dimarts, 28 de desembre del 2021

montseny

Et quedaràs allà quiet
o en moviment mentre 
els núvols marxen
mentre jo marxo 

Recordaré com trepitjava
cada matí el teu camí ral
el cel mut i gris damunt dels
nostres caps

I tan lent fent-se el temps
que sense adonar-nos ens
mutava el sentit. 
Bufaves l'aire 
a les nostres cares
sincer
sempre de cara.

Enyoraré mirar-te imponent
tan ferm i seriós
no és cap bajanada.
Arrencaré el teu aire al record
per dur-lo amb mi
en cada petjada.



dissabte, 18 de desembre del 2021

la flaca




Si hi ha un videoclip tenyit d'atemporalitat i al mateix temps tan dels noranta, l'època que va marcar la meva joventut, aquest és La Flaca dels Jarabe de Palo. Entre una terrassa dalt d'un gratacels de Nova York i els carrers de l'Havana, Pau Donés ens va deixar un clàssic de la música Pop espanyola amb la seva veu discreta, amb un encertadíssim blanc i negre i una Flaca negra vestida amb un cos de lluentons daurats que sempre m'hauria agradat portar.




diumenge, 12 de desembre del 2021

sobre la societat d'usar i llençar

Un mes i mig enrere vaig anar de botigues a Granollers amb la meva germana Yolanda i la meva mare, que s’havia de comprar uns pantalons i així l’ajudàvem a triar-ne uns que li estiguessin bé. Després de moltes voltes va acabar comprant-se’n uns del Zara, que es va fer escurçar per la vora perquè eren molt llargs. Mentre ella se’ls triava vaig mirar per mirar entre les peces de mudar de la primera planta, i vaig veure un cos en vellut negre de tall tipus japonès amb unes flors brodades en fil daurat mat. Me’l vaig provar i m’estava bé. Amb uns texans per Cap d’any o per a un sopar de gala pot ser un bon fons d’armari, vaig pensar. Vaig tenir-lo a la mà una estona després del vestidor, però aquell mes -i els següents- em venien un munt de despeses extres i vaig preferir deixar-lo per més endavant. Il·lusa de mi. Emporta-te’l, em va dir ma germana. Però veia els sopars i el Cap d’any lluny, així que no li vaig fer cas. En un impuls ahir, vaig tornar al Zara a buscar LA PEÇA. Era per a mi, ja no m’importaven els 60 euros que costava. Volia posar-me-la, vestir-me amb ella, arreglar-me ara que s’acosten les festes, m’hi veia amb ella, una copa de cava a la mà, música de fons i disteses converses. Digueu-me pel·liculera, però així és com es formulen les situacions ideals de les nostres vides: cuites a foc lent, digerides lentament dins nostre. El senyor Amancio serà molt bon empresari, i li dec part de la meva feina i sou, tot i que no té en consideració els temps en què es creen les nostres il·lusions. Passes per un aparador i veus aquella joia, aquell llibre, aquell restaurant a on tant t’agradaria entrar a dinar un dia de la mà d’algú amb qui compartir àpat i complicitats. Ho veus, ho somies, tornes a la teva rutina i esperes guanyar prou amb els teus esforços com per decidir-te anar un altre dia i adquirir-lo perquè ho vols, i perquè t’ho has guanyat. Com bé podeu sospitar, un mes i mig després, només un mes i mig després, el cos que tant m’afavoria ja no estava entre els penjadors de la botiga del gallec. I l'encarregada em va venir a dir que no sabia com se m’ocorria anar a buscar una peça de feia un mes i mig, si cada setmana renovaven la col·lecció. (Ja… no vaig saber dir una altra cosa). Era com dir-me: “és que no saps que vivim en la societat d’USAR I LLENÇAR? En quin món vius, dona?” Avui mateix, escoltant una xerrada de la psiquiatra Marian Rojas, aquesta reflexionava sobre això mateix en les relacions afectives d’avui dia. D’un sol ús i de tan superficials que als Estats Units, justament el país pioner en aquest tipus de relacions, s’està donant ara una tendència contrària a això: posar-hi el cap, el cor i el temps necessari que requereix una relació perquè arribi a establir-se el llaç afectiu en una parella.

Ni els somnis ni els sentiments entenen del fals miratge de la felicitat que s’ha creat en la societat capitalista amb el consum de masses. I si algú veu el Sr. Ortega, que li digui que entre tants penjadors i peces de roba, ahir em va treure un pessic de la meva il·lusió.




diumenge, 5 de desembre del 2021

la la land i los angeles de Bukowski



Vaig veure La La Land fa un parell d’anys, un musical amb el somni de dos joves per arribar a l’estrellat de Hollywood amb la ciutat de Los Angeles com a teló de fons. Contrari al meu pragmatisme, no sé per què, m’agrada l’onirisme i aquell punt d’extravagància dels musicals. És com dir: per què no apliquem tots plegats un pessic de bogeria a les nostres vides? Què ens quedarà, si no, després? El fet és que em va arribar la història de la Mia i el Sebastian, l’actriu i el músic que s’enamoren però sacrifiquen el seu amor per aconseguir el seu somni professional. L’aconsegueixen. La pregunta que queda en l’aire és si va valer la pena perdre aquell amor, haurien estat més feliços? Possibilitats n’hi ha moltes però només podem viure un camí, i aquest és el que triem nosaltres. Més o menys aquesta vindria a ser la conclusió del film. Per descomptat, allà tenia el meu diable petit gratant-me l’orella esquerra i dient-me que allò era massa fantasiós (ho és), i que podrien haver emprat un llenguatge més realista, però el cine comercial és el cine comercial i dona al públic el que vol veure. M’agraden les històries arran de terra, les que vivim en el nostre dia a dia i que, fins i tot avui, amb tanta xarxa virtual i parafernàlia de filtres instagràmics, es mira d’emmascarar. Tothom vol ser guapo i aparentar viure vides de cotó fluix. Però la realitat no és així. És en el fet que ocorre un divendres a les tres de la tarda al portal número 2 de la nostra escala, amb olor de lleixiu i cabells despentinats amb cossos encara per dutxar on hi pot haver desesperació, passotisme, amor o compassió. La bogeria. No és una realitat bonica, ni de somni, però de tan a prop que ens toca, és la més universal de totes. I és per això que m’encanta el Los Angeles de Charles Bukowski, perquè explica la vida que es troba un dia girant la cantonada abans d’entrar al cafè o després d’agafar el diari en una d’aquelles bústies tan característiques a peu de carrer i que substitueixen el vailet que venia els diaris a cop de “notícies fresques!”. “Action in the corner” (“Enrenou a la cantonada”) és un poema d'El més important és saber travessar el foc que explica una història de violència de gènere que ocorre davant d’una parada de menjar mexicà. Una dona embarassada és apallissada pel seu home en ple carrer, davant dels ulls de tothom sense que ningú faci res per evitar-ho. No passa sempre així? Mentre això ocorre, un altre sonat amb un cotxe a tota velocitat roda pel davant de tota la gentada, puja a la vorera i gairebé els atropella. Entre tant d’enrenou, el maltractador desapareix immune, deixant la dona embarassada per terra i amb el nas ple de sang. Això és també Los Angeles. I si algú ho llegeix que em digui si no és també la seva ciutat. “An interlude” (“Un interludi”) inclòs també en aquest poemari, seria una altra d’aquestes històries de violència de gènere, aparegudes a la vida de transeünt de l’escriptor pels carrers de la ciutat de les estrelles. Fàstic rere aquell horror social i, en canvi, fer poesia d’això.*


*Passatge del meu llibre Llegint Bukowski (Vincle ed. 2021).