sobre les mans

Com que tinc mans, cuino. I he de fer servir la memòria, també. Allà marxen els temps, que sempre semblen més lents en el passat.

Com que tinc mans, treballo. Ho faig per inèrcia, amb l'experiència apresa, tan depressa com exigeix el present. Els presents sempre són apressats.

Com que tinc mans, teclejo. Sóc teclejadora, una paraula que no surt al diccionari com a sinònim d'escriptora. Teclejo, doncs, passat i present com si teixís un jersei amb agulles i llana.

A vegades, quan romanc en silenci, deixo les mans quietes sobre la meva falda, com si callessin, també. I quan parlo, m'expresso amb elles movent-les amunt i avall, fent gala del meu temperament llatinitzant.

Les mans, que ens serveixen per a manifestar l'amor o l'odi, obeeixen les ordres dels nostres sentiments, les nostres emocions, amb tendresa o fúria. Sempre és millor arrapar-se als llençols en ple èxtasi que donar una bufetada en un atac de ràbia. Encara no li he donat cap a ningú.

De pintar i tocar algun instrument no en sé. Fa molt vaig escriure un poema sobre això. El piano m'agrada molt, i una sonata de Beethoven, la número 29, m'ho ha recordat. I com que tinc mans i imaginació, m'ha portat fins aquestes línies.

Unes grues sobrevolen el cel, que segueix blavíssim, i el sol escalfa com si fos primavera.

18/02/24