exposicions permanents del julià guillamon (I)

Faig un parèntesi en la lectura dels Virreis del F. De Roberto per endinsar-me en les Exposicions permanents del Julià Guillamon. L'escriptor barceloní s'ha encarregat també de dur a terme diverses exposicions de la nostra història cultural, que exposa aquí de manera amena, clara i molt interessant. Vaig prenent algunes notes d'aspectes que m'han cridat l'atenció.

Llegint el capítol que dedica a Baltasar Porcel, m'ha recordat el seu llibre Les hores noves, quan després de dinar amb la família de l'escriptor mallorquí, Guillamon fa un passeig per la costa de s'Algar. Com a Les hores noves, hi troba el gust en l'autenticitat del terreny, els corriols, espècies d'arbres i mates, que sempre defineix pel seu nom concret, cabres autòctones, el mar tan blau i pobles mallorquins que apareixen a l'obra de Porcel. I he descobert que a Cuba hi ha un poble que es diu Batabanó, no l'havia escoltat mai. És on diu que van emigrar molts ciutadans d'Andratx per pescar-hi esponges!

Tampoc sabia que el Quim Monzó havia viatjat tant, ni a tants diversos països, entre ells el Vietnam a l'any 1973, quan encara no s'havia acabat del tot la guerra amb els EUA. Amb Monzó li uneix una gran amistat, i li dedica tot el tercer capítol, on fa un repàs a la seva trajectòria com a escriptor i col·laborador en mitjans de comunicació. Al seu estil trencador i irreverent. També parla d'una radionovel·la que va escriure amb el Sergi Pàmies, "Sang bruta" i que m'agradaria escoltar perquè riuria segur. He estat buscant pel web de la CCMA però no l'he trobat.

A la part dedicada a la moda i la cultura a la Barcelona dels anys 30 del segle passat, fa un repàs de l’evolució de la moda a través de la mirada d’escriptors com Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila, director de la revista D’ací d’allà, o Eugeni d’Ors. Entre els noms que cita m’ha cridat l’atenció el de dues dones: la Isabel Llorach i la María Luz Morales. Hi ha un retrat fantàstic de la Isabel Llorach pintat pel Ramon Casas l’any 1901 en què encara no se la veu amb aquesta evolució de la moda, perquè porta un vestit llarg i fosc, de línies romàntiques, probablement en tela de seda o organdí. M’ha cridat l’atenció el Conferentia Club que va fundar aquesta milionària de la societat barcelonina per portar a la ciutat personalitats com Paul Valéry, Gregorio Marañón, Josep Pla o el mateix Sagarra, qui va fer-ne un alter ego d’ella a la seva novel·la Vida privada, tal i com ens conta Julià Guillamon. Més endavant també se servirà d'un passatge d'aquesta Vida privada i d'un passeig que fa aquest alter ego de Llorach pel barri Xino, per comparar-lo amb l'ambient d'algunes fotografies que va fer el fotoperiodista Gabriel Casas i Galobardes.

Isabel Llorach per Ramon Casas

D’una altra vessant menys elitista i no menys necessària va ser la periodista María Luz Morales. A Exposicions permanents ens cita fragments que aquesta gallega i catalana d’adopció va escriure per a la revista El hogar i la moda i que m’han remès una mica a la premi Pulitzer i líder del moviment feminista dels 60, Betty Friedan, quan escrivia articles per a revistes femenines de Nova York als anys 50. La María Luz se li avançava en 20 anys i a casa nostra. Guillamon destaca aquest fragment d'un article que Morales escriu l’any 1932:

“Mamá” ya no es la misma. Mamá se divierte. Mamá se viste como su hija, bebe cocktails y baila tangos. Mamá gusta más de la calefacción central, de cabarets y dancings que de la llama suave del hogar (...) Mamá juega al golf y se baña en mallot. Mamá luce. Mamá disfruta. Mamá flirtea."

M’ha capturat el darrer paràgraf quan parla de l’empresa de mitjons mataronina Molfort’s, pionera en aplicar la publicitat racional a Catalunya a finals dels anys 20 del segle XX. S’atura a les portades de la revista Destino de l’any 1945, acabada la Segona Guerra Mundial, i ens descriu l’impacte que suposa veure-hi en aquestes el general Montgomery, Churchill a Crimea o soldats nord-americans alçant la bandera després de la sagnant batalla d’Iwo-Jima. I a l’interior de la revista l’anunci dels mitjons Molfort’s dissenyat pel cartellista Josep Morell. J.Guillamon fa una descripció exacta del cartell i l’he anat a buscar perquè he pensat que devia ser preciós; i sí. Molt a l’estil de la publicitat nord-americana dels 50. La nena amb el seu germà, amb colors vius i molt efectiu. Ja no es fan cartells així, que podien emmarcar-se per a decorar un pub o les parets d’un estudi. Morell va ser un dels cartellistes més importants en la història de Catalunya.

Cartell de Josep Morell del 1932

Josep Palau i Fabre/Joan Perucho/Joan Miró/Pablo Picasso. Aquest passatge és intensíssim i molt ben documentat. Sobre la relació durant les dècades del 1930-1940 dels escriptors Palau i Fabre i Perucho amb els pintors Miró i Picasso. Com Guillamon va teixint la història, no només de la relació personal entre ells, sinó de l’obra que van escriure els primers sobre els segons, m’he interessat per alguns poemes de Josep Palau i Fabre, que desconeixia. Cita un intitulat Carol Lombard, estrella del cinema, mor carbonitzada en incendiar-se l’avió que la conduïa a Los Angeles i que m’ha recordat molt algun poema del Charles Bukowski. Més endavant em trobo que Palau i Fabre va ser, no només amic del poeta Antonin Artaud, també va escriure -en francès- Le livre d’Artaud. Bukowski era un fervent admirador del poeta francès. I de Picasso. M’ha semblat molt interessant la figura de Palau i Fabre i, no sé perquè, però crec que el fet de trobar-hi aquest tipus de connexions literàries fa de tots ells autors intemporals.*  

Josep Palau i Fabre

*Exposicions permanents, Ensiola Editorial.

el frankfurt i les fotonovel·les

Aquest és un passatge que no em pertocaria escriure a mi, si no d'explicar-lo les meves germanes. El Frankfurt Roca era un local amb vivenda situat al carrer Vic número 22 de Montmeló. A dalt hi havia el bar, petit, molt a l'estil dels Frankfurts alsacians, amb barra de fusta fosca i coure i campana igualment amb coure i paret enrajolada en rajoles granats. A l'interior l'habitatge era un dúplex, amb la cuina i el menjador a dalt i les habitacions a baix. Als baixos d’aquell edifici hi havia als anys 80 i 90 el Frankfurt, l'estanc, la Jero, que era una botiga de fruites i queviures, l'electricista de can Cortés i les assegurances Vilaseca, fundada pel senyor Jaume Vilaseca, de qui guardo molt bon record per la seva simpatia i vitalitat. Tots els locals eren per un estil i aquell bloc, ja ho he explicat algun cop, el va construir l'any 1975 el Joan Vila, el de la dolça Neus. Ell va ser qui li va vendre l'habitatge a ma mare, i segons deia sempre, va ser ell qui la va convèncer que muntés el bar “que amb tants crios que tens el local és ideal per al negoci i mantenir la vida familiar amb la vivenda al darrere”, era molt negociant, i el va poder comprar perquè li va facilitar molt les condicions de venda en una època en què els bancs no donaven les hipoteques així com així. Gràcies a ell abans que el fes matar la dona a Osca i al meu avi vidu, que li va prestar cent o dues-centes mil pessetes, ara no recordo la quantitat, però sí el fet, perquè aquestes històries ma mare les solia contar en bucle i amb molt d'èmfasi.

A baix hi havia 4 habitacions: la dels meus pares, la del meu avi, la del meu germà i la nostra, vull dir, la de les cinc germanes que quedàvem a casa, perquè les dues grans van casar-se molt joves. Jo era la petita i el record que tinc de finals dels 70, principis dels 80, són les meves germanes enfilant-me al llit per vestir-me, pentinant-me per anar a l'escola o bé llepant-me el lòbul de l'orella perquè m'adormís, perquè es veu que allò em relaxava. Quan dic que això ho haurien d'explicar elles és perquè elles van ser part de l'acció de la majoria d'esdeveniments que puc narrar de la meva família, i jo, pel fet de ser la petita, sempre he tingut la sensació de ser un subjecte passiu. Com de no tenir veu ni vot. Crec que en un dels seus llibres la italiana Natalia Ginzburg explica que li passava una cosa similar a casa seva. Encara ara, que sóc adulta, em passa quan ens trobem tots. El cas és que ma mare treballava tot el dia al Frankfurt, i les meves germanes també havien de treballar-hi, si no estaven estudiant a l'acadèmia de perruqueria o tall i confecció o entrenant en bici per a una competició o fent alguna cosa de profit. Quan podien s’escapaven amb el nòvio, i si les trobava llegint fotonovel·les els fumia crits i ja podien anar-se oblidant de les revistes perquè anaven directament a les escombraries. Així és que perquè no les trobés la meva mare, amagaven els exemplars entre el matalàs i el somier, i recordo desenes de fotonovel·les a sota dels llits, i mes germanes explicant-se les aventures amoroses d'aquells nois i noies, interpretats per models italians, entre els quals la guapíssima Ornella Muti. Jo crec que el fet d'haver-les de llegir d'amagat de la meva mare era un incentiu més per trobar aquelles històries fantàstiques i rabiosament romàntiques. Alguna vegada les havia obert, jo, per veure quin secret tan fort s'hi amagava allà sota del matalàs perquè ma mare els ho prohibís. Adonis i Venus perfectes anhelant-se i algun petó innocent però furtiu. Jo no entenia res i quan vaig arribar a la mateixa edat adolescent de mes germanes aquelles publicacions ja havien estat substituïdes pel serial nord-americà “Bellesa i poder”, que seguien també amb deler.

fent meta-literatura: una reflexió de dimecres vespre

Quan vaig molt arrapada a la vida, als afers laborals, quefers quotidians, resolucions familiars, concretant: treballant, fent la feina de casa i ajudant en tot el que puc a persones concretes, em dona per pensar que és una tonteria tot el que porto escrit. Així, sense més. Una tonteria. Poemes, novel·les, relats. No tant assaig literari. Quina mosca t'ha picat? Penso per a mi. I tu vinga que vinga a entestar-te a publicar l'obra com si fos qui sap què, i quan ja la tens allà feta, tancadeta en un plec de papers impresos i numerats et sembla una minúcia. Em sembla que va ser Joan Fuster qui va dir que això de la literatura és una mena de malaltia, que amb una aspirina presa a temps ens hauríem estalviat molts poetes dolents. Penso en això avui. I encara amb alguna cosa per publicar que tinc escrita de quan anava arrapada a la vida. La diferència és que llavors no pensava en aquest assumpte de l'escriptura perquè no tenia obra feta.

En alguna ocasió he expressat el sentiment contrari: l'estat de perplexitat en descobrir paràgrafs brillants que jo mateixa he escrit en el passat i preguntar-me com he pogut plasmar-ho d'aquella manera. Si no ha estat algú altre que ho ha fet per mi.

Així que ja veieu que no sóc gens objectiva. Feia dies que no feia meta-literatura, i és quan menys m'ho plantejo que em surt de cop.

24 d'octubre del 1998

24 d’octubre del 1998

Hi ha una escena de la pel·lícula El Padrino que m’ha fet avinent que part de la meva vida ja pertany a una altra època. Durant la boda de la filla de Don Vito Corleone hi ha un moment en què els convidats van introduïnt uns sobres amb diners a dins d’un sac que aguanta la núvia amb les mans. Semblava una tradició antiga, com heretada dels romans, i que jo encara vaig viure. Vam celebrar el convit a La Fonda Europa de Granollers. Eren cent convidats justos, els meus germans, els germans del meu promès, les parelles, els nostres cosins germans, tiets, algun nebot que ja teníem llavors i els amics més íntims. Vam arribar tard al pica pica perquè era tradició que els nuvis es fessin les fotografies després de casar-se i abans del convit. Ens les vam fer al bosc de Gallecs, que queda als afores de Mollet del Vallès. A part del Rafa, el fotògraf, ens hi van acompanyar la meva germana Yolanda i el meu cunyat Ariel. Ara ho penso i era una nena, amb només 23 anys. Era tot un deixar-me dur, malgrat les decisions les hagués près jo. El Manel estava molt incòmode amb aquella situació i va protestar, de fet. Però hi ha una edat en què fas les coses perquè s’han de fer i passes per l’adreçador. Ens vam casar molt enamorats. Vam posar per al fotògraf com qui posa per a la portada de l’Hola. Estava el bosc preciós en plena tardor. Tot era de color marró i taronja, com el ram de flors que em van fer fer les meves germanes per entrar a l’església. El Manel portava un vestit jaqueta blau marí del Massimo Dutti. Estava molt elegant. Era fet en llana freda, i se’l va posar per anar després al casament d’algun altre amic nostre. Seu, en realitat. Quan vam arribar al restaurant tots els convidats ja eren asseguts a taula, vam menjar ràpidament quatre patates xips i una mica de fuet que quedava del vermut i vam passar a la taula nupcial, òbviament amb el “Visca els nuvis!” de fons. A la taula nupcial estaven els pares del meu recent marit, els meus i nosaltres dos. Una altra situació incòmoda, perquè els meus sogres i els meus pares no tenien res a veure, a banda que era només la segona vegada que es veien. La primera va ser a casa dels meus pares un dia que els van convidar a dinar per conèixer-se entre ells. Litúrgies. Anys més tard -crec que ja havíem tingut els fills- la meva sogra em va dir que en la meva mare jo no havia tingut una amiga, com ella ho havia estat amb les seves filles. Malgrat que no li vaig tenir en compte, em va sentar molt malament que m’ho digués. La vida de ma mare res tenia a veure amb la seva, i encara que tingués part de raó, em vaig adonar fins a quin punt estimava la meva, era qui ens havia cuidat, a mi i als meus set germans, amb tot el seu altruisme sempre en les situacions en què l’havíem necessitada.

El moment dels sobres va arribar a l’hora de repartir els cigars i els puros. Un altre ritual que es feia a l’hora dels cafès durant el convit. Jo em vaig encarregar de repartir els cigars per les taules. Era l’hora de saludar els convidats i donar-los les gràcies. Ells et felicitaven i et desitjaven un feliç i llarg matrimoni. El nuvi repartia els havans. I, a banda de felicitar-lo, molts convidats introduien amb sigil el sobre amb pessetes a dins de la seva americana. A la manera de Don Vito Corleone. Podien ser vint-i-cinc mil pessetes, vint-mil, cinquanta-mil els molt esplèndids. N’hi havia que feien molt de soroll i t’abraçaven fort amb tot l’alcohol possible que havien begut de la barra lliure. Aquests es contentaven amb la seva sola presència, després desapareixien sense deixar sobre ni rastre mai més a la teva vida.*

*Aquest passatge forma part d'unes memòries que vaig escriure l'estiu del 18 i que tinc inèdites.

els frankfurts de la max zander, un record de mitjans dels 80

Això avui seria impensable aquí. Devia tenir dotze anys la primera vegada que vaig agafar el tren a Montmeló per anar fins a Montcada i Reixach. La meva mare tenia un bar i m’havia enviat a la fàbrica de salsitxes alemanyes Max Zander a buscar frankfurts per al negoci. Les meves germanes sempre s’havien queixat que van ser elles a qui més els havia tocat el rebre d’estar-se al bar i que jo, com era la més petita dels vuit, no entenia ni una quarta part del que elles havien hagut de suportar. No les vaig contradir mai perquè seria cert i perquè de totes maneres mai m’havien deixat fer-ho precisament per la meva condició de ser la menor. Potser per això vaig crear el meu propi món interior, també, en part, degut a la meva timidesa pre-adolescent. Però la vida a mitjans dels vuitanta per a una família nombrosa com la nostra no s’establia en termes de sobreprotecció, sinó més aviat de pur pragmatisme. Ma mare tenia el bar i vuit fills. Havia tingut cura del meu avi, que havia mort quan jo tenia deu anys. El meu pare llavors treballava d’operari a la Derby, la fàbrica de motocicletes a Martorelles. Cinc-centes pessetes donaven per a molts frankfurts. També m’encomanava que comprés bratwursts, una salsitxa blanca i força més aromàtica que el frankfurt. El motiu pel qual els comprava a la Max Zander era perquè no eren uns frankfurts qualsevols, eren frankfurts “com Déu mana!”, deia ma mare. Per això després també els venia més cars que la resta de bars de la rodalia. Així és que vaig agafar els bitllets de cent, amb alguna moneda de cinquanta i de vint-i-cinc, tot fet un manyoc a la mà. Vaig demanar el bitllet al cap d’estació, que te’l donava de cartró per sota de la finestreta de vidre i vaig pujar al tren, dins d’un vagó d’aquells que tenien els seients d’escai granat. Les cames se’t quedaven enganxades amb la teva pròpia suor. Perquè era estiu quan hi vaig anar. Devia estar de vacances de l’escola. Ma mare m’havia donat els diners, l’encàrrec per memoritzar i les indicacions justes per arribar a la fàbrica. “Queda just a l’altre costat de la via, ja la veuràs”. Després tornaré a mitjans dels noranta, però Cuscó m’ha fet recordar aquest passatge del meu passat. Si tenim tantes vides és perquè les hem viscut, i em fa por que amb la virtualitat tota aquesta memòria es perdi entre les futures generacions. Com recordaran el seu passat?

Max Zander era una nau arrebossada de cal blanca per fora amb una enorme porta per on s’escapaven els efluvis de la matèria de les restes del porc barrejat amb colorant que formaven les salsitxes fetes a Montcada. Va sortir un senyor a qui vaig mostrar els diners, “tot això de frankfurts”. Em vaig esperar al costat d’unes escales que donaven a unes oficines grises de la part de dalt de la nau. Ben mirat aquelles escales em recorden les que em portarien, anys més tard a treballar d’administrativa en una empresa d’etiquetes adhesives a Lliçà d’Avall. A baix hi havia el magatzem, i més endins les cubes que remenaven la carn triturada sota uns fluorescents que feien una llum freda i inhòspita.

Vaig sortir d’allà amb una bossa de plàstic ben carregada de salsitxes de frankfurt. Després anirien directament a la nevera que hi havia al darrere de la barra del bar. Tots ordenats sobre safates impol·lutes d’acer. Tinc el meu primer record del sabor de la mostassa al damunt d’un d’aquells frankfurts, i crec que des de llavors que aquesta salsa em xifla tant. Potser era que em transportava a aquella nau i a aquell trajecte en tren. A la planxa fumejant amb les hamburgueses i el llom que feia la meva mare i que esperaven els estiuejants del poble a la terrassa de la carretera de Vic.

(ELS FRANKFURTS DE LA MAX ZANDER, forma part d'unes memòries que em vaig dedicar a escriure l'estiu del 18 i que tinc inèdites)