dissabte, 23 de maig del 2020

un 17 de juliol del 75

Mai he escrit aquesta història. No almenys com la narraré ara, que de fet és l’única manera possible de narrar-la, doncs la conec per boca de la meva mare, que me la va explicar una infinitat de vegades. 

Vaig néixer un 17 de juliol del 1975 a l’hospital de Granollers després d’un part molt complicat. Sóc la vuitena de vuit germans, tot i que en realitat en serien deu. La meva mare sempre deia que jo vaig ser fruit de la pena d’haver perdut la seva mare sobtadament, quan un camió va atropellar-la a l’avinguda Meridiana l’any 1974. Acabava de venir de París amb el meu avi. Era de matí i anava a comprar peix. Ella l’ajudava molt amb els meus set germans. Després d’allò va arribar un embaràs interromput al cap de molt poc. Estava rere el mostrador de la botiga d’ultramarins del carrer Major despatxant quan li va venir mal de panxa, va anar al lavabo i allà mateix va expulsar l’embrió que va embolicar en un tros de paper del vàter. Més endavant va tenir un altre embaràs i aviat va saber que portava bessonada. "No sé per què tens tants crios" -li deia el metge- "una altra ja hauria avortat". "Avortar, jo? Ni boja!" El cas és que quan l’embaràs anava pel cinquè mes el metge va auscultar-li la panxa, va posar l'oïda i va dir-li que només sentia un cor. "Un cor?" "Sí. Fins ara se sentien dos però ara només en sento un". Així és que es va passar quatre mesos fins que va parir sabent que portava un fetus mort a dins. Ara seré breu, perquè ella mai em va contar com va portar aquells quatre mesos, sempre havia fet un salt en el temps, com si l’oxitocina que es genera durant l’embaràs hagués esborrat aquell mal tràngol. Possiblement ja tenia prou feina amb tanta criatura, el seu pare vidu a casa i la botiga com per aturar-se a plànyer-se.

Va arribar el dia del part, als nou mesos puntual. Diuen que el bebè també ajuda la seva mare a l’hora de parir. Amb la seva força i ganes de viure innates busca el camí per sortir enfora. Així que primer vaig néixer jo, amb 4,250 Kgs i un 10 sobre 10 en el test d’Abgar. Després es van complicar les coses i va patir molt. Havia de treure el fetus del meu germà o germana mort. No cal dir que el part va ser natural i sense epidural, així és com havia parit tots els anteriors. Però mai va haver de treure un fetus de cinc mesos mort. “Vaig cridar tant per poder-lo treure que els meus crits van arribar a tots els racons de l’hospital”. Quan va acabar, es van endur el meu germà sense mostrar-se’l a la meva mare. Tampoc el va veure el meu pare ni ningú altre de la família. I allò sempre li va quedar a dins. “Se’l van endur i no me’l van ensenyar, jo no el vaig veure mort”.

Mai li vaig voler treure el tema, només faltaria que li hagués tret, vaig preferir estalviar-li un disgust innecessari, però a vegades he especulat amb la possibilitat de tenir un germà bessó viu en algun lloc, o germana, que això tampoc li ho van dir. Vés a saber per què.

Com més t’acostes a la veritat més literaturitzat et sembla tot. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada