la guerra com a viatge de la vida

Ja l’he acabat. SE ACABÓ. Aquesta és l’expressió més repetida de tota la novel·la del Céline “Viaje al fin de la noche”. C’est fini, com imagino deuria escriure en l’original l’escriptor francès. En aquesta darrera part, la sisena que vaig esmentar l’altre dia, el protagonista se centra en el retorn del seu amic de guerra Robinson i la seva nòvia Madelon. Intueixo per la manera dramàtica en com acaba la història que hi ha part de ficció en el que explica dels esdevediments finals, però també molta part de veritat en el retrat que fa de la parella, inspirada en alguns coneguts seus segur. Gelosa i possessiva fins a la medul·la ella, al mateix temps que autodestructiva, penso que és el personatge més ben descrit psicològicament del llibre, i ho fa cedint la paraula a Madelon a través dels diàlegs, àgils, amb molta força i violents cap al final de la novel·la. Com no podia ser d’una altra manera torna a trobar-se amb la mort que sobrevola constantment aquest viatge al final de la nit, aquesta vegada la del seu amic, que ni ell sent metge pot evitar. M’agrada la terminologia mèdica que utilitza en els paràgrafs finals, perquè donen un sentit a la pròpia mort, amb la que ens haurem d’enfrontar tots.

També m’ha agradat molt com evoluciona Ferdinand, el protagonista, i aquest fet de la transformació com a persona a través dels aconteixements externs, de les pròpies decisions, dels inputs, la formació, les experiències i que tot plegat el condueixen a un present que l’impossibilita tornar a un passat no gaire llunyà i que en canvi, ja és mort. Això es veu molt bé en una escena en què ell, ja metge en cap del manicomi, torna al seu antic barri de Rancy per visitar la senyora Henrouille, una antiga veïna amb una trepidant història entre la seva sogra i el seu marit, i ja no s’atreveix a trucar a la porta perquè veu com un mur que els distancia, ell no és el mateix des que va marxar d’allà, ja no troba res que l’uneixi a aquells carrers que va recórrer com a metge d’una barriada pobra de París.

En fi, estic contenta perquè quan vaig començar la novel·la fa poc més de tres setmanes vaig proposar-me acabar-la abans de final d’any i ho he fet. Vaig recomençar-la en realitat i, com el protagonista, jo tampoc era la mateixa fa tretze anys. Us vaig prometre que l’aniria comentant mica en mica i també ho he fet. Ha estat com un mini-assaig i m’ho he passat pipa. El personatge principal, Ferdinand, m’ha portat a fer-me preguntes, establir converses amb familiars i descobrir altres coses que no sabia i m’han emocionat. Potser algun dia ho escric. Quedaven fora del llibre però ha estat gràcies a aquest llibre. Així doncs, mil gràcies senyor Céline!