finita. I en el camp tan estret de visió que tenim des d'on estem. Envolvere del llatí ve la paraula. Evolucionem biològicament però no sempre socialment. Ja això s'ho va qüestionar l'anglesa Zadie Smith en el discurs que va fer quan li van donar el Welt literature prize, parlant del resorgiment del conservadorisme de Trump a occident i del terrorisme jihadista a orient que, sense voler-ho, ella ja va perfilar magistralment a la seva novel·la White teeth 23 anys enrere. Involució. Donar voltes endins. Com un forat negre que xucla i atrapa cap a la foscor tot allò que l'envolta, sense possibilitat de sortir-ne. Del Cosmos prefereixo l'expansió, però sabem que no seria sense el Caos abans. Tot és molt aleatori. Posats a triar, si us plau, E-volucionem i pensem sempre.