truita a la paisana

Quan ma mare tenia el bar hi tenia una vitrina refrigeradora on solia conservar les postres que feia: arrossos amb llet, cremes catalanes, flams, mousses de xocolata, pastís de coco i pastanaga, puddings de crosants i ensaïmades, iogurts casolans o de la Danone. En aquella època jo era molt petita, però recordo tots aquells menjars perquè els meus germans i jo també en menjàvem. A la barra de fusta també hi havia una vitrina amb àpats que preparava la meva mare llestos per degustar. Només els calia un cop de microones: croquetes de pollastre, mandonguilles amb sèpia, amanida alemanya, conill amb samfaina i tot tipus de truites: espanyola, de carbassó, albergínia o la que més m’agradava: la paisana. Era feta d’un mix d’hortalisses que havien quedat a la nevera i que tallades ben petites i cuites amb un bon raig d’oli a la paella ella aprofitava amb una mica de pernil del país com a colofó final entre els ingredients de la truita.

Encara hi ha restes de la lassagna d’ahir a la nevera. He pensat que per no repetir al dinar d’avui deixaré la pasta per al sopar. Quedaven cinc ous, la meitat d’un carbassó, una ceba i un pebrot vermell que he tallat en juliana i ho he fregit al wok amb una base d’oli d’oliva verge. Li he afegit molt poca sal i ho he deixat coure una mitja hora aquest matí abans de connectar l’ordinador de la feina. Mentre s’ha estat coent he passat la baieta pels armaris de la cuina i les rajoles, ara feia temps que no ho feia a fons, i és bàsic netejar-los amb una certa freqüència perquè no s’hi acumuli el greix. Més encara tenint en compte que cuino en abundància. A vegades em pregunto perquè tants escriptors escriuen com si la vida no formés part de la seva escriptura. Les tasques quotidianes són una part molt important de les nostres vides, i per a mi això és indissoluble de les narracions. No només això, sinó que penso que, com en el nostre dia a dia, doten d’un ritme essencial les meves històries. Si tinc les mans entrenades per tallar les verdures i coure-les i ensumar-les, les tindré després per descriure-les. Si tinc l’hàbit d’estirar els llençols per fer el llit i estendre la roba humida a la Sissí, tindré el tacte adequat per plasmar l’hora i el moment del dia en què ho he fet. I fins i tot, tot allò que l’envolta, el cafè que m’he pres abans, els pardals començant a cantar amb desesperació entre els viburnums i la llum rosa de l’albada entrant pel finestral de la cuina. Les tasques quotidianes també estan envoltades de poesia, per molt rutinàries que siguin. Només cal veure-la. Ja ha passat la mitja hora. He apagat el foc i hi he afegit uns talls de pernil del país que he tallat ben petits. Ho he remenat tot i ho he vessat al vol amb els cinc ous que havia batut prèviament. El pernil li acaba de donar el gust de sal que li faltava de la mica que li he posat a les verdures. Per últim, a la paella mitjana amb l’oli bullint hi he posat la barreja i de seguida s’ha cuit l’ou amb els ingredients tots barrejats. Després d’uns tres minuts l‘he girada amb cura amb un plat i he cuit l’altre costat durant tres minuts més. Ma mare a vegades li posava pèsols i pernil dolç, improvisava amb el que li quedava a la nevera del bar. Avui no li he posat pèsols perquè no me’n quedaven, però li donaven un gust molt especial i suau, i sempre combinen molt bé amb el pernil salat.

(TRUITA A LA PAISANA forma part de les meves inèdites «Receptes de vida », que vaig escriure durant la pandèmia).

conill amb samfaina

El més important d’un projecte és tenir clar que es tracta d’un projecte, perquè sinó corre el perill que te n’acabis oblidant. La cuina és una obligació més que un projecte. Hem de menjar, per tant, hem de cuinar. Hi ha qui ho fa amb més afició que d’altres, que es dediquen a menjar només entrepans o plats precuinats. Tinc la sort que m’agrada cuinar, és una obligació agradable, per dir-ho d’alguna manera. No sé si he explicat que fins no fa molt era incapaç de menjar conill. Em feia angunia. Com els peus de porc o els cargols bovers. No sé què passa amb els gustos de la gent que a mesura que ens fem grans ampliem el nostre repertori, tant pel que fa al menjar com pel que fa a les persones. Una vegada vaig tenir un director a la feina que sempre que hi havia una celebració al departament, es plantava al mig i aprofitava per dir: “a mesura que afegim anys s’eixampla el ventall d’edat de persones desitjables. Amb vint només t’agraden les de vint o les de trenta. Amb cinquanta t’agraden igual les de vint-i-cinc que les de seixanta.” Després es trencava de riure ell sol i l’acompanyaven els del seu voltant. Penso que amb els sabors del menjar passa una mica el mateix, perdem les manies o potser és que el nostre paladar aprecia sabors que ignoràvem quan érem joves. No ho sé. Penseu-hi. De fet vaig començar a menjar conill perquè al meu ex-marit li agradava molt i aprofitava sempre que anàvem a algun Can per demanar-ne. Així que vaig començar a cuinar-lo per a ell. Una de les primeres receptes que vaig fer amb el conill va ser en escabetx. Vaig tenir una època que ho feia tot en escabetx: sardines, verat, verdures i hortalisses. Havia vist l’Arguiñano cuinant-lo a la tele i vaig pensar que era una manera d’estovar la carn i que passés millor. Va ser llavors quan el vaig tastar i me’l vaig menjar. Diguem que vaig superar la barrera de l’angunia. L’angunia -no ho he dit- em ve de petita, d’una vegada que ma mare em va fer aguantar un conill cap per avall per les potes per degollar-lo i escorxar-lo després. Se’m va quedar gravat el moment en què es dessagnava l’animal i regalimava la sang pel terra i allò em va durar anys. La carn del conill és molt fibrosa i ferma, gens greixosa, i diuen que unes de les més saludables que hi ha. Ara el cuino rostit, amb samfaina o amb bolets per a l'arròs. A l’arròs li dona un sabor de muntanya molt apetitós, i per a l’hivern o la tardor sol ser un plat que faig sovint els diumenges. Avui ha fet un dia típicament primaveral: s’ha llevat amb pluja suau durant tot el dia fins ben entrat el migdia. Ara s’ha deixat veure el sol i fa vent, el cel encara gris, no sé si es tracta només una petita treva. Per passar les hores podia cuinar i mirar algun documental, poca cosa més, així que he optat per deixar fet el conill amb samfaina per demà. Tenia un conill tallat a trossos petits que he posat en una cassola amb oli. L’he salpebrat i hi he afegit un pebrot verd, un de vermell, una ceba i un tomàquet madur tallat tot a daus mitjans amb el ganivet. Després hi he afegit mig got de vi blanc i l’he deixat coure a foc mig durant una hora. L’escalfor ho ha transformat tot. Les verdures s’han reduït i han quedat tovetes, en una amalgama de colors bàsics: vermell, verd, transparent i el daurat de la carn blanca, que també ha quedat tendra i melosa al mateix temps. Demà diumenge ho acompanyaré amb un arròs blanc amb tomàquet fregit. Diria que li falta poesia al text tot i que ja hi és mentre cuino, els versos, posats a fer, val més que es puguin ensumar i assaborir de veritat.

(Conill amb samfaina forma part de les meves Receptes de vida, inèdites, que vaig escriure durant la pandèmia)

tres rosas amarillas

Raymond Carver

Fixa’t en un retrat: n’hi ha qui posen altius i hieràtics. Semblen intocables i tan lluny de nosaltres, que ens costa d’imaginar què hi ha darrere d’aquella persona. N’hi ha d’altres, en canvi, que posen amb una proximitat tan íntima que podem acariciar-los, veure els seus sentiments, i se’ns presenten nobles i d’una honestedat que desarma. A aquests segons em recorden les històries del nord-americà Raymond Carver. Si veus una parella que s’estima i té els seus daltabaixos amb aquells moments de complicitat al llit a mitja nit, potser algunes angoixes i també dosis de sentit de l’humor que hi ha de continu en el seu dia a dia, això és una història del Carver. Si penses en una mare ploramiques, que es fa la víctima per fer pena als fills, que odia d’amagat la seva jove, però malgrat tot te l’estimes perquè és la teva mare, aquesta és una història del Raymond Carver. Si ets un calçaces de qui tothom se n’aprofita: des de la teva ex fins els teus fills o germà, encara que et vegin amb l’aigua al coll, aquest torna a ser l’escriptor de Columbia. I no t’oblidis dels finals sobtats, tallats en sec en un moment de la nit o del matí, quan treus les escombraries o penses que algú ha de netejar millor els carrers. No els volia rodons. La realitat és aspra per a la classe obrera, aquest vindria a ser el seu missatge. 

He tornat a llegir les Tres Rosas Amarillas, el darrer dels relats que dóna nom al seu recull del llibre amb el mateix títol, i m’ha agradat encara més que la primera vegada. En síntesi relata com mor per tuberculosi l’escriptor rus Anton Txèkhov. Però és el detall des que comença a vomitar sang per la boca durant un sopar a Moscou amb el seu editor l’any 1897, fins que mor en un hotel de Badenweiler el juliol de 1904. La precisió tan realista dels efectes de la tuberculosi sobre Txèkhov, la terminologia mèdica, la fatiga, els sentiments de la llavors dona de l’escriptor, els darrers moments, aquells de l’últim alè, tan crus i privats, estan relatats de manera magistral pel nord-americà. Quan va escriure aquest relat, Carver ja estava malalt de càncer de pulmó, i era com si pressagiés la seva pròpia mort en aquesta narració històrica, que és, a més, un magnífic homenatge a un dels seus referents literaris. Cada acció, com criden el metge en el darrer moment, la voluntat d’aquest d’acomiadar-lo amb una copa de Moët Chandon (detall verídic), la recreació del cambrer que entra a l’habitació i es queda petrificat en descobrir que hi ha un hoste mort, els silencis i el respecte per aquests minuts de comiat, la recerca d’una funerària … Tots els qui ja hem viscut les morts d’éssers estimats podem sentir-nos identificats en aquest relat funerari, perquè ens toca molt d’a prop. En això radica la seva universalitat. Quan l’acabes de llegir quedes mut, com si et toqués a tu respectar també aquell espai de silenci dels morts. L’has acompanyat durant tot el relat com ho va fer la dona d’en Txèkhov i el seu metge al balneari de Badenweiler, i el jove cambrer que probablement anys més tard moriria a la Primera Guerra Mundial. I també el compadeixes. I t’has emocionat com ho van fer ells aquell estiu de fa més d’un segle. Sospires i te n’oblides quan t’aixeques per anar a la cuina a preparar el sopar. Però, no és aquesta una bona història?

Balneari de Badenweiler, situat a la Selva Negra alemanya, on va morir L'escriptor Txèkhov.

una observació sobre la ciutat

Dissabte al matí vaig baixar a Barcelona perquè volia parlar amb una editora que m'interessa i no em coneix. No vaig tenir sort perquè no hi era en aquell moment al seu stand de la Setmana del llibre. En una altra ocasió serà. Vaig marxar de seguida perquè anava només per a això. De camí cap allà em vaig trobar el que només et pots trobar quan baixes a Passeig de Gràcia avui: milers de turistes i pobres pidolaires demanant a les portes de les botigues de luxe. És la City, i la sensació d'ofec és la mateixa de quan hi anava de petita, amb l'afegit que ara el Corte Inglés de Plaça Catalunya gairebé et sembla una botiga de barri, un espectre enmig de tanta globalització. Hi solia anar a finals dels 80 amb ma mare a buscar els tutús i les sabatilles de ballet. De camí, com deia, a l'alçada de l'Adolfo Domínguez, em vaig trobar amb un noi africà assegut a l’acera amb les seves maletes i un cartró al terra amb una cara de desesperació, pobret, que em va fer moltíssima pena i li vaig donar dos euros a la mà, la va obrir i em va dir "Merci", devia ser del Senegal, segurament. Semblava a punt de plorar. Sempre penso en com hauran vingut i com deuen viure aquí. Per això vaig escriure algun relat fa temps, i també un poema, però avui no faig literatura. De res, no el trauran de res aquells dos euros. I vaig seguir caminant pensant en aquell noi entre turistes a les terrasses on cobren 8 euros per un copón de sangria i el Zara Home amb cues de gent disposades a pagar 120 Euros per una vaixella que farà més bonica la taula quan vinguin convidats. De petita m'ofegava l'anonimat de la ciutat, el seu soroll i la pol·lució. Ara la gent camina pels carrers com si anés per l'Instagram, com si allò que trepitgen i respiren fos de mentida i tunejable. No sé si és una sensació meva, però la frivolitat turística és esfereïdora. La massa s’ha fet insensible davant d’un món que sembla que no els pertany. No sé com explicar-ho. En fi, que és la societat que m'ha tocat viure i volia transmetre la meva impressió cada cop que hi baixo.

 

el darrer petó

Crear o recordar. Llegir i connectar. Viure i experimentar. Respiro amb un poema del William Carlos Williams entre les mans, les darreres paraules de la meva àvia, i m’ha transportat als darrers dies que va viure la meva mare a l’hospital. No hi volia anar. Tampoc l’àvia paterna del poeta de Nova Jersey. I entre la lucidesa i la gairebé impossibilitat de parlar, la meva mare em va dir que després de tants anys d’Universitat els metges no en tenien ni idea. Van ser les darreres paraules que va dir amb ímpetu. El mateix que l’àvia del Williams. I el pa que demanava quan ja el seu cos no podia deglutir perquè s’estava morint, també el demanava la Sra. Williams. Tinc gana, deia. I quan ja es va cansar de veure els oms per la finestra, perquè ja ho havia vist tot, se’n va anar. LLuitant contra la morfina, la meva mare encara va tenir forces per obrir els ulls, preguntar-me per un dels bessons i fer-me aquell darrer petó de comiat amb llàgrimes als ulls. Sempre el recordaré. 

summertime, un poema meu

La veu de l’Ella

i la trompeta del Louis

res més sexy per a un migdia estrany.

Arranques un poema de final d’estiu.

T’asseus i escoltes Summertime

Prefereixes aparcar el buit i el neguit

Ignorar els anys que vindran

i si podràs. I et dius que sí.

Arribarà la tardor

amb altres sons.

I la pluja i el vent

I aquelles fulles seques a peu del carrer.

Quin poema t’inventes?

No oblidar uns braços 

Ni el tacte de la veu, saps?

Vull acabar aquests versos

i poder. Pensar que podré.

I malgrat Bukowski digués el contrari

avui he unit jazz i poesia

És clar que ell no pensava en tu

ni en el teu neguit

ni en aquesta nua tarda de diumenge

de ritme lent i tan sexy

mentre escolto aquest Summertime. 

balada del cafè trist

Quan s’ha viscut algun cop amb una altra persona, és un turment haver de viure sol. El silenci d’una habitació on crema la llar de foc, quan de sobte s’atura el tic-tac del rellotge; les ombres obsessionades d’una casa buida… és preferible caure en mans del nostre pitjor enemic que enfrontar-nos amb la por de viure en soledat. La balada del cafè trist, Carson McCullers.

La primera vegada que vaig escoltar el nom de l’escriptora de Geòrgia, Carson McCullers, va ser un dia a l’oficina de la feina, per boca del meu company de divisió Raúl Hoces. A ell li dec haver descobert en John Fante i en Charles Bukowski abans. Recordo que era un matí de fa uns cinc anys, quan em va comentar que estava llegint una història molt bona de dos sords muts escrita per una nord-americana. “És molt diferent i molt interessant. Presenta uns personatges molt singulars”, em va dir. Com a vegades faig, no li vaig prestar molta atenció d’entrada, però per alguna raó el meu cervell reté assumptes importants que tard o d’hora acabaran emergint a la meva vida. És així. Va ser llegint poemes del Charles Bukowski que me la vaig tornar a trobar, al preciós poema intitulat “Van arribar a temps”, on cita tots els seus i més importants referents literaris. I és en aquest poema on fa referència a "La balada del cafè trist" que he acabat de llegir aquests dies. Es tracta d’un conte llarg o novel·la curta, tot i que per la seva estructura i narració és més conte. Presenta uns personatges deformes, outsiders que viuen en un poble de mala mort del sud-est dels Estats Units. La protagonista és una dona aparentment molt forta, propietària de terres i negocis rurals que acabarà regint el cafè del poble on hi convergeixen tot un seguit de personatges on hi predominen tota una amalgama de qualitats humanes, des de la bondat i la comprensió, fins a la pitjor de les maldats. M’ha recordat una mica “La família de Pascual Duarte” del Camilo José Cela, en aquella mena d’analfabetisme rural que acaba derivant en una maldat psicopatològica. Em va impactar moltíssim la novel·la del Cela quan la vaig llegir. Són personatges que semblen caricatures o exageracions però que al cap i a la fi existeixen en el món real.

El que més m’ha agradat de la Balada del cafè trist és l’evolució de l’Amèlia, la protagonista, que passa de ser un personatge dur i intransigent, a una persona comprensiva i generosa, tant, que aquells malvats que ho són de mena, acaben per prendre-li tot, fins i tot la seva ànima, que és com morir en vida. A vegades hi ha conductes humanes que no entens com aguanten el que aguanten, però les circumstàncies de cadascú són les que són, i això és el que ens tracta de descriure la Carson McCullers, una molt bona novel·lista, sens dubte.

Aquella novel·la de què em va parlar el Raúl aquell dia a la feina era “El cor és un caçador solitari”, una joia literària i bàsica per a qualsevol que vulgui conèixer la història del Deep South dels Estats Units i que vaig comentar a Meditacions amb la Carson McCullers.

Carson McCullers fotografiada per l'Henri Cartier-Bresson.