anècdotes de llegint bukowski

- La primera vegada que vaig escoltar el nom de Charles Bukowski va ser per boca d'un company de feina, el Raúl Hoces, que em va prestar la seva novel·la Cartero. Vaig subjectar el llibre i vaig repetir el seu nom "Charles Bukowski? És polonès?" No tenia ni idea de qui era.

- Tant el pròleg com l'epíleg els vaig escriure per petició de l'editor Manolo Gil, que després de llegir les notes em va demanar introduir el meu jo narratiu al llibre. Vaig respirar fons i vaig dir: captat. El vaig treure, i em vaig emocionar moltíssim.

- Inicialment el llibre el vaig titular Notes mentre llegeixo Bukowski, però quan Vincle va decidir publicar-me'l, el meu editor va proposar un títol més neutre perquè el present en el català oriental no s'acabaria d'entendre bé a la portada, tenint en compte que l'editorial té la seu a València. Entre els dos vam decidir l'actual Llegint Bukowski, i penso que el vam encertar. 

- Fa un parell de setmanes vaig trucar a la meva germana gran que té cura de ma mare. Quan em va passar amb ella al telèfon, em va dir: 

- Has tret un nou llibre?

- Si, Llegint Bukowski.

- LLE-GINT BU-KOUS-KI? 

- Si! L'has pronunciat perfecte! Millor que jo -  i vaig riure.

- Home, és clar, encara n'encerto alguna. I de què va?

- Sobre un escriptor.

- Un escriptor? Però que no ets tu, l'escriptora?

- Siii, però és una barreja, mama... 

Ma mare té  molta dificultat per vocalitzar bé quan enraona, perquè entre la dentadura postissa, la disfàgia que s'ennuega fins i tot amb la saliva i els seus 83 anys, us podeu imaginar. Si li hagués dit Llegint Sánchez potser no ho hauria pronunciat tan bé. Em va fer molta gràcia. 

- Vaig anar un dia a la llibreria La  Gralla de Granollers amb ma germana Yolanda per veure com quedaven els llibres a les prestatgeries de la llibreria i de pas ma germana a comprar-ne un que volia per a ella. Jo me'n vaig endur un del Luigi Pirandello, El Viatge. Algun dia explicaré perquè. A l'hora de pagar el llibre ma germana, una de les caixeres em va mirar i em va preguntar: "perdona, l'has escrit tu?  És que li estava comentant a la meva companya perquè m'ha semblat que eres tu." Em vaig sentir entre estranya i afalagada. Vaig dir-li que era clienta i proveïdora alhora. 

- És el setè llibre que escric, el cinquè que publico i el primer que edito amb una editorial independent. 

- Sempre he pensat que el llibre s'ha de traduir a l'anglès perquè crec que té una dimensió molt universal i molt diferent al mateix temps. Si arriba a les prestatgeries d'alguna llibreria de Los Angeles em faria molt feliç. 

- La meva germana gran, quan va començar l'assaig em va dir que li encantava el fet que sempre cités el meu pare entre les línies dels meus llibres. Impossible no fer-ho.

- El llibre s'hauria d'haver publicat l'agost de l'any passat, coincicint amb el centenari del naixement de l'autor nord-americà, però la pandèmia va fer que s'enraderís la publicació fins aquest any. 

- En cap moment he tingut la sensació d'esforç escrivint-lo, perquè l'he gaudit moltíssim mentre el feia. 

- Aquesta foto me la va fer el meu fill Gerard mentre escrivia un dels passatges de Llegint Bukowski, un en què parlo del poeta William Carlos Williams i d'una pintura del Pieter Brueghel, Paisatge amb caiguda d'Ícar. 

el tiramisú del corbalán

Vull un tiramisú com el que ens feia el Manel Corbalán per a les festes d’aniversari dels de la colla. No he provat mai un tiramisú tan bo com aquell. Acabo de veure el viatge d'en Gino en expresso per les Cinque Terre i me l’ha recordat. Costes escarpades, verds paisatges plens de vinyes per la riviera italiana, el mar d’un intens blau i gent de poble afable avesada al turisme de masses. En un moment del documental fa un tiramisú una mica especial: al limoncello, perquè diu que no a tothom li agrada el cafè. Però a mi el cafè em torna boja i aquell que feia el nostre amic pastisser de Mollet del Vallès era d’escàndol. Feia un pastís de mascarpone amb cafè deliciós. Fa molt que hem perdut el contacte amb ell, des que vam venir a viure a Sant Antoni de Vilamajor. L’últim que sé d’ell és que treballava de mestre forner als forns Turris, però m’ha vingut el record d’aquell tiramisú que, de fet, és l’únic que seria capaç de menjar. Tota la resta em semblen excessivament dolços i mancats de personalitat. El del nostre amic era bast, els feia en una safata d'alumini gran i tenia aspecte de casolà, diria que fet expressament així, no gaire dolç, i hi predominava el sabor a mascarpone i de vi ranci amb el cafè impregnat als melindros. Autèntic. Com ansio aquell tiramisú ara mateix. 

dues reflexions i una conclusió de matinada

Aquest matí m’he llevat pensant en escriure una reflexió que m’ha vingut de matinada: en la comunicació per Whatsapp no ens comuniquem de la mateixa  manera en un grup que a nivell individual. Que traslladat a la comunicació personal vindria a ser el mateix. Al grup sempre hi ha qui evadeix una resposta perquè justament el fet de ser entre tantes persones li serveix de coixí i no es veu en l'obligació d’interactuar si no vol. No soc gaire partidària dels grups de whats, de fet només estic a dos i son de persones molt properes amb les que quedo de tant en quant per fer un dinar i conversar. I amb els meus germans prefereixo interactuar a nivell individual amb ells (o elles, que en la majoria son dones), que sol ser bastant sovint i preferiblement per telèfon.

No sé per què m’ha vingut això al cap. Imagino que per una mini conversa que vaig mantenir per la missatgeria ràpida amb ma germana gran ahir a la nit. Molt mini perquè jo estava reventada i suposo que ella no ho estaria menys. També perquè necessitava evadir-me i parlar de coses que no tinguessin res a veure amb el meu darrer llibre. Ni amb l’escriptura, perquè ahir mateix en una intervenció en un programa de ràdio amb altres escriptores ens preguntaven si teníem algun moment en què ens arribés la inspiració: THE LIFE. LA VIDA. Vaig respondre jo amb un gran somriure als llavis. Una obvietat. Després van endinsar-se en altres qüestions de premis literaris de renom i frases arxiconegudes d’algunes escriptores catalanes que no em diuen res i em veia fora de lloc. "Déu, és que tot aquest món discorre sempre pels mateixos camins?" Vaig pensar per a mi. Se li dóna massa importància als guardons i no penso entrar en una espiral de parlar sobre aquests temes, senzillament perquè no m’interessen gens.

Ahir al matí llegia a La Vanguardia que un grup jihadista decapitava nens al nord de Moçambic i no vaig pensar en escriure res. No puc amb tanta brutalitat. Em quedo paralitzada. Em va deixar molt mal cos llegir el relat de les mares que escapaven literalment de l’horror. No us penseu que no he pensat que potser frivolitzava quan em posava a escriure sobre això de la comunicació per Whats. I que tinc una sort tremenda d’haver nascut en aquest costat del planeta. Això sí que és un premi.

el big bang

Què és una persona dins del mar?

Els segles i les onades

Donant forma i color, un altre tacte a la carn.

I una veu al telèfon?

Les anècdotes intactes a través de les dècades

Els formalismes, les trivialitats i les preocupacions.

Què són les mans treballant la farina i el llevat?

El sabor del pa lunar quan ja no quedi aigua a la Terra

El blat arrencat amb les mans abans que existís la falç.

Què és la llengua en què escric?

La veu dels meus rebesavis després de llevar-se

Els seus peus inflats abans d’anar-se’n al llit.

El pensament clar dels meus rebesnets un matí de Nadal

Els seus ulls inclinant-se sobre el terra

En haver oblidat mirar el cel.

Que són les tombes dels morts?

El cicle finit de la humanitat

La immensitat del Cosmos

La pols dels estels assentant-se

Per fi, davant nostre.

Què són dos cossos acoblats?

L'ADN modificant les anelles generacionals

El sexe inventat per sobreviure abans no quedi res.

I les empremtes dactilars que impregnen aquest teclat?

La Via Làctia d'aquí cent mil milions d'anys

Potser desapareguda.

Una mil·lèsima de segon abans de la Gran Explosió.

tanques els ulls

Tanques els ulls i veus tants inputs que no veus res. Tanca els ulls. Deia Gauguin que els tancava per poder-hi veure. Es produeix un silenci. Apareix l'Until the end amb la Norah Jones i et transporta a aquelles paraules en paper que un dia vas llegir a dins d'un llibre. Eren estrelles i planetes. L'infinit de l'Univers. I encara és allà. Et recorda  les notes càlides d'ahir, les que sonaven a dins d'un cotxe en un cd, i aquells quilòmetres mirant per una finestra a l'alçada de Berga, quan la neu de les muntanyes s'havia desfet. Unes cadenes al portamaletes sense usar i unes riallades d'esgotament en un dia d'esquí. Sembla una altra vida. I baixar lliure per aquella muntanya que et produïa vertigen. Però la vas baixar i vas riure. Tanques els ulls per veure-hi. I la veu de la Norah et semblarà sempre càlida. I aquella altra vida quedarà allà, rere uns ulls mirant la neu desfent-se des de la finestra d'un cotxe. 

coses d'adolescents

8:00 A.M. El Llibert al sofà amb la tablet construint muntanyes russes. El seu pare acabava d’arribar de buscar tabac a la benzinera. El Gerard dormia. Del silenci matinal irromp una conversa:

-Ah, l’altre dia va entrar a classe una de les professores de català a preguntar si algú sabia qui era la Jèssica Roca. (En realitat va dir: l’altre dia va entrar una de les que ajuda a la profe de català i va preguntar -imitant la veu de la noia en un to més agut-: Algú sap qui és la Jèssica Roca?)

És diumenge al matí. Acabo d’enllestir una entrevista que m'han fet per a un dossier de premsa que entregaré a l’editorial. Desconnecto amb un llibre sobre la Revolució Francesa i deixo de llegir.

-Ah, i ...?- li dic.

-No, no vaig dir res.

-No? I el Gerard?- li pregunto.

-Tampoc. Un nen de la classe va dir: Sí, és la mare d’ells dos. Senyalant-nos.

-Me’ls imagino als dos fent-se el longui, ha, ha.- el Manel es trencava de riure.

-Sí, sí. - va respondre contundent el nen.

-I què va dir la profe?- vaig dir.

-“Oii! I com és que no m’heu dit res?” No sé què els passa ara amb les escriptores! Mama, no vull que vinguis a parlar, eh?

-No pateixis, podria anar als cursos de batxillerat si volen…

-No, tu si no et proposen res, callada. Ja deia jo... L’any passat amb l’Esperança ens en vam lliurar perquè es va enterar a final de curs! Uf, menys mal!

-Nooo, jo callada. Però si m’ho diuen podria proposar-los el meu llibre com a llibre de lectura, i això serien molts llibres.

-No, mama. Els llibres que proposen no són realistes com els teus, són més fantàstics. Com si fos, no sé... El Quijote, a veure, que El Quijote no el recomanaran, però perquè et facis una idea.

-I com vàreu quedar, al final?

-No... potser et diuen alguna cosa.

-Vosaltres no vau obrir boca, és clar.

-No.

-I quan va ser això?

-No sé… farà una setmana i mitja o dues.

El seu pare seguia trencant-se de riure. Jo també, la veritat. Després va continuar deliberant sobre com de poc li agrada escriure i llegir, tot i que un dia la professora li havia dit que s’expressava molt bé, deia. “No, no, si no és cap obligació que t’agradi…” li vaig respondre. Ens ho deia amb una seguretat desarmant i sense deixar de construir la muntanya russa amb un editor que ens va demanar farà un parell d’anys. Més tard, quan el Gerard es va llevar vaig preguntar-li per la profe de català, i la versió va ser exactament la mateixa. “Algú sap qui és la Jèssica Roca?” D’entre tots els alumnes, els dos es van mirar còmplices i van emmudir. I no sabeu com m’agrada que siguin tan ells.

Vaig marxar a preparar el dinar. Jo, de moment, callada.

L'estiu de vivaldi

L’any 1703 l’Antonio Vivaldi va entrar com a mestre de música a l’Ospedale della Pietà de Venècia, la seva ciutat natal. Allà s’hi acollien noies òrfenes, pobres i oficialment “rebels”, vull pensar que tan sols fora de l’establert per l’època en una dona d’aquella classe social. El fet és que el compositor venecià era l’encarregat de donar classes de música a aquestes noies, que interpretaven les seves peces en concerts oberts per al públic dissabtes, diumenges i festius. Les alumnes que sortien de l’Ospedale amb un títol de graduació podien després obtenir una dot per ingressar a la vida conventual o "aconseguir" un marit la que volia. Fixeu-vos si tenia prestigi Vivaldi com a músic i pedagog, que mentre va estar al front d’aquest establiment, les famílies aristocràtiques van enviar també les seves filles “legítimes” a estudiar interpretació musical allà. Al cap i a la fi, deien, era injust que les filles legítimes no tinguessin accés a la bona educació que rebien les il·legítimes. 

D’ell m’agrada especialment aquesta versió de l’Estiu interpretada per l’alemany David Garrett. La composició té 296 anys i si l’escolteu entendreu perquè d’un clàssic se’n diu que és atemporal.*

Antonio Lucio Vivaldi (Venècia, 4 de març del 1678- Viena, 26 o 27 de juliol del 1741).

*Escrit el 31/12/18

Font: Gran Selección Deutsche Grammophon, Historia de la música clásica, RBA Coleccionables, 2005.

l'hivern de vivaldi

Si et donessin a triar un himne, quin seria? 

Una cançó 

Podria ser aquella del Fistful of love de l’Antony

& the Johnsons

I no quedaria bé parlar de les orelles del teu pare

Quan ja no hi és

Però l’esperit dels morts és a les mans

A la veu, a la cadira, com s’asseia

I a les respostes ocurrents amb els ulls oberts com a plats.

La llum pot canviar d’un moment a un altre 

I el blanc engoleix el sol 

És una primavera estranya

Que s’ha colat a l’hivern

Ara que és Nadal

I els nens entren en aquella edat  també estranya 

En què l’adult es cola en la infància

I es menja tota la innocència.

I l’adult preguntant-se què ha de fer

Perquè no tornarà a ser nen.

El temps engolint-se a ell mateix

Per tornar a ser temps.

I si canvies d’himne? És fàcil:

L’hivern de Vivaldi menjant-se 

El Fistful of love. La vida.

*L'hivern de Vivaldi és un poema que vaig escriure el 26 de desembre del 19 i que avui publico en commemoració del naixement del músic venecià el 4 de març del 1678.