Un mes i mig enrere vaig anar de botigues a Granollers amb la meva germana Yolanda i la meva mare, que s’havia de comprar uns pantalons i així l’ajudàvem a triar-ne uns que li estiguessin bé. Després de moltes voltes va acabar comprant-se’n uns del Zara, que es va fer escurçar per la vora perquè eren molt llargs. Mentre ella se’ls triava vaig mirar per mirar entre les peces de mudar de la primera planta, i vaig veure un cos en vellut negre de tall tipus japonès amb unes flors brodades en fil daurat mat. Me’l vaig provar i m’estava bé. Amb uns texans per Cap d’any o per a un sopar de gala pot ser un bon fons d’armari, vaig pensar. Vaig tenir-lo a la mà una estona després del vestidor, però aquell mes -i els següents- em venien un munt de despeses extres i vaig preferir deixar-lo per més endavant. Il·lusa de mi. Emporta-te’l, em va dir ma germana. Però veia els sopars i el Cap d’any lluny, així que no li vaig fer cas. En un impuls ahir, vaig tornar al Zara a buscar LA PEÇA. Era per a mi, ja no m’importaven els 60 euros que costava. Volia posar-me-la, vestir-me amb ella, arreglar-me ara que s’acosten les festes, m’hi veia amb ella, una copa de cava a la mà, música de fons i disteses converses. Digueu-me pel·liculera, però així és com es formulen les situacions ideals de les nostres vides: cuites a foc lent, digerides lentament dins nostre. El senyor Amancio serà molt bon empresari, i li dec part de la meva feina i sou, tot i que no té en consideració els temps en què es creen les nostres il·lusions. Passes per un aparador i veus aquella joia, aquell llibre, aquell restaurant a on tant t’agradaria entrar a dinar un dia de la mà d’algú amb qui compartir àpat i complicitats. Ho veus, ho somies, tornes a la teva rutina i esperes guanyar prou amb els teus esforços com per decidir-te anar un altre dia i adquirir-lo perquè ho vols, i perquè t’ho has guanyat. Com bé podeu sospitar, un mes i mig després, només un mes i mig després, el cos que tant m’afavoria ja no estava entre els penjadors de la botiga del gallec. I l'encarregada em va venir a dir que no sabia com se m’ocorria anar a buscar una peça de feia un mes i mig, si cada setmana renovaven la col·lecció. (Ja… no vaig saber dir una altra cosa). Era com dir-me: “és que no saps que vivim en la societat d’USAR I LLENÇAR? En quin món vius, dona?” Avui mateix, escoltant una xerrada de la psiquiatra Marian Rojas, aquesta reflexionava sobre això mateix en les relacions afectives d’avui dia. D’un sol ús i de tan superficials que als Estats Units, justament el país pioner en aquest tipus de relacions, s’està donant ara una tendència contrària a això: posar-hi el cap, el cor i el temps necessari que requereix una relació perquè arribi a establir-se el llaç afectiu en una parella.
Ni els somnis ni els sentiments entenen del fals miratge de la felicitat que s’ha creat en la societat capitalista amb el consum de masses. I si algú veu el Sr. Ortega, que li digui que entre tants penjadors i peces de roba, ahir em va treure un pessic de la meva il·lusió.
