En dues parts.
PRIMERA
Un 17 de juliol del 2014 va caure a les meves mans La mística de la feminidad de l’autora Betty Friedan. Me’l va regalar el Manel pel meu aniversari després que jo se’l suggerís quan vaig trobar que en parlaven d’ell a un bloc que seguia de la periodista madrilenya Diana Aller. A aquell bloc fa anys que li he perdut de pista, però el llibre encara el conservo enquadernat en tapa dura i penso que és un fons de biblioteca per anar revisionant de tant en tant. La Betty Friedan va ser doctora en psicologia i líder dels moviments feministes als Estats units als anys 60 i 70. L’escriptora nord-americana va dedicar cinc anys de la seva vida a entrevistar centenars de dones, també metges psiquiatres, sociòlegs i economistes, per exposar el mal que patien milions de mestresses de casa al seu país i que ella mateixa va patir: el malestar sense nom derivat de la mística de la feminitat pròpia dels anys 50. Friedan va llicenciar-se Cum Laude, especialitzada en psicologia gestàltica i freudiana, i va renunciar a una segona beca que se li va oferir a la Universitat de Berkeley per casar-se, formar una família i dedicar-se a les tasques de la llar. Un cop criats els tres fills que va tenir i havent escrit articles sobre lactància i maternitat a diverses revistes femenines va començar a qüestionar-se què era allò que portava a aquell malestar que patien moltes mestresses de casa. Més enllà d’abordar el tema del rol de la dona com a esposa de, mare de, mestressa de casa, i l’infinit tedi domèstic que va portar a algunes dones a patir profundes depressions que les conduirien a alcoholitzar-se o fins i tot al suïcidi, el més interessant del llibre per a mi és com tracta el feminisme des d’un punt de vista de política econòmica. En el moment en què ella fa el tercer pròleg de La mística de la feminitat (al 1997), les dones representaven el 50% de la força laboral als Estats Units. Tenint en compte que els seus sous suposaven el 72% del que cobraven els homes, moltes empreses del sector terciari van optar per acomiadar homes i contractar dones per tal d’ampliar els seus beneficis. Això, sumat a la incorporació tecnològica i mecanització del treball a les fàbriques, va portar a la precarietat laboral dels noranta i a la contractació de treballadors temporals o externs.
 |
| Betty Friedan |
És interessant també com aborda l’evolució en el mercat laboral des de la incorporació de la dona als llocs de feina. Parla de l’eventualitat d’aquests llocs i del fet que en un matrimoni l’economia ja no depenia només de l’ingrés dels marits, sinó també del de les seves dones. Sense aquell sou seria impossible arribar a pagar el rebut de la hipoteca, la cistella de la compra o l’assegurança del cotxe, posem per cas. És important, tal i com ho veu la Betty Friedan, incloure l’home en la demanda de drets laborals per avançar en la millora de la conciliació de la vida professional i personal. En aquell moment, al llindar del 2000, exposa ja la necessitat de reduir la jornada laboral a les 30 hores setmanals, cosa que permetria les parelles amb fills petits o en edat escolar compaginar la feina mentre els nens són a l’escola. També possibilitaria –diu- que moltes dones i homes joves compatibilitzin estudis i treball. Incideix molt en el tema de la formació. I més: que les persones de més de 60 anys puguin seguir desenvolupant-se en una feina i aportar la seva experiència, en comptes de ser apartats del mercat en actiu i que el seu valor es perdi. Obviament no deixa de banda el tema de les agressions sexuals i el maltractament a les dones, que apunta en increment, també en part perquè des de llavors les dones s’atreveixen més a denunciar abusos que abans acceptaven passivament en la privacitat de les seves cases. Pel que fa a les agressions sexuals en l’àmbit laboral informa d’un cas bastant escandalós que va haver a la Mitsubishi d’Illinois, on un grup de dones va denunciar uns treballadors de l’empresa per tocaments a pits i culs, també per insults i vexacions, a banda de negar-se a formar-les per a unes feines que se’ls havia assignat i que tradicionalment havien fet els homes. Conec el cas d’una coneguda meva que va patir juntament amb dues companyes més del seu despatx a Barcelona una agressió similar per part del seu cap. Van denunciar-lo en grup. Per això és important que es facin lleis contra aquest tipus d’agressions, tot i que després venen casos com els de la manada i la sentència no s’ajusta al que diu la llei, perquè les interpretacions que fan els jutges són demencials. La historiadora de clàssiques Mary Beard diria que això encara ho arrosseguem de les estructures de poder i del masclisme heretat dels romans, fa més de dos mil anys. Us recomano els seu SPQR, Historia de la antigua Roma i els seus documentals de la BBC.
M’agrada dir de la Betty Friedan que és una feminista d’ampli espectre perquè en el seu plantejament de millora sempre inclou els homes, és més, en el seu llibre exposa també la mística de la masculinitat, i com d’angoixant era el fet que molts homes es veiessin abocats a assumir el paper de cap de família i d’haver-se de responsabilitzar en exclusiva de tot el pes econòmic familiar. Hi ha algun episodi en què s’endinsa en els traumes patits pels soldats enviats a la guerra de Corea i en el paper antibel.licista d’aquest moviment.
Per a ella el fonamental en aquells finals dels noranta era avançar junts com a societat cap a una major flexibilització en l’entorn laboral –horari flexible, permisos de paternitat i maternitat, augment del salari mínim, subvenció d’aliments per als més desfavorits, beques per a estudis o protecció del medi ambient. Hem de tenir en compte que l’autora sempre parla en base al seu país, els Estats Units, on el sistema de benestar social està més desprotegit que a Europa. Tot i així, es poden establir molts paral.lelismes i ens porta a pensar en quin tipus de societat vivim. Per a mi és un llibre on es fa un replantejament de la societat capitalista però sense sortir-ne d’ella.
SEGONA PART
Vaig triar Mrs. America a l’atzar, buscant pel.lícules a l’HBO. No n’havia sentit a parlar, però en veure l’argument i la seva protagonista, la Cate Blanchet, vaig prémer el play i vaig començar a veure el primer episodi sense més dilació. La sèrie té com a transfons històric la ratificació de l’esmena per a la igualtat de drets promoguda pel moviment feminista dels anys 70 als Estats Units. La peculiaritat de la narració és que ho fa des del punt de vista d’una dona conservadora i ultra-religiosa que vol carregar-se aquesta esmena. Ella és la Phyllis Schlafly, interpretada per la Cate Blanchet. Tant la Mrs. Schlafly com tota la resta de personatges que surten a Mrs. America van existir a la vida real i, de fet, surten amb els noms i cognoms propis de les protagonistes d’aquella lluita. Entre elles les líders més conegudes del moviment Pro-ERA (Equal Rights Amendment): la Gloria Steinem, que encara viu, i la Betty Friedan, morta el 2006.
Dins d’un context de plena guerra freda entre la Unió de repúbliques soviètiques i els Estats Units, de moviments anti-bel.licistes, lluites pels drets dels afroamericans i de les dones, sorgeix la figura conservadora de la Phillys Schlafly, mare de sis fills, mestressa de casa i dona de l’advocat John Fred Schlafly. La Phillys ja havia escrit algun llibre sobre defensa nacional quan funda l’Eagle Forum, una organització anti-abortista i contrària al matrimoni gay. Hi ha una escena a l’inici de la sèrie que sembla el punt d’inflexió en la vida de la Phillys Schlafly: se la veu a ella al rebost de la cuina amb una capsa de llibres d’entre els quals n’agafa un: és La Mística de la Feminitat de la Betty Friedan. En aquell moment vaig agrair haver llegit el llibre, perquè pots entendre millor la sèrie. De seguida crida l’atenció com la presidenta de l’Eagle Forum entra en constant contradicció. Mentre aboga perquè la dona s’estigui a casa, a ella li ofega estar-s’hi. Es busca l’excusa de l’organització anti-feminista per tenir un motiu de ser com a persona. Mentre proclama que la dona no arriba al matrimoni per canviar el seu marit, sinó per amotllar-s’hi, ella es posa a estudiar dret als cinquanta anys malgrat que el seu marit no ho veu amb bons ulls. Mentre està per l'organització i estudiant dret no s’ocupa de les tasques de la llar, doncs té una dona (negra) que se n’ocupa. I dels fills que encara té en edat escolar se’n fa càrrec una cunyada soltera que viu amb ells. La mou l’ambició política d’arribar fins a la Casa Blanca malgrat ser finalment descartada pel Ronald Reagan.
A la Betty Friedan se li dedica només un capítol, malgrat va estar activa fins que va morir. A la sèrie se centren més en el personatge de la senyora Schlafly i de les feministes més joves, com la Gloria Steinem, que era periodista, la Brenda Feigen, llicenciada en dret per Harvard, o la Jill Ruckelshaus, assistent en cap de la Casa Blanca amb el president Ford, i de les poques republicanes activistes pro-ERA.
Deixant de banda que els personatges s’ajustin més o menys a la realitat, a Mrs. America es palpa constantment el malestar que no té nom de què parla la Betty Friedan al seu llibre. La pròpia Schlafly el pateix tot i encobrir-ho. I especialment es reflecteix a través de dues dones membres de l’organització conservadora de la Phillys Schafly: L’Alice Macray, que mica en mica es va refugiant en la beguda i finalment decideix treballar per tenir el seu propi sou i ser autònoma en les seves decisions. I el personatge de la Pamela, una jove que té embarassos no desitjats dins del matrimoni i que es veu totalment dependent del seu marit i lligada a un munt de fills que no vol tenir.
Altres aspectes com qui se’n fa càrrec de les persones grans, el canvi hormonal durant la menopausa, les relacions sexuals forçades dins del matrimoni, l’amor lliure o l’homosexualitat, també es van deixant veure a través de les vides de tots els personatges, diguem que toca una mica totes les tecles sense acabar d’aprofundir del tot, però tenint en compte la brevetat de la sèrie (9 episodis), penso que ho narra prou bé.
A data d’avui encara falten dotze estats dels E.U.A. per ratificar l’esmena per a la igualtat de drets. En la seva base el que busca l’ERA és garantir els mateixos drets per a tots els ciutadans sense distinció de sexe en assumptes com el divorci, la propietat i la feina.
La Betty Friedan va rebre el premi Pulitzer l'any 1964 per La mística de la feminitat.
