llegir com un joc

L'escriptor Josep Iborra

Volia titular aquesta entrada Coses que penso mentre llegeixo Josep Iborra, però l’he titulada Llegir com un joc perquè és a la pàgina 100 del seu Breviari d’un bizantí que m’he aturat en una reflexió on planteja el fet d’agafar un llibre a l’atzar per obrir-lo a l’atzar, llegir una frase i jugar a identificar-se amb aquella frase, digui el que digui, assumint-ne totes les conseqüències i veure què passa. "Fer-ho com un joc", diu. M’agrada com desgrana totes les lectures que comenta, perquè justament crec que se les agafa amb ulls de nen, d’un nen encuriosit on per a ell tot és nou, una descoberta, que és la millor manera de veure les coses, perquè les observa a través de tots els angles possibles. No es conforma només amb el que llegeix a la pàgina. Sempre li dóna la volta, però no per portar la contrària, sinó per plantejar altres perspectives que poden ser igualment vàlides o més que la que es troba descrita. Em sembla que va ser Einstein que va dir que l’important era fer-se la pregunta adequada, per molts anys que després trigués en arribar la resposta. Ell va estar-s’hi gairebé trenta per trobar la fórmula de la relativitat còsmica. És l’ideal de l’esperit crític.

El fet d’escriure m’ha portat a reflexionar sovint sobre la mateixa escriptura. És el que en diem metaescriptura. En realitat reflexiones sobre el pas del temps, cosa que ha fet la gent tota la vida. Si més no les persones d'una certa edat. Sobre el present engolidor hi he parlat sovint a la xarxa. Jo no ho podria haver expressat millor que l'escriptor de Benissa quan diu que “encara que anotàssem dia a dia els nostres moviments interiors, no ens fixaríem en el que és més essencial perquè, en aquell mateix present, no ho percebríem”.

ATARANTAR. Aquest matí he descobert aquesta paraula que desconeixia. És preciosa. Suggereix una teranyina feta per una taràntula, i vol dir atordir. M’he quedat una estona pronunciant la paraula “ens ataranta”. Ataranta. Té molta musicalitat. L’he trobada en un passatge en què parla de La Història de la literatura francesa de Thibaudet i d’ell destaca, precisament, el fet de ser un assagista que relacionava les obres d’altres escriptors amb la seva experiència personal. No era un crític academicista i això és el que li agrada d’ell. I aquest mateix tret diferencial és el que m'agrada d'aquest Breviari d'un bizantí.

Dostoievski va escriure les seves novel·les a mà. Josep Iborra va escriure totes les seves reflexions a mà. Hi ha un factor directe de deixar-hi reflectit el nostre caràcter en l’escriptura manual que no la té l’escriptura a màquina (en ordinardors avui). Per començar manuscrius amb l’esquerra o amb la dreta, un factor neuronal i biològic inherent en nosaltres. I potser l’art de la reflexió que practicava l'autor valencià és el que més s’adiu per fer-ho a mà. Hi deixes l’ànima, com qui escrivia una carta. Té un component molt fort de veritat. Manuscriure i mentir no casen, i en el cas de mentir crec que la lletra mai arribaria a ser autèntica. És com pintar, no és només la tècnica que podria reproduir en un quadre un falsificador, sinó l’esperit del mateix creador que s’hi veu reflectit.

Iborra veia coses que ni tan sols ara ens qüestionem perquè donem per sentades. És la saviesa d’algú que ha viscut la transició del món rural al món industrial i que ha vist venir els perills de l’era tecnològica. Ens parla de l’era del self-service, del "consum a la carta", parlant dels caixers automàtics i de les màquines que hem de saber manipular per obtenir els serveis que volem. “Cal educar el consumidor perquè es puga connectar i amorrar a un aparell o altre. O això o et quedes fora de joc i esdevens un marginat, un indiscriminat, un inútil”. L’home al servei de les màquines, no les màquines al servei de l’home.

Això no és ni pretén ser un assaig a l'ús. Deixo el punt de llibre per la pàgina 100 del Breviari que seguiré demà.

Obro a l’atzar les Meditacions de Marc Aureli per la pàgina 98 i llegeixo a l'atzar la número 74: 

Ningú es cansa de rebre beneficis. Però fer-los és una acció conforme a la natura. No et cansis, doncs, de fer-los, perquè així t’afavoreixes a tu mateix.