diumenge, 14 d’abril del 2024

quan ma mare va ser miss montmeló

Quan ma mare era al llit de l'hospital de Granollers morint-se, sedada amb la morfina, pensava: m'agradaria que les infermeres de pal·liatius sabessin com era de jove aquesta dona de 84 anys que vénen cada dia a rentar fins al moment que deixi de respirar. No vull fer-ne un lament d'això. Va ser el que em va passar pel cap entre el silenci de l'agonia. Aquelles noies veien un cos vell a punt d'apagar-se. Quan la van ingressar, i abans que li injectessin la morfina, encara anava explicant a les infermeres quina era cadascuna de les filles que érem allà amb ella, s'enorgullia. I en el meu cas els contava -com sempre- que jo era la petita, la vuitena, i que havia estat bessona però que l'altre va néixer mort, "ara té bessons, ella", els deia.

Aquesta foto me la passa ma germana Vanessa i és del dia del seu casament. Tenia 20 anys i era el 5 d'agost del 1958. El vestit era en organdí color os i un brodat en espirals que no s'aprecia a la foto. Se'l va fer la seva mare que era modista, la meva àvia Joaquima que va morir atropellada per un camió a la Meridiana. Això ho he contat en altres narracions meves. Hi ha una altra foto prèvia abans de casar-se, però de tan mala qualitat que no la vull penjar, on hi surt la meva mare el dia que la van nomenar Miss Montmeló. No era un certàmen on s'hi apuntaven, sinó més aviat una cosa que no havien anunciat i en què designaven a la més bella del ball d'aquella festa major. Ma mare surt a la foto amb una banda penjada al cos amb les quatre barres catalanes i els cabells ben molls. "M'acabava de dutxar i anava amb el rostre ben net i prou. Déu mon Guard! Jo no em pintava llavors!". Després havia d'anar al certàmen de Miss Barcelona però "no hi vaig anar perquè ton pare era molt gelós". Això m'ho va explicar infinitat de vegades, com tantes altres històries de la seva joventut. Era una dona d'armas tomar. Molt probablement jo no hauria nascut si s'hagués presentat a aquell concurs de Miss Barcelona, però aquí estic, relatant aquesta història que mai havia explicat.



All re

diumenge, 7 d’abril del 2024

7,15 del 7 d'abril de 2024

La llum de les 7'15 del matí
I el so de les 7'15 des del meu balcó
El gris blau del cel sobre les teulades
Vermelles, negres, oxidades pel pas del temps

El cant clar dels ocells urbans
Espatllat per les rodes d'una maleta a l'acera
Dos quarts al campanar de l'església
I l'edifici dels 80 abandonat l'any passat

Les persianes a un pam de la lleixa
Sense moure's
El llum de l'entrada encès permanentment
Els veïns nous de lloguer que dormen
I un cendrer amb colilles al seu balcó

El pollastre rostint-se a la cassola
I l'habitació ventilant-se des de les 7
Un assaig de la Rosalía escrit fa uns dies
La seva obra a la prestatgeria Billy
I una pel·lícula americana d'ahir la nit

Els nens a punt de fer la sele
Més de dos anys des que em vaig separar
Un curs d'anglès per començar
I una novel·la per publicar
Quatre ratlles mal escrites de tan sols un instant

dissabte, 6 d’abril del 2024

sobre les lectures i rosalía de castro

Sobre les lectures.

M'han de venir de gust, ser jo mateixa amb elles, deixar-me dur per l'instint, la curiositat. A vegades les pauso, marxo a la cuina entre els fogons; les intercalo amb poesia, que em dóna aire; o amb els meus propis pensaments. Em ve al cap aquella idea que he llegit al llibre i m'ha obert la ment. Sí, i la faig assaig en el meu pensament. La discuteixo a dins meu. Trec una nova conclusió. Hi tornaré un altre dia amb aquell llibre.

El que més em fascina és la crida d'un autor que em reverbera en el subconscient a través dels anys, com si el tingués ancorat per sempre. Em passa de tant en tant amb la Rosalía de Castro, hi vaig i hi torno, en poesia, novel·la i assaig. I m'he proposat llegir tota la seva obra. Cada vegada que l'he llegida em dóna alguna cosa a canvi: sento que se m'amplia enormement la visió literària, perquè ho era tot: apassionada, intel·ligent i culta. Tot és u: la visió metafísica del món, de l'ésser completament unit a la natura i com transmet els costums del seu poble. La vida i la mort, fins i tot quan moria va demanar que li obrissin la finestra per acostar-se al mar. Era a Padrón però ella va voler recórrer els camps per atrapar les onades, com si fos "La hija del mar", la seva primera novel·la. I tan natural com ho feia. Amb una musicalitat increïble en els versos escrits en gallec. "Follas novas". "Cantares gallegos". I sense pèls a la llengua.

Castellanos de Castilla,

tratade ben õs gallegos:

cando van, van como rosas;

cando vên, vên como negros.

I segueix, segueix. Hi ha qui es pensa que la seva poesia és melindrosa i tova, però és perquè no l'han llegida ni poc ni molt. Un dels noms deformats de la literatura. A mi m'encanta i me la reivindico a mi mateixa, per a mi és un regal. I amb això ja en tinc prou.

Mes tras mes, pedra tras pedra,
ti te irás desmoronando,
ceñida por sintas d'edra,
mentras qu'outra forte medra,
qu'así ó mundo vay rolando.