el ball. 1957

Tenia festa i havia anat a veure la meva mare i la meva germana gran a Montmeló. Feia mesos que no les veia. Vaig ajudar ma germana a enfarinar les croquetes que ens vam menjar acompanyades de quatre musclos al vapor. La meva mare havia de menjar sola perquè amb la disfàgia el menjar li marxava pel costat que no tocava i necessitava concentrar-se en mastegar sense més distraccions. Així que vam fer un àpat informal a la taula de la cuina mentre ma mare ho feia a la del menjador. Mica en mica els anys havien anat canviant la morfologia dels qui habitaven la casa unifamiliar. Va ser després que em vaig mirar la fotografia. Vaig pujar per agafar una bufanda en tons pastel que em va teixir ma mare perquè durant la pandèmia havia fet bufandes per a tots i de tots els colors. Vaig veure la fotografia a l’habitació i em va semblar com d’una pel·lícula americana dels anys cinquanta. Els vestits emmidonats, les americanes a ratlles, les melenes ondulades i recollides de les dones, desenes de parelles somrient a la pista de ball en blanc i negre. Em parlaven d’un món desaparegut. "Això ja no existeix, ni tan sols a la meva època era ja així", vaig dir a la meva mare quan vaig baixar a fer el cafè. Va ser llavors quan em va explicar que devia ser l’any abans de casar-se, el 1957. “El teu pare em va venir a buscar perquè s’havia enterat que havia renyit amb el noi amb qui anava”. Ho va dir rient. ”I no et pensis, que el teu avi també venia a l’envelat per veure amb qui ballava!”. Assenyalava amb el dit la fotografia: “El vestit que duia me’l va fer la iaia, era cru i tenia un brodat que feia com unes rodones” i anava fent voltes amb el seu dit com si estigués tocant el teixit d'organdí; després assenyalava la noia del costat, que portava un vestit estampat de volants “segurament aquest també se'l fa fer la iaia. Em penso que se li va matar un fill o una filla a ella, ara no recordo ben bé. Tenia la meva edat aquesta”, em va dir parlant-me de la noia que tenia al costat de la fotografia al ball. Va quedar callada. Era la festa major de Montmeló del 57. Aquell món que jo no vaig conèixer només persistia en les seves paraules. I en alguna fotografia com aquella. 

mozart

Porto una setmana escoltant Mozart. De matí, de tardes, de nit. Poso l'Spotify i em faig un cafè. Fumeja entre les meves mans. I estem ell i jo, el matí i a fora les estrelles. De jove, l'escoltava en casset a l'aparell de música mentre estudiava. No puc anar més enrere, doncs jo no hi era. Allà estava el vinil i sempre les orquestres de cambra que l'interpreten des de fa més de dos-cents anys. Intactes les seves notes com si viatgessin en el temps. Estudio, somio, em relaxo, imagino i creo amb la seva música. En un futur tampoc hi seré, però allà estarà ell, a les teves oïdes, arribant-te com m'arriba a mi ara. I clourà la tarda. I desconec el teu nom, però tots dos coneixem el seu: Wolfgang Amadeus Mozart. 

cròniques de comiat

Aquesta passada primavera, amb l'amic Jordi Herms, vam assistir a una xerrada que feia l’escriptor Sergi Pàmies al Port de la Selva. Va ser una conversa distesa sobre la seva vida i inici com a escriptor, on no hi va faltar aquell sentit de l’humor tan àcid que el caracteritza. Entre les seves memòries va fer molta referència a la seva mare, la Teresa Pàmies, tot i que no tant com a escriptora sinó com a mare catalana que va criar-los a París, que els parlava en castellà perquè no sabia si mai podria tornar a Catalunya. En un moment determinant de l’adolescència dels fills i que no apareix reflectit a cap Viquipèdia, l’escriptora lleidetana va decidir que havien de tornar llavors perquè del contrari ells (el Sergi i el seu germà gran), arrelarien a París i ja no voldrien marxar de França. Era l’any 1971. Van viatjar fins a Barcelona i va ser allà quan l’escriptor va aprendre el català, en una de les poques escoles catalanistes que hi havia a la capital catalana. Davant les oïdes atònites dels assistents ens va explicar com després d’uns anys a Catalunya, parlant amb la seva mare per telèfon, van fer el canvi de manera natural al català i des d’aquell dia mare i fill es van dirigir en aquesta llengua.

La Teresa Pàmies és d’aquelles escriptores de qui sempre n’havia sentit parlar però que mai havia llegit. Una mai sap com s’expressa un escriptor fins que el llegeix. El Sergi Pàmies no ens va dir pas que llegíssim la seva mare, tampoc va caldre. En escoltar-lo vaig pensar que segurament seria una escriptora clara i oberta, d’avançada mentalitat. I després de llegir-la afegiré: d’una sensibilitat i exquisidesa literària rotundes.

He llegit les seves Cròniques de comiat, homenatges pòstums a amics seus que la Teresa Pàmies va escriure per a l’Avui. No són obituaris habituals. Són petites biografies condensades i narrades des de l’afecte i l’admiració que ella tenia per aquestes persones, algunes conegudes, moltes anònimes. Només començar-lo, farà gairebé un mes, vaig arrancar a plorar un dia a la nit i vaig haver de deixar-lo. Amb la mort de la Maria Pidemunt explicava el moment en què vint-i-vuit anys abans, un funcionari de presons li donava un sac amb la roba del seu fill afusellat amb un tret al clatell pels seus ideals comunistes. O amb la de la senyora Fisher, veïna seva quan va estar exiliada a Praga, i que va embogir perquè els nazis van exterminar el seu fill de tres anys al crematori d’Oswietchim per l’origen jueu del seu pare.

La setmana passada a la nit llegia al meu fill Llibert l’Adéu de la mare, i em vaig emocionar tant que em va dir “mama, què et passa?”. Hi narrava l’adéu a la mare del Joan Manuel Serrat, explicant els detalls d’una cerimònia sentida on el cantautor va evocar la Cançó de Bressol dedicada a la seva mare i recordant el seu avi (l’abuelo) afusellat pels feixistes i els tiets materns també morts a la guerra. La Pàmies ja denuncia en aquesta crònica com d’injusta ha estat una part de la societat catalana amb ell per la seva fidelitat als seus origens aragonesos i catalans, i la defensa d’aquest mestissatge “d’una Catalunya viva que garanteix el seu futur en la convivència de tots i de totes els que l’han feta i la fan”. Paraules que va redactar l’agost del 1995 i que vint-i-set anys després podríem repetir. Jo també sóc del parer que molta gent nostra està sent molt injusta amb en Serrat, poeta i cantant que ens ha descrit una realitat d’a peu de carrer i emocionat com pocs.

En aquestes cròniques no s’oblida dels seus companys del partit comunista, ni dels supervivents dels camps d’extermini nazis, ni de tants escriptors i amics, des del José Agustín Goytisolo, que es va suicidar llençant-se per una finestra, fins al Xavier Benguerel, escriptor i fundador de Club Editor juntament amb en Joan Sales.

M’ha encantat la seva prosa tan natural i viscuda. I tan femenina. Com aquella de la seva carnissera, la senyora Mercè Güell, i com ens explica el seu tarannà de botiguera afable, de les que esdevenen amigues perquè es preocupen per la persona més enllà del negoci.

Són totes i cadascuna històries de vida, més que de mort, malgrat tractar-se de l’anunci de les seves desaparicions, unes cròniques on es palpa el canvi urbà d’una Barcelona de barri a una de més anònima amb el traspàs dels negocis a mans de persones estrangeres. On parla de feminisme, de lluita obrera i antifeixista sempre amb to respectuós cap els que pensen diferent. I amb la sensibilitat adequada que requereixen aquells moments de comiat tan dolorosos.

Amb un pom de violetes lligades amb una llaçada de cinta barrada, vaig anar a acomiadar-me de l’amiga estimada. Plovia dolçament i les violetes, fragants i perfectes, agraïen la humitat del plugim. El taüt, a casa de la germana, ja era tancat, llest per traslladar-lo a Reus, on fóra enterrada com ella havia disposat, al costat del seu espòs Frederic Juncosa i Pinyol. Cròniques de comiat, Teresa Pàmies.