diumenge, 27 de març del 2022

reflexions amb el tercer toc

Quan en una lectura trobo situacions o llocs tan concrets que em fan rememorar un passat propi perquè l’he viscut en les mateixes circumstàncies o en el mateix lloc, sempre penso que estic davant d’un bon text. M’ho fa reviure amb tanta o més plasticitat que si tingués una fotografia d’aquell moment en aquell passat meu. Això és el que m’ha succeït llegint El Tercer Toc del Toni Mollà. M’ha alegrat trobar-me amb l’Hotel Llevant de Llafranc o el restaurant Mas Pou de Palau-Sator, que ell visita per vacances amb la seva família i on hi vaig passar meravelloses estades amb un amor passat. D’allò fa molts anys. No ho he reviscut amb nostàlgia, un terme que analitza també l’autor al llibre i del qual en va parlar a la presentació de Barcelona. Aquell sentiment “acrític i narcotitzant” com diu ell, que ens fa idealitzar en la perpetuitat temps antics. Ha estat més aviat un record d’una altra època en què jo també era una altra.

Només començar El Tercer Toc he pogut viatjar al futur. Al meu futur, vull dir. Perquè l’autor valencià escriu sobre la seva prejubilació a contracor, doncs el van acomiadar als 57 anys, quan va tancar el Canal 9. A mi encara me’n falten 19, d’anys, per poder jubilar-me en les condicions que la gent d’aquest país es jubila actualment, però és un espai aquest -el de com omplir les hores en la meva vida de retirada- que encara no m’he plantejat. Suposo que quan s’acosti el moment aniré rumiant sobre aquest tipus de qüestions. Què faré? Com em sentiré? Com estaré? Com estaran els meus fills? En Toni Mollà dona respostes a totes aquestes preguntes en el seu present, quan comença el dietari, i frapa la tristesa i la recança amb què emprèn la seva jubilació. Jo que, a banda de llegir els seus llibres, he pogut parlar amb ell personalment, veig un altre Toni, un Toni en el dolor del seu interior, diferent de l’alegre i optimista per definició com sovint ens trobem i es descriu ell mateix. El fet d’entrar de manera forçada en aquesta vida retirada va fer que li costés molt adaptar-se’n. Fa reflexionar, sobretot, com dic, als qui encara ens queden molts anys per cotitzar laboralment.

Una cosa són les pèrdues, i una altra, de ben distinta, les renúncies. M'aturo a pensar. Que no te'n penedeixis de no haver-ho intentat, almenys. Aquestes perletes d'erudició que va deixant anar al llarg de totes les notes són les que més m’agraden del llibre, flaixos curts, frescos i rotunds que em recorden el primer Mollà de l’Espill d’Insolències. Són ideals per llegir a la nit, sota la llum de la tauleta abans d'anar a dormir. Jo les ressaltaria en lletra courier new, com si fossin el sumari de les notícies en un diari. 

He al·lucinat amb el seu l’alter ego, Josep Orts, que surt aquí en forma de fals dietari. Buah. Per què no l’estén i en fa un fals dietari sencer? M'he quedat amb ganes de més Josep Orts. No sé si en tindrem resposta, com diu la Zadie Smith, una de les coses que se li fan més estranyes de les xarxes virtuals és que l’autor hagi d’interactuar amb el lector. Veurem.

Directe, àcid, sarcàstic, punyent, sense pèls a la llengua, i molt em temo que menys fals del que pretén el gènere. És l’alter ego irreverent, el que no mostra a les seves anotacions dietàries formals i que aquí s’atreveix a mostrar. Vaig voler posar-li veu perquè tenia molta força i vida pròpia, com un monòleg teatral. (Podeu escoltar el fragment al vídeo insertat a l'entrada).

En paraules de Pessoa, Toni Mollà diu cap al final del llibre que “estic cansat de fer-me confidències a mi mateix”, que jo llegeixo com una evolució natural del dietarista des que es jubila fins que arriba a l’edat dels 62. D’un cansament com a narrador, que no vital. Des d’aquell desgast de l’auto-confessió fins a l’actualitat han passat més de tres anys. Si els ha deixat escrits o no, només ell ho sabrà.

diumenge, 20 de març del 2022

com guanyar-te la vida com a escriptora

Lleva't a quarts de sis cada dia. Guarda el rentavaixelles abans de fer dos cafès amb llet. Jeu al sofà mentre te'ls prens, no facis res durant deu minuts. Dedica mitja hora a una bona lectura, serà la que tu triïs, no la que ningú altre t'imposi. Surt a córrer trenta minuts pels carrers del teu poble amb la teva música preferida, la que et demani el cos en aquell moment. L'asfalt i el cel t'esperen. Dutxa't abans d'incorporar-te a la feina a les 8:00. Pentina't bé. Obre l'ordinador, saluda els companys i comença a organitzar la vuitantena d'e-mails del dilluns al matí. Treballa en equip i respon correctament al teu cap i més amablement els clients. Fins i tot aquells que et treuen de polleguera. Respira fons. Aprèn com més idiomes millor. T'obrirà portes. No siguis home. Aprèn de les experiències passades. Acaba la jornada a les cinc amb zero e-mails per respondre. El teu cap t'ho agrairà. Has complert l'objectiu diari. Estaràs cansada així que torna't a posar la música que et demani el cos. I buida la cervesa de la nevera en una copa mentre prepares el sopar dels teus fills. Tu també el menjaràs, esmera-t'hi de cor. Porta't bé amb el teu ex. Seu a observar el cel des de la finestra. I promou els teus llibres per la xarxa virtual, en cauran algunes desenes. Atén el teu mal de cap i deixa la casa en ordre. Escombra bé si no tens temps de fregar el terra. Escriu en la llengua que millor sentis, segurament serà en la que estimes. Fes l'amor amb qui millor et trobis. No deixis de fer el vermut de diumenge. Queda amb les teves amigues. Recorda els teus germans. No t'obsessionis amb les notícies. No t'oblidis de les rentadores i d'estendre la roba a dins si amenaça pluja. No intentis imitar ningú ni et preguntis perquè uns si i altres no. Admira algú que t'aporti coneixements. Obre un bloc i escriu. No tinguis por d'autopublicar-te. Pensa que tot s'acaba. Sigues tu. I segueix.



divendres, 18 de març del 2022

vermut al palomares

Vaig marcar-me el divuit de març festa al calendari. Això devia ser la primera setmana de gener, quan ens van passar el calendari laboral del 2022. No recordava perquè me l’havia posat així, un divendres tan aleatòriament. Casualment dilluns el meu cap ens convocava a una reunió la setmana vinent per programar les vacances anuals del departament, així que ràpidament vaig obrir l’excel per veure els dies que tenia marcats i vaig descobrir amb sorpresa que tenia festa aquest divendres. De seguida vaig pensar que els nens tenien festa a l’escola també. Vaig preguntar-los un dia després de dinar sense èxit al principi: “no ho sé, mama…”

No vaig voler insistir. Dos dies després tenia la resposta sense buscar-la, un d’ells va dir que tenien festa aquest divendres. Vaig alegrar-me, perquè ja tenia pla: anar al Palomares a fer el vermut. D’entrada no ho van rebre amb gaire entusiasme, però tampoc vaig voler insistir. Si no voleu venir, hi aniré jo. El Gerard va seguir al menjador mentre mirava l’Ibai al Twitch, i el Llibert se’n va anar cap a la seva habitació fins a l'hora d'anar a l'handbol. Estan a l’edat en què se’ls ha d’insistir dissimuladament. És a dir, dir i fer accions fent veure que no van per a ells, no tinc cap manual, és pur assaig, prova-error. Fa unes setmanes, al Port de la Selva, vaig assistir a una xerrada del Sergi Pàmies en què deia que la seva mare, la coneguda escriptora Teresa Pàmies, mai li havia insistit, ni tan sols insinuat, perquè ell fos escriptor: “en realitat allò va ser un pla molt ben tramat per la meva mare, n’estic segur, perquè si m’hagués dit que em dediqués a l’escriptura, jo segurament hauria continuat treballant de comptable”, va dir en paraules textuals.

Ahir dijous després de dinar vaig fer un comentari sobre el temps, perquè hi havia previsions de pluja: si plou podem anar-hi igualment. Vaig dir dissimuladament. Vaig descobrir sorpresa que el Gerard va assentir amb un: Mola! El Llibert era a la seva habitació, m’havia enviat un whats des del bus, quan tornava del saló de l’ensenyament, dient-me que a allò del Palomares divendres encara no m’havia dit que sí, que ja veuríem. Sabia que volia dir que sí, aixì que no li vaig dir res. Avui el mar estava enrabiat, amb un fort vent que aixecava la sorra de la platja de Vilassar. El cel més obert que a Llinars, mig enterenyinat. El mar, el mar! Avui no està per banyar-s'hi, ha dit el Llibert només baixar del cotxe. El Gerard, prudent, ha anat comentant durant tot el trajecte la conducció temerària d’una dona de davant que portava un Sandero. Crec que va borratxa. I a quarts d’una sèiem a la gran terrassa del Palomares a fer un vermut amb seitons fregits, musclos a la marinera i un romesco d’aquell clàssic per posar amb les patates fregides de les de debò.

Restaurant Palomares de Vilassar de mar



dilluns, 14 de març del 2022

com vaig conèixer les meves amigues de montmeló

L’altre dia van venir a dinar al meu nou pis de Llinars les meves amigues de Montmeló, o les de tota la vida, com acostumo a dir. Tenim un grup de Whats que activem només quan quedem per dinar o sopar de tant en quant, que sol ser un parell o tres cops l’any. Vam menjar i xerrar pels descosits, cadascuna amb les seves històries i dèries, escoltant-nos, aconsellant-nos i rient-nos, que per això són aquestes trobades. Ens vam acabar les dues ampolles de vi i la de cava, que vam degustar amb el tortell de nata i les galetes que van portar de cortesia. En acabat, la Cinta va fer un selfie que més tard vaig penjar al FB amb el següent enunciat: “amb la Blanca, la Sílvia i la Cinta, les friends de Montmeló avui a casa”. Seré discreta i no revelaré el contingut de les converses, penso que els relats són millor lloc per recrear aquest tipus de situacions. Però vaig pensar en veure la fotografia que mai havia explicat com i quan vaig conèixer les meves amigues. Les quatre vam créixer a Montmeló, un poble envoltat de polígons industrials conegut per ser la seu del Circuit de Catalunya. Totes vam marxar d’allà fa molts anys per amor, cadascuna pel seu costat, quan ens vam independitzar per casar-nos o per anar a viure en parella. A la primera que vaig conèixer és la Blanca, i va ser a primer de bàsica, quan va venir a l’escola Pau Casals, que llavors era a l’edifici on està l’actual ajuntament. Potser em falla la memòria perquè aquella escola havia tingut diversos emplaçaments al poble, abans que es construïssin l’any 1985 les instal·lacions actuals que hi ha al carrer dels pins. Des de llavors que no hem deixat de tenir mai contacte. De fet, en acabar l’E.G.B., vam seguir juntes el batxillerat a l’Institut Vinyes Velles de Montornès del Vallès, on vam cursar lletres pures. Després ella va seguir el camí cap a la facultat de Dret a l’Autònoma, i jo a un edifici més amunt, a la de periodisme. Però encara allà ens vèiem algun matí per esmorzar a la cafeteria de Dret. D’ella destacaria la seva abnegació i disposició a ajudar els altres.

Amb la Cinta vam establir relació sobretot quan el meu pare era president del Club Ciclista Montmeló perquè el seu tiet també hi era a la junta i durant una Volta al Vallès que organitzava el club, vam acollir tant a casa meva com a casa seva uns ciclistes mallorquins que competien a la Volta. Va ser un estiu en què vam descobrir els Radio Futura perquè un dels nois, d’Inca, n’era molt fan. Érem unes nenes, catorze anys, jo ni tan sols començava a descobrir el món i ja aleshores ens vam avenir molt. La recordo sempre amb un somriure al rostre. Com ara. Ella també va anar al Vinyes Velles durant el batxillerat, però a diferent classe que la meva, i vam tornar a coincidir i molt a la facultat, perquè ella també va estudiar periodisme i durant el segon curs el seu tiet ens portava cada matí a tota velocitat amb la seva furgoneta fins a l’estació d’autobusos de Cerdanyola, i d’allà partíem fins a Bellaterra amb el bus de línia. Allò era tota una aventura al més pur estil Indiana Jones, i segur que ella també se’n recorda. Vam perdre un temps el contacte quan vaig deixar la facultat, però amb els anys i les xarxes el vam tornar a reprendre més per les coses bones que pels comiats de persones estimades, afortunadament. Sa mare sovint li recorda que guarda el record del meu bateig a les prestatgeries del seu menjador, per si el vull. Però jo prefereixo que se’l quedi ella. És seu, i jo no l’hauria guardat tan bé.

La Sílvia vivia als afores de Montmeló, anant cap a Parets, i la recordo petita d’algun dia que havia vingut al Frankfurt Roca a menjar entrepans amb els seus pares. Però no vam establir la relació allà. Va ser a través de la nostra amiga Dolors, que havia anat amb ella a l’escola Bell-lloc de La Roca, i per les festes de fi de curs de l’institut que fèiem al K-2, quan ella va començar a venir amb nosaltres. Després vam coincidir a les classes de jazz i funky a la Fuensanta, el petit gimnàs que hi havia al carrer Diputació. Sempre li ha agradat molt ballar. Ens -en realitat- . Mentre la Cinta i jo estudiàvem periodisme i la Blanca dret, ella va fer turisme, però aviat es va adonar que li agradava la interpretació i va entrar a l’Institut del Teatre i, fins avui, encara pot dir que es guanya la vida interpretant i donant classes de teatre. Les millors obres del Txèkhov i del Tennessee Williams les he pogut veure amb ella, assegudes a les butaques del Maldà i del Nacional de Catalunya. M’encanta la seva honestedat i capacitat d’anàlisi de les situacions personals.


D'esquerra a dreta: Cinta Franco, Sílvia Molins, Jèssica Roca i Blanca Liébana



dimarts, 8 de març del 2022

per què he decidit autopublicar "un poema entre els estels i la terra"

El cap de setmana passat vaig publicar via autoedició el meu poemari Un poema entre els estels i la Terra. Va ser una decisió ràpida i impulsiva, després d'escriure dijous a la nit La noia tímida, un poema que vaig deixar sense publicar a l'esborrany d'aquest mateix bloc. Tenia un mal de cap horrorós, malgrat no ser de tenir mals de cap, i malgrat no considerar-me poeta, però no sé com em va sorgir i vaig mirar cap a la meva joventut, així que vaig escriure'l després de prendre'm el tercer ibuprofè del dia. Com ja he explicat alguna vegada, per a mi la poesia és en paper on millor es pot llegir, perquè -almenys jo- trio moments molt específics per llegir-la. Quan les coses quotidianes m'aclaparen llegir poemes em dona oxigen, és com fer un petit break. I com soc reincident de mena, rellegeixo aquells que m'agraden en les pàgines que sé que m'estan esperant a les prestatgeries del menjador. Com qui recorre a una copa de vi i posa la Norah Jones al saló de casa després d'un dia amb molt d'estrès a la feina.

Sense plantejar-me en cap moment fer cap poemari, aquests dos darrers anys he anat escrivint poemes molt esporàdicament, la majoria publicats a La bústia groga, i no us podeu imaginar com gaudeixo quan els escric, perquè és com si entrés en trànsit mentre ho faig, per això dic que hi ha molt de màgia en la poesia. D'altres els he escrit mentre escrivia assaig, com un apunt espontani i inconnex allà enmig de les notes i que mai havia publicat per pudor. No volia que es perdessin en un arxiu del Drive ni en la virtualitat de Blogspot, que algun dia desapareixerà. La poesia és juntament amb l'assaig el gènere amb què més m'identifico com a persona, i de la poesia m'encanta sobretot aquell vessant artístic que en el meu dia a dia no mostro perquè estic per altres tasques. Són setze poemes. I com no sé si me'n tornaran a sorgir més, que segurament si, els he volgut recopilar en aquest petit format de llibre. 


Un poema entre els estels i la Terra (Kindle publishing, 2022)




dilluns, 7 de març del 2022

meditacions amb la carson mccullers

És a través d'alguns escriptors que pots descriure altres autors, perquè t'evoquen, et recorden a ells. Penso en això mentre llegeixo la gran Carson McCullers, que em recorda la meva amiga Montse Romero en les descripcions que fa dels ambients i dels paisatges. El cel, el color de les fulles i dels carrers a la nit, el barret que es posa o es treu un determinat personatge, els vidres que s’entelen pel contrast del fred de fora amb l’escalfor humana de les habitacions. S'hi entreté en cada paràgraf les vegades que calgui, sense importar-li la pressa del lector, per crear una atmosfera que hi és, perquè hi és cada dia en les nostres vides, però que evadim a menys que algun aconteixement important ens la faci recordar anys més tard. Els diàlegs de la Carson m’evoquen els de la londinenca Zadie Smith a White Teeth, tan frescos i extensos com demolidors. Els diàlegs de la nord-americana mostren el caràcter i el pensament, la irreverència, la valentia, la por, la bondat o la falsedat dels personatges i en ells mateixos sintetitzen la història del racisme als estats dels sud dels Estats Units. Ja amb la Zadie Smith em vaig preguntar com va poder escriure White teeth amb només vint-i-tres anys, en què narra la formació de l’ISIS sense voler-ho expressament, i ara amb la McCullers m’ha passat el mateix: com va poder descriure amb tant de detall i tanta profunditat la història del Corazón es un cazador solitario amb només vint-i-tres anys? De fet totes dues narren històries que coneixen molt bé, perquè les van viure de manera directa als seus llocs de naixement. Als carrers del Nord-oest de Londres la Zadie, als de la seva Geòrgia natal la Carson.

Sobre les històries que passen dues vegades, una a dins nostre i una altra fora en va parlar un dia també la londinenca. Els personatges de la Carson McCullers no paren de meditar durant tota la novel·la. Tots mediten en un moment o altre, no en el sentit que se li dona avui dia en les teràpies de Mindfulness, sinó en el sentit que se li donava abans de l’era digital: el d’aturar-se a pensar en les històries d’un mateix, a somiar, a reflexionar sobre les paraules dites o mal dites, a callar interiorment. A crear la història de dins nostre de què parlava la Zadie Smith. M’ha encantat seguir aquest fil de dins de tots els seus personatges, perquè és on penso que més ens hi podem sentir identificats, en les nostres històries interiors.

Carson McCullers


dissabte, 5 de març del 2022

la noia tímida

Hi havia un noséquè en aquella noia tímida

Passava pel davant de l’edifici en obres

Caminant

de pressa

sense mirar

amb por de rebre un afalac

però els afalacs venien

des de l’obra

xiulets i mirades lascives

que esquivava

Caminant

de pressa

sense mirar.


Hi havia el cel esperant les nits

la noia tímida en una finestra

i els poemes caient directes sobre ella

estrelles que impactaven

als seus somnis

fent volar la imaginació

Viatjant

lluny

al futur

desitjant-lo a ell.

Sense saber

sense presses

com seria?


Hi havia la màgia

sempre la màgia!

Envoltant-la a ella

A la noia tímida

que la buscava

sense parar

Com el mar immens a l’estiu

on s’hi endinsava

amb els ulls tancats

i les galtes vermelles

que corrien amb ella

mentre xiulaven a l’obra

i que encara perduren.





*Inclòs al meu poemari Un poema entre els estels i la Terra.