La bústia groga: el primer loco

Començaria amb un sospir o un esbufec. I tinc la impressió de ser l’única persona del planeta que llegeixo El primer loco de la Rosalía de Castro. Potser és un privilegi. I no debades el subtitula “un cuento extraño”. Tot i que la gallega s’emmarca dins del romanticisme tardà, aquesta novel·la respira romanticisme pur de cap a peus. Ja veus el drama des d’un bon inici. Des del títol, vaja. Però anem per parts. Coses que m’interessen:

1-És una novel·la que no es pot llegir sense haver llegit la Rosalía poeta. Els trets rosalians de la mística amb la natura, l’Univers, la mort i la passió hi són molt molt concrets. No m’he aturat a comptar espècies d’ocells i d’arbres i constel·lacions, però en descriu molts. És Galícia en estat pur.

2-Les dones que descriu a les seves novel·les, físicament solen tenir trets cèltics, malgrat l’autora fos morena, les seves heroïnes són noies rosses, de pell blanca i ulls verds. Si heu estat per la costa gallega veureu persones amb aquestes característiques. Al mateix temps aquest tret el sol unir amb debilitat o feblesa, o millor dit, “víctima de”. D’un home possessiu, o maltractador. En el primer loco arriba a ser angoixant l’obsessió del protagonista Luis amb la Berenice.

3-Relat en primera persona. Pràcticament tota la novel·la és un monòleg del “boig”, el protagonista Luis relata la seva obsessió amb la seva estimada al seu amic Pedro, qui només interromp el monòleg de tant en tant com per fer-lo tocar de peus a terra, però no ho aconseguirà.

4-Tracta directament la violència de gènere. Ja ho va fer també a la seva novel·la La hija del mar. El dret de possessió sobre la dona amb què es creu l’home. El dret literal i total. O amb mi o amb ningú. A La hija del mar retrata el pervers narcissista, en aquesta diguem que hi empatitza en el sentit que el pervers representa que embogeix per amor.

5-A l’inici del relat sembla que descrigui per boca del protagonista Luis l’amor ideal, el retrobament de dues ànimes bessones:”Para mi había dejado de correr el tiempo; solo existía Berenice, es decir, el Universo, la eternidad, el todo concentrado en ella. Porque yo no sé cómo confundía y confundo aún su imagen y su espíritu con lo que fué, es y ha de ser; ella está en mi y en cuanto me rodea”.

6-Reflexiona de manera magistral sobre l’afer amorós en la natura humana: “Vamos en busca de lo nuevo porque no nos ha satisfecho ni llenado lo que hemos ido dejando atrás porque hay una fuerza interior que nos impele ir más lejos, siempre más lejos, en busca de aquello a que aspiramos, de nuestra otra mitad, del complemento de nuestro ser. Muchos no aciertan con él jamás, y ruedan así despeñados, de escollo en escollo, hasta el fin de sus días; pero en cambio los que, como yo, le han hallado, detiénense fatalmente en un punto, sin que ya les sea dado avanzar ni un solo paso.”

7-La Rosalía de Castro era molt crítica amb les supersticions gallegues i aquest és el TEMA d’aquest primer loco. És una crítica furibunda al món de les meigas, els exorcismes i les supersticions del poble ras. Hi ha un moment en què el protagonista, dolgut i embogit perquè la seva Berenice l’ha deixat per casar-se amb un nord-americà, va expressament fins a un capellà perquè li tregui els mals esperits que té al cos. Com ell, n’hi ha molts que fan cua, gent amb depressions o malalties psíquiques. L’autora de Padrón se n’en fot clarament en aquest paràgraf: “A decir verdad, los maleficios y espíritus que quería arrojar a los abismos infernales debían ser de lo más inobedientes en su género, porque no dieron la menor muestra de que fueran a dejarnos libres de su importuna compañía. No hubo gritos, ni convulsivos retorcimientos, ni nada que indicase las internas sacudidas que para abandonar nuestros cuerpos debían producirnos al oir los terribles conjuros”.

8-És en el passatge de tots els exorcismes que fa un paral·lelisme entre aquella escena d’aquells pobres camperols a l’església i l’Infern de Dante. També fa referència a la novel·la del Victor Hugo Notre Dame de Paris per introduir un darrer personatge, l’Esmeralda, que al mateix temps embogirà d’amor pel Luis, sense que aquest li correspongui perquè està obsessionat per la Berenice.

9-En fi, no acaba bé. La mort és una presència constant a l’obra de la Rosalía de Castro. De fet és el que li dóna sentit a la resta dels elements que ja he citat abans: la Natura, l’Univers, que ella escriu així, sempre en majúscules. I també el to passional amb què escriu, molt elevat, mai decau malgrat ser nostàlgic, és molt intens. Tenia un do en això, perquè és el que sosté la lectura.