reflexions durant una nit d'insomni

Sovint penso que les lletres que escric aquí són fràgils i volàtils. Ho penso en el sentit en què es miren o llegeixen avui, sobre un suport que s’obre i es tanca en un clic i s’oblida ràpidament. Pel que fa al pensament, el meu vull dir, queda en mi, a vegades escrit, altres parlat, però en la totalitat queda en mi, i aquest ja és més difícil d’esborrar. L’altre dia li llegia alguna cosa sobre la profunditat del pensament a la Virginia Woolf, i vaig entendre el que volia dir, però  molt em temo que el 95 % de la gent no té temps de parar-se a pensar d’aquesta manera. Hi ha un alt nivell de pragmatisme que passen per alt molts intel.lectuals, a vegades em fa l’efecte que viuen dins d’un quadre abstracte. Sense escombraries per llençar, ni despertadors per aturar, ni horaris marcats en un rellotger, ni rentadores per posar, ni cues del súper, ni multes per recórrer, goteres o nits d’insomni, posem per cas. La vida és pragmatisme. Per això m’agrada el raonament científic. És clar que després et submergeixes en una posta de sol a Sussex relatada per la londinenca i penses que val la pena transitar una geografia que desconeixes des de la seva òptica tan única i particular. Una veu incomparable.

Sobre pensament i insomni com el que tinc ara, a les dues de la matinada, volia parlar. Fa dies que tinc l’horari canviat. Suposo que el fet d’estar tot el dia a casa, i tele treballant, m’està afectant el ritme circadià del son. Fa una hora i mitja que m’he aixecat i ara estic aquí teclejant. No puc escriure sobre el coronavirus (ja se n’ha escrit massa, i el que queda!), però és degut al virus que estic tele treballant des de casa, i també és degut al virus que ens fan un ERTO fins al juliol. Així és que treballaré mitja jornada i després el virus dirà. Mai se m'hauria passat pel cap escriure a aquestes hores de la matinada. Ahir vaig estar a punt de fer-ho. Però m’hi vaig resistir i em vaig posar a mirar les parets, i un rellotge de Nomon que es va aturar fa temps a tres quarts de vuit. Crec que eren del vespre. Després vaig llegir un relat de Bukowski intitulat Una conversa tranquil.la, on relata la xerrada que té amb un poeta jueu que està estudiant per a rabí. S’emmarca en l’any 1968 i disserten sobre el sentit de les guerres i les revolucions. Ell -Bukowski- era un pacifista declarat. En fi, que en acabat em va semblar meravellós, el relat, no el fet d’estar desperta a les tres de la matinada. I finalment vaig anar-me’n al llit i vaig agafar el son sense pensar en res més. Avui el maleït cicle circadià s’ha tornat a trencar i s’ha repetit la història com en el dia de la marmota, però les parets no tenien res a dir-me. Hauré de canviar el rellotge perquè s'ha trencat el mecanisme de les agulles. Al mòbil un parell de whats d’ahir la nit. I al bloc? He pensat, què nassos fan les teves lletres al bloc? Apareixen per un instant en aquesta pantalla i desapareixen fins a quedar en l’oblit en un segon. Pluff. Me’n vaig al llit.

Una posta a Sussex

de llibres i una anècdota

Havíem anat a la Porxada a fer un volt. Tenia el meu pare molt delicat ingressat a l'hospital de Granollers, i vam baixar amb ma mare i ma germana Iolanda a veure si tenien unes sabatilles del seu número per a ell, que no es va arribar a posar perquè va morir. De camí cap a la sabateria vam passar per davant de la Gralla. Una gentada s'amuntegava al darrere de les taules perquè hi havia autors mediàtics i volien una signatura i una foto amb ells. Era Sant Jordi. Passant pel davant, un d'aquests autors em va veure i em va cridar (era el darrer premi Ramon Llull). Em va demanar que m'acostés i em va començar a explicar la història del seu llibre. Anava sobre el fundador de les bodegues Jean Leon, que havia anat a fer fortuna a Amèrica o alguna cosa així (recordo això de les bodegues perquè el meu germà va treballar de venedor de vins per a aquesta firma i se'm va quedar gravat). Al seu darrere hi havia l'editora d'Edicions 62 que somreia tota l'estona i la meva mare al meu darrere anava traient el cap per dir-los: "és escriptora!", i jo que no sabia on ficar-me. Vaig somriure i vaig dir a l'autor que d'acord, que em quedava el llibre. Em va saber greu no comprar-lo després de tanta insistència. Me'l va dedicar però no recordo què hi va posar. Tenia les meves sospites que no m'agradaria, i quan el vaig començar no vaig passar de dues pàgines. No malgasto el temps en llegir coses que no m'agraden. Se'l vaig passar a la meva germana i molt em temo que tampoc se'l va llegir.   

la calúmnia

Qui té una vida perfecta? Un pensament perfecte, un temperament perfecte, un coneixement perfecte, un cos perfecte, un estat civil perfecte, un feina perfecta, un amor correspost perfecte, una família perfecta, una relació directa amb els altres perfecta, la mesura exacta de la felicitat perfecta?

Ningú la té. Per això de vegades sorgeix la modèstia o l’arrogància, la compassió o l’odi, l’admiració o l’enveja, l’elogi o la difamació, qualitats totes intrínseques en l’esser humà, que res tenen a veure amb cobrir les necessitats vitals més bàsiques que ens protegirien de la resta d’animals, sinó més aviat les hem desenvolupat per defensar-nos del perill de la nostra pròpia espècie. Em pregunto en quin moment la intel·ligència va formar aquest tipus de qualitats, si perduraran sempre i com s’aniran transformant en la base de la nostra evolució dintre de milions d’anys.*

La Calúmnia d'Apel.les, de Botticelli (1495)

*Escrit el 29/09/18

que corri l'aire

No ha passat ni un mes. Estic al sofà de casa revisant i fent neteja del meu gmail, és una mania que tinc, fer neteja de tant en tant d'armaris, calaixos, prestatgeries, i arxius digitals, entre ells els correus de feina i els meus personals. Que corri l'aire i es renovi. Si em poso a escriure ara és perquè entre aquests correus de gmail al mòbil me n'acabo de trobar un del 12 de març passat que hi diu a l'assumpte: PER DINAR EL DIA 28 DE MARÇ. Al cos del missatge hi diu exactament això:

Fer bacallà (o lluç) al forn i també unes patates al caliu. De primer amb el vermut (olives, fuet, torrades amb paté, salmó i formatges). 

Adjunt hi va un enllaç amb una recepta de bacallà al forn amb cloïsses i gambes. 

El correu és meu. Jo, previsora com sóc, volia fer un dinar el passat 28 de març per estrenar la primavera amb les meves germanes i algunes amigues de sempre. També per estrenar els tendals del pati, que tenia previst renovar a mitjans del mes passat. Vaig fer una paga i senyal de 270 euros a finals de febrer, previsora com soc. I vaig passar un whats a les Noies Glamour (així és com estem batejades al grup) per fer el dinar el dissabte abans de Setmana Santa. Aquell dia 12 de març al matí vaig consultar a les meves companyes de feina, les altres dues administratives, què podria fer per dinar aquell dissabte 28. Unes galtes al forn, em va dir L. O unes botifarres guisades amb cava. No m'acabava de convèncer. Vaig pensar en fer alguna cosa al forn, perquè per 8 o 10 comensals és la millor opció per cuinar tot un primer plat ben complet. Vaig pensar en peix al forn amb patates i vaig buscar receptes per internet. Enseguida em va aparèixer la del bacallà amb cloïsses, i de seguida també els ho vaig fer saber a les meves companyes. Ja ho veia tot: la taula parada amb les estovalles noves en cotó de color rosa pal, les ampolles de Penedès blanc a dins de les glaçoneres d'acer, les cerveses per a les més clàssiques, l'aperitiu i les converses d'ambient i els tendals en color beige nous de trinca i ben estesos sobre els nostres caps i la taula tan ben parada. Segur que després de les postres de la meva germana Vanessa i el cava, vindrien uns bons moviments de malucs al ritme d'alguna música disco a tot volum. Seguríssim. 

El que no m'agrada és posar un però per canviar el rumb dels fets, però l'hi he de posar. Després de dir a L. i a M. que faria el peix em vaig enviar un correu al meu gmail amb el dinar que faria el 28 de març pel dinar amb les noies glamour, i la recepta amb l'enllaç. Era mig matí. Poc després la Generalitat emetia un comunicat dient que amb efectes immediats i per causa de l'epidèmia del Coronavirus, tots els centres escolars suspenien les classes a partir del 13, és a dir, el dia següent. A la feina ja feia setmanes que s'havien pres les mesures de precaució aconsellades. Distanciament físic a la taula del menjador i amb els companys a les oficines també, i gels antisèptics amb cartells de les instruccions per tot arreu de la fàbrica. També teníem constància d'un parell de casos a la nostra central a Alemanya i d'alguns directius que ja havien estat posats en quarentena per haver estat a la filial de Milà a mitjans de febrer. Després d'aquell comunicat de la Generalitat encara vaig entrar alguna comanda per al Vietnam. I vaig marxar a dinar a Montmeló amb dues de les meves germanes i dos dels meus nebots. Ningú anava amb mascareta i el Serra estava a rebentar. Però ja hi havia casos i morts, la cosa anava in crescendo i es respirava un cert nerviosisme en l'ambient. Acostumo a fer mitja hora de pausa per dinar quan estic a la cuina de l'empresa però aquell dia li havia demanat permís al meu cap directe per agafar-me el migdia de festa i anar a fer un menú amb les meves germanes. Ja havíem acabat de dinar. Vam quedar les últimes i estàvem a la terrassa fent el cafè. Em va sonar el mòbil. Era el meu cap que em deia que tots els que tenien portàtil l'endemà ja no anaven a treballar. De seguida vaig perdre de vista a R. i a A. Des d'aquell dijous al matí que no els veig. La resta, entre ells jo, aniríem divendres a l'oficina per acabar de gestionar trucades i comandes i adaptar els portàtils dels comercials per a les que no en teníem i havíem de treballar fent tasques administratives. Vam fer un curs accelerat d'una hora per aprendre a connectar-nos des de casa i M. i jo vam ser les primeres a marxar aquell divendres. M'enduia el portàtil, la pantalla, el teclat, el telèfon, els cascs, els fulls de comandes i els apunts de SAP, que he anat renovant any a any, des del juny del 2000.

Després, ja a casa, i puntual com sóc, obria l'ordinador a les 7 en punt i el tancava a quarts de quatre cada dia. Però la feina s'havia tallat en sec, excepte alguna exportació que encara m'arribava per al Vietnam o per França. No m'urgeix donar més detalls perquè per fer-ho em cal perspectiva dels fets i distància temporal. Però aquesta és la meva realitat i per extensió la de moltíssima gent. El passat diumenge 29 al vespre vam rebre un whats del meu responsable directe dient-nos que el director ens convocava a una tele-reunió l'endemà. Ens vam inquietar L. M. i jo. però ens va dir que estiguéssim tranquil.les. Vaig enviar un whats al Manel i em vaig prendre una cervesa. Amb l'aturada de tota activitat no essencial anunciada pel govern i vist que la fàbrica de Parets havia hagut de tancar portes, el director ens va recomanar que ens acollíssim al permís de vacances remunerades i recuperables fins al dia 9 d'abril.

Així que aquí em teniu, fent neteja d'armaris, calaixos, prestatgeries, i arxius digitals, entre ells els correus de feina i els meus personals. És una mania que tinc. Que corri l'aire i es renovi.