com una pintura d'edward hopper

No ho sembla però els mitjons de mitja esgoten. Acabada la jornada després de tot el dia a l'oficina, sento com una alliberació quan em despullo i me'ls trec. Els deixo al cubell de la roba bruta i igualment em desfaig de la cua tibant per deixar-me anar els cabells. La sensació física és de descans absolut. He deixat anar les exportacions de darrera hora a l'oficina, la motxilla amb l'ordinador de la feina per a l'endemà, el trànsit intens a la carretera, la cua de la tarda al súper, l'anar a dins del ramat com una ovella més. Tan senzill com treure'm les mitges i dir: una jornada més. La dona contemporània en una tecnocràcia sorgida a dins del capitalisme. L'estampa seria com una pintura de Hopper però amb camisa de Massimo Dutti i mitges del Punto Blanco. Les decisions preses de motu proprio. Un cotxe al pàrquing d'un garatge i la targeta de crèdit a la cartera amb el seu nom i cognoms gravats en relleu. 

sobre les mans

Com que tinc mans, cuino. I he de fer servir la memòria, també. Allà marxen els temps, que sempre semblen més lents en el passat.

Com que tinc mans, treballo. Ho faig per inèrcia, amb l'experiència apresa, tan depressa com exigeix el present. Els presents sempre són apressats.

Com que tinc mans, teclejo. Sóc teclejadora, una paraula que no surt al diccionari com a sinònim d'escriptora. Teclejo, doncs, passat i present com si teixís un jersei amb agulles i llana.

A vegades, quan romanc en silenci, deixo les mans quietes sobre la meva falda, com si callessin, també. I quan parlo, m'expresso amb elles movent-les amunt i avall, fent gala del meu temperament llatinitzant.

Les mans, que ens serveixen per a manifestar l'amor o l'odi, obeeixen les ordres dels nostres sentiments, les nostres emocions, amb tendresa o fúria. Sempre és millor arrapar-se als llençols en ple èxtasi que donar una bufetada en un atac de ràbia. Encara no li he donat cap a ningú.

De pintar i tocar algun instrument no en sé. Fa molt vaig escriure un poema sobre això. El piano m'agrada molt, i una sonata de Beethoven, la número 29, m'ho ha recordat. I com que tinc mans i imaginació, m'ha portat fins aquestes línies.

Unes grues sobrevolen el cel, que segueix blavíssim, i el sol escalfa com si fos primavera.

18/02/24

la lectora

Hi ha un moment del dia en què em transformo d'administrativa en jo. En mamà conductora i en mamà cuinera. Pauso i el tinc al damunt del bufet esperant-me. El llibre. Hi ha un moment del dia en què es fa fosc. Encenc la làmpara de peu al saló i sóc jo. I em transformo en lectora. I tot al voltant, d'abans i de demà, s'esvaeix. I se'm destensa la musculatura de tan agraït i enriquidor que és. I aquell moment, que fa com un clic, m'encanta.

pensaments que em sobrevenen quan estic sola

Quan surto de casa als matins per anar a treballar, abans de tancar la porta, m'agrada deixar el pis en perfecte ordre. El llit fet, els plats nets al bufet, la cuina recollida, les tovalloles ben plegades al quarto de bany, el sofà amb el plaid ben estès al damunt i els coixins ben col·locats. Sempre penso en la rebuda quan torni a la tarda, una mica més cansada de la feina. El pis impecable. I si vingués alguna visita d'imprevist? Ha d'estar prou acollidor, com si tingués moltes ganes de rebre'm quan torno. De vegades, quan sóc a la petita cuina oberta a l'estil nòrdic, miro la cafetera que tinc preparada per a l'endemà quan em llevi de matinada, i em dona per pensar com estaria tot d'aquí dos mil anys. Sí, ja sé que l'edifici on visc ja no hi serà. Però em poso en la situació que encara s'aguantés. Com si jo hagués marxat per la porta i deixat totes les coses ben posades: el saler sobre la fusta en faig mig buit, el fruiter amb les pomes i les taronges al damunt del microones, el manuscrit de la novel·la al moble de la televisió, els pots de conserva als armaris de la cuina i les persianes ben amunt perquè hi entri la claror. I sense mi a dins ni cap altra persona. La pols, les teranyines, les esquerdes, els tèrmits i la humitat s'ho haurien menjat tot. Tot quiet i rovellat allà. I silenci. Això ho penso les setmanes que estic sola, sense els fills rondant per casa. Abans no ho havia pensat mai. És com si els objectes que hi tinc, pel fet d'estar sola, depenguessin totalment de mi. El seu moviment, la seva netedad, el seu ús, la seva vida, en definitiva. És molt estrany. Després em poso música i llegeixo un llibre i se'm passa.

les exposicions permanents (II)

“Aquesta és la història d’un entusiasme”. I, efectivament. Al capítol de “La revolta poètica” Julià Guillamon ens parla de la seva descoberta de la poesia a través d’un llibre que va comprar la seva mare cap al 1970: l’Antologia de la poesia social catalana. I m’ha agradat molt tornar a trobar la descripció que fa l’escriptor de la seva mare com a una dona intel·lectualment inquieta, i que ja va descriure a la seva novel·la El barri de la plata. Amb gairebé seixanta anys es va apuntar a les classes d’Història de l’art de la Universitat de Barcelona. A partir d’aquesta antologia de l’Àngel Carmona ens parla del Gabriel Ferrater i la Marta Pessarrodona, del Feliu Formosa i de com es va anar interessant per la literatura catalana en la seva adolescència amb els llibres que comprava a la llibreria d’Arbúcies. Després he rigut molt. Quan ens conta el seu contacte amb els editors dels Llibres del Mall i Quaderns Crema a principis dels 80, Ramon Balasch i Jaume Vallcorba, i d’una picabaralla que hi va haver entre aquests durant l’entrega d’uns premis literaris a València. Guillamon escrivia articles de poesia a “El correo catalán”. De tota aquella edat d’or de la “nova poesia catalana” dels 70, del sorgiment i de l’ocàs, en va comissariar una exposició l’any 1991: Literatures submergides. I ben bé que, tal i com ho explica, és tot un submón aquest dels poetes.

El barber personal del Leopoldo Pomés, 1950

En les notes anteriors vaig començar dient que feia un parèntesi en la lectura d'Els Virreis del Federico de Roberto mentre llegia aquestes Exposicions permanents. Quan parla del vessant com a retratista del Leopoldo Pomés, Julià Guillamon treu de relleu un retrat del 1950 que el fotògraf va fer al seu perruquer particular, Marquet, i que diu “sembla una figura del temps de Garibaldi”. I sí que hi té un aire. M’ha fet gràcia perquè als Virreis el revolucionari Giuseppe Garibaldi hi surt constantment, no com a protagonista, però sí com a personatge del transfons històric en què es desenvolupa la novel·la. En fi, com més llegeixes més et trobes amb aquest tipus de coincidències. Per cert, gràcies a aquest capítol que dedica en profunditat a Leopoldo Pomés, he mirat fotos de la seva trajectòria per internet i m’encanten! Tant les d’estudi com les de carrer.

Sobre el ressorgiment d’edicions Proa l’any 1951 i el seu naixement l’any 1928 per part del Josep Queralt i Marcel·lí Antich en fa un exhaustiu repàs. Malgrat els entrebancs de les dictadures de Primo de Rivera i la de Franco, explica com van aconseguir traduir i publicar en català autors com Tolstoi, Dostoievski, Balzac, Zola, Dickens, Maupassant o Irene Némirovski. I parla del miracle català dels anys seixanta gràcies a una nova generació d’autors i lectors i a la feina d’editorial com Aymà/Proa. M’ha impactat la història de les tres germanes de l’editor Josep Queralt, sotmeses a un consell de guerra al final de la Guerra Civil Espanyola i condemnades a cadena perpètua. Finalment van complir cinc anys de presó i desterrades a Tortosa (vivien a Badalona) sota llibertat vigilada.  Al diari ARA he trobat aquest extracte del sumari del consell: “En las fiestas del Libro, las tres hermanas formaban Stant ‘Proa’ vendiendo obras editadas por aquella editorial de la que era uno de los dirigentes Puig i Ferreter, significado elemento separatista. En determinada época trajeron a su domicilio haciendo vida íntima con él al revolucionario Andrés Nin quién traducía las obras comunistas rusas al catalán”.

En el mateix apartat que dedica a les editorials catalanes m'he aturat en la col·lecció dels Quaderns literaris, de l'editor Josep Janés, publicada entre 1933 i 1939. "Eren edicions de batalla, amb paper barat, tirats en una impremta de diari". D'entre els 200 títols que van publicar m'ha cridat l'atenció aquest del Tomàs Roig i Llop, el pare de la Montserrat Roig: Lena i el seu destí, i que es pot aconseguir per Amazon de segona mà per 12 euros. M'agrada molt la portada i me l'he demanat, per què, per a això serveixen assajos com aquest: per despertar-te la curiositat i endinsar-te realment en la matèria a què fa referència.

Lena i el seu destí, Tomàs Roig 1934

Ens parla de Janés a propòsit del dibuixant Enric Cluselles i com va afectar la guerra, la dictadura i l'exili a la seva obra i persona. Perquè va estar a la campanya de Terol (amb Pere Calders també) i al camp de concentració de la Catalunya Nord. Psicològicament tocat i, malgrat tot, seguir endavant i amb la seva tasca artística. Va viure 100 anys.

Sorprèn el final, amb un epíleg on ens parla del seu viatge al Brasil a finals dels vuitanta i més tard amb la seva parella, en motiu d'una figura de rituals africans que l'escriptor havia tingut d'aquella època. El 2010, veient una exposició a l'Arts Santa Mònica del col·leccionista Guy Selz (crític d'art d'Elle) es va trobar amb una d'aquestes figures. Tant aquest passatge, com el de la revolta poètica dels 60 i el dedicat al naixement dels Quaderns crema i la figura del Jaume Vallcorba m'han agradat especialment pel què hi tenen de narració de la seva experiència personal i relació amb els protagonistes de qui parla.

Després d'un treball de camp pels països on es van exiliar molts catalans l'any 1939, degut a la Guerra Civil, Guillamon va escriure sobre les literatures de l'exili a El dia Revolt. D'entre aquests catalans estaven els fundadors del Club editor. Ens en parla cap al final del llibre i ens planteja aquesta pregunta: "¿Tenim (actualment) aquell públic lector que Sales i Benguerel pretenien crear anant amunt i avall dels Països Catalans fent subscripcions?"

Jo penso que tenim més gent instruïda que 75 anys enrere, però que el català com a llengua al carrer s'està perdent. Hi ha una distància entre el que s'ensenya a escoles i la realitat social del català. Com a empresaris, els editors en català no podrien sobreviure sense les subvencions. Com a autora, escriure en la meva llengua és un acte de romanticisme.

Exposicions Permanents de Julià Guillamon és un llibre de la història cultural catalana, d’abans de les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, de la resistència durant les dictadures i posterior. (Ensiola editorial).

llibert

Tinc un fill que es posa batí mentre esmorza amb te negre i mira les notícies a la televisió, com si fos un lord anglès. Vol estudiar arquitectura i no li agrada que li digui petitó, malgrat li dic que per a mi sempre serà el meu petitó. Li encanta que li faci massatges a l'esquena, però en la justa mesura: ha de ser semblant a les pessigolles i apropant-se a les carícies, això és. Em roba els meus auriculars per escoltar les seves històries al mòbil, que guarda per a si i només per a si. Li he de repetir vint cops que es faci el llit, i si aconsegueixo que se'l faci ja és tota una victòria. Tot d'una ve a la cuina i em pregunta què vol dir sine die. Sent una fascinació especial per la Sagrada Família des que hi va anar per primer cop amb sis anys. I d'un dia per a l'altre ve tot content perquè començarà a donar classes de repàs a un nen de quart de l'ESO. Em guanyaré vint eurets a la setmana, però seran per als meus capritxos, no et pensis, eh? Sovint, des de ben petit, ha protestat pel nom que li vam posar perquè ningú el pronuncia bé. Va néixer 10 minuts després del seu germà i a vegades em pregunto a qui haurà sortit. 

El passat estiu amb els meus dos fills: el Gerard i el Llibert a la dreta de la foto