la hija del mar de la rosalía de castro (I)

Una de les coses que millor retrata la Rosalía de Castro a La hija del mar és la gelosia. Vaig per la meitat de la novel·la que l'escriptora de Padrón va escriure quan tenia 21 anys. Estem al 1858. Romanticisme tardà i una veu única. Tinc la sort d'haver recorregut tots els paisatges que descriu l'autora a la novel·la: Finisterre, Camarinyes, Muxia, fa més de vint anys amb la persona que me la va descobrir, la Pepita Collazo, la mare del meu ex-marit, gallega de cor i catalana del Poble Nou de naixement que va morir fa 9 anys. Se li vessaven les llàgrimes quan em parlava de la Rosalía perquè ella havia passat els estius de la seva infantesa en els verds camps gallecs. Vaig començar amb la poesia de la Rosalía perquè a l'escola me la van ensenyar com a poeta, que és com es presenta als llibres de text. És tot ànima i amb un talent enorme quan escriu en gallec per traslladar el ritme d'aquesta llengua parlada sobre uns versos i una història com als dels seus Cantares Gallegos. Però a part d'haver recorregut tota la Costa da Morte abans que l'empastifés de petroli el Prestige, tinc la sort de llegir-la en una edició de les obres completes de la Rosalía de Castro, editada l'any 1952 per Aguilar que el pare de la Pepita Collazo li va comprar a Santiago de Compostel·la quan ella tenia 11 anys. El Santiago gris plom i trist que descriu l'autora en una de les cartes que va enviar al seu marit. I aquesta és un d'aquells autors que et marquen. En assaig, ja ho he dit altres cops, és com més natural i més contemporània s'expressa, tot i que és el gènere que menys va cultivar. Aquesta és la seva segona novel·la que llegeixo. El mar de galícia, les dones abandonades o vídues dels mariners que s'embarcaven en alta mar hi són ben presents. També el primer amor adolescent, la possessió masculina i els gelos irreprimibles i aquell neguit que constantment envolta l'obra de la gallega, com premonitori de la seva prematura mort als 47 anys d'un càncer d'úter.

Al pròleg de La hija del mar cita referents seus femenins com la francesa George Sand, més gran que ella i que també anomena en una de les cartes que envía al seu marit, l'escriptor Manuel de Murgía, quan li diu que Lélia de la francesa li recorda la seva novel·la El caballero de las botas azules, "a veure si es pensaran que l'he copiada", li diu. També hi treu la pintora Rose Bonheur, que he descobert amb fascinació en un realisme rural del XIX que desconeixia. Algun dia us llegiré aquest pròleg en què defensa el dret de la dona a expressar-se intel·lectual i creativament. És impressionant. I tenia 21 anys, vivia en una aldea gallega, tot i que la seva mare (soltera) ja s'havia preocupat d'enviar-la a estudi a Santiago de Compostel·la. Dominava el francès i en la novel·la de moment he pogut veure referents com el poeta romàntic Lord Byron, els escriptors Balzac, Walter Scott o els pintors Murillo i Rembrandt entre d'altres. Estava molt al dia dels moviments culturals a Europa. En fi, que la mirada li penetrava al mar, a l'aire i a les gents d'a peu d'aquella costa, mariners i pescadores, amb l'esperit de les meigues i creences populars que trasllada tan bé però a la manera de retrat costumista, de crítica. No sé si dir que era una avançada al seu temps, perquè em fa l'efecte que ni llavors ni avui existeix un esperit igual que el de la Rosalía de Castro.

Mirador de la Cruz de Fnisterre, una de les localitzacions de la  Hija del mar