retrat de capvespre

Si te les mires bé, les orenetes són més grans del que imagines. Volen més alt del que sempre t’ha semblat i desapareixen sense que te n’adonis, quan pressagien el fred i la pluja. Has entrat dins de casa i et trauràs les sabates, el vestit, fins a quedar-te nua sota el raig de la dutxa freda. Sobrevolen nervioses. Tant, que costa seguir-les amb la mirada. I veuen el que tu no veus. Invisibles preses, insectes que nodreixen el seu camí cap a l’Àfrica. A fora, enlaires el cap i ressegueixes el cel que queda aquest capvespre rere el campanar a quarts de deu. Tens els peus mullats. I baixes les escales des del terrat, abans que es faci fosc. No t’ho sembla, però també tu pressagies les estacions en cadascuna de les passes que fas.

un darrer esbós dels meus pares

Una de les coses que més recordo quan el meu pare i la meva mare eren a l'hospital morint-se són els seus peus. Els peus nus i freds, immòbils, en la posició horitzontal del llit i que no trepitjarien mai més el terra. Cada vegada que entrava a l'habitació i els veia allà quiets, em venien al cap els peus movent-se per la cuina de casa, a Montmeló. Sobretot a la cuina perquè era un espai molt compartit per tots dos. O pedalant amb la bicicleta cap a la tenda del pont a buscar la carn els del meu pare. I la meva mare amb la mania d'arrencar-se les ungles que tenia quan era als vespres al sofà mentre mirava una pel·lícula. He heretat els seus mateixos peus. Em va impactar veure'ls així, sobresortint del llençol sense emetre cap queixa, sense moure's, com aquell que ja tant li fa, perquè ja ho ha caminat tot. I qui diu caminar, diu viscut. 

No puc evitar emocionar-me mentre escric aquestes línies. 

llegir com un joc

L'escriptor Josep Iborra

Volia titular aquesta entrada Coses que penso mentre llegeixo Josep Iborra, però l’he titulada Llegir com un joc perquè és a la pàgina 100 del seu Breviari d’un bizantí que m’he aturat en una reflexió on planteja el fet d’agafar un llibre a l’atzar per obrir-lo a l’atzar, llegir una frase i jugar a identificar-se amb aquella frase, digui el que digui, assumint-ne totes les conseqüències i veure què passa. "Fer-ho com un joc", diu. M’agrada com desgrana totes les lectures que comenta, perquè justament crec que se les agafa amb ulls de nen, d’un nen encuriosit on per a ell tot és nou, una descoberta, que és la millor manera de veure les coses, perquè les observa a través de tots els angles possibles. No es conforma només amb el que llegeix a la pàgina. Sempre li dóna la volta, però no per portar la contrària, sinó per plantejar altres perspectives que poden ser igualment vàlides o més que la que es troba descrita. Em sembla que va ser Einstein que va dir que l’important era fer-se la pregunta adequada, per molts anys que després trigués en arribar la resposta. Ell va estar-s’hi gairebé trenta per trobar la fórmula de la relativitat còsmica. És l’ideal de l’esperit crític.

El fet d’escriure m’ha portat a reflexionar sovint sobre la mateixa escriptura. És el que en diem metaescriptura. En realitat reflexiones sobre el pas del temps, cosa que ha fet la gent tota la vida. Si més no les persones d'una certa edat. Sobre el present engolidor hi he parlat sovint a la xarxa. Jo no ho podria haver expressat millor que l'escriptor de Benissa quan diu que “encara que anotàssem dia a dia els nostres moviments interiors, no ens fixaríem en el que és més essencial perquè, en aquell mateix present, no ho percebríem”.

ATARANTAR. Aquest matí he descobert aquesta paraula que desconeixia. És preciosa. Suggereix una teranyina feta per una taràntula, i vol dir atordir. M’he quedat una estona pronunciant la paraula “ens ataranta”. Ataranta. Té molta musicalitat. L’he trobada en un passatge en què parla de La Història de la literatura francesa de Thibaudet i d’ell destaca, precisament, el fet de ser un assagista que relacionava les obres d’altres escriptors amb la seva experiència personal. No era un crític academicista i això és el que li agrada d’ell. I aquest mateix tret diferencial és el que m'agrada d'aquest Breviari d'un bizantí.

Dostoievski va escriure les seves novel·les a mà. Josep Iborra va escriure totes les seves reflexions a mà. Hi ha un factor directe de deixar-hi reflectit el nostre caràcter en l’escriptura manual que no la té l’escriptura a màquina (en ordinardors avui). Per començar manuscrius amb l’esquerra o amb la dreta, un factor neuronal i biològic inherent en nosaltres. I potser l’art de la reflexió que practicava l'autor valencià és el que més s’adiu per fer-ho a mà. Hi deixes l’ànima, com qui escrivia una carta. Té un component molt fort de veritat. Manuscriure i mentir no casen, i en el cas de mentir crec que la lletra mai arribaria a ser autèntica. És com pintar, no és només la tècnica que podria reproduir en un quadre un falsificador, sinó l’esperit del mateix creador que s’hi veu reflectit.

Iborra veia coses que ni tan sols ara ens qüestionem perquè donem per sentades. És la saviesa d’algú que ha viscut la transició del món rural al món industrial i que ha vist venir els perills de l’era tecnològica. Ens parla de l’era del self-service, del "consum a la carta", parlant dels caixers automàtics i de les màquines que hem de saber manipular per obtenir els serveis que volem. “Cal educar el consumidor perquè es puga connectar i amorrar a un aparell o altre. O això o et quedes fora de joc i esdevens un marginat, un indiscriminat, un inútil”. L’home al servei de les màquines, no les màquines al servei de l’home.

Això no és ni pretén ser un assaig a l'ús. Deixo el punt de llibre per la pàgina 100 del Breviari que seguiré demà.

Obro a l’atzar les Meditacions de Marc Aureli per la pàgina 98 i llegeixo a l'atzar la número 74: 

Ningú es cansa de rebre beneficis. Però fer-los és una acció conforme a la natura. No et cansis, doncs, de fer-los, perquè així t’afavoreixes a tu mateix.

 

 

per què escrius?

- Per què escrius?

- Com??

- Que per quin motiu escrius?

- Crec que per cridar l’atenció i per satisfer la meva necessitat de ser acceptat. Ni idea, en realitat. I tu?

- Pel mateix, suposo. Una estupidesa, perquè amb prou feines em llegeix algú. En canvi m’agrada llegir. I perquè un altre llegeixi ha d'haver algú que escrigui.

- Així és. A mi, de totes maneres em crides l’atenció igualment, encara que no escriguis. Però també és cert que m’agrada molt que ho facis.

Vaig riure de les paraules del meu amic i me’n vaig anar a dormir. Ell estava a l’altra banda del whats. Hem parlat sovint de literatura i d’escriptura i amb els anys ha esdevingut còmplice laboral i metaliterari. Aquesta darrera acepció, per als que estan fora d’aquest món, potser no l’entenen. Parles també de la vida a través dels llibres. I quan això passa alguns et miren raro, com si fossis un extraterrestre. O com si cometessis algun pecat. Per als ateus això del pecat no existeix. Existeix la vida i la dignitat. Amb el meu amic tenim un pacte no escrit de respecte i admiració i això és molt xulo perquè mantens una complicitat sostinguda en el temps, que en una parella formal quan es trenca se’n va en orris, i és la tristesa infinita quan passa. La complicitat de la intimitat és una altra, i és molt maca també, et sembla conèixer tots els racons de l’altre, absolutament tots, físics i sentimentals, quan respires tranquil i vius tot tu com en un núvol. La pell. Tot i que mai podrem arribar a saber tot de l’altre, perquè cadascú guarda per a si coses que no vol descobrir a aquella persona. La nostra parcel·la d'individualitat. Després està la complicitat amb un mateix, que agafes amb els anys després de viure temps sense parella, i semblarà una tonteria, però és la que et dóna una pau i una confiança que no te la dóna cap altre per anys que hagi conviscut amb tu. Tu et coneixes millor que ningú i has d’aprendre a gestionar què t’agrada i què no t’agrada de tu. La cara amable és la que acostuma a prevaldre, per això habituo a fer esport cada dia i llegir, perquè em fa sentir bé. Estimo els meus fills, i en la quotidianitat els hi dic a través d’un plat a taula o abans d’anar a dormir, sempre amb un petó i un t’estimo. O per mitjà d’una trucada un vespre qualsevol a les meves germanes. Així que realment no sé perquè escric. Per trobar-me o per perdre'm. No ho sé. Però aquí estic, intentant resoldre la qüestió picant les tecles d’aquest ordinador.