un apunt sobre la literatura del sherwood anderson

El meu pare va ser treballador de la fàbrica de motocicletes Derbi de Martorelles durant molts anys, fins el dia que es va jubilar. Hi va entrar per mediació de la seva germana Maria, que al mateix temps havia estat la primera dona treballadora de Rabassa-Derbi. Això de la fàbrica va ser després que portés la botiga d'ultramarins amb la meva mare, i després també d'haver treballat uns anys de pagès a la casa dels seus pares a Parets del Vallès, abans d'espavilar-se pel seu compte amb la botiga. El meu pare m'explicava com els anava a veure a diari el senyor Simeó Rabassa, el fundador de tot allò, sempre amb molt de respecte, i també les anècdotes amb altres companys de la fàbrica de qui no recordo el nom, però me'ls citava pel nom i pel cognom, un a un i em traslladava les converses amb  tant d'ímpetu que me les podia imaginar com en una pel·lícula en el meu cap. Podia veure la cadena de muntatge i les peces de la Derbi Variant desmuntades a la línia. És curiós com d'un lloc aparentment tan gris, industrial i avorrit en pogués extreure aquelles històries tan àcides i divertides. Amb els anys he entès que ell hi veia el vessant humà de les persones fos on fos, i que era un gran narrador. Del seu pas pel camp i la vida de pagès també en coneixia el món, una vida que jo no em puc ni imaginar, però era un món que ell va viure i va veure desaparèixer, literalment, de la seva vida. Quan va morir la seva mare accidentalment primer i després quan van tirar a terra la casa de pagès on hi vivíen perquè hi passés la C-17. Ell no m'ho va explicar mai de la manera com ho escric aquí, senzillament són fets que van ocórrer i que van ser clars símptomes del pas d'una societat rural a una d'industrialitzada. Parlo de les dècades dels anys 50 als 70 del segle passat. 

Uns anys abans però en aquesta mateixa transició se situa la literatura del Sherwood Anderson, on es veu molt bé el pas del mig oest nord-americà a principis del XX cap a una societat industrial. Em recorda enormement aquesta mena de paisatges que em relatava el meu pare quan era petit, les escoles rurals, els carros tirats per cavalls, les carreteres sense asfaltar i aquells treballadors del camp que serien la nova mà d'obra per a les fàbriques emergents. El canvi de paisatge i l'adaptació al nou sistema de vida capitalista. L'oralitat també és molt present en els relats de l'escriptor d'Ohio, crec que és l'únic escriptor que l'he llegit escrivint d'aquesta manera, perquè a més té una cosa molt especial: hi ha la part que narra pretesament, i la part que narra però que és com si la imaginés només el que l'explica, com quan el meu pare romania en silenci i sabies que el que pensava era més important que el que t'acabava de dir. El Sherwood Anderson és un mestre en posar per escrit aquella veu tan íntima del narrador que fa que no te'n vulguis escapar. I veus com pensen els treballadors potser no tan feliços des que van passar a viure com assalariats en una fàbrica en un bloc de pisos immens en una barriada de Chicago, ciutat on es va desplaçar durant uns anys l'escriptor. 

sherwood anderson

60 anys sense la Marilyn: una conversa amb la Vanessa Roca

Té el pis ple de quadres de la Marilyn -els he comprat tots als xinos, em diu-, com tenia la seva habitació d’adolescent quan vivíem a la casa de Montmeló. “El dia que va morir Marilyn” del Terenci Moix que tinc a casa se’l vaig agafar de les seves prestatgeries un dia de fa no sé quants anys. Té la seva biografia més coneguda, la del Norman Mailer, i alguna més, però avui li he vist una d’esplèndida de la Janice Anderson amb fotografies que mai abans li havia vist. FOREVER MARILYN. La començo a fullejar i llegeixo el primer paràgraf en veu alta. “Veus? Només amb aquest començament ja m’emociono”, em diu la meva germana Vanessa. I us puc assegurar que així ha sigut. Em comença a parlar dels seus darrers anys i de com va costar que rodessin les escenes de la seva darrera pel·lícula perquè anava drogada fins a dalt. “Però totes hi anaven, eh? Els mateixos estudis cinematogràfics els donaven les drogues perquè aguantessin el ritme, com la mare de la Liza Minelli també, i ella en va acabar depenent del tot. Aquella escena del barnús a la vora de la piscina va ser l’última que va rodar, al dia següent ja la van trobar morta”. Fa un silenci. Em segueix parlant de la seva infantesa als orfenats, dels seus pares alcohòlics i de la seva bellesa tan única. “És que era una passada de guapa, mira-la”. “Crec que t’hauré de fer una entrevista per a La bústia groga parlant sobre la teva admiració per la Marilyn”.

Ja ha passat un mes des què vaig escriure aquestes línies i la Vanessa ha tornat de les seves vacances a Alforque, el poble de la família del seu marit. Abans de començar l’entrevista em convida a una cervesa i unes olives, fa una ullada a les meves preguntes i respira fons. Té la Cuca, la seva gosseta, asseguda amb ella al sofà.

Marilyn Monroe fotografiada pel Milton H. Green (1954)

J: Vani, jo tinc el record de la teva habitació a casa dels papes plena de pòsters de la Marilyn, quan va ser que vas començar a sentir fascinació per ella?

V: Veus? Ara és quan m’emociono, perquè em vénen els records de l’habitació… Bé, bàsicament va ser per aquella foto on ella va vestida amb un tutú, com a mi m’agradava tant el ball, vaig veure aquesta foto i em va agradar. I va ser quan vaig pensar:”Ostres!” És que era guapa aquesta dona. I va ser quan vaig començar. Pòster que veia, pòster que em comprava i que penjava a l’habitació.

J: Què se n’ha fet dels pòsters que hi tenies allà? Perquè aquests quadres que tens al menjador són uns altres diferents d’aquells.

V: Doncs aquells pòsters… no sé. No sé si la mama me’ls va treure un dia (riem les dues). Si, si, en sèrio. Perquè tenia pòsters de la Marilyn i tenia algun d’alguna ballarina també, i em sembla que un dia vaig arribar i me’ls havia tret tots.

J: I ara la meva pregunta justament era si mai el papa o la mama t’havien dit res sobre el fet que tinguessis tants pòsters a l’habitació?

V: No. La mama mai m’havia dit res, al principi lo típic: “No enganxis res a les parets, nosequè, nosequantos”, com ho diem tots, perquè jo als meus fills també els dic i després enganxen el que volen. Però ja saps, un dia es va creuar i me’ls va treure, si. I és clar, em vaig fer un tip de plorar. Perquè si no jo aquells pòsters els tindria guardats, perquè jo tinc fotos de la Marilyn que tenia emmarcades i penjades quan vivia a Can Setze i aquí també les vaig penjar quan tenia el vestidor allà al fons, i aquestes sí que les tinc guardades.

J: Quina és la pel·lícula que més t’agrada d’ella?

V: Bé, no és que n’hagi vist moltes, però de les més famoses destacaria Con faldas y a lo loco i Los caballeros las prefieren rubias.

J: I a nivell interpretatiu com et sembla que era?

V: Jo a les pel·lis la veig bé, i també és el que diuen, que la comèdia era el que millor se li donava perquè sí que és veritat que sempre feia aquest paper que et feia riure. A En faldas y a lo loco amb el Tony Curtis i el Jack Lemon que es vesteixen de dona, et pixes de riure i amb ella també. I de fet fer comèdia és més difícil que fer drama, el que passa que com a ella la tenien com a la guapa, la rossa tonta, per molt que va voler no va poder.

J: Recordo també que tenies CD’s amb cançons interpretades per ella. Perquè a banda d’actuar sembla que cantar no se li donava malament. Què destacaries de la seva veu?

V: La sensualitat. És que era pura sensualitat aquesta dona, no és que digui que tingués una súper veu, però és la sensualitat a l’hora de cantar. Com quan també va anar a veure els militars a la guerra de Corea, que també els va cantar. O quan li dedica el Happy Birthday famós al Kennedy, que allà inclús mostra una mica de tristor en aquella cançó. És que és com ella interpreta en realitat, com posa davant la càmera… és que realment li sortia sol. Llavors, quan canta? Doncs la sensualitat que desprèn quan canta.

J: Fa uns anys vaig veure el documental Love Marilyn on es veu la seva relació amb el dramaturg Arthur Miller. Mai se m’oblidarà, quan te’l vaig comentar per telèfon em vas dir que no va ser una bona influència per a ella. Parla’m una mica més d’ell i perquè penses que es va voler casar amb ella.

V: Mira, es van conèixer i llavors és el que diuen, que com ella mai va conèixer el seu pare, va veure en ell com una figura paterna, perquè ell era més gran que ella. Però ell en realitat no l’estimava, perquè ja diuen que la va tractar malament, no li va donar el valor que ella necessitava, ni com actriu, ni com a dona, ni com res. I va ser una mala influència perquè ella es va enamorar totalment d’aquest home, se’m posa la de gallina explicant-ho, i diguem que va confiar molt en ell i ell no li va donar suport en cap sentit. Mai. Fins que es van separar, i de fet, ella com volia ser mare, es va quedar embarassada d’ell i el va perdre a causa de l’endometriosi que patia. I ni tan sols en aquell moment va tenir el seu recolzament, mai es va portar bé amb ella. Ella va estar súper enamorada i per a ell potser va ser com un impuls per a la seva carrera de dramaturg, perquè de fet en aquell moment ella estava en ple àuge, i jo crec que ell també es va aprofitar una mica d’això. Però sempre s’ha dit que ell mai la va estimar com ella l’estimava a ell, i al final ella va acabar amb una depressió, es va separar perquè ja no va poder aguantar més. Ella era una dona molt intel·ligent i diguem que ell tenia un ego molt inflat i la va minar psicològicament.

Marilyn i Arthur Miller

J: Era en tipus narcissista, vaja.

V: Si, si. I masclista.

J: I amb seu marit anterior, el Joe DiMaggio? Al darrer documental de Netflix El Misterio de Marilyn Monroe s’afirma que aquest va ser tremendament gelós i que no suportava que la Marilyn fos un símbol sexual. No el deixen molt bé, en canvi tu sempre m’has dit que va ser l’únic que la va estimar de debò.

V: És que va ser l’únic que la va estimar. Va ser l’únic que el dia que es va morir va anar al funeral i plorava desconsoladament. Vull dir, ell el que no va poder suportar és que ella fos tan famosa però no és que no l’estimés. I a tot arreu ja ho diuen, que va ser l’únic que la va estimar com a marit, però de fet van estar molt poc temps casats, no sé si un any. I ella sí que va estar enamorada d’ell, però no tan bojament com ho va estar de l’Arthur Miller.

Fotografiada per Sam Shaw al set de rodatge, mentre repassava el guió de La tentación vive arriba (1954)

J: Segurament el fet que ella fos tan intel·ligent feia que busqués un home amb un perfil més intel·lectual, com el Miller.

V: Ja, però saps per què li passava? Perquè com la seva mare havia estat ingressada en psiquiàtrics ella sempre deia que ella tenia l’herència d’aquesta malaltia. I estava obsessionada amb això. Llavors ella creia en l’herència genètica i amb l’Arthur Miller va pensar que si tenia fills no els passaria el mateix.

J: Ella sempre deia que la seva mare estava boja, i fa molt poc s’ha descobert qui era el seu pare biològic, qui se’n va desdir quan es va assabentar de l’embaràs de la mare. Parla’m una mica de la seva infantesa.

V: Ella neix i la mare no la va estimar mai, perquè representa que era com un fill no desitjat. Tot i que va estar amb la mare, però és clar, sense pare, la mare alcohòlica i que tenia com aquests trastorns en el cap, que potser no eren trastorns, vés a saber, igual en aquella època sí i ara no ho veuríem de la mateixa manera. Doncs llavors la va portar amb una amiga seva que la va estar cuidant, però també va estar en cases d’acollida. I és clar, a ella tot això la va traumatitzar. I amb la mare no va tenir bona relació perquè no la va estimar mai i a més a més patia molt pel fet aquest del seu trastorn i de com la podia afectar genèticament. Fins i tot pensava que si es medicava preventivament no li passaria el mateix. Estava molt obsessionada amb això.

La Vanessa admirant els quadres de l'actriu que té al saló durant un moment de l'entrevista

J: D’on creus que li devia venir aquest vessant artístic? Creus que va ser només un mitjà de subsitència per guanyar-se la vida? O ja ho portava a dintre?

V: Ja ho portava a dintre. Ella va començar a fer alguna cosa de model, feia algo de cantant, feia coses d’anuncis. Llavors va ser aquesta amiga de la mare que la va cuidar que li va dir “tu seràs algú el dia demà”. I és quan va a fer un spot per a la televisió i li diuen que es tenyeixi de rossa. I arran d’aquí és quan comença a triomfar. Però ella ja deien que es posava davant de la càmera i tenia aquell magnetisme. Hi ha unes imatges domèstiques amb la família del seu primer marit, on ella només té setze anys, i ja es veu com es desmarca de la gent i posa davant la càmera, es treu l’abric, se’l posa, el somriure i la mirada que fa. I ja ho diuen, que atrapava la càmera. I de fet als mateixos càstings ja li diuen que ella no pot ser només una model de publicitat o sèries televisives, que ella havia de ser una artista de cine. I és quan li fan un petit retoc al nas i a la barbeta, perquè deien que tenia una mica de papada i que allò no era comercial. I és clar, amb els pits que tenia, el cos que tenia perquè tenia un cos maco, vull dir, tenia bones corbes i tot... No sé, mira les cames (em diu senyalant un dels quadres que té al darrere). Que a ella sola no li calia gaire cosa, vaja. Amb els ulls que tenia també, i la boca, és que mira quin llavis!

J: A principis dels noranta vas tenir una trajectòria com a model publicitària i de modelatge que personalment penso que si l’haguessis continuat t’hauria anat molt bé. Va ser la Marilyn Monroe un referent per a tu a l’hora de posar davant la càmera?

V: No. No. En realitat tot va començar una mica perquè la Carmen, la germana de la Mercè, treballava en una agència de models i: “Ven un día… Venga, que te hacen unas fotos…”, que després veus les fotos, si vols te les ensenyo, són patètiques les fotos, perquè estic així tota descabellada, com si fos una foto de carnet. Però ella va insistir molt: “Mira, así estás en el fichero y si te llaman pues te llaman”. I vaig començar per això, però no va ser pas per la Marilyn.

A mitjans dels 90 la Vanessa va participar en campanyes publicitàries de revistes de moda de tirada estatal i va desfilar per a dissenyadors de prestigi com el Joaquim Verdú. Foto: A. Delussu (1994)

J: Quan l’actriu va morir tu encara no havies nascut, però t’hauria agradat conèixer-la o penses que s’hauria esvaït el mite si l’haguessis conegut?

V: Jo crec que no, sí que m’hauria agradat.

J: Què li hauries dit?

V: Buff, ja ploro! (Ric perquè ens coneixem. Se li envitrallen els ulls notablement) Mare meva si me la trobo! Què li hauria dit? No sé, és que jo crec que no m’haurien sortit les paraules.

J: Però què t’hauria agradat dir-li?

V: Doncs que l’admirava, o… No sé, conèixer-la, perquè a fi de comptes en realitat és una dona que va passar tantes penes i que va tenir una vida en el fons trista i m’hauria agradat dir-li: “Ets una estrella, tothom t’admira”. I sí que és veritat que les estrelles sembla que tinguin una vida molt guai i després potser estan sols plorant a casa seva. Doncs li diria: “No deixis que això et passi, perquè vals molt com per pensar que ets una merda”. Perquè ella moltes vegades s’ho pensava que era una merda.

J: De fet mai es va arribar a creure la seva vàlua.

V: Exacte. Ella tenia aquelles pors i aquelles inseguretats, i jo li diria “no t’ho pensis perquè ets única”. O només el fet de conèixer-la, i de fet no crec que m’hagués endut cap decepció perquè ja se la veia bona persona. Per mi és...

J: El teu referent?

V: No, no. Però senzillament li veig lo guapa que era: el sexapeal que tenia, la sensualitat, la mirada… No sé, tota ella en si. No és només perquè sigui guapa. M’agrada ella, el personatge, TOT. El que ha viscut, el que ha passat, com va triomfar, com va arribar fins a dalt de tot des de baix. I després una altra cosa, que ella se’n va anar al llit amb molts homes, està claríssim, de fet una vegada va dir: “El sexe forma part de la natura i a mi m’encanta la natura”. Però durant els rodatges tots els productors, directors, etc. se’n volien anar amb ella al llit i ella no va anar amb cap d’aquests. Tot i que això també li va passar factura laboralment. Va anar-se'n amb qui va voler, i tant,  i això també diu molt de com era ella, en certa manera també es va fer valer. No sé, a mi m’agrada molt, què hi farem!*

*Entrevista enregistrada a casa de la meva germana Vanessa, a les Franqueses del Vallès el 24/08/22.