Quan ma mare era al llit de l'hospital de Granollers morint-se, sedada amb la morfina, pensava: m'agradaria que les infermeres de pal·liatius sabessin com era de jove aquesta dona de 84 anys que vénen cada dia a rentar fins al moment que deixi de respirar. No vull fer-ne un lament d'això. Va ser el que em va passar pel cap entre el silenci de l'agonia. Aquelles noies veien un cos vell a punt d'apagar-se. Quan la van ingressar, i abans que li injectessin la morfina, encara anava explicant a les infermeres quina era cadascuna de les filles que érem allà amb ella, s'enorgullia. I en el meu cas els contava -com sempre- que jo era la petita, la vuitena, i que havia estat bessona però que l'altre va néixer mort, "ara té bessons, ella", els deia.
Aquesta foto me la passa ma germana Vanessa i és del dia del seu casament. Tenia 20 anys i era el 5 d'agost del 1958. El vestit era en organdí color os i un brodat en espirals que no s'aprecia a la foto. Se'l va fer la seva mare que era modista, la meva àvia Joaquima que va morir atropellada per un camió a la Meridiana. Això ho he contat en altres narracions meves. Hi ha una altra foto prèvia abans de casar-se, però de tan mala qualitat que no la vull penjar, on hi surt la meva mare el dia que la van nomenar Miss Montmeló. No era un certàmen on s'hi apuntaven, sinó més aviat una cosa que no havien anunciat i en què designaven a la més bella del ball d'aquella festa major. Ma mare surt a la foto amb una banda penjada al cos amb les quatre barres catalanes i els cabells ben molls. "M'acabava de dutxar i anava amb el rostre ben net i prou. Déu mon Guard! Jo no em pintava llavors!". Després havia d'anar al certàmen de Miss Barcelona però "no hi vaig anar perquè ton pare era molt gelós". Això m'ho va explicar infinitat de vegades, com tantes altres històries de la seva joventut. Era una dona d'armas tomar. Molt probablement jo no hauria nascut si s'hagués presentat a aquell concurs de Miss Barcelona, però aquí estic, relatant aquesta història que mai havia explicat.
