reflexions i apunts sobre una relectura

Rellegeixo aquests dies algunes notes de l’Espill d’Insolències, el dietari de l’escriptor Toni Mollà que va des de l’agost del 1992 fins al juny del 1997. Si he de ser sincera són comptats els escriptors vius que llegeixo. No m’ho poso com una falta greu. I moltes vegades les meves lectures no tenen perquè ser literàries. El verb exacte i just seria interessar, i quan això passa no és estrany que reprengui un mateix llibre de tant en quant.

Recordava aquest dietari pel seu to mordaç, sobretot. Vaig comentar-li temps després a Toni que en ell m'evocava molt al desaparegut Jordi Mestre, l'autor d’un bloc que seguia anys enrere, Paraguas en llamas es deia. Existim en una època híbrida de lectures i modus de viure. Com diu l’anglesa Zadie Smith la nostra és una "generació de transició", vam néixer anàlegs i hem arribat a una maduresa que es debat entre l’era digital i l’analogia amb què havíem crescut. Als nostres fills ja no els passarà això, tot i que viuran altres canvis tecnològics que a mi se'm fan difícils d'imaginar. El cas és que tenim moltes més vies per triar i poder enriquir-nos, o així m’agrada veure-ho. Posar-me al davant d’una prestatgeria i tocar el passat, repassant els fulls d’un dietari com l’Espill, per exemple. Obrir el navegador i teclejar qualsevol dels temps verbals que se’ns passin pel cap, passat, present, futur, allà apareixerà tot com per art de màgia, però també desapareixerà ràpidament i caurà en l'oblit. Ni tan sols s’omplirà de pols. La pols té un deix poètic, fins i tot en la seva manera de caure, però a efectes pràctics tendim a pulsar les lletres per veure en un instant què ens apareix al navegador. L'instint de supervivència s’imposa i ens hem sabut adaptar. Darwin sempre per aquí. Literatura a banda, el dietari de Toni Mollà no té pols al damunt perquè mai deixo que se n’arribi a acumular als meus llibres. Divendres passat vaig delectar-me amb un viatge gastronòmic pel País Valencià que descriu a la pàgina 218. L’escriptor de Meliana té un do per elevar a la categoria d'exquisidesa els plats locals. Justament la senzillesa i la temporalitat del producte de què parla dibuixen un paisatge 100% mediterrani que ve de gust visitar.  

De totes maneres l’apunt que no recordava i que m’ha portat fins aquí avui és un que li he llegit a la pàgina 36 de l’Espill d’Insolències. El va escriure el 30 de novembre del 1992 i en ell fa un salt enrere en el temps: parla d’un curs de llengua valenciana que va fer per correspondència l'any 1974. Avui ja seria on-line. Va superar amb nota totes les assignatures, només li quedava la prova final, que era incloure l’ela geminada a dins d’una frase que se li havia d'ocórrer. He fet una col·lecció de fotografies d’arreu el País Valencià era l’enunciat perfectament escrit pel qual el van suspendre. El motiu -deien- era que el fet d’haver posat País Valencià era símptoma inequívoc que estava influït per les tesis catalanistes i que per tant no podia exercir de professor dels cursos de llengua i cultura valenciana a l’associació per la qual s’havia examinat. “Treballem per la dignificació de la llengua valenciana i no de la catalana”. 

Polititzar una llengua és denigrar el valor d'una societat. La grandesa està en poder-nos comunicar. Intento posar-me en època i situació, però em costa entendre una resposta com aquesta. És evident que qui la va escriure no entenia el concepte d'híbrid, un vocable ampli en molts sentits. 

Espill d'Insolències, autor: Toni Mollà

un 17 de juliol del 75

Mai he escrit aquesta història. No almenys com la narraré ara, que de fet és l’única manera possible de narrar-la, doncs la conec per boca de la meva mare, que me la va explicar una infinitat de vegades. 

Vaig néixer un 17 de juliol del 1975 a l’hospital de Granollers després d’un part molt complicat. Sóc la vuitena de vuit germans, tot i que en realitat en serien deu. La meva mare sempre deia que jo vaig ser fruit de la pena d’haver perdut la seva mare sobtadament, quan un camió va atropellar-la a l’avinguda Meridiana l’any 1974. Acabava de venir de París amb el meu avi. Era de matí i anava a comprar peix. Ella l’ajudava molt amb els meus set germans. Després d’allò va arribar un embaràs interromput al cap de molt poc. Estava rere el mostrador de la botiga d’ultramarins del carrer Major despatxant quan li va venir mal de panxa, va anar al lavabo i allà mateix va expulsar l’embrió que va embolicar en un tros de paper del vàter. Més endavant va tenir un altre embaràs i aviat va saber que portava bessonada. "No sé per què tens tants crios" -li deia el metge- "una altra ja hauria avortat". "Avortar, jo? Ni boja!" El cas és que quan l’embaràs anava pel cinquè mes el metge va auscultar-li la panxa, va posar l'oïda i va dir-li que només sentia un cor. "Un cor?" "Sí. Fins ara se sentien dos però ara només en sento un". Així és que es va passar quatre mesos fins que va parir sabent que portava un fetus mort a dins. Ara seré breu, perquè ella mai em va contar com va portar aquells quatre mesos, sempre havia fet un salt en el temps, com si l’oxitocina que es genera durant l’embaràs hagués esborrat aquell mal tràngol. Possiblement ja tenia prou feina amb tanta criatura, el seu pare vidu a casa i la botiga com per aturar-se a plànyer-se.

Va arribar el dia del part, als nou mesos puntual. Diuen que el bebè també ajuda la seva mare a l’hora de parir. Amb la seva força i ganes de viure innates busca el camí per sortir enfora. Així que primer vaig néixer jo, amb 4,250 Kgs i un 10 sobre 10 en el test d’Abgar. Després es van complicar les coses i va patir molt. Havia de treure el fetus del meu germà o germana mort. No cal dir que el part va ser natural i sense epidural, així és com havia parit tots els anteriors. Però mai va haver de treure un fetus de cinc mesos mort. “Vaig cridar tant per poder-lo treure que els meus crits van arribar a tots els racons de l’hospital”. Quan va acabar, es van endur el meu germà sense mostrar-se’l a la meva mare. Tampoc el va veure el meu pare ni ningú altre de la família. I allò sempre li va quedar a dins. “Se’l van endur i no me’l van ensenyar, jo no el vaig veure mort”.

Mai li vaig voler treure el tema, només faltaria que li hagués tret, vaig preferir estalviar-li un disgust innecessari, però a vegades he especulat amb la possibilitat de tenir un germà bessó viu en algun lloc, o germana, que això tampoc li ho van dir. Vés a saber per què.

Com més t’acostes a la veritat més literaturitzat et sembla tot. 

les altres veus

Ningú parla de les veus. 

Més que apagades, estan com absents. Distretes al telèfon. Passo una trucada a la M. de comptabilitat, me l’agafa apàtica i amb resignació. Li passo una dona de València que té un embolic amb els pagaments pendents. Abans l'Ema solia agafar les trucades amb més energia, i la veies sempre amb un somriure a la cuina, fent un cafè amb el V., el seu cap de comptes a clients. Al V. el va col·locar l’antic director financer, ara ja jubilat. La veu del V. no era tan apagada com la d’Ema avui. L’altre dia el vaig trucar per consultar-li si podia aprofitar una fitxa d’un client que havia passat de S.A. a S.L. Res. Vaig haver de crear el client de nou. El sistema informàtic se’m va penjar tantes vegades que vaig estar gairebé dues hores per una feina que normalment faria en quinze minuts. El servidor d'Alemanya estava col·lapsat. Després vaig provar amb Estats Units. Tampoc. Ni amb Hong Kong i encara menys amb Tòquio. Cap funcionava. Vaig trucar el J., el meu responsable, per informar-lo. No m’agafava el telèfon. Al departament el veuria a dins de la seva peixera de vidre, amb la mirada concentrada en la pantalla, o sabria si està a la cuina esmorzant o al despatx del davant, reunit amb el director. Vaig intentar trucar-lo novament, mentre reiniciava l’ordinador amb el servidor de Weinheim altre cop, i finalment me’l va agafar gairebé rebufant. Estava parlant amb el comercial de Madrid. La seva veu anava assentint, i em deia que sí que sí, però la notava tan lluny i absent, la seva ment, que vaig optar per dir-li que no es preocupés, que ja ho acabaria fent en un moment o un altre. També em va respondre que sí varies vegades seguides, i la seva veu es va fondre abans de penjar. Des que estem treballant des de casa que el percebo desorientat. D’això fa més de dos mesos. Després no sé on estan aquelles veus. Ahir vaig parlar amb la responsable de tràfic que ens fa el transport amb Marroc i Tunísia. Havia de resoldre un formalisme en la documentació. Em va respondre al telèfon com perduda i se sentia un eco de fons. Estava a casa seva i encara no era la seva hora de treballar. També els havien fet un ERTO. Em va saber greu i em vaig disculpar de seguida. Vam estar parlant del seu i del meu ERTO i ens vam consolar mútuament. Sort que he agafat el telèfon! Em va dir. Fa vint anys que la conec i és una bona professional, però semblava que li faltava un lloc on agafar-se, com si trontollés i va dubtar a l’hora de resoldre’m la pregunta. No et preocupis, ja truco l’agent de duanes, li vaig dir. L’O. em va agafar el telèfon amb determinació i seguretat. Ell treballa en una important agència duanera i s’encarrega de passar-me els documents que certifiquen que les mercaderies que enviem han sortit de l’Estat espanyol. Es diu D.U.A, el document, i d’ell en parlo a la meva novel.la “L’administrativa”. Vaig percebre un somriure i imagino que ell també el meu. Feia més de dos mesos que no havia necessitat els seus serveis i en escoltar-lo, semblava que esgarrapava alguna cosa de la normalitat que vaig deixar en suspens el passat 13 de març a l’oficina. El primer que vaig fer va ser preguntar-li si estava treballant a casa o a l’edifici de Drassanes. La veu el va delatar: a les oficines de Drassanes. “La primera setmana vam anar a casa, però de seguida vam necessitar tornar a Colón perquè ens vam adonar que per certs tràmits era impossible fer-ho telemàticament.” 

Va seguir la conversa deu minuts més. Em va resoldre el dubte, que al mateix temps vaig resoldre a la meva companya romanesa via e-mail. Ella ens envia cada dia un correu amb un llarguíssim “Good mooooooorning!”. Està sola a la seva casa de Brasov teletreballant, i així –ens diu- se sent més acompanyada. 

Cada vegada que veig un titular o sento algun guru fent prediccions sobre el futur que ens espera, jo només penso que aquest és el present que visc i amb prou feines puc descriure.  

Sant Antoni de Vilamajor, 20/05/20.

un somni de turgéniev

Com arranques si encara no veus el mar de l’any passat? La platja estreta per les darreres llevantades, les voltes a l’aparcament ple a vessar, la parada al Burguer King perquè t’ho demanen els fills? Puc recòrrer el punt just d’ara fa un any. La primavera i l’ànsia de canviar-ho tot. L’angoixa laboral de nou, el plantejament vital que em sobrevé de tant en tant. Després va arribar l’estiu i altre cop les onades i un nou projecte literari que em va tenir immersa en un nou univers i vaig oblidar-ho tot. 

Avui, després de llevar-me, he recorregut amb els dits els llibres de la prestatgeria. No m’he decidit per cap lectura, així que m’he assegut a escriure la meva. Fa dies que vull llegir “Diari d’un home superflu” del Turgéniev, però m’esperaré a que obri la biblioteca per anar-lo a buscar. La primera vegada que vaig sentir-ne a parlar d’ell va ser en un bloc que seguía, Paraguas en llamas, es deia. Al seu encapçalament l’autor hi tenia posada una frase del diari de l’escriptor rus: “ya sé que estos recuerdos no son alegres ni significativos, pero no tengo otros”. Després, amb el temps i de casualitat, em vaig assabentar per un article de l’Enrique Vila Matas que l’autor del bloc s’havia mort sobtadament. Se’m va fer estrany, perquè no el coneixia i la troballa del seu bloc també va ser de manera fortuïta, o no tant, la meva curiositat sempre m’acaba portant a llocs interessants. Em vaig convertir en una d’aquelles lectores silencioses, que fan una mica seu l’autor sense que aquest se n’assabenti. És, per mi, la manera ideal de llegir. L’autor sap que hi ha algú al darrere, però sense saber qui ets ni què fas. 

Al següent que vaig sentir parlar de l’Ivan Turgéniev va ser al Charles Bukowski, especialment en aquells mesos en què vaig estar escrivint les notes per al meu assaig del nord-americà. El citava en vàries ocasions com a un dels seus referents, sobretot cap al final de la seva vida, quan la veu del de Los Ángeles es va tornar molt més pausada i reflexiva. Es bo conéixer els referents dels teus referents. És com desenterrar l’arrel de l’arbre. Tan important com saber sobre el caràcter i la vida dels pares. No som éssers aillats. 

El diumenge al migdia, buscant un documental de l’Imprescindibles de la 2 no en vaig veure cap que em fes el pes. Vaig recordar el bloc de Paraguas en llamas i vaig anar-lo a llegir, amb una certa recança, tot sigui dit. Feia tres anys que no hi havia tornat i tot seguia igual. L’última entrada del 21 de gener del 2015 intacta. El sentit de l’humor intel.ligent del Jordi Mestre intacte. I a l’encapçalament la frase del Turgéniev. Vaig tancar-lo i vaig escriure el nom del rus al google. Quan llegeixo els diaris sempre començo per la darrera pàgina, és el que trobo a faltar de no llegir-los en paper. La contraportada. Les pàgines d’economia. Els esports. Cultura, i així fins al desastre de la política local amb què ens assetgen les portades a diari. Amb això vull dir que vaig una mica contracorrent. L’ordre dels altres no té perquè ser el meu. En comptes d’obrir la viquipèdia vaig anar directament als vídeos, i allà hi havia un conte preciós del rus que vaig poder escoltar en veu d’un home amb accent colombià. O venessolà o peruà. Tinc dificultats per diferenciar la fonètica d’aquella zona del nord de l’Amèrica del Sud. Un somni, era el títol del conte. 

Una narració en què es barregen vida i somni, on descriu com se li apareix un pare en teoria mort, i que després reapareixerà en vida, un varó rus que havia anat a fer les amèriques. Una reaparició només momentània, perquè tornarà a marxar sense deixar rastre. Un thriller que et deixa enganxat fins al final. Segurament l’agre record d’haver perdut el seu pare real quan només tenia 16 anys.

sota el borrissol dels pollancres

Encara hi és. Em pensava que havia desaparegut. Té el finestral obert i des d’aquí només veig els seus braços i el seu cap amb els cabells recollits en un monyo alt, com una ballarina russa sobre el parquet desgastat de la sala d’assaig. Flotava el borrissol dels pollancres sobre els nostres caps -el meu i el seu- i em disposava a llegir l’últim dia dels Diaris del John Cheever. I tot era blau a dalt i lentes les hores i no esperava gran cosa després de les tres quan he apagat l’ordinador de la feina. Ara el tinc a l’habitació del fons del pis. Però aquest pati a les tardes és com un petit oasi. Hi corre un aire com vingut de l’altra banda del Montnegre, la brisa marina el travessa i ve fins aquí, passant a través dels pollancres i fent elevar com plomes lleugeres tot el borrissol pels aires. També els seus braços quan l’he vista. He recolzat l’esquena sobre la cadira, mirava el cel i el gran plataner. I he obert una cervesa i tenia l’Etta James amb l'At Last. Cal dir-ho tot. A la meva esquerra, quan he girat el cap, hi tenia la Sissi amb la roba estesa que esperava recollir en una estona, i per damunt dels viburnums estava ella ballant. Estirant els seus braços delicadament i fent rodolar les mans al ritme d’una del Txaikovski. Havia de ser algún clàssic amb tota seguretat. Hi intuïa, pel moviment suau de les mans i per l’elevació del seu cap recte, mirant al front, uns lleugers chassés, i algún plié també. Encara hi és. Té el perfil d'una nena d’uns dotze anys, i assaja al terrat de la seva casa unifamiliar. Enlaira els braços i deixa anar el seu cap enrere i ja desapareix. M'ha regalat avui la creació. No l’he vista mai pel carrer, però la imagino dalt de l’escenari del Liceu ballant el llac dels cignes amb un tutu blanc i una diadema de plomes daurades elevant els braços suau i decidida, com el borrissol que queia al seu damunt aquell maig del confinament. 

La nena ha desaparegut. Els nens surten al pati a jugar a pales a manca d’entreno d’hanbol. Encara cau borrissol, lentament, i el cel és d’un blau claríssim.