reflexions i apunts sobre una relectura

Rellegeixo aquests dies algunes notes de l’Espill d’Insolències, el dietari de l’escriptor Toni Mollà que va des de l’agost del 1992 fins al juny del 1997. Si he de ser sincera són comptats els escriptors vius que llegeixo. No m’ho poso com una falta greu. I moltes vegades les meves lectures no tenen perquè ser literàries. El verb exacte i just seria interessar, i quan això passa no és estrany que reprengui un mateix llibre de tant en quant.

Recordava aquest dietari pel seu to mordaç, sobretot. Vaig comentar-li temps després a Toni que en ell m'evocava molt al desaparegut Jordi Mestre, l'autor d’un bloc que seguia anys enrere, Paraguas en llamas es deia. Existim en una època híbrida de lectures i modus de viure. Com diu l’anglesa Zadie Smith la nostra és una "generació de transició", vam néixer anàlegs i hem arribat a una maduresa que es debat entre l’era digital i l’analogia amb què havíem crescut. Als nostres fills ja no els passarà això, tot i que viuran altres canvis tecnològics que a mi se'm fan difícils d'imaginar. El cas és que tenim moltes més vies per triar i poder enriquir-nos, o així m’agrada veure-ho. Posar-me al davant d’una prestatgeria i tocar el passat, repassant els fulls d’un dietari com l’Espill, per exemple. Obrir el navegador i teclejar qualsevol dels temps verbals que se’ns passin pel cap, passat, present, futur, allà apareixerà tot com per art de màgia, però també desapareixerà ràpidament i caurà en l'oblit. Ni tan sols s’omplirà de pols. La pols té un deix poètic, fins i tot en la seva manera de caure, però a efectes pràctics tendim a pulsar les lletres per veure en un instant què ens apareix al navegador. L'instint de supervivència s’imposa i ens hem sabut adaptar. Darwin sempre per aquí. Literatura a banda, el dietari de Toni Mollà no té pols al damunt perquè mai deixo que se n’arribi a acumular als meus llibres. Divendres passat vaig delectar-me amb un viatge gastronòmic pel País Valencià que descriu a la pàgina 218. L’escriptor de Meliana té un do per elevar a la categoria d'exquisidesa els plats locals. Justament la senzillesa i la temporalitat del producte de què parla dibuixen un paisatge 100% mediterrani que ve de gust visitar.  

De totes maneres l’apunt que no recordava i que m’ha portat fins aquí avui és un que li he llegit a la pàgina 36 de l’Espill d’Insolències. El va escriure el 30 de novembre del 1992 i en ell fa un salt enrere en el temps: parla d’un curs de llengua valenciana que va fer per correspondència l'any 1974. Avui ja seria on-line. Va superar amb nota totes les assignatures, només li quedava la prova final, que era incloure l’ela geminada a dins d’una frase que se li havia d'ocórrer. He fet una col·lecció de fotografies d’arreu el País Valencià era l’enunciat perfectament escrit pel qual el van suspendre. El motiu -deien- era que el fet d’haver posat País Valencià era símptoma inequívoc que estava influït per les tesis catalanistes i que per tant no podia exercir de professor dels cursos de llengua i cultura valenciana a l’associació per la qual s’havia examinat. “Treballem per la dignificació de la llengua valenciana i no de la catalana”. 

Polititzar una llengua és denigrar el valor d'una societat. La grandesa està en poder-nos comunicar. Intento posar-me en època i situació, però em costa entendre una resposta com aquesta. És evident que qui la va escriure no entenia el concepte d'híbrid, un vocable ampli en molts sentits. 

Espill d'Insolències, autor: Toni Mollà