en l'aniversari de la vanessa

Dissabte vàrem celebrar el 50è aniversari de la meva germana Vanessa al Cafè Belgrado de Sant Cugat. Estava guapíssima amb el seu vestit de lluentons del Michael Kors. Va convèncer-la ma germana Iolanda perquè se’l comprés un dia de fa dos mesos, “queda-te’l perquè et queda com un guant”, va dir-li l’encarregat de la botiga. Després, una tarda que estàvem a la Fonda Europa fent un cava amb ella i la Iolanda, quan m’ho explicava em deia: “dos-cents i pico euros, saps? Però és que no sé quan me’l posaré jo, aquest vestit!”. I ma germana Iolanda al seu costat anava picant-me l’ullet i rient, perquè estàvem conxorxades preparant-li la festa sorpresa. No s’ho esperava quan ens va veure a tots allà. Tot i que per a nosaltres no va ser cap sorpresa que hi fóssim tots: germans, fills, nebots i amics íntims. Va emocionar-se, va petonejar-nos, saltar, ballar, riure i plorar molt quan van portar-li el pastís amb les espelmes del 50 amb purpurina vermella. I molt especialment amb la pel·lícula de fotografies que li vam passar on també hi eren els que ja no hi son. Diria que ens vam emocionar tots. Estava feliç i així ens ho va fer saber, com sovint fa. No té xarxes socials ni falta que li fa. Té un do per fer-se estimar i avui li he volgut dedicar aquest post.

la guerra com a viatge de la vida

Ja l’he acabat. SE ACABÓ. Aquesta és l’expressió més repetida de tota la novel·la del Céline “Viaje al fin de la noche”. C’est fini, com imagino deuria escriure en l’original l’escriptor francès. En aquesta darrera part, la sisena que vaig esmentar l’altre dia, el protagonista se centra en el retorn del seu amic de guerra Robinson i la seva nòvia Madelon. Intueixo per la manera dramàtica en com acaba la història que hi ha part de ficció en el que explica dels esdevediments finals, però també molta part de veritat en el retrat que fa de la parella, inspirada en alguns coneguts seus segur. Gelosa i possessiva fins a la medul·la ella, al mateix temps que autodestructiva, penso que és el personatge més ben descrit psicològicament del llibre, i ho fa cedint la paraula a Madelon a través dels diàlegs, àgils, amb molta força i violents cap al final de la novel·la. Com no podia ser d’una altra manera torna a trobar-se amb la mort que sobrevola constantment aquest viatge al final de la nit, aquesta vegada la del seu amic, que ni ell sent metge pot evitar. M’agrada la terminologia mèdica que utilitza en els paràgrafs finals, perquè donen un sentit a la pròpia mort, amb la que ens haurem d’enfrontar tots.

També m’ha agradat molt com evoluciona Ferdinand, el protagonista, i aquest fet de la transformació com a persona a través dels aconteixements externs, de les pròpies decisions, dels inputs, la formació, les experiències i que tot plegat el condueixen a un present que l’impossibilita tornar a un passat no gaire llunyà i que en canvi, ja és mort. Això es veu molt bé en una escena en què ell, ja metge en cap del manicomi, torna al seu antic barri de Rancy per visitar la senyora Henrouille, una antiga veïna amb una trepidant història entre la seva sogra i el seu marit, i ja no s’atreveix a trucar a la porta perquè veu com un mur que els distancia, ell no és el mateix des que va marxar d’allà, ja no troba res que l’uneixi a aquells carrers que va recórrer com a metge d’una barriada pobra de París.

En fi, estic contenta perquè quan vaig començar la novel·la fa poc més de tres setmanes vaig proposar-me acabar-la abans de final d’any i ho he fet. Vaig recomençar-la en realitat i, com el protagonista, jo tampoc era la mateixa fa tretze anys. Us vaig prometre que l’aniria comentant mica en mica i també ho he fet. Ha estat com un mini-assaig i m’ho he passat pipa. El personatge principal, Ferdinand, m’ha portat a fer-me preguntes, establir converses amb familiars i descobrir altres coses que no sabia i m’han emocionat. Potser algun dia ho escric. Quedaven fora del llibre però ha estat gràcies a aquest llibre. Així doncs, mil gràcies senyor Céline!

el dia que vaig entregar "L'administrativa" a Galaxia Gutenberg

Devia ser pels volts de finals d’abril i malgrat que feia temps que ja tenia acabada “Després de l’última abraçada” encara no m’atrevia a entregar-la a cap editor. Vaig fer imprimir i enquadernar “L’administrativa” de nou i vaig aprofitar per agafar-me un dia de vacances a la feina per baixar a Barcelona. Els del Vallès sempre baixem a Barcelona. Aquesta era una expressió que em cridava l’atenció de petita, quan els de Barcelona pujaven a estiuejar a Montmeló. No hi veia muntanyes per enlloc, jo, però ells insistien a pujar i instal·lar-se, sobretot, a les casetes del carrer dels pins. Després, des d’allà, baixaven moltes nits d’estiu a sopar uns entrepans al Frankfurt Roca, i passaven llargues vetllades a la terrassa d’acer inoxidable que tenia muntada la meva mare per als clients. La baixada aquí sí que era literal, perquè des del carrer dels pins fins al carrer Vic s’hi arribava per un pendent força inclinat. S’havien instal·lat a la part alta del poble, més o menys com a Barcelona, però sense ser Pedralbes. Vaig pujar al tren a Llinars abans de les deu del matí. El cel amenaçava pluja, així que vaig posar un paraigües plegable a la meva bossa, i també un llibre dels meus de “Llegint Bukowski” per a l’editor Joan Tarrida. Ningú t’ensenya com s’ha de fer. Havia buscat prèviament l’adreça pel googlemaps, la de l’editorial Galaxia Gutenberg, al número 361 de la Diagonal, i vaig començar a ampliar amb els dits el mapa dels carrers al mòbil per mirar la millor manera d’arribar-hi des de l’estació de Passeig de Gràcia. Portava posada una faldilla de lli blanca per sota dels genolls, unes mitges negres a joc amb un cos de lycra negre i una americana de cotó a ratlles blanques i negres. Al cap un monyo espanyol i les perles a les orelles. Un look molt meu. No vaig oblidar la novel·la ben enquadernada que duia a la mà. Encara no plovia quan vaig sortir al Passeig, i vaig començar a caminar amunt, després a la dreta i cap avall seguint el googlemaps. Vaig aturar-me i vaig deixar guiar-me per l’instint. Havia anat en direcció contrària. Vaig tornar enrere i vaig caminar deu minuts i allà estava el 361, en una cantonada i amb un rètol tan petit que vaig dubtar un moment. La voluntat de passar desapercebut, vaig pensar. Vaig entrar a preguntar al porter, que seia en una cadira a peu de l’ascensor mentre conversava pel mòbil amb el mans lliures posat. Va aturar-se un moment just per deixar-me preguntar: l’Editorial Galaxia Gutenberg? “Si, a la segona planta” i va seguir amb la seva trucada. Vaig pujar les escales i allà tornava a estar el rètol tan petit que ni el recordo. Vaig trucar al timbre i de seguida va obrir la porta una noia de cabells llisos i rossos, molt prima, que em va contestar en castellà. Vaig preguntar pel senyor Joan Tarrida i em va dir si havia demanat visita. Mai m’hauria rebut. Això no l’hi vaig dir. Venia només a portar-li un manuscrit que m’agradaria donar-li en persona. “Espera un moment”. No vaig passar del rebedor, perquè allò tenia forma de pis antic, i veia caixes i caixes de llibres per classificar. Algú més treballant dins d’un dels despatxos que es veia a través d’una porta oberta. La noia rossa va tornar acompanyada d’una dona de la meva edat si fa o no fa, amb els cabells tenyits de pèl-roig. Era l’encarregada d’administració, però em feia l’efecte que era la més veterana de la divisió, per dir-ho a la manera industrial, la mà dreta dels senyor Joan. Va semblar-me que es posava dreta com fent una muralla davant del despatx de l’editor i va atendre molt amable però forçada la meva petició. Vinc del Vallès, he publicat sis llibres, li porto aquest que m’ha publicat una editorial de València i patatim-patatam. Crec que aniria millor amb unes cerveses i de manera fortuïta a la barra d’un bar, sense presentacions ni recerques ni tants formalismes pel mig. Em sentia ridícula. Però ningú t’ensenya com fer-ho. Vaig deixar el manuscrit i el llibre dedicat i vaig marxar. Al carrer començava a ploure molt suau tot i que encara podia caminar sense el paraigües. De tornada al tren vaig decidir aturar-me a Montmeló per visitar la meva mare i la meva germana gran. Semblava que m’haguessin vist per un forat. Just quan anava per la pujada de l’estació del poble un noi de la ràdio m’enviava un missatge dient-me que volien que els hi fes cinc cèntims sobre la meva obra per al Sant Jordi com a autora local. Abans d’arribar a la unifamiliar ja els hi vaig fer. Vaig trobar la meva mare fent mots encreuats. Era un exercici que mai havia fet, però que li havia recomanat fer el neuròleg des que havia tingut l’ictus al febrer. Acabava d’esmorzar, trigava tant en empassar-s’ho tot que se li ajuntava amb l’hora de dinar. La disfàgia. I després ja no tenia gana. Però s’esforçava “perquè si no malament, mica en mica t’aniries consumint”, deia. Em va fer un petó i després de preguntar-me pels nens va seguir encerclant paraules molt lentament. No es va moure de la cadira.

Abans d’acomiadar-me del tot vaig anar amb la Sílvia a prendre una cervesa ràpida al Serra. Allà no calien presentacions ni formalismes. Tenia els peus encetats de caminar per l’asfalt amb les Camper de saló. Necessitava arribar a casa i treure-me-les. Vaig pagar i la meva germana em va dir “jo vaig a fer un riu primer que si no després em pixo a sobre, que una ya no tiene edad!”. No vaig calcular la distància ni l’estona. Ens vam acomiadar amb dos petons. Del bar a l’estació vaig caminar lleugera uns tres-cents metres, però va ser a la màquina expenedora de bitllets que em va agafar de cop. “Em pixo”, vaig pensar que ho pensava per a mi. Movia les cames i apretava endins i una noia sud-americana que tenia al costat va riure, allò va fer adonar-me que ho havia dit en veu alta. Vaig tornar-li el somriure. Al tren vaig comptar les parades que em quedaven: quatre. Resistiré. Vaig veure un noi que entrava al lavabo del tren, i se’m va passar pel cap d’anar-hi. Va estar-s’hi una estona amb el botó per accionar la porta, no sabia com funcionava. Plovia a fora i quedaven dues estacions. I si entro i em quedo tancada? Se’m passarà de llarg la parada. No, no. Aguanto millor. Apretava endins i notava la bufeta plena a rebentar. La cervesa és tan diurètica. I l’aigua del matí, el suc de taronja i el cafè del bar a Passeig de gràcia, i l’ampolla d’aigua de la màquina de l’estació perquè tenia la gola seca. M’acabava d’adonar que des de les vuit del matí no havia tornat al lavabo. Vaig baixar a Llinars i vaig començar a caminar sota el plugim. Amb prou feines podia caminar. Queden tres minuts i ja estàs a casa. Mentre m’esperava al semàfor vaig obrir el paraigües. Veia el meu edifici a l’altre costat de la carretera, però el fet va accelerar la micció i vaig pensar que ja era igual. Al meu davant venia caminant un noi d’uns quaranta anys i vaig deixar-me anar. Mullava la faldilla blanca de lli, les mitges negres i les Camper de saló. El noi estupefacte sota la pluja feia cara de dissimular, mirant fixe tot el mullader de la meva faldilla davant seu. Vaig plegar el paraigües i vaig posar la clau al pany mentre seguia pixant, amb un dolor intens que pujava pels ronyons. Quan vaig seure a la tassa del vàter ja no recordava els formalismes, ni el carrer ni el nom de l’editorial. Vaig acabar i vaig posar-ho tot a la rentadora.

viaje al fin de la noche

Al final de l’etapa estatunitenca del Viaje al Fin de la Noche del Céline, el protagonista, Ferdinand Bardamu, treballa com a operari a la Ford. És sorprenent el salt que fa d’una Europa en guerra a principis del segle vint i més encara de la seva etapa africana colonial a una Nord-Amèrica en plena mecanització del treball literal i metafòrica, doncs l’escriptor francès fa una descripció d’una societat novaiorquesa alienada i molt individualista. S’hi recrea de manera magistral. També fa un passeig per la fàbrica, fred, assèptic i dolorós, que recorda molt els Temps Moderns del Charles Chaplin. Era la fabricació en línia i que tant l’un com l’altre ens retraten com una altra mena d'esclavatge modern. Més endavant, a la quarta part de la novel·la, torna a França, a Clichy, les rodalies de París, on exercirà plenament la seva professió mèdica de manera molt precària com a metge privat per a gent de barri. Precària perquè sovint no els cobra res o es fan els desentesos per no pagar-li. Ens narra històries molt dures com avortaments il·legals que acaben amb la mort de la pacient per desagnat, morts infantils per febres tifoidees, abusos a menors per part dels pares, en fi, ens descriu la cara més decadent i provinciana de la ciutat. Detalls com la immigració àrab i el racisme que hi ha envers a ells també hi apareixen. És aquesta una part infinitament polièdrica per totes les històries que hi surten i com va lligant caps sempre tornant a fets del passat, malgrat la gran extensió d’aquesta novel·la (més de 600 pàgines). I les reflexions erudites que fa contínuament, sobretot al voltant de la mort, un fet penso, que el va marcar en viure la Primera Guerra Mundial com a soldat. Em queden dues-centes pàgines només. Per últim una recomanació: "Chaplin", un film biòpic de l’actor anglès interpretat pel Robert Downey Jr. on es veu molt bé la crisi que va patir Charles Chaplin amb l’arribada del cine sonor i tot això dels temps moderns que comento més amunt i que m’ha encantat.