el ball. 1957

Tenia festa i havia anat a veure la meva mare i la meva germana gran a Montmeló. Feia mesos que no les veia. Vaig ajudar ma germana a enfarinar les croquetes que ens vam menjar acompanyades de quatre musclos al vapor. La meva mare havia de menjar sola perquè amb la disfàgia el menjar li marxava pel costat que no tocava i necessitava concentrar-se en mastegar sense més distraccions. Així que vam fer un àpat informal a la taula de la cuina mentre ma mare ho feia a la del menjador. Mica en mica els anys havien anat canviant la morfologia dels qui habitaven la casa unifamiliar. Va ser després que em vaig mirar la fotografia. Vaig pujar per agafar una bufanda en tons pastel que em va teixir ma mare perquè durant la pandèmia havia fet bufandes per a tots i de tots els colors. Vaig veure la fotografia a l’habitació i em va semblar com d’una pel·lícula americana dels anys cinquanta. Els vestits emmidonats, les americanes a ratlles, les melenes ondulades i recollides de les dones, desenes de parelles somrient a la pista de ball en blanc i negre. Em parlaven d’un món desaparegut. "Això ja no existeix, ni tan sols a la meva època era ja així", vaig dir a la meva mare quan vaig baixar a fer el cafè. Va ser llavors quan em va explicar que devia ser l’any abans de casar-se, el 1957. “El teu pare em va venir a buscar perquè s’havia enterat que havia renyit amb el noi amb qui anava”. Ho va dir rient. ”I no et pensis, que el teu avi també venia a l’envelat per veure amb qui ballava!”. Assenyalava amb el dit la fotografia: “El vestit que duia me’l va fer la iaia, era cru i tenia un brodat que feia com unes rodones” i anava fent voltes amb el seu dit com si estigués tocant el teixit d'organdí; després assenyalava la noia del costat, que portava un vestit estampat de volants “segurament aquest també se'l fa fer la iaia. Em penso que se li va matar un fill o una filla a ella, ara no recordo ben bé. Tenia la meva edat aquesta”, em va dir parlant-me de la noia que tenia al costat de la fotografia al ball. Va quedar callada. Era la festa major de Montmeló del 57. Aquell món que jo no vaig conèixer només persistia en les seves paraules. I en alguna fotografia com aquella.