un darrer esbós dels meus pares

Una de les coses que més recordo quan el meu pare i la meva mare eren a l'hospital morint-se són els seus peus. Els peus nus i freds, immòbils, en la posició horitzontal del llit i que no trepitjarien mai més el terra. Cada vegada que entrava a l'habitació i els veia allà quiets, em venien al cap els peus movent-se per la cuina de casa, a Montmeló. Sobretot a la cuina perquè era un espai molt compartit per tots dos. O pedalant amb la bicicleta cap a la tenda del pont a buscar la carn els del meu pare. I la meva mare amb la mania d'arrencar-se les ungles que tenia quan era als vespres al sofà mentre mirava una pel·lícula. He heretat els seus mateixos peus. Em va impactar veure'ls així, sobresortint del llençol sense emetre cap queixa, sense moure's, com aquell que ja tant li fa, perquè ja ho ha caminat tot. I qui diu caminar, diu viscut. 

No puc evitar emocionar-me mentre escric aquestes línies.