NI CIGARRETES NI CAFÈ. M’aturo a la barra del Txapela a fer una copa de criança del 2015. L’acompanyo amb una tapa de truita de patates i una altra de xistorra sobre una llesca de pa. Feia més de vint anys que no m’asseia en aquesta taverna basca. És només un petit break abans d’agafar el tren a Passeig de Gràcia aquest migdia. Baixo molt poques vegades a Barcelona durant l’any, i quan ho faig, em meravello amb cada façana dels edificis plantats a l’eixample, i em pregunto perquè ara els arquitectes no estampen de colors pastel amb flors i figures geomètriques les seves construccions. Tan llises, tan grises i monòtones, amb tan poca personalitat. Veig, és cert, pocs fumadors i alguns corredors pels carrers que abans no es veien, i el bicing que adorna de vermell i blanc alguns aparcaments per a ciclistes de pega, circumstancials a la ciutat. Això no existia quan baixava cap als noranta amb la meva germana a comprar-nos roba al Zara del carrer Pelai. Llavors tampoc existien els mòbils, ni la gent autòmat que camina ara amb ells tan grisa, tan llisa i monòtona com els edificis que avui caracteritzen l’arquitectura contemporània. Ha hagut sempre una cosa en l’anonimat de la ciutat que m’ha ofegat des que era petita, però tot i així em meravella la capacitat d’adaptació dels seus veïns als canvis permanents en carrers i barris. La morfologia de la ciutat es modifica entre molestes obres mentre la vida continua fervorosament. Això és així des de fa més de dos mil anys i penso que és una passada, perquè si no encara estaríem amb la via Augusta en llambordes i les drassanes amb vaixells de fusta per reparar. Mai aniré en contra de l’evolució tecnològica. Ens ha facilitat en molts aspectes la vida, en temes quotidians com per exemple els navegadors als cotxes. A mi particularment m’ha ajudat en moltíssimes ocasions. Ara no hi ha excusa per perdre’s o per no arribar als llocs.
Avui ha estat una de les poques vegades que baixo a l’any a Barcelona, i ho he fet per anar a una formació de la Cambra de Comerç amb el professor Xavier Guillamet. Parlàvem de la comunicació del back office amb el client intern i extern. El Back office, perquè se m’entengui, és la part del darrere de l’oficina, la que el client no veu i fa de filtre entre el comercial de carrer, producció i el mateix client que sol estar a l’altra banda del telèfon o la pantalla a través de l’e-mail. En un moment de la classe d’avui el professor ens ha llegit un text intitulat “Dècada d’una crisi”, que parlava de l’herència que ens ha quedat d’aquesta darrera crisi econòmica. Es tractava d’un exercici d’escolta activa i de prendre notes. D’entre els canvis que se citaven estava l’arribada de l’era tecnològica que ha vingut amb els smartphones. Ningú s’ha sorprès, perquè si una cosa té l'evolució tecnològica d'aquests tipus de dispositius és que estan fets inclús per a analfabets informàtics, incloent-m'hi jo mateixa. Així ho va visionar l'Steve Jobs i per això va arribar fins on va arribar. Els canvis en la geopolítica, però, només se citaven de passada i cap alumne ha preguntat de què es tractava malgrat no entendre el concepte.
I després d’acomiadar-me i felicitar el professor m’he topat amb aquella massa de gent que desconeixia i ja m’ofegava de petita. Només que ara caminaven amb els seus mòbils enganxats a les mans i els caps cots amb les orelles tapades per uns auriculars, sense meravellar-se d’aquells edificis de colors pastel i estampats florals que tenien a un metre mentre pujaven amunt l’avinguda Diagonal, ni prestar-li tampoc atenció a aquella persona que tenien aparellada al seu costat al tren. Tan a prop i tan lluny. Els seus rostres, això sí, seguien llisos i tristos.
Publicat el 12/03/19 a La bústia groga.
