tres rosas amarillas

Raymond Carver

Fixa’t en un retrat: n’hi ha qui posen altius i hieràtics. Semblen intocables i tan lluny de nosaltres, que ens costa d’imaginar què hi ha darrere d’aquella persona. N’hi ha d’altres, en canvi, que posen amb una proximitat tan íntima que podem acariciar-los, veure els seus sentiments, i se’ns presenten nobles i d’una honestedat que desarma. A aquests segons em recorden les històries del nord-americà Raymond Carver. Si veus una parella que s’estima i té els seus daltabaixos amb aquells moments de complicitat al llit a mitja nit, potser algunes angoixes i també dosis de sentit de l’humor que hi ha de continu en el seu dia a dia, això és una història del Carver. Si penses en una mare ploramiques, que es fa la víctima per fer pena als fills, que odia d’amagat la seva jove, però malgrat tot te l’estimes perquè és la teva mare, aquesta és una història del Raymond Carver. Si ets un calçaces de qui tothom se n’aprofita: des de la teva ex fins els teus fills o germà, encara que et vegin amb l’aigua al coll, aquest torna a ser l’escriptor de Columbia. I no t’oblidis dels finals sobtats, tallats en sec en un moment de la nit o del matí, quan treus les escombraries o penses que algú ha de netejar millor els carrers. No els volia rodons. La realitat és aspra per a la classe obrera, aquest vindria a ser el seu missatge. 

He tornat a llegir les Tres Rosas Amarillas, el darrer dels relats que dóna nom al seu recull del llibre amb el mateix títol, i m’ha agradat encara més que la primera vegada. En síntesi relata com mor per tuberculosi l’escriptor rus Anton Txèkhov. Però és el detall des que comença a vomitar sang per la boca durant un sopar a Moscou amb el seu editor l’any 1897, fins que mor en un hotel de Badenweiler el juliol de 1904. La precisió tan realista dels efectes de la tuberculosi sobre Txèkhov, la terminologia mèdica, la fatiga, els sentiments de la llavors dona de l’escriptor, els darrers moments, aquells de l’últim alè, tan crus i privats, estan relatats de manera magistral pel nord-americà. Quan va escriure aquest relat, Carver ja estava malalt de càncer de pulmó, i era com si pressagiés la seva pròpia mort en aquesta narració històrica, que és, a més, un magnífic homenatge a un dels seus referents literaris. Cada acció, com criden el metge en el darrer moment, la voluntat d’aquest d’acomiadar-lo amb una copa de Moët Chandon (detall verídic), la recreació del cambrer que entra a l’habitació i es queda petrificat en descobrir que hi ha un hoste mort, els silencis i el respecte per aquests minuts de comiat, la recerca d’una funerària … Tots els qui ja hem viscut les morts d’éssers estimats podem sentir-nos identificats en aquest relat funerari, perquè ens toca molt d’a prop. En això radica la seva universalitat. Quan l’acabes de llegir quedes mut, com si et toqués a tu respectar també aquell espai de silenci dels morts. L’has acompanyat durant tot el relat com ho va fer la dona d’en Txèkhov i el seu metge al balneari de Badenweiler, i el jove cambrer que probablement anys més tard moriria a la Primera Guerra Mundial. I també el compadeixes. I t’has emocionat com ho van fer ells aquell estiu de fa més d’un segle. Sospires i te n’oblides quan t’aixeques per anar a la cuina a preparar el sopar. Però, no és aquesta una bona història?

Balneari de Badenweiler, situat a la Selva Negra alemanya, on va morir L'escriptor Txèkhov.