dissabte, 28 de març del 2020

els sons. 5,45 a.m.


un silenci mut i negre 
l'aigua del vàter i el raspall
aspre contra les dents.
el clic de la calefacció que es posa en marxa.

un silenci mut i fosc encara
l'aigua de l'aixeta i els plats
amb greix esbandint-se.
el cafè que puja a borbolls.

ara cau a la tassa. 


el cant de dos ocells
que callen perquè encara és de nit
i el piano del Fabrizzio Paterlini
decora aquell silenci mut.

als vint graus el radiador torna a fer clic
el motor de la nevera quan arriba als deu
els fulls tan fins del llibre de la Rosalía
so d'anys
del temps que s'arruga i sembla fràgil
les tapes en cuir l'amorteixen 
i tornen a quedar muts
en el present dels meus dits que premen
les tecles a les 5,45.

Gairebé no les escolto.





dimecres, 25 de març del 2020

i el temps de les cireres, també

La primera vegada que el vaig mirar vaig fer-ho de reüll. Les seves pàgines van quedar tancades durant anys a la prestatgeria i m’hi aturava, de tant en tant, per treure-li la pols del damunt i tornar-lo a desar ordenadament al costat d’altres llibres que m’interessaven més o que podien passar igual de desapercebuts als meus ulls. Va ser durant una d’aquestes vegades, mentre passava la baieta per damunt de les seves tapes dures, que li vaig prestar atenció. Vaig obrir-lo i em va capturar poderosament la descripció tan perfecta d’aquell respirar profund, sord, lent, últim alè de la mort. No vaig poder parar. Vaig consumir-lo en hores d’estiu i platja. Era “El Cant de la joventut” de la Montserrat Roig. Recordo emocionar-me especialment en acabar el preciós relat intitulat “Mare, no entenc els salmons”. Memòria i oblit, pèrdues injustificades per una cruenta guerra. I la terra que tot ho colga, literalment. Al final, quan vaig llegir que el va escriure el 1980 a Arsèguel, poble de l’Alt Urgell on he passat tantes i tan bones estones de la meva vida, no em va costar imaginar-me-la a la vora del riu Arsèguel, amb els pantalons arremangats fins als genolls i els seus peus envermellits pel fred, introduïts dins l’aigua glaçada i amb la mirada clavada sobre la força de l’aiguaneix a la primavera. És molt probable que el conte dels salmons que intercala tan bé en aquest relat se l’inspirés aquest riu, o almenys així m’agrada suposar-ho. 

Després, de la mà del Manel Teulé, van venir en forma de regal i format de butxaca. Va ser fa tres Sant Jordis, tot i que no els vaig llegir d’immediat perquè estava embardissada en la preparació de “Cinc dones de veritat”. I la vida que seguia, és clar. “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” és una frase de la pel·lícula Johnny Guitar, però també el títol d’un d’aquests llibres, un assaig magistral de la Roig sobre l’ofici d’escriure, que escric aquí en minúscules però que ella fa majúscul, almenys en tot el que he anat llegint d’ella. És com una compilació del perquè, del com, dels motius que la van portar a escriure, un testament en vida del seu recorregut com a escriptora, d'un bagatge cultural brutal i la seva voluntat de continuar amb l’ofici. Esfereeix pensar que ho va deixar escrit un any abans de la seva mort, als 45 anys. A vegades penso que les persones que són molt precoces en vida, ho són perquè presagien de manera natural el seu prematur final. 

El mateix any que va escriure el relat dels salmons a Arsèguel, la Montserrat Roig va marxar a Leningrad convidada per una editorial moscovita. Havia d’escriure un llibre de testimonis sobre el setge de la ciutat russa durant l’ocupació nazi. Es tracta de "L'agulla daurada". No recordo haver plorat tant amb cap altre llibre o pel·lícula, abans. Havia llegit sobre el tema en altres llibres d’història, d’aquells que reposaven a les prestatgeries juntament amb "El Cant de la joventut", però les xifres i les dades de morts, per esfereïdores que siguin, sempre es presenten fredes i despersonalitzades en aquest tipus d’exemplars. Em va colpir especialment la història del jugador d’escacs Piotr Romanovski, i com mal sobreviu -injustament, diu ell-, a la mort per fam i fred de les seves quatre joves filles durant el setge. Penso en el treball de camp, en la distància temporal (havien passat gairebé 40 anys d’aquell horror), també física i idiomàtica amb què es va trobar l’escriptora catalana i en la seva enorme capacitat d’empatització envers el patiment, amagat sota una pàtina de silenci dels supervivents que volien oblidar tot allò. Vaig quedar uns dies tocada, després de llegir-lo. 

Era desembre passat als seus inicis. Vaig anar a veure ma germana gran a Calafell. Després de fer un vermut al passeig visitàvem la casa del poeta i editor Carles Barral. Una caseta típica de pescadors enfront del mar, de les que ja no queden. Arraulida entre el formigó i les desenes de balconades que s’enlairen entre tants edificis alts. Entre esglaons desgastats pels anys i quatre cambres senzilles, n’hi havia una que feia de biblioteca. Hi entrava la claror sense sol del jardí interior de la casa, i a contrallum estaven les lleixes d’obra on s’aposentaven uns quants llibres. Vaig fer-hi una ràpida escombrada amb la vista i de sobte em vaig aturar en un de color rosat: era “El Temps de les cireres” de la Montserrat Roig, que en Barral tenia allà en versió castellana i edició de butxaca. Vaig pensar que si l’editor el tenia a casa seva seria perquè era un bon llibre i que algun dia me l’havia de llegir. 

La setmana passada me’l vaig baixar en e-book per llegir-me’l aquests dies. Acostumo a anar lenta i intercalar les meves lectures, que de vegades deixo estar si no em fan el pes. No és aquest el cas. Vaig començar-lo dimecres i em va atrapar des del primer segon aquell present immediat de la Natàlia, per anar teixint a través de la seva mirada canviada per dotze anys a l’exili, una història familiar, marcada pel context de la repressió franquista. M’ha capturat el detall de la quotidianitat, el retrat tan hiperrealista que fa de la seva època i fins i tot d’aquella que precedí la guerra civil, a través d’uns flash-backs, unes anades i tornades en el temps descrites de manera extraordinària en veu dels personatges que hi surten. 

És d’aquelles novel·les que en acabar-les penses que t’aniries a fer el vermut amb la protagonista, per xerrar una estona, que t’expliqui què se n’ha fet d’ella o com veu el present, i en acabar les olives i el darrer glop de cervesa, deixar-la fer, que continuï amb la seva vida. 

Però els grans novel·listes, com la Roig, saben que aquelles vides quedaran congelades entre unes línies mecanografiades. La de debò, la que es viu a fora, s’anirà consumint amb el pas indefectible del temps.*


Montserrat Roig
Montserrat Roig. Fotografia: Pilar Aymerich


*Escrit el maig del 18



diumenge, 22 de març del 2020

rita levi-montalcini


Imatge

Deia la Rita Levi-Montalcini que no s’ha de témer els moments difícils, doncs d’ells sempre en surt el millor. Aquesta neuro-científica nascuda a Torí l’abril del 1909 va rebre el Premi Nobel de Medecina i Fisiologia el 1986 pels seus estudis sobre el procés de creixement cel·lular i en particular de les neurones. De pare matemàtic i mare pintora, la Rita era juntament amb la seva germana bessona, la petita de quatre germans. Abans de matricular-se a la facultat de medecina de Torí va haver de convèncer el seu pare, que no veia molt bé que una dona estudiés una carrera en detriment de formar una família a la manera tradicional. També va haver d’estudiar per lliure les assignatures de llatí, grec i matemàtiques per treure’s el títol que li donava accés a la universitat. Un cop llicenciada en medecina va decidir especialitzar-se en la branca de psiquiatria i neurologia, i va començar a treballar com assistent a la mateixa universitat. Però amb l’ascens de Benito Mussolini al poder (era l’any 1938) es va impedir que els jueus poguessin accedir als llocs d’investigació per les lleis antisemites del feixisme. La seva família, d’origen jueu-sefardita per part de pare, es va desplaçar llavors a Brussel.les, on la Rita va treballar com a investigadora convidada per l’Institut neuro-biològic de la capital belga. També d’allà van haver de marxar. Era l’any 1940 i Bèlgica estava a punt de ser envaïda per les tropes de Hitler, per això van tornar a la seva casa de Torí. Els factors externs no els podia canviar, així que va decidir instal·lar a la seva habitació un petit laboratori on practicava la microcirurgia amb agulles de cosir i pinces de rellotger amb ous fertilitzats. Així és com va començar a estudiar les primeres fases del creixement en embrions de pollastre. Li interessava conèixer el moviment de comunicació entre les cèl·lules en el moment del seu desenvolupament. Els bombardejos de l’aviació britànica sobre Torí a la Segona Guerra Mundial van obligar la investigadora a fugir de la ciutat i es va instal·lar a una casa de camp a la vora de Florència i allà va seguir amb els seus experiments d’embriologia. Poc després, al 1944 va ser reclutada per les tropes aliades per treballar com a metge i infermera als camps de refugiats. Quan va acabar la guerra el seu treball ja havia estat divulgat per diverses revistes científiques que es van fer ressò de les seves investigacions. Va ser llavors quan li va arribar una oferta de l’embriòleg alemany Viktor Hamburger per treballar a la universitat de Washington a Saint Louis. S’hi va estar 30 anys. Allà va descobrir la proteïna que alliberen les cèl·lules nervioses i que és la que atrau el creixement de les ramificacions de les neurones veïnes. El seu treball ha permès entendre com actuen aquestes cèl·lules en processos com la demència senil o el càncer. 

Mesos abans de morir als 103 anys, encara va tenir entusiasme per revisar el seu darrer llibre Atreveix-te a saber. Quan li van donar el Nobel, al discurs que va fer va dir:

Vull expressar la meva immensa gratitud per haver rebut aquest premi tan prestigiós. És com trobar-se una mateixa havent pujat al pic més alt de la serralada de l’Himàlaia, l’Everest, i trobar-se allà sense haver realitzat cap esforç durant l’ascens, sinó havent gaudit de l’enorme plaer de les vistes a cada corba del camí.

Un dia de farà poc més d’un any jo estava fent un curs de back-office a la Cambra de Comerç de Barcelona. Durant la segona sessió, el professor Xavier Guillamet ens parlava sobre organitzar-se i de la importància de deixar els temes conclosos abans de marxar de l’oficina, perquè el nostre cervell sinó no ens deixaria descansar bé durant la nit. Coses lògiques i coherents, al capdavall. Va ser llavors quan ens va parlar de la sinapsi neuronal, el procés en què les cèl·lules nervioses es comuniquen entre sí i de la Rita Levi-Montalcini. Quan va acabar l’exposició vaig preguntar-li de nou el nom de la científica que vaig apuntar en bolígraf en un full dels apunts. Així va ser com la vaig descobrir. 

dimecres, 18 de març del 2020

juli cèsar als peus d'alexandre magne


Estatua de Alejandro Magno en Tesalónica, Grecia.

Diumenge a mig matí vaig posar un documental que tenen al MOvistar de l’Alexandre Magne. Vaig posar-lo perquè s’hi enganxessin els nens, que d’entrada em van dir que no calia, però dissimuladament i de reüll van acabar mirant els dos capítols sencers de la biografia de l’antic rei de Macedònia. Diuen que va ser Aristòtil, el seu mestre, que va obligar-lo a llegir la Ilíada d’Homer, i que aquesta el va inspirar en els seus deliris de grandesa i de fet, va acabar per portar-los a terme. En un altre d’aquests documentals dirigits per la Mary Beard, de qui em declaro admiradora, parlant de Juli Cèsar quan aquest encara no era emperador sinó un cuestor (recaptador d’impostos) a Hispània, va plantar-se al davant d’una estàtua commemorativa de l’Alexandre Magne, i va tenir com una revelació divina: collons! Aquest amb 30 anys ja era rei de Macedònia, rei de Grècia, rei de Pèrsia, Faraó d’Egipte i jo amb la mateixa edat no he passat de ser un mer funcionari. Va trencar a plorar. Era l’any 70 abans de Crist.

No sé fins a quin punt aquesta anècdota és certa. El que sí és segur és que al seu cap ja tenia l’ambició de l'imperi sense límits que el va portar a la cúspide del poder, i també a la mort violenta per part dels seus mateixos companys del senat.

Sempre m’he preguntat què pot moure algú a ambicionar el poder sobre un poble. Per molts documentals d’història que miri -i en veig un munt- mai ho entendré.