la calma després de la tempesta

Ara cauen unes gotes que rellisquen per les fulles dels viburnums. M'enlluerna el seu verd clar impactat pels rajos solars, quina paradoxa. Fa uns instants només escoltava el soroll de l'aigua de la intensa pluja caient sobre els tendals del pati. Crees paraules perquè passi la tempesta. Tu les tries i tens la sort de separar-les aquí. Pensava abans: aquests maleïts núvols només descarreguen aquí al damunt. Mirava enllà, cap a l'oest i el veia clar, el cel. I el soroll aquí era intens. Intens. Intens. Més d'una hora intens. Semblava sòlid, de gas a sòlid, com si s'hagués oblidat de fer-se líquid i dir-se pluja. Fins que de sobte ha esdevingut un silenci sense forma ni nom. La calma després de la tempesta.

c-a-l-l-a-s

M'agraden els seus ulls grans, foscos i profunds, em recorden els que tenia la meva germana Elisenda. Com els que es pintava la faraona Cleopatra. Les tres dones amb una gran personalitat. I la seva veu perfecta, sobrevola el saló de la Hypòstila. Escoltant-la sembla que no existeixin arxius, ni presses, ni correus a la bústia d'entrada per obrir. Les quatre i vint. Caminaré sobre un juny mullat. I encara ondula el cant de la Callas per l'estança, com si visqués.

somni i despertar

No recordo l’última vegada que em vaig llevar a quarts de deu del matí. Segurament anys. Però estava immersa en un somni profund, en un viatge per Holanda. Serà perquè ahir vaig escriure alguna cosa sobre aquest lloc perquè tampoc hi he estat mai. Un escriu el que vol escriure, però no somia el que vol somiar. No era desagradable. Simplement caminava per uns carrers sense cap singularitat, havia de pujar a un vaixell de fusta i factura antiga, i en comptes d'això havia baixat. Després tornava a caminar sense rumb per aquells carrers amb blocs d'edificis anodins i que feien baixada -cosa imposible a Holanda, però allà estava jo quan una noia jove venia pel meu darrere i amb el gest de les seves pupil·les em mirava el vestit blanc. “Que m’he tacat?” Li deia. Em va fer que sí amb el cap amb timidesa, sense articular paraula, com si sabés que jo desconeixia el seu idioma. Vaig seguir caminant fins la cantonada i girant a la dreta entrava a uns lavabos públics. No hi havia ningú. Estava ple de portes i obria  la primera que veia. Eren portes de vidre opac. I tenien un doble sistema de tancament: primer en tancaves una amb baldó per la part dreta, i la segona porta l'asseguraves amb un altre baldonet per la part esquerra. Però tot i així, mentre mirava de canviar-me entrava una noia per parlar amb una altra noia que hi havia al lavabo del costat. “Què fas? Surt d’aquí! Que no ho veus que he tancat les portes?”. Em mirava tota estranyada, com si allò fos el més normal del món i marxava resignada. Tampoc parlava. Per què als somnis només parlem nosaltres? 

Se sentia un murmuri de veus allà dins, com si de sobte hi hagués molta gent. Llavors m’he despertat. Eren quarts de deu. Quan he anat al lavabo he comprovat que la sang havia traspassat la compresa. Un escriu el que vol, però a la vida i als somnis hi ha coses impossibles de dominar. 

hay almas que tienen

No era la meva intenció escriure sobre la curiositat de què parlaré ara. Ni tan sols era la meva intenció escriure. Estava llegint el llibre de poemes de Lorca ahir la tarda, un que va fer quan era molt jove. En llegeixo pocs, perquè són densos, en poc espai concentra moltes figures i sóc lenta traduint-les i no sempre les acabo entenent. Però al mateix temps m’agrada el ritme viu i la musicalitat dels seus versos, a part de la forta connexió que el poeta té amb l’univers quan parla d’ell -i del món que l’envolta- en els seus versos. 

Després, no sé perquè, vaig anar a buscar les 42 Flors del Mal del Baudelaire que fa un any vaig agafar de casa de la meva mare. No sé de qui seria, però em va dir que agafés els llibres que volgués que tenia a dins de l’armari de la que havia sigut la meva habitació de soltera. Vaig estar mirant i em vaig endur aquest del francès, juntament amb el Mecanoscrit del segon origen i Els Bells Camins del Martí i Pol. No havia llegit res del Baudelaire però no em quedo ni amb un dels versos de les flors del mal. Han envellit malament i no em transmeten res. El poemari és un format petit i lleuger de l’editorial Mondadori, d’una col·leció de mites de la poesia que va treure el 1998. D’aquesta mateixa col·lecció havia llegit 20 poemes del Bukowski que m’havien prestat fa uns anys. Aquella vegada sí que em va agradar, però em va passar desapercebut un detall que ahir em va cridar l’atenció. A la darrera pàgina del llibre, després de les guardes, hi ha un qüestionari al lector sobre comportament de compra de llibres, directe i sense embuts, per omplir-lo i enviar-lo al carrer Aragó 385, seu ja desapareguda de l’editorial. Ara pertany a la multinacional Penguin Random House. Quants llibres compres a l’any? On l’has adquirit? T’agrada la portada? T’agrada el format? Sexe? Edat? Nivell d’estudis? 

D’entre totes les preguntes que fan n’ometen la més important: t’ha agradat el llibre? 

"Li ha agradat?" És el que pregunta el xef al comensal quan s’acaba de menjar un plat que ha cuinat. O penso ara en aquella campanya tan encertada de la BMW: t’agrada conduir? Els sentits sempre per davant, això ho sap un bon publicista.

El diamante, Ritmo de Otoño o aquest Hay almas que tienen del Lorca m’agraden especialment. Aguanten molt bé el pas del temps i m’arriben. 

Hay almas que tienen

azules luceros,

mañanas marchitas

entre hojas del tiempo,

y castos rincones

que guardan un viejo

rumor de nostalgias

y sueños.

Otras almas tienen

dolientes espectros

de pasiones. Frutas

con gusanos. Ecos

de una voz quemada

que viene de lejos

como una corriente

de sombra. Recuerdos

vacíos de llanto

y migajas de besos.

Mi alma está madura

hace mucho tiempo,

y se desmorona

turbia de misterio.

Piedras juveniles

roídas de ensueño

caen sobre las aguas

de mis pensamientos.

Cada piedra dice:

"¡Dios está muy lejos!"

Federico García Lorca, 8 de febrer del 1920.