que corri l'aire

No ha passat ni un mes. Estic al sofà de casa revisant i fent neteja del meu gmail, és una mania que tinc, fer neteja de tant en tant d'armaris, calaixos, prestatgeries, i arxius digitals, entre ells els correus de feina i els meus personals. Que corri l'aire i es renovi. Si em poso a escriure ara és perquè entre aquests correus de gmail al mòbil me n'acabo de trobar un del 12 de març passat que hi diu a l'assumpte: PER DINAR EL DIA 28 DE MARÇ. Al cos del missatge hi diu exactament això:

Fer bacallà (o lluç) al forn i també unes patates al caliu. De primer amb el vermut (olives, fuet, torrades amb paté, salmó i formatges). 

Adjunt hi va un enllaç amb una recepta de bacallà al forn amb cloïsses i gambes. 

El correu és meu. Jo, previsora com sóc, volia fer un dinar el passat 28 de març per estrenar la primavera amb les meves germanes i algunes amigues de sempre. També per estrenar els tendals del pati, que tenia previst renovar a mitjans del mes passat. Vaig fer una paga i senyal de 270 euros a finals de febrer, previsora com soc. I vaig passar un whats a les Noies Glamour (així és com estem batejades al grup) per fer el dinar el dissabte abans de Setmana Santa. Aquell dia 12 de març al matí vaig consultar a les meves companyes de feina, les altres dues administratives, què podria fer per dinar aquell dissabte 28. Unes galtes al forn, em va dir L. O unes botifarres guisades amb cava. No m'acabava de convèncer. Vaig pensar en fer alguna cosa al forn, perquè per 8 o 10 comensals és la millor opció per cuinar tot un primer plat ben complet. Vaig pensar en peix al forn amb patates i vaig buscar receptes per internet. Enseguida em va aparèixer la del bacallà amb cloïsses, i de seguida també els ho vaig fer saber a les meves companyes. Ja ho veia tot: la taula parada amb les estovalles noves en cotó de color rosa pal, les ampolles de Penedès blanc a dins de les glaçoneres d'acer, les cerveses per a les més clàssiques, l'aperitiu i les converses d'ambient i els tendals en color beige nous de trinca i ben estesos sobre els nostres caps i la taula tan ben parada. Segur que després de les postres de la meva germana Vanessa i el cava, vindrien uns bons moviments de malucs al ritme d'alguna música disco a tot volum. Seguríssim. 

El que no m'agrada és posar un però per canviar el rumb dels fets, però l'hi he de posar. Després de dir a L. i a M. que faria el peix em vaig enviar un correu al meu gmail amb el dinar que faria el 28 de març pel dinar amb les noies glamour, i la recepta amb l'enllaç. Era mig matí. Poc després la Generalitat emetia un comunicat dient que amb efectes immediats i per causa de l'epidèmia del Coronavirus, tots els centres escolars suspenien les classes a partir del 13, és a dir, el dia següent. A la feina ja feia setmanes que s'havien pres les mesures de precaució aconsellades. Distanciament físic a la taula del menjador i amb els companys a les oficines també, i gels antisèptics amb cartells de les instruccions per tot arreu de la fàbrica. També teníem constància d'un parell de casos a la nostra central a Alemanya i d'alguns directius que ja havien estat posats en quarentena per haver estat a la filial de Milà a mitjans de febrer. Després d'aquell comunicat de la Generalitat encara vaig entrar alguna comanda per al Vietnam. I vaig marxar a dinar a Montmeló amb dues de les meves germanes i dos dels meus nebots. Ningú anava amb mascareta i el Serra estava a rebentar. Però ja hi havia casos i morts, la cosa anava in crescendo i es respirava un cert nerviosisme en l'ambient. Acostumo a fer mitja hora de pausa per dinar quan estic a la cuina de l'empresa però aquell dia li havia demanat permís al meu cap directe per agafar-me el migdia de festa i anar a fer un menú amb les meves germanes. Ja havíem acabat de dinar. Vam quedar les últimes i estàvem a la terrassa fent el cafè. Em va sonar el mòbil. Era el meu cap que em deia que tots els que tenien portàtil l'endemà ja no anaven a treballar. De seguida vaig perdre de vista a R. i a A. Des d'aquell dijous al matí que no els veig. La resta, entre ells jo, aniríem divendres a l'oficina per acabar de gestionar trucades i comandes i adaptar els portàtils dels comercials per a les que no en teníem i havíem de treballar fent tasques administratives. Vam fer un curs accelerat d'una hora per aprendre a connectar-nos des de casa i M. i jo vam ser les primeres a marxar aquell divendres. M'enduia el portàtil, la pantalla, el teclat, el telèfon, els cascs, els fulls de comandes i els apunts de SAP, que he anat renovant any a any, des del juny del 2000.

Després, ja a casa, i puntual com sóc, obria l'ordinador a les 7 en punt i el tancava a quarts de quatre cada dia. Però la feina s'havia tallat en sec, excepte alguna exportació que encara m'arribava per al Vietnam o per França. No m'urgeix donar més detalls perquè per fer-ho em cal perspectiva dels fets i distància temporal. Però aquesta és la meva realitat i per extensió la de moltíssima gent. El passat diumenge 29 al vespre vam rebre un whats del meu responsable directe dient-nos que el director ens convocava a una tele-reunió l'endemà. Ens vam inquietar L. M. i jo. però ens va dir que estiguéssim tranquil.les. Vaig enviar un whats al Manel i em vaig prendre una cervesa. Amb l'aturada de tota activitat no essencial anunciada pel govern i vist que la fàbrica de Parets havia hagut de tancar portes, el director ens va recomanar que ens acollíssim al permís de vacances remunerades i recuperables fins al dia 9 d'abril.

Així que aquí em teniu, fent neteja d'armaris, calaixos, prestatgeries, i arxius digitals, entre ells els correus de feina i els meus personals. És una mania que tinc. Que corri l'aire i es renovi.