la la land i los angeles de Bukowski

Vaig veure La La Land fa un parell d’anys, un musical amb el somni de dos joves per arribar a l’estrellat de Hollywood amb la ciutat de Los Angeles com a teló de fons. Contrari al meu pragmatisme, no sé per què, m’agrada l’onirisme i aquell punt d’extravagància dels musicals. És com dir: per què no apliquem tots plegats un pessic de bogeria a les nostres vides? Què ens quedarà, si no, després? El fet és que em va arribar la història de la Mia i el Sebastian, l’actriu i el músic que s’enamoren però sacrifiquen el seu amor per aconseguir el seu somni professional. L’aconsegueixen. La pregunta que queda en l’aire és si va valer la pena perdre aquell amor, haurien estat més feliços? Possibilitats n’hi ha moltes però només podem viure un camí, i aquest és el que triem nosaltres. Més o menys aquesta vindria a ser la conclusió del film. Per descomptat, allà tenia el meu diable petit gratant-me l’orella esquerra i dient-me que allò era massa fantasiós (ho és), i que podrien haver emprat un llenguatge més realista, però el cine comercial és el cine comercial i dona al públic el que vol veure. M’agraden les històries arran de terra, les que vivim en el nostre dia a dia i que, fins i tot avui, amb tanta xarxa virtual i parafernàlia de filtres instagràmics, es mira d’emmascarar. Tothom vol ser guapo i aparentar viure vides de cotó fluix. Però la realitat no és així. És en el fet que ocorre un divendres a les tres de la tarda al portal número 2 de la nostra escala, amb olor de lleixiu i cabells despentinats amb cossos encara per dutxar on hi pot haver desesperació, passotisme, amor o compassió. La bogeria. No és una realitat bonica, ni de somni, però de tan a prop que ens toca, és la més universal de totes. I és per això que m’encanta el Los Angeles de Charles Bukowski, perquè explica la vida que es troba un dia girant la cantonada abans d’entrar al cafè o després d’agafar el diari en una d’aquelles bústies tan característiques a peu de carrer i que substitueixen el vailet que venia els diaris a cop de “notícies fresques!”. “Action in the corner” (“Enrenou a la cantonada”) és un poema d'El més important és saber travessar el foc que explica una història de violència de gènere que ocorre davant d’una parada de menjar mexicà. Una dona embarassada és apallissada pel seu home en ple carrer, davant dels ulls de tothom sense que ningú faci res per evitar-ho. No passa sempre així? Mentre això ocorre, un altre sonat amb un cotxe a tota velocitat roda pel davant de tota la gentada, puja a la vorera i gairebé els atropella. Entre tant d’enrenou, el maltractador desapareix immune, deixant la dona embarassada per terra i amb el nas ple de sang. Això és també Los Angeles. I si algú ho llegeix que em digui si no és també la seva ciutat. “An interlude” (“Un interludi”) inclòs també en aquest poemari, seria una altra d’aquestes històries de violència de gènere, aparegudes a la vida de transeünt de l’escriptor pels carrers de la ciutat de les estrelles. Fàstic rere aquell horror social i, en canvi, fer poesia d’això.*

*Passatge del meu llibre Llegint Bukowski (Vincle ed. 2021).