Transcripció entrevista Neus Satorres Mogas sobre la seva mare, la JOAQUIMA MOGAS COMES 16/11/16
 |
| La meva mare amb 18 anys |
P: On va néixer ta mare?
R: A Ripollet. El 1908
P: Tu amb la mare del papa et portaves bé?
R: Sí. Més que amb la seva germana, la Maria va ser la que ho va trencar tot. Perquè tenia gelos, perquè quan vaig arribar allà era com “què ve a fer aquesta aquí, saps? Va agafar gelos. Venien uns marmanyers i “uf, quina jove més maca!” i clar... gelos al canto! (Es fa un tip de riure en acabar la frase)
P: Quants germans eren la teva mare?
R: Uf, eren molts, van ser 25.
P: Au, va!
R: De debò, la meva àvia va estar moltes vegades en estat, i bessonades... lo que passa que es morien! La meva àvia Candiona, es deia. Càndida, és que li deien a Ca la Candiona.
P. Però quants germans tenia vius?
R: Jo en vaig conèixer quatre.
P: Quatre amb ella cinc?
R: Sí. És clar, ella era la petita. No, eren dos nois i dos noies.
P. O sigui, quatre. I es va casar amb 16 anys?
R: No, amb 17.
P. I on la va conèixer?
R: L’avi? Pues passejant pel carrer...
P: Però ella va anar a l’escola? Sabia escriure i llegir ta mare?
R: Bueno, i tant! Va anar a les monges. Tots sabien llegir i escriure. Tots! Un montón! Havien après a les monges, als Escolapis.
P: Lo de cosir i això també ho va aprendre?
R: Sí, és clar, la seva mare era modista també. Sabia fer tot aquella dona. La que sabia més era la seva germana, la tia Nieves, que va anar a París a aprendre. La seva mare, la meva àvia vull dir, tenia un “Cicle”, una botiga on es venia de tot. La més important de Ripollet.
P: Què és un cicle? És que no ho sé.
R: Un puesto on es venia de tot. Entraves allà i si volies uns mitjons, uns calçotets, trajes, corbates, menjar no, eh? Era una botiga. Volies sabates, sabates, com si fos el Corte Inglés en petit. Això era del meu avi però ho portava la meva àvia, perquè l’avi era contractista d’obres. I mig Ripollet ho feia ell, era fundador de Pompes fúnebres de Montcada i Ripollet, les Pompes fúnebres eren de Mogas. La meva àvia sempre estava en estat... Llavors l’avi estava sentat en un puesto, va passar la iaia per allà i va dir “caramba, qué chica! Esta me la llevo yo”.
P: L’avi què hi feia allà, a Ripollet?
R: Mestre! Llavors la iaia tenia nòvio, van estar vuit mesos de nòvios i el seu pare es va morir perquè va dir que cap castellà s’enduria una filla seva. Així que l’avi un dia anava a buscar uns mitjons, un altre una corbata i sempre estava allà... Aquest busca algo per aquí, va dir l’àvia Candiona, i una li va anar a dir: “si, aquest saps què busca? La teva filla!”. I va dir “doncs que no vingui per aquí perquè el meu marit no vol cap castellà”, i l’avi tossut allà fins que la va aconseguir, en vuit mesos la va conquistar i se la va emportar a Galícia. Per fer una pel·lícula. I ella tenia nòvio, que era músic. I un dia al ball estaven ballant i la meva mare li va fotre l’anell per terra, perquè ell era molt fleuma. Quan es va enterar que l’avi anava darrere d’ella ja no va voler saber res més del nòvio, perquè li agradava més l’avi.
P: Però la teva mare treballava a la botiga?
R: No, la meva mare? Doncs a casa seva, o devia anar a col·le... no treballava enlloc, a aquella edat ajudava a casa seva.
P: I posar-se a fer de modista va començar quan us va tenir a vosaltres? Qui portava el sou a casa? L’avi feia de mestre i tenia un sou de mestre.
R: Sí, però el que passa és que ella tenia el corte i es va posar a cosir a Cartagena, a Galícia no, que jo sàpiga.
P: On es van casar?
R: A Ripollet. Quan l’avi li va dir per casar-se el pare de la meva mare es va morir de cop. D’un infart perquè deia que no s’emportaven a sa filla. Amb 54 anys. Jo me'n recordo de la meva àvia, quina cara feia i tot.
P: I des que es va morir el pare quant temps va passar fins que es van casar?
R: De seguida. I després van marxar a Porriño, a Galícia. Primer van tenir un fill i va tenir un aborto, perquè van anar a una aldea i per arribar-hi havia de caminar molt i ella no estava acostumada i el va perdre. Llavors va tenir el tiet Alejandro.
P: Llavors van estar bastants anys a Galícia?
R: Set anys. Però va venir aquí que estava embarassada de la tieta Cèlia, a una casa que tenia la iaia a Cerdanyola. I quan van tenir la tieta em sembla que van anar a Sant Pere de Ribes, perquè l’avi primer va estar de mestre a Badalona, quan tenia 18 anys. Abans de que conegués la meva mare, perquè quan la va conèixer ell tenia 29.
P: Però el teu pare on va néixer?
R: Em sembla molt que va néixer a Cartagena. Lo que passa que quan era petit va anar a col·legit a Toledo. Quan va venir el seu pare de Cuba.
P: El pare de l’avi va anar a la guerra de Cuba.
R: Sí.
P: Però va tornar, ell? O va morir allà?
R: Nooo, ell va venir, lo que passa que va arribar malalt. La meva àvia es va quedar embarassada i van tenir un fill que va néixer malalt també i es va morir. I després van tenir a l’avi.
P: Llavors ell era fill únic.
R: Sí. Però no sé si era primer ell o l’altre, perquè si la Guerra de Cuba va ser al 1898, l’avi ja havia nascut. I va ser quan va venir que va tenir l’altre. Llavors va anar al mateix col·legit del Franco, perquè era fill de militar. El pare del Franco i el pare del meu pare tenien el mateix grau militar, per això van anar al mateix col·le, a Toledo. On anaven els militars.
P: Però el teu avi és nascut a Cartagena també. O sigui, aquella dona que surt a la foto és de Cartagena.
R: Sí, a mi em sembla que sí. Lo que passa que després se’n van anar a viure a Madrid.
P. Com es deia el teu avi?
R: Jo, sí, jo sí que ho sé: Alejandro Satorres Tremiño. I la mare de l’avi es deia Eduarda García Tomás.
P: I els teus avis materns?
R: El meu avi es deia Domingo Mogas Cots i l'àvia Candiona Comas Masachs.
P: La teva mare, aviam, com era?
R: Com era? Oh, era del morro fort també, no es deixava trepitjar per ningú, acabava aviat. Si algú li deia “iaia” deia: “ iaia, sóc iaia dels meus, seva no en sóc de iaia”.
P: I amb els fills com era?
R: No sé... aviam, de mimos... no sé, a mi em feia passar pel tubo perquè si no fregava els plats no havia cine i si no, anava a missa.
P. Vamos, que tens a qui assemblar-te, no?
R : (Riu endins) Nooo, és clar que sí, home, perooo em tocava sempre el rebre a mi, eh? Perquè als altres no els tocava el rebre. Perquè el tiet quan es va casar: “ la camisa, limpia!” i allà estava jo.
P: Era masclista de pensament potser?
R: Nooo.
P: En aquest sentit sí perquè als nois no els ho feia fer.
R: No, a mi, perquè primer es va casar el gran. Després la Cèlia, que va fer perruqueria. I jo com ens portàvem sis o set anys, era la petita i em tocava el rebre a mi.
P: I us va anar a buscar?
R: Ui, no ho sé, no l’hi vaig preguntar mai.
P: Ho dic perquè amb tants anys de diferència… perquè tu per exemple, tu et quedaves quan et quedaves.
R: Sí!
P: Doncs per això, que no sé, potser posaven mesures, marxa enrere potser.
R: Ells no sé, no l’hi vaig preguntar mai, buf, abans no se’n parlava de tot això. Abans no es deia com ara. Me’n recordo un dia que algú va dir, mira la de Ca l’Agustí ja està en estat, i jo vaig preguntar que què volia dir això i va quedar callada, deuria pensar que havia ficat la pota. No sé, abans no s’explicava, t’hi trobaves quan t’hi trobaves i ja està.
P: A casa la feina ho feia tot ella?
R: Ella? Jo!
P: Ah, i ella què feia?
R: Cosir.
P: Per a qui cosia?
R: Per la gent del poble. Vestits i tot això, per la gent de Montmeló, és clar. També cosia per altra gent, igual anava un dematí a una casa, a Can Pujol per exemple. Pels dematins tenia unes quantes cases per les que cosia.
P: Però com?
R: Doncs com si entressis a una fàbrica.
P: I què anava a cosir?
R: Doncs vestits d’ells.
P: Ah, anava a les cases a fer-los els vestits, i per què no ho feia a casa seva?
R: Ella feia pagar 3 duros, 15 peles, per 2 o 3 hores i l’esmorzar, igual anava de 9 a 12 i fes el que fes li pagaven això. No anava cada dia, tenia uns dies determinats que hi anava.
P: I les teles i tot això, ho comprava ella o l’hi portaven?
R: L’hi portaven. Bueno, alguna vegada havia anat ella a Barcelona, depèn.
P: On, al Ribes i Casals?
R: A Can Martí, Martí, a Passeig de Gràcia. Havia fet vestits de núvia, cosia de tot, era de les millors modistes que hi havia a Montmeló.
P: Que n’hi havia moltes?
R: Una que es deia Teresita, que estava al costat del Cantarell. Feia pagar poc la iaia, per lo que feien pagar les altres modistes. I jo quan feia la factura… Jo, si ella posava 30 pessetes, jo en posava 40. I llavors em renyava. I jo deia, “bueno, ja està!” Ho pagaven igual. Deia “ah, et fumaré, que has cobrat de més!” i jo deia “oh, si aquella gent tenen peles.” (Riu, entre mig em pregunta si les herbes que m’ha fet estan bones, entra el meu pare un moment a la cuina i li diu a ma mare “no diguis mentides, tu, eh?” i torna a riure).
P: Perquè és clar, llavors la gent es feia la roba, no l’anava a comprar... ( el meu pare diu, “no hi havia roba feta”), Per això! És el que dic. Que de modista era una feina que hi havia feina, no els faltava, vull dir.
R: Doncs sí, hi havia l’Angeleta, la dels Pujol, per la del Farriol.
P: A casa teva, per exemple, tots anàveu vestits amb roba que feia ta mare.
R: Sí, és clar.
P. Però és que això és una feinada. S’estava tot el dia cosint.
R: Tot el dia, no feia res més que cosir. La iaia no fregava perquè fregava jo. La fregona vaig ser jo. La ventafocs de casa vaig ser jo de petita. Ni ma germana ni res.
P: I el dinar?
R: Jo!
P: Tu també cuinaves?
R: Tot.
P. I ella no feia res?
R: Quan venia ja ho tenia fet. A vegades també ho feia ella, quan venia un Nadal i això, es posava ella perquè li agradava cuinar. Coses al forn i croquetes, algun cop, però els dies de cada dia no.
P: Però tu m’estàs parlant que eres molt petita.
R: Petita que quan em vaig casar amb ton pare es van quedar sense criada. I llavors van tindre de fer-ho ells. Perquè jo vaig voler casar-me per fotre el camp, perquè estava tipa de fer de minyona.
P: Et vas casar per fotre el camp? No perquè t’agradés el papa?
R: (No diu res, es trenca de riure i fa que sí amb el cap) Després diu: Calla! Nooo... però vull dir que sé jo què vaig treballar, aviam, la tieta no feia tant com jo, ella amb el rollo de la perruqueria...
P: Ja tenia la perruqueria, llavors?
R: Sí. Jo pintava la casa i tot. Fregar i netejar l’escala de l’ajuntament, mai havia estat tan neta, saps qui m’ho deia? La Maria Rosa, saps qui era? (i en veu baixa em diu: que havien dit que “era l’amante del Cantarell”, perquè com que la va tenir d’ajundanta, bueno la gent llavorens xerrava, com sempre ha xerrat la gent, jo no he dit mai res a ningú, Déu mon guard).
P: O sigui, quan vau venir aquí a Montmeló, a veure... tu vas néixer a Cartagena.
R: Sí, quan vaig venir aquí a Montmeló jo tenia cinc anys.
P: O sigui, van anar d’aquí cap a Galícia, de Galícia a Cerdanyola, després a Cartagena i després a Ripollet, el tiet Eduard on va néixer a Ripollet?
R: Sí.
P. I com viatjaven, en tren?
R: Sí, portaven les coses a sobre. Amb el tren.
P: A Ripollet quan temps van estar?
R: Van venir de seguida aquí a Montmeló.
P: Era perquè destinaven a l’avi a fer de mestre?
R: Sí, és clar.
P. Ell era funcionari, diguem.
R: Sí, sí.
P. Després de casar-te tu, ells vivien a l’ajuntament.
R: Sí. Llavors van anar a viure a un pis que hi havia aquí a Santa Rosa, quan es va retirar l’avi. I quan es va casar l’Eduard li van deixar a ell. I ells van voler anar a viure a Barcelona i van comprar el pis del carrer València i l’Alejandro va anar amb ells.
P: Però abans de casar-se on vivia l’Eduard?
R: A Barcelona.
P: Hosti quin merder…
R: Perquè estava d’aprenent de perruquer, i és quan hi havia la tieta allà. Llavors es va casar i va anar a un pis a la Bonanova llogat. La Marta va néixer a Barcelona. Lo que passa que el tiet Alejandro amb la Mari Carmen, com que sempre es barallaven, perquè ella no volia que jugués a cartes, ella se’n va anar amb la companyia del Tony Leblanc, ella se’n va anar, el va deixar perquè ell sempre estava jugant a cartes.
P: I aquesta està viva?
R: Aquesta estava viva, sí... estava a Sevilla vivint. I saps qui l’havia vist? La tieta, la Cèlia, jo no la vaig veure més. La Cèlia la va anar a veure, i tenia fills de l’altre, perquè amb el tiet no en va tenir. I era bona mossa aquella mossa, a mi m’estimava molt. Sempre: “ui, cómo se te ocurre tener tantos hijos!” Quan hi havia la Sandra encara hi havia contacte, va ser quan va partir peres que venia a veure’m a mi, que vivíem allà dalt. Ella estava enamorada d’ell, eh? Però com que sempre que venia estava jugant, deia “no me hace ni puto caso”, doncs va dir, “aquí te quedas”. I llavorens se’n va anar amb la companyia del Tony Leblanc cap a Madrid.
P: Però que era, actriu?
R: Siii, era vedette, d’aquelles que surten despampanantes, la primera vedette era, llavors. Era molt guapa, quan venia aquí, buhh! Quina nòvia que té més despampanante! Buuuh! Tot el poble, tothom. (I riu). I el tiet presumia de nòvia, bueno, de dona! Que es van casar. Jo a aquesta boda no hi vaig anar! Perquè com que era petita, em van deixar a casa (ho diu emprenyada). Se’n va anar tothom i em van deixar a casa.
P: Ah, sí?
R: Sí, tothom. I em van deixar a casa. Jo no vaig pintar a aquella boda. Jo no vaig pintar res! Per això m’emprenyava. Per això estava tipa d’estar, perquè era la criada d’ELL. Perquè quan no tenia una camisa a punt, la meva mare em renyava. “Oh, té la seva dona!” li deia. Doncs era jo que ho feia. I llavors li planxava la camisa, i jo deia, estic fins els collons que sempre em renyin en a mi. I quan sortia amb el teu pare i venia, a vegades em posava a plorar perquè havia tingut disgustos, perquè em renyaven a mi sempre! I és clar, em vaig voler casar perquè estava tipa que em fessin servir a mi de criada.
P. Total, quan van anar a Barcelona, què? La teva mare seguia fent de modista?
R: La iaia sempre cosia.
P: A Barcelona també?
R: També.
P: Però per qui cosia?
R: Pues per algú que li deia algo...
P: Per gent d’allà, de Barcelona?
R: Sí. Ella no ho deixava mai.
P: O sigui, a ella li agradava fer això.
R: Sí, o sigui que si no hagués cosit s’hagués mort. Sempre tenia alguna cosa d’algú que coneixia per fer. O sigui, no s’estava quieta, no marxava por ahí. Sempre la feina.
P. Ella tenia alguna afició, o amigues o algo?
R: No, cap, cap.
P: Vaja, quina d’allò, la mare del papa tampoc.
R: Tampoc tenia? (Riu). No, mai, mai, jo no vaig veure que mai marxés amb ningú. Sempre la feina. Com jo! També igual. Amigues? Mai.
P: I aficions tampoc? Llegir o això, res. No?
(Silenci, fa que no amb el cap).
P: I era, éreu creients a casa?
R: Sí, creient però aviam, a mi em feien anar a missa. Més a mi que no ella. Ella volia que complís. Si no, em deia que no hi havia cine. No, no. Cada diumenge em feia anar a missa.
P: Però el teu pare no hi anava. El teu pare era creient?
R: El meu pare no era creient, l’avi anava a missa per orden oficial. Quan sortia l’alcalde, les autoritats, per la festa major, per les festes de La Palma, a professor, anava com a acte de presència perquè era el mestre del poble, però no perquè fos creient. Jo no l’havia vist mai.. però no, que ensenyava als nanos el padre nuestro, ho feia fer.
P: A tu què et va ensenyar ell? A llegir i escriure?
R: Clar. Jo només vaig anar amb el meu pare.
P. A la classe amb els altres nens?
R: Ah sí perquè amb la mestra es va barallar. Jo primer anava amb la mestra, i un dia es van discutir i em va treure.
P. Però la mestra on estava?
R: Al col·legit del costat!
P. Ah, havia un altre col·le?
R: Clar, un era de nois i l’altre de noies. I se les va tenir amb ella i llavors vaig anar amb ell. I vaig aprendre les quatre regles, llegir, sumar, restar, multiplicar i dividir. Llavorens, quan tenia 17 anys em va portar que volia que fos delegada de la Falange, em va portar a Barcelona, a fer unes proves. I és clar, jo no tenia la vista bé*. I em costava molt concentrar-me, i venia allà “a ver cómo iba”. “Su hija le da al deporte, queda la primera”. Però en dictat m’endarreria, perquè no m’hi veia, i és clar, els altres ja estaven i jo encara anava pel mig. Perdia el punt. La Pilar Primo de Rivera venia allà, que era a les JONS.
P. Que venia a fer les proves?
R: No, no, que anava al principal col·legit de Barcelona, que era les JONS. Em van portar.
(Mare meva... dic jo per darrere)
Que era quan el teu pare feia la mili. I jo venia aquí, amb cinquanta escollides de tota Espanya, allà totes.
P: I quant temps vas anar?
R: Pues vaig estar tota una temporada… tot un curs. I venia cada setmana, em donava cèntims, perquè hi havia sales per si volies un bocadillo, hi havia coses per beure, hi havia bars, molt xulo era.
P: I on estava això a Barcelona?
R: Al carrer… a vora del Clínic.
P: On està la facultat de medecina.
R: Sí perquè sortien tots de la facultat de medecina. I és clar, llavorens jo, buf. Com que no m’hi veia, en esports la primera.
P: I perquè ho vas deixar?
R: Perquè jo li deia al meu pare, “yo no quiero ser delegada de la Falange! A mi no me metes con la Falange!” I ell com era amic de la Doloretes volia que fos...
P: Però qui és la Doloretes?
R: Doncs llavorens era una de les principals de les Falanges de Barcelona. Una que era de Can Sabadell. Una que tot el poble l’havia conegut.
P: Però un cop van anar a Barcelona, la iaia quants anys tenia? L’avi ja estava jubilat?
R: Sí. l’avi tenia 70 i algo... Quan la va matar un camión tenia 66 anys.
P: Quant de temps va estar a Barcelona vivint, més o menys?
R: 10 anys no crec, eh?
P: Tanta vida amunt i avall! I a ella li agradava viure a Barcelona?
R: Hi va anar perquè a l’avi li agradava Barcelona, perquè sempre estava al frontón.
P: Frontón? Jugava a frontón l’avi? Jugava a frontón amb la raqueta? La primera notícia! (Ella riu) Ah, sí? No ho sabia...
R: Frontón, li agradava molt. A Passeig de Gràcia estava això. I quan feia de mestre se n’anava a Barcelona al frontón. I la iaia li fotia la bronca (i riu). I anava a fer la partida. Li agradaven molt els pelotaris. (Entre mig es queixa de mal de braços, ui quin mal els braços...!) I a mi m’havia dut de petita. Deia “ésta es mi hija”, i tenia rotllos per allà “uy qué niña más guapa!” “Uy qué niña…”
I jo me’n recordo quan el Franco va venir aquí, que vam anar a veure el desfile, mon pare em va portar, si no no hagués vist el Franco. Aquí a Barcelona, que tothom estava així, hi vaig anar amb ell. I tothom “Franco!” Ma mare no em portava enlloc.
P: Ta mare era pro franquista?
R: Nooo.
P: No, però vull dir, aviam, es parlava de política?
R: Home sí, dels rojos i tot això, qui són els rojos, els d’esquerra, no?
P: Sí, els que havien estat a la República, abans que el Franco fes el cop d’estat.
R: Deia que van passar, i tot l’or que ella tenia el meu pare ho va donar tot als rojos perquè van passar per les cases a requisar-ho tot durant la guerra.
P: Quan va passar això devien estar a Cartagena.
R: Sí, jo era molt petita, estava la cuna, jo. La meva mare deia que jo estava despullada, amb una manta embolicada, quieta.
P: I recordes haver passat gana durant la postguerra?
R: Gana? No en vaig passar mai.
P: A casa teníeu menjar?
R: Sí (respon amb contundència).
P: On el compràveu?
R: Aviam, a l’avi li donaven moltes coses... a més a més que la iaia cosia, jo no vaig passar mai gana. No de sobres per tirar, que no hi havia les coses que hi ha ara, però gana no vaig passar. I primer ja m’espavilava jo per no passar gana. Era jo la que portava menjar a casa. Venien senyores que passaven pel col·legit, i com que l’avi era mig sort, que no s’enterava, li deien “venga a casa a buscar no sé… verdures, raïms” l’avi no s’enterava, i jo estava allà a l'aguait. I a la tarda jo m’anava amb un cistell i em donaven ous, raïm, el que fos, i tornava a casa. I el meu pare “esta niña se entera de todo!” i jo li deia “i tu no te enteras de nada! Porque ha venido aquella señora (li parlava en castellà, jo), aquella señora que ha venido esta mañana ha dicho que vayamos a buscar esto”. “Esta niña es el colmo! Se entera de todo!”. “Claro, com que tu no hi sents”. Però els meus germans, no, eh? Perquè jo estava a l'expectativa de tot, i jo ja em posava a la porta, petita, petita, ja pensava, ui aquesta segur que ve a dir que anem a buscar això. Ja sabia si tenien vinyes, si tenien gallines, si tenien conills...
P: I què parlaven en català o en castellà? Recordo que l'avi m'havia explicat que quan va arribar a Catalunya de seguida va buscar pamflets en català per aprendre'l.
R: Ell a la gent del poble els parlava en català. Però l’avi havia ensenyat en català, i això que deien que estava prohibit. Venien la gent gran a fer cole abaix, a la nit veien els adults a estudiar perquè no sabien llegir, venien a fer hores extres, venien a la nit a aprendre a escriure i llegir.
P: Així com la iaia dius que no tenia hobbies, l’avi si... llegir el diari per exemple.
R: I jugar a cartes. Jugava amb els principals de Montmeló, allà al Serra, és clar, i ma mare s’enfadava. Quan estava de la seva feina marxava allà a fer la partidita, amb els Sayols, els Mascarrinyes.
P. I el cap de setmana, no marxàveu mai?
R: No. Qué va! Sempre a pencar, sempre.
P: I per Nadal i això, amb qui us trovàveu, com ho fèieu?
R: Per Nochebuena, a vegades havia vingut algú de Barcelona, però vaja, llavors cadascú estava a casa seva.
P: Amb la família del teu pare vau perdre el contacte, perquè si era fill únic...
R: Clar. Va venir un cop una que era cosina que s’havia casat amb un filipino.
P: I la iaia era una dona presumida?
R: Anava arreglada quan sortia, presumida no, allò en plan extravagant, però arreglada sí, perquè com que ella es feia els vestits. Pues ja es veu al meu casament com anava. I jo també, tots els vestits me’ls feia ella.
P: Clar, abans, per exemple, a les cases no hi havia dutxa.
R: No, si ens banyàvem amb un barrenyo a la cuina amb aigua calenta.
P. I no cada dia...
R: Noo, cada dia no, però érem nets, eh? Que jo sàpiga jo no havia fet mai pudor. Un cop a la setmana ben neta.
P: I per exemple (això també li ho vaig preguntar al papa), un menú de diari, què menjàveu?
R: Torrades amb mantega, a vegades, oli també hi havia, de girasol.
P. Oli poc, el papa em deia l’altre dia que era d’estraperlo.
R: L’oli i la mantega, sí. Per esmorzar torrades amb llard i sucre o bé migas. I cafè amb llet també. I alguna presa de xocolata, membrillo, formatge, home, jo no vaig patir gana!
P. I per exemple, peix?
R: Sí, en portava la iaia, el portava del Clot. Duia molt peix de Barcelona, lluç… sí, sí. En duia molt el dia que en duia, i si quedava fregit, doncs per l’endemà.
P: Però llavors no hi havia neveres.
R: Sí, nosaltres vam comprar una nevera i anàvem a comprar gel, no hi havia ningú, eh? Que tingués una nevera amb gel, era un lujo. Passava un i ens donava un tros de gel que posàvem a la nevera i allà guardàvem les coses. Jo me'n recordo que sempre teníem nevera a casa, nevera amb gel, es posava a dalt de tot i es guardava allà. Bueno, no es tenien tantes coses però, d’això, ni iogurts, ni llet...
P: I escoltar música
R. La ràdio. Cosia i es posava Radio Teatro, la novel·la per la ràdio.
P: Però l’avi sí que comprava el diari.
R. Sempre, La Vanguardia, sempre estava llegint La Vanguardia.
P I el dia que es va morir la iaia tu on estaves?
R. Ai! (suspira) Allà dalt de tot de casa, va venir la Sandra (tu no hi erets) la Sandra, l’Elisenda, però la que va armar més cacau va ser la Sandra, “ai, que la iaia s'ha mort!” “Què dius? Que s’ha mort!” “sí, que l’ha atropellat un camión…” Vaig trencar les portes i tot de casa, perquè no podia aguantar-ho. Van anar a buscar el Cantarell perquè em posessin un calmant, i ja no sé què va passar després, si va venir el metge o què, perquè em vaig posar tan nerviosa que no sabia on penjava el llum, i a mi no me la van ensenyar mai.
P. Sí, què vols que t’ensenyin, com devia quedar...
R: No, però va ser un cop. No va quedar aixafada, amb un cop ja en va tenir prou, va quedar estirada. Tenia 66.
L’avi ja era gran, tenia 82.
P: I l’avi de seguida va venir a viure amb tu?
R: Sí, és clar, va dir, con quien voy? I jo: “pues conmigo, con quien vas a ir?” i la Rosa deia que havia anat amb ella, un dia, una porra! Home no, perquè quan tu vas néixer l’avi ja vivia a casa. Quan ell estava allà tu ja feies allò de la paret, bom, bom, bom, bom! “Esta niña no para quieta!” Deia ell.
P: Sí, el Gerard encara ho fa.
R: Sí, i com és això? I ell deia, “ésta niña!” I jo li deia, “bueno y qué quieres que haga, yo!” I jo estava despatxant, eh? Que teníem el Frankfurt, que vas prendre el Sidol desatascador. Te’n recordes?
P: Bueno, perquè m’ho heu explicat molts cops, és clar!
R: Tu anaves amb els caminadors i jo estava despatxant, i tu vas anar... de cop vas anar de seguida cap allà, i ui! Ja podem anar de seguida, vaig estar tota la tarda allà plorant al Taulí de Sabadell, un puesto d’aquests per desintoxicar-te i això, tots els morritos penjant… i jo dic “ m’he despistat un moment i ja se n’ha anat volant cap allà” i jo anar resant, anar resant, ai Déu meu! Bom, bom… Anda que no he passat calamitats! Sólo dios lo sabe, jo sí que puc fer un llibre, i dels que no s’acaben!
 |
| Neus Satorres Mogas 30/01/1938-02/06/2022 |
*En aquesta resposta sobre que no hi veia feia al·lusió a un moment de la seva vida, quan tenia uns sis anys, que va caure del campanar de l'ajuntament, on vivíen, i va quedar amb els ulls envenats uns vint dies, que el metge es pensava que quedaria cega. Va recuperar la vista però li va quedar afectada.
