conill amb samfaina

El més important d’un projecte és tenir clar que es tracta d’un projecte, perquè sinó corre el perill que te n’acabis oblidant. La cuina és una obligació més que un projecte. Hem de menjar, per tant, hem de cuinar. Hi ha qui ho fa amb més afició que d’altres, que es dediquen a menjar només entrepans o plats precuinats. Tinc la sort que m’agrada cuinar, és una obligació agradable, per dir-ho d’alguna manera. No sé si he explicat que fins no fa molt era incapaç de menjar conill. Em feia angunia. Com els peus de porc o els cargols bovers. No sé què passa amb els gustos de la gent que a mesura que ens fem grans ampliem el nostre repertori, tant pel que fa al menjar com pel que fa a les persones. Una vegada vaig tenir un director a la feina que sempre que hi havia una celebració al departament, es plantava al mig i aprofitava per dir: “a mesura que afegim anys s’eixampla el ventall d’edat de persones desitjables. Amb vint només t’agraden les de vint o les de trenta. Amb cinquanta t’agraden igual les de vint-i-cinc que les de seixanta.” Després es trencava de riure ell sol i l’acompanyaven els del seu voltant. Penso que amb els sabors del menjar passa una mica el mateix, perdem les manies o potser és que el nostre paladar aprecia sabors que ignoràvem quan érem joves. No ho sé. Penseu-hi. De fet vaig començar a menjar conill perquè al meu ex-marit li agradava molt i aprofitava sempre que anàvem a algun Can per demanar-ne. Així que vaig començar a cuinar-lo per a ell. Una de les primeres receptes que vaig fer amb el conill va ser en escabetx. Vaig tenir una època que ho feia tot en escabetx: sardines, verat, verdures i hortalisses. Havia vist l’Arguiñano cuinant-lo a la tele i vaig pensar que era una manera d’estovar la carn i que passés millor. Va ser llavors quan el vaig tastar i me’l vaig menjar. Diguem que vaig superar la barrera de l’angunia. L’angunia -no ho he dit- em ve de petita, d’una vegada que ma mare em va fer aguantar un conill cap per avall per les potes per degollar-lo i escorxar-lo després. Se’m va quedar gravat el moment en què es dessagnava l’animal i regalimava la sang pel terra i allò em va durar anys. La carn del conill és molt fibrosa i ferma, gens greixosa, i diuen que unes de les més saludables que hi ha. Ara el cuino rostit, amb samfaina o amb bolets per a l'arròs. A l’arròs li dona un sabor de muntanya molt apetitós, i per a l’hivern o la tardor sol ser un plat que faig sovint els diumenges. Avui ha fet un dia típicament primaveral: s’ha llevat amb pluja suau durant tot el dia fins ben entrat el migdia. Ara s’ha deixat veure el sol i fa vent, el cel encara gris, no sé si es tracta només una petita treva. Per passar les hores podia cuinar i mirar algun documental, poca cosa més, així que he optat per deixar fet el conill amb samfaina per demà. Tenia un conill tallat a trossos petits que he posat en una cassola amb oli. L’he salpebrat i hi he afegit un pebrot verd, un de vermell, una ceba i un tomàquet madur tallat tot a daus mitjans amb el ganivet. Després hi he afegit mig got de vi blanc i l’he deixat coure a foc mig durant una hora. L’escalfor ho ha transformat tot. Les verdures s’han reduït i han quedat tovetes, en una amalgama de colors bàsics: vermell, verd, transparent i el daurat de la carn blanca, que també ha quedat tendra i melosa al mateix temps. Demà diumenge ho acompanyaré amb un arròs blanc amb tomàquet fregit. Diria que li falta poesia al text tot i que ja hi és mentre cuino, els versos, posats a fer, val més que es puguin ensumar i assaborir de veritat.

(Conill amb samfaina forma part de les meves Receptes de vida, inèdites, que vaig escriure durant la pandèmia)