dues reflexions i una conclusió de matinada

Aquest matí m’he llevat pensant en escriure una reflexió que m’ha vingut de matinada: en la comunicació per Whatsapp no ens comuniquem de la mateixa  manera en un grup que a nivell individual. Que traslladat a la comunicació personal vindria a ser el mateix. Al grup sempre hi ha qui evadeix una resposta perquè justament el fet de ser entre tantes persones li serveix de coixí i no es veu en l'obligació d’interactuar si no vol. No soc gaire partidària dels grups de whats, de fet només estic a dos i son de persones molt properes amb les que quedo de tant en quant per fer un dinar i conversar. I amb els meus germans prefereixo interactuar a nivell individual amb ells (o elles, que en la majoria son dones), que sol ser bastant sovint i preferiblement per telèfon.

No sé per què m’ha vingut això al cap. Imagino que per una mini conversa que vaig mantenir per la missatgeria ràpida amb ma germana gran ahir a la nit. Molt mini perquè jo estava reventada i suposo que ella no ho estaria menys. També perquè necessitava evadir-me i parlar de coses que no tinguessin res a veure amb el meu darrer llibre. Ni amb l’escriptura, perquè ahir mateix en una intervenció en un programa de ràdio amb altres escriptores ens preguntaven si teníem algun moment en què ens arribés la inspiració: THE LIFE. LA VIDA. Vaig respondre jo amb un gran somriure als llavis. Una obvietat. Després van endinsar-se en altres qüestions de premis literaris de renom i frases arxiconegudes d’algunes escriptores catalanes que no em diuen res i em veia fora de lloc. "Déu, és que tot aquest món discorre sempre pels mateixos camins?" Vaig pensar per a mi. Se li dóna massa importància als guardons i no penso entrar en una espiral de parlar sobre aquests temes, senzillament perquè no m’interessen gens.

Ahir al matí llegia a La Vanguardia que un grup jihadista decapitava nens al nord de Moçambic i no vaig pensar en escriure res. No puc amb tanta brutalitat. Em quedo paralitzada. Em va deixar molt mal cos llegir el relat de les mares que escapaven literalment de l’horror. No us penseu que no he pensat que potser frivolitzava quan em posava a escriure sobre això de la comunicació per Whats. I que tinc una sort tremenda d’haver nascut en aquest costat del planeta. Això sí que és un premi.