quan ma mare va ser miss montmeló

Quan ma mare era al llit de l'hospital de Granollers morint-se, sedada amb la morfina, pensava: m'agradaria que les infermeres de pal·liatius sabessin com era de jove aquesta dona de 84 anys que vénen cada dia a rentar fins al moment que deixi de respirar. No vull fer-ne un lament d'això. Va ser el que em va passar pel cap entre el silenci de l'agonia. Aquelles noies veien un cos vell a punt d'apagar-se. Quan la van ingressar, i abans que li injectessin la morfina, encara anava explicant a les infermeres quina era cadascuna de les filles que érem allà amb ella, s'enorgullia. I en el meu cas els contava -com sempre- que jo era la petita, la vuitena, i que havia estat bessona però que l'altre va néixer mort, "ara té bessons, ella", els deia.

Aquesta foto me la passa ma germana Vanessa i és del dia del seu casament. Tenia 20 anys i era el 5 d'agost del 1958. El vestit era en organdí color os i un brodat en espirals que no s'aprecia a la foto. Se'l va fer la seva mare que era modista, la meva àvia Joaquima que va morir atropellada per un camió a la Meridiana. Això ho he contat en altres narracions meves. Hi ha una altra foto prèvia abans de casar-se, però de tan mala qualitat que no la vull penjar, on hi surt la meva mare el dia que la van nomenar Miss Montmeló. No era un certàmen on s'hi apuntaven, sinó més aviat una cosa que no havien anunciat i en què designaven a la més bella del ball d'aquella festa major. Ma mare surt a la foto amb una banda penjada al cos amb les quatre barres catalanes i els cabells ben molls. "M'acabava de dutxar i anava amb el rostre ben net i prou. Déu mon Guard! Jo no em pintava llavors!". Després havia d'anar al certàmen de Miss Barcelona però "no hi vaig anar perquè ton pare era molt gelós". Això m'ho va explicar infinitat de vegades, com tantes altres històries de la seva joventut. Era una dona d'armas tomar. Molt probablement jo no hauria nascut si s'hagués presentat a aquell concurs de Miss Barcelona, però aquí estic, relatant aquesta història que mai havia explicat.

All re

7,15 del 7 d'abril de 2024

La llum de les 7'15 del matí
I el so de les 7'15 des del meu balcó
El gris blau del cel sobre les teulades
Vermelles, negres, oxidades pel pas del temps

El cant clar dels ocells urbans
Espatllat per les rodes d'una maleta a l'acera
Dos quarts al campanar de l'església
I l'edifici dels 80 abandonat l'any passat

Les persianes a un pam de la lleixa
Sense moure's
El llum de l'entrada encès permanentment
Els veïns nous de lloguer que dormen
I un cendrer amb colilles al seu balcó

El pollastre rostint-se a la cassola
I l'habitació ventilant-se des de les 7
Un assaig de la Rosalía escrit fa uns dies
La seva obra a la prestatgeria Billy
I una pel·lícula americana d'ahir la nit

Els nens a punt de fer la sele
Més de dos anys des que em vaig separar
Un curs d'anglès per començar
I una novel·la per publicar
Quatre ratlles mal escrites de tan sols un instant

sobre les lectures i rosalía de castro

Sobre les lectures.

M'han de venir de gust, ser jo mateixa amb elles, deixar-me dur per l'instint, la curiositat. A vegades les pauso, marxo a la cuina entre els fogons; les intercalo amb poesia, que em dóna aire; o amb els meus propis pensaments. Em ve al cap aquella idea que he llegit al llibre i m'ha obert la ment. Sí, i la faig assaig en el meu pensament. La discuteixo a dins meu. Trec una nova conclusió. Hi tornaré un altre dia amb aquell llibre.

El que més em fascina és la crida d'un autor que em reverbera en el subconscient a través dels anys, com si el tingués ancorat per sempre. Em passa de tant en tant amb la Rosalía de Castro, hi vaig i hi torno, en poesia, novel·la i assaig. I m'he proposat llegir tota la seva obra. Cada vegada que l'he llegida em dóna alguna cosa a canvi: sento que se m'amplia enormement la visió literària, perquè ho era tot: apassionada, intel·ligent i culta. Tot és u: la visió metafísica del món, de l'ésser completament unit a la natura i com transmet els costums del seu poble. La vida i la mort, fins i tot quan moria va demanar que li obrissin la finestra per acostar-se al mar. Era a Padrón però ella va voler recórrer els camps per atrapar les onades, com si fos "La hija del mar", la seva primera novel·la. I tan natural com ho feia. Amb una musicalitat increïble en els versos escrits en gallec. "Follas novas". "Cantares gallegos". I sense pèls a la llengua.

Castellanos de Castilla,

tratade ben õs gallegos:

cando van, van como rosas;

cando vên, vên como negros.

I segueix, segueix. Hi ha qui es pensa que la seva poesia és melindrosa i tova, però és perquè no l'han llegida ni poc ni molt. Un dels noms deformats de la literatura. A mi m'encanta i me la reivindico a mi mateixa, per a mi és un regal. I amb això ja en tinc prou.

Mes tras mes, pedra tras pedra,

ti te irás desmoronando,

ceñida por sintas d'edra,

mentras qu'outra forte medra,

qu'así ó mundo vay rolando.

zona zero

Els primers records que tinc del meu pare deuen ser de quan ell tenia la meva edat, uns 48 anys. Dels darrers gestos que li vaig veure fer devia ser un de molt característic d'ell: guardava un contingut silenci davant d'una emoció que el commovia. Una vegada vaig dir que el millor que li podia passar a un escriptor era viure sense haver de pensar en escriure. És a dir, que l'estat perfecte era el previ a prendre consciència d'escriptor. Quan ho vaig dir pensava que aquesta consciència presa era irreversible, i que havia d'acceptar la situació com estava i seguir endavant, evolucionant com a escriptora. 

Com si fos un silenci contingut, en un parèntesi de més de dos anys que fa que em vaig separar definitivament, tinc la sensació de no haver escrit, malgrat haver fet molt assaig literari i altres escrits, com d'haver perdut aquesta consciència d'escriptora. És la meva vida la que ha anat evolucionant, i ara em trobo en un d'aquells moments previs a l'estat d'escriptora. Semblarà una contradicció perquè ara mateix pico aquestes línies, però el que faig és traslladar el pensament posterior al sentiment. Estic en un moment de canvis a la feina. Sense parella perquè alimento la meva soledat. I tot i així penso que estimar algú i que t'estimin és de les coses més maques a la vida. Ser independent com ho sóc, no vol dir ser indolent. Amb tot això vull dir que no tinc cap projecte literari al cap, perquè abans tinc coses com apuntar-me a anglès, llegir, que m'omple molt, i si puc amortitzar hipoteca també ho faré. Tinc una vida molt reglada. I encara que acabi publicant Després de l'última abraçada, fa cinc anys que la vaig escriure, així que seguiré tenint la sensació d'haver tornat al meu estat original d'abans del 2013. A la zona zero. I estar amb aquesta llibertat, sense aquella pressió interior és un descans.   

llegint "espigolant montaigne", un assaig del josep iborra

Michel de Montaigne (1533-1592)

Segueixo amb Espigolant Montaigne, la segona part d'El vici de la introspecció del Josep Iborra. Una cosa que m’agrada molt d’aquesta part és que em permet llegir Montaigne sense haver-lo llegit. Iborra desgrana els assajos del francès incorporant-hi àmplies cites textuals i literals del Michel de Montaigne. No només l’aclareix, el comenta, el compara amb altres autors com Fuster, Valéry o Pascal entre d’altres, sinó que també es pregunta de manera oberta si hi veu alguna discrepància amb el que hi deia el pensador del segle XVI. A més et permet fer-te la teva pròpia valoració dels pensaments de Montaigne, és com un quadre a dins d’un quadre, que fa que afinis la vista i hi pensis més, fins i tot.

Si he fet aquesta introducció no ha estat per fer-ne un resum del que n’he extret, no ho vull, justament pel pensament “ondulant” de Montaigne, sinó perquè aquest matí m’he aturat a la pàgina 448, on m’he trobat amb una d’aquestes citacions i que m’ha remès a L’adolescent de Dostoievski:

<<No corregeixo en absolut les meves primeres idees amb les segones; bé, potser algun mot, però més per variar que no pas per amagar. Vull que s’hi vegi el progrés dels meus humors i que cada part es vegi en el seu estat original (...) examinar el transcurs de les meves mutacions.>>

No és això l’essència del dietarista? O almenys hauria de ser-ho. El seu dia a dia no pot corregir-se amb el pas del temps, i per molt desenfocat que es vegi després, allò forma part d’ell. I evolucionarà i és normal que ho faci.

En aquesta mateixa línia l’escriptor rus Fiodor Dostoievski va escriure a la seva novel·la autobiogràfica L’adolescent:

<<Renego de no poques coses que he escrit i sobretot del to de certes frases o pàgines, però no vull esborrar ni corregir ni una sola paraula.>>

Amb El vici de la introspecció a casa meva

*Aquestes són algunes notes preses sobre la marxa d’una lectura d’El Vici de la introspecció que encara vaig fent a estones. (El vici de la introspecció, Josep Iborra. Ed. Alfons el Magnànim. 651 pàgines).

una conversa telefònica amb ma germana vanessa

Sóc la vuitena de vuit germans. Set, perquè una va morir fa trenta-un anys. De tant en tant truco a les meves germanes. Concretament a la tercera, la quarta i la setena. Sempre sóc jo la que truco. Ara video truco. Elles, malgrat no trucar-me, quan ho faig, de seguida m'agafen el telèfon i passem una llarga estona xerrant. Vora una hora. Recordo la meva mare quan ens trucava, que en despenjar el telèfon deia "què, què feu? Aquí si no truco jo no truca ningú. No sé per què he tingut tants fills, jo." Després t'havies de disculpar i si era dissabte o diumenge sempre et deia d'anar a dinar encara que ja tinguessis el teu preparat. A vegades trucava només per dir-te que corrents posessis la tele per veure la pel·li tan maca que estaven fent al canal que fos. Li encantava explicar les pel·lícules que li agradaven. Ens trobava a faltar, és clar. Amb les meves germanes, la Sandra, la Yolanda i la Vanessa, em passa que normalment són elles les que xerren. A mi m'agrada escoltar-les. Hi ha persones que no saben què dir quan les truquen per telèfon, però elles tenen llest el fil argumental del dia, del seu dia, amb coses que han fet -perquè no paren- o que els ha passat, i en la pausa de la trucada aprofiten per seure i contar-m'ho. Probablement feien el sopar, o cosien, com abans d'ahir ma germana Vanessa que s'estava arreglant una americana que li havien regalat i li anava gran. Una hora de rellotge vam estar. Just en aquell punt el meu fill Gerard va posar una pel·lícula, una comèdia amb el Jim Carrey on hi sortia un nen que em va recordar un dels meus nebots: "Mira, ara surt un nen que sembla el Marcel de petit", i em vaig veure a mi mateixa fent el comentari igual que el feia ma mare a l'altre costat del telèfon.

josep iborra: correspondència amb josep garcia richart

El vici de la introspecció, Josep Iborra (Ed. Alfons el Magnànim)

Segueixo amb la correspondència entre Iborra i Richart. A banda de l’afecte mutu com a amics que eren, i de parlar molt sobre música i literatura, una cosa que m’agrada són els comentaris sobre l’actualitat valenciana. I són coses que ja recordo haver-les viscut, vull dir que les recordo quan van passar: hi surt la visita del Papa a València l’any 2006, la catàstrofe de l’accident de metro aquell mateix any a la ciutat, o la desconnexió de TV3 en terres valencianes per part del govern del PP. Homes sempre al dia del que passava al món, conscients dels canvis que patia la societat, la seva més propera i la de més enllà, perquè d’Europa també en parlen, quan comenten Rilke, Josep Iborra li recomana El món d’ahir de l’Zweig i li escriu al respecte: “El fet és que aquesta Europa ja no és aquella Europa, sinó purament i simplement que ja no és Europa. És curiós, sembla una burla que siga ara quan més se’n parla, amb moneda única i tot. És un mercat i prou, fins i tot pel que fa als llibres. Usar i tirar.” També de la catalana van fent-ne un seguiment, sobretot Garcia Richart, molest pels atacs a Catalunya amb aquell Manifiesto de intelectuales del 2008, però també per “com fan el ridícul els polítics catalans (...) Ara estan amb això del finançament que, com sempre, acabarà en fracàs. Al temps.” I va tenir raó.

Josep G.Richart i Josep Iborra juntament amb Josep Lluís Bausset,
a qui també fan referència en aquestes cartes. Octubre del 2010

No puc deixar d’emocionar-me amb aquesta correspondència, quan Richart ja amb 77 anys li confessa que és el millor amic que li queda, i Iborra al final d’una carta de resposta li diu que ell també és el millor amic que li queda. Una amistat de tota la vida en la vellesa i la consciència que som efímers.

Dins d’aquest present de la longevitat també hi ha espai per a la vida que segueix. Les noves vides que segueixen. I com he rigut amb una anècdota que li explica Josep Iborra a Josep Garcia Richart. Aquest últim es mostra molest perquè a la Fira de Frankfurt del 2007 hi van una colla d’escriptors valencians que enumera i, en canvi, no tenen en compte ni a Josep Palàcios ni tampoc a Iborra. Uns dies després, des de Navaixes, ell li respon: “Frankfurt, dius? Mira, vaig a contar-te una petita anècdota. Un veí de Polinyà li va dir a Enric que es va trobar pel carrer el meu nét en companyia d’uns amiguets, quan estava explicant-los enèrgicament: <<El meu avi ha escrit mil llibres!>> I com que sembla que no en tenia prou amb la seua innocent hipèrbole, afegí: <<I ha guanyat quatre premis internacionals!>> Què te’n sembla? Em trobe molt més a gust a la fira infantil de Polinyà. Què faria jo a Frankfurt?”

Joan Fuster, amic de Josep Iborra i Josep Garcia Richart

M’encanta un retrat que Josep Iborra fa de Joan Fuster en una carta del 3 de setembre del 2007. Dic retrat, o no retrat, perquè parlant d’ell amb el seu amic sobre el poc interès de l’escriptor de Sueca per la música, fa una descripció de com no se l’imagina (ell que el coneixia bé). Ho fa amb aquella plasticitat que tenen els seus relats, com si fos una pintura o una fotografia. I un retrat d’Iborra jove dins d’aquest retrat de Fuster, perquè així com diu que no se l’imagina només escoltant música, sinó fent alhora una altra cosa, es descriu ell mateix de jove escrivint amb una mà, fumant amb l’altra i prenent cafè alhora. “Ara no comprenc com podia funcionar amb aquesta barreja explosiva”. M’ha recordat de nou en Charles Darwin a la seva autobiografia, quan deia que així com de jove escoltava música mentre llegia, de gran li resultava torbadora per a desenvolupar les seves teories científiques.

Apreciació: aquesta correspondència s’anava alternant amb les tertúlies a València, quan Iborra tornava de les seves estades d’estiu a Navaixes. “Aquestes intervencions en <<directe>>, que tan saludables em resulten sempre”, li escriu Richart. No és fantàstic? Aquest efecte de mantenir l’amistat, de parlar, d’escoltar, d’interessar-se per l’altre. El whatsapp no pot substituir això ni de lluny.

Josep Garcia Richart sent especial debilitat per la Jane Austen i la Virginia Woolf. I a mi que m’agraden molt. Les cita en més d’una carta. Dels poemes que escriu, es decideix a enviar-li algun al seu amic, després que Iborra li ho demani: “Proper al fons obscur de la paraula,/ em queden quatre dies per callar./ ¿Què faig aquí tot sol i sense res/ que em diga què haig de fer per sobreviure?” Es pregunta en un d’aquests poemes. No volia treure’ls a la llum, per a ell tenien un valor “exclusivament personal”. Arribats a la vellesa, tots dos fan auto-reflexió del seu procés en l'escriptura. Iborra li diu que escriu “però no llest per publicar (per a l’ordinador) (...) perquè sempre m’atreu més escriure’n una de nova que em passa pel cap, que tornar enrere i enllestir-les en condicions relativament publicables”. Això és portar la condició d’escriptor ben bé a dins, involucrant-se tant en l’obra que la publicació queda en últim terme, o relegada. I després, quan ja desaparegut veu la llum, hi apareix un tresor. No he pogut evitar plorar després de llegir la darrera carta que escriu Josep Iborra el 14 setembre del 2010, i ja no n’hi ha més. Va morir cinc mesos més tard.

Josep Iborra a Navaixes, des d'on escriu la majoria de les cartes.
En aquesta foto al 1982.

Resulta que no tenia pensat fer un post només de la correspondència Richart-Iborra inclosa en la tercera part d’El vici de la introspecció, però vist la gran substància, l’agilitat amb què es desenvolupen i l’interès que han despertat en mi, m’adono que he acabat fent un monogràfic d’aquestes cartes. És com si m’haguessin donat un súper poder: m’he convertit en la dona invisible i sense ells saber-ho, m’he colat en aquesta conversa d’ambdòs amics. I com de gratificant ha estat.

*Aquestes són algunes notes preses sobre la marxa d’una lectura d’El Vici de la introspecció que encara vaig fent a estones. (El vici de la introspecció, Josep Iborra. Ed. Alfons el Magnànim. 651 pàgines).