un apunt de nit del 29 de juliol del 22

Ressegueixo la carena de la muntanya amb els ulls i torno a veure el Montseny al fons. La plana amb els camps de girasols a les faldes que creia desapareguda. Només he canviat el rumb a la dreta i el meu trot m'ha portat per nous i vells camins. Un cafè nou pels matins i unes roses pàl·lides, però tan resistents que ni el Sol ardent d'aquests dies ha pogut amb elles. Somric en descobrir diferents camins en el meu calendari. S'escolta el campanar repicant a dos quarts de vuit. I tornaré fins a descobrir-ne d'altres.

                                                    Divendres, 29 de juliol 22.

 

Són comptades les vegades que escric a mà. Pensaments, vull dir. Quan vaig venir a viure a Llinars farà dos anys aviat, vaig comprar-me aquesta llibreta. Hi tinc anotats tres poemes, tres apunts de nit, un llistat de coses a fer un dia d'encara pandèmia i un esquema aprofundit amb notes a comentar per a una xerrada que havia de fer sobre Bukowski. No la vaig fer perquè va morir la meva mare. Avui a La bústia groga he transcrit un d'aquests apunts de nit que vaig manuscriure. Per si de cas -perquè em conec- que no agafi un dia i fent neteja llenci la llibreta.

dels no records d'una mare d'infants

No sé si va ser l'estiu del 2009 o 2010 que vaig passar un cap de setmana a Roma amb el meu llavors marit i les meves germanes Yolanda i Susana. No guardo un record especial. Els nens tenien tres anys i tinc molts records esborrats d'aquella època. Durant els quatre primers anys de la vida dels bessons em vaig dedicar en cos i ànima a exercir de mare. Plenament. Primer donant-los el pit fins que una pielonefritis aguda em va impedir seguir alimentant-los de la llet materna. Després dedicant-m'hi com s'hi dediquen tantes mares. D'aquelles nits que els portava a dormir, guardo les cançons de bressol que els cantava asseguda enmig dels dos llits, acaronant el rostre del Llibert, donant la mà a la del Gerard. També les tardes al parc de Can Sauleda gronxant-los als gronxadors. La resta de la meva vida d'aquell període és com si hagués quedat esborrada. Com si no hagués existit. No hi ha sopars amb amigues, ni carantoines amb la parella, ni banys plaents al mar un dissabte de juny, ni trobades amb els meus pares a Montmeló. És com si l'oxitocina que genera el cos d'una mare disposés tot el seu material a viure exclusivament en el present continu dels seus fills. No hi ha futur. I quan ha passat aquell present, tants anys després no recordes res. Només els fets puntuals d'algun ensurt amb els petits, com aquell dia que vàrem portar el Gerard a l'hospital perquè es va fer un fort cop al cap saltant del sofà. L'etapa més forta de mare és un sedant del teu propi jo. Després és un despertar i un tornar a ser tu. L'oxitocina, allò que t'ha permès sobreviure a tantes nits sense dormir, desapareix. Els nens dormen i tu també. I tornen els records, i ja veus el futur. I vius el present d'una altra manera, com una dona més completa.

Jugant amb els meus bessons el setembre del 2007

impressions sobre un club de lectura de "l'administrativa"

Fa uns dies vaig assistir a un club de lectura per comentar la meva novel·la L’administrativa a la biblioteca de Sant Antoni de Vilamajor. M’ho va proposar la directora de la biblioteca, a qui conec des de fa temps, i m’hi vaig comprometre per aquest motiu. Tot i que això dels clubs de lectura no em fan el pes. A mi, és clar. Jo mai m’hi apuntaria. Si un és lector no cal que s’apunti enlloc perquè li imposin què ha de llegir. Però suposo que la gent que hi va és perquè li agrada tot en conjunt. Ja està.

Després hi ha el fet que un autor hagi de donar explicacions als seus lectors sobre allò que ha deixat escrit sobre el paper. És molt estrany. Entre d’altres coses perquè el lector potser no t’acaba de dir tot el que pensa de l’obra perquè és davant teu, i perquè tu com a autor pot ser que fins i tot et vegis desenfocat d’allò que vas escriure fa anys. No és el cas de L’administrativa perquè tinc molt present els motius que m’hi van portar a escriure-la.

Va haver algunes conclusions equivocades, com la d’algú que deia que semblava que ho hagués escrit com a teràpia. No. I així li ho vaig dir. No la vaig escriure com a teràpia perquè quan vaig seure a escriure-la ja ho tenia més que paït. De fet, una història de caràcter autobiogràfic s’ha d’escriure amb molta distància temporal per poder ser analítica. Més irònica i més intel·ligent, si voleu. La poesia és una altra història, i aquesta sí que no la comentaria en públic. Em va agradar el fet que vam parlar molt de les angoixes a la feina, del dia a dia d’una mare treballadora, hi havia qui se sentia identificada (gairebé tot eren dones). N’hi havia que en el tema de l’estrès no.

Una altra cosa que em va agradar, encara que us pugui semblar contradictori que m’agradi, és que vaig detectar clarament que la gent no s’espera que d’aquesta història, d’una administrativa, en fes literatura. O dit d’una altra manera, no entenen que allò pugui ser literatura. Bé. Aquest punt és el que més m’agrada perquè és com aquell dia que una agent literària em va dir que en aquesta novel·la hi mostrava molt el vessant industrial i del dia a dia de la feina. AIXÒ ÉS JUSTAMENT EL QUE VOLIA MOSTRAR! Els budells del món industrial al Vallès, doncs no el viu gent ni res! Per tant vaig aconseguir narrar allò que volia.

Em vaig adonar que la meva literatura no és habitual en el nostre panorama. Això també m’ho ha dit gent que està ficada dins del món literari, que sóc una rara avis. Jo no hi puc fer gaire respecte això perquè per a mi el que escric és el més natural del món.

Després em vaig acomiadar, van presentar el proper llibre a comentar, que era d’un autor que no havia escoltat mai però que segons el conductor del club “aquest sí que viu de la literatura”. I sortint vaig anar al Mercadona a comprar quatre coses per sopar. Mentre esperava per pagar, a la caixa em vaig trobar amb una de les assistents al club lector, i en veure’m em va presentar el seu marit “Mira! és l’autora del llibre”. I em va dir “doncs em llegiré un altre dels teus llibres, sí, a mi m’ha agradat molt”.

Gràcies.

agnes grey

Anne Brontë pintada en aquarel·la per la seva germana Charlotte

Una bona lectura pot venir donada per la recomanació directa d'algú amb qui confies, o bé llegint un altre llibre on s'hi fa referència, o bé per pura intuïció. Aquest darrer cas és el que m'ha portat fins a l'Agnes Grey de l'Anne Brontë. Va ser farà un mes, quan em vaig posar a veure Jane Eyre un vespre ensopit de diumenge. Em va agradar tant que al matí següent ja estava comentant la pel·lícula a l'oficina. Vaig començar a indagar sobre la vida i obra de les germanes Brontë, angleses d'origen irlandès nascudes a principis del segle XIX. Jane Eyre la va escriure la Charlotte, la més coneguda de les tres germanes escriptores.

Un matí que sortia a córrer vaig escoltar un podcast molt bo de l'Ángeles Caso en què parlava en profunditat de la vida d'aquestes germanes. De tornada a casa no vaig poder reprimir les llàgrimes. De sis germans, la tuberculosi se'n va endur cinc en edats molt joves. L'Anne era la més petita dels sis, i vaig llegir que les seves novel·les eren les més diferents de les tres, tant per l’estructura com per l’estil. També que era la que havia passat més desapercebuda literàriament. Després explicaré perquè. Però justament per això vaig triar Agnes grey, la primera novel·la de l'Anne Brontë.

Em va atrapar des del primer paràgraf, com la presenta com una novel·la de caràcter autobiogràfic, avui entesa com a auto-ficció perquè diu: “Emparada per la meva obscuritat, pel pas del temps o per uns quants noms ficticis (...) exposaré francament al públic el que no gosaria revelar a l’amic més íntim”. Aquesta és la història d’una institutriu a l’Anglaterra de la primera meitat del XIX, més ben dit, a la zona de Yorkshire, cap al nord. Una zona molt industrial on hi van viure tots els germans Brontë. L’Anne narra de manera molt clara i directa, sense floritures supèrflues, com una mestra filla d’un pastor anglicà amb pocs recursos, es posa a treballar als dinou anys per ajudar econòmicament a casa seva. D’una àmplia formació en piano, pintura, matemàtiques, llatí, francès i alemany, la mateixa escriptora va ser institutriu dels 19 fins als 25 anys, experiència que li va servir per escriure aquesta primera novel·la. Sí, es pot dir que l’Agnes Grey és l’alter ego de l’Anne Brontë. I he de dir que he gaudit i molt. Diguem que narra des de la perspectiva d’una dona de classe baixa però amb molta cultura les enormes diferències socials entre la noblesa rural i els masovers que cuiden les terres d’aquests. Ella s’encarrega de donar classes als fills d’aquesta noblesa i pateix el menyspreu tant de les criatures com dels pares. Uns nens malcriats i consentits per part dels seus pares. Rius per com ho expressa als diàlegs, però quin espant de nens!

També descriu molt bé els matrimonis per interès entre les classes socials altes, i com aquest mateix fet condueix a fer uns desgraciats els cònjugues. Els homes normalment alcoholitzats i dèspotes amb les dones, i aquestes depressives i insatisfetes perquè ningú les va avisar d’on es ficaven (bé, sí, en la novel·la l’Agnes Grey adverteix una alumna seva de l’error del seu futur matrimoni, però li podrà més l’ànsia de possessió d’un títol i una gran mansió amb criats). Hi ha un capítol que es titula El ball que és per emmarcar. Amb uns diàlegs súper àgils entre dues de les seves alumnes i ella, la professora, es veu el caràcter capritxós, viu, interessat i manipulador d’aquestes noies. Havien estat criades per casar-se amb un home de bona posició que les mantingués. També s'intueix un tema de lesbianisme, però molt a l'inici, d'un dels personatges i, tot i així, la faran casar-se amb algun Sir o Lord. 

El caràcter tímid, caut i educat de la protagonista sembla que és el que tenia l’Anne Brontë, que en aquesta història introdueix el Sr. Weston, un clergue de qui s’enamora perdudament i que et fa posar un ai a l’estómac durant els darrers capítols. No diré com acaba. M’ha sorprès gratament, i sens dubte em llegiré La llogatera de Wildfell Hall, la seva segona i darrera novel·la, perquè va morir de tuberculosi amb només 29 anys. Aquesta novel·la va ser vetada per la mateixa Charlotte Brontë, perquè el marit alcohòlic que hi surt està basat en el seu germà Branwell. Un altre drama familiar, tota una història de drogoaddicció i alcoholisme que van patir tant les germanes Brontë com el seu pare.

L’Anne era asmàtica, i en dona algunes pistes també a Agnes Grey, però només de passada, entre d’altres coses perquè dubto que a l’època se sabés que allò era asma. Quan parla que es refreda amb freqüència i que no li escau gens bé aquell clima fred i humit i els nens tant si com no li fan fer les classes a l’aire lliure asseguts a la gespa mullada.

Li encantava el mar i fer-hi grans passejades, i així acaba la novel·la, en una població de costa inspirada en Scarborough, on és enterrada. L’Ellen Nussey, amiga de la seva germana Charlotte, va dir que les seves darreres paraules abans de morir van ser “Sigues forta, Charlotte, sigues forta”.

*Agnes Grey, Viena edcions, 2021.

dues passions juntes: adele i l'observatory griffith

Ara ja em sembla lluny, com si hagués estat un somni. Mentre escrivia Llegint Bukowski vaig tenir l'Observatory Griffith de Los Angeles de fons de pantalla en aquest mateix ordinador on ara pico aquesta entrada. També li vaig dedicar un passatge al meu assaig sobre l'escriptor nord-americà.  Si hi vaig, m'agradaria quedar-me asseguda en un banc i veure aquella llum, hi deia. Aquella llum violeta que tan bé descrivia ell a les seves novel·les me la imaginava exactament com en aquesta actuació de l'Adele l'any passat a l'observatori astronòmic de la ciutat de les estrelles. Extraordinària. La llum, les vistes i la veu de l'anglesa.

el primer loco

Començaria amb un sospir o un esbufec. I tinc la impressió de ser l’única persona del planeta que llegeixo El primer loco de la Rosalía de Castro. Potser és un privilegi. I no debades el subtitula “un cuento extraño”. Tot i que la gallega s’emmarca dins del romanticisme tardà, aquesta novel·la respira romanticisme pur de cap a peus. Ja veus el drama des d’un bon inici. Des del títol, vaja. Però anem per parts. Coses que m’interessen:

1-És una novel·la que no es pot llegir sense haver llegit la Rosalía poeta. Els trets rosalians de la mística amb la natura, l’Univers, la mort i la passió hi són molt molt concrets. No m’he aturat a comptar espècies d’ocells i d’arbres i constel·lacions, però en descriu molts. És Galícia en estat pur.

2-Les dones que descriu a les seves novel·les, físicament solen tenir trets cèltics, malgrat l’autora fos morena, les seves heroïnes són noies rosses, de pell blanca i ulls verds. Si heu estat per la costa gallega veureu persones amb aquestes característiques. Al mateix temps aquest tret el sol unir amb debilitat o feblesa, o millor dit, “víctima de”. D’un home possessiu, o maltractador. En el primer loco arriba a ser angoixant l’obsessió del protagonista Luis amb la Berenice.

3-Relat en primera persona. Pràcticament tota la novel·la és un monòleg del “boig”, el protagonista Luis relata la seva obsessió amb la seva estimada al seu amic Pedro, qui només interromp el monòleg de tant en tant com per fer-lo tocar de peus a terra, però no ho aconseguirà.

4-Tracta directament la violència de gènere. Ja ho va fer també a la seva novel·la La hija del mar. El dret de possessió sobre la dona amb què es creu l’home. El dret literal i total. O amb mi o amb ningú. A La hija del mar retrata el pervers narcissista, en aquesta diguem que hi empatitza en el sentit que el pervers representa que embogeix per amor.

5-A l’inici del relat sembla que descrigui per boca del protagonista Luis l’amor ideal, el retrobament de dues ànimes bessones:”Para mi había dejado de correr el tiempo; solo existía Berenice, es decir, el Universo, la eternidad, el todo concentrado en ella. Porque yo no sé cómo confundía y confundo aún su imagen y su espíritu con lo que fué, es y ha de ser; ella está en mi y en cuanto me rodea”.

6-Reflexiona de manera magistral sobre l’afer amorós en la natura humana: “Vamos en busca de lo nuevo porque no nos ha satisfecho ni llenado lo que hemos ido dejando atrás porque hay una fuerza interior que nos impele ir más lejos, siempre más lejos, en busca de aquello a que aspiramos, de nuestra otra mitad, del complemento de nuestro ser. Muchos no aciertan con él jamás, y ruedan así despeñados, de escollo en escollo, hasta el fin de sus días; pero en cambio los que, como yo, le han hallado, detiénense fatalmente en un punto, sin que ya les sea dado avanzar ni un solo paso.”

7-La Rosalía de Castro era molt crítica amb les supersticions gallegues i aquest és el TEMA d’aquest primer loco. És una crítica furibunda al món de les meigas, els exorcismes i les supersticions del poble ras. Hi ha un moment en què el protagonista, dolgut i embogit perquè la seva Berenice l’ha deixat per casar-se amb un nord-americà, va expressament fins a un capellà perquè li tregui els mals esperits que té al cos. Com ell, n’hi ha molts que fan cua, gent amb depressions o malalties psíquiques. L’autora de Padrón se n’en fot clarament en aquest paràgraf: “A decir verdad, los maleficios y espíritus que quería arrojar a los abismos infernales debían ser de lo más inobedientes en su género, porque no dieron la menor muestra de que fueran a dejarnos libres de su importuna compañía. No hubo gritos, ni convulsivos retorcimientos, ni nada que indicase las internas sacudidas que para abandonar nuestros cuerpos debían producirnos al oir los terribles conjuros”.

8-És en el passatge de tots els exorcismes que fa un paral·lelisme entre aquella escena d’aquells pobres camperols a l’església i l’Infern de Dante. També fa referència a la novel·la del Victor Hugo Notre Dame de Paris per introduir un darrer personatge, l’Esmeralda, que al mateix temps embogirà d’amor pel Luis, sense que aquest li correspongui perquè està obsessionat per la Berenice.

9-En fi, no acaba bé. La mort és una presència constant a l’obra de la Rosalía de Castro. De fet és el que li dóna sentit a la resta dels elements que ja he citat abans: la Natura, l’Univers, que ella escriu així, sempre en majúscules. I també el to passional amb què escriu, molt elevat, mai decau malgrat ser nostàlgic, és molt intens. Tenia un do en això, perquè és el que sosté la lectura.

Rosalía de Castro

Sobre La hija del mar vaig escriure en dues entrades:

La bústia groga: la hija del mar de la rosalía de castro (I) (labgroga.blogspot.com)

La bústia groga: la hija del mar (II) (labgroga.blogspot.com)