el frankfurt i les fotonovel·les

Aquest és un passatge que no em pertocaria escriure a mi, si no d'explicar-lo les meves germanes. El Frankfurt Roca era un local amb vivenda situat al carrer Vic número 22 de Montmeló. A dalt hi havia el bar, petit, molt a l'estil dels Frankfurts alsacians, amb barra de fusta fosca i coure i campana igualment amb coure i paret enrajolada en rajoles granats. A l'interior l'habitatge era un dúplex, amb la cuina i el menjador a dalt i les habitacions a baix. Als baixos d’aquell edifici hi havia als anys 80 i 90 el Frankfurt, l'estanc, la Jero, que era una botiga de fruites i queviures, l'electricista de can Cortés i les assegurances Vilaseca, fundada pel senyor Jaume Vilaseca, de qui guardo molt bon record per la seva simpatia i vitalitat. Tots els locals eren per un estil i aquell bloc, ja ho he explicat algun cop, el va construir l'any 1975 el Joan Vila, el de la dolça Neus. Ell va ser qui li va vendre l'habitatge a ma mare, i segons deia sempre, va ser ell qui la va convèncer que muntés el bar “que amb tants crios que tens el local és ideal per al negoci i mantenir la vida familiar amb la vivenda al darrere”, era molt negociant, i el va poder comprar perquè li va facilitar molt les condicions de venda en una època en què els bancs no donaven les hipoteques així com així. Gràcies a ell abans que el fes matar la dona a Osca i al meu avi vidu, que li va prestar cent o dues-centes mil pessetes, ara no recordo la quantitat, però sí el fet, perquè aquestes històries ma mare les solia contar en bucle i amb molt d'èmfasi.

A baix hi havia 4 habitacions: la dels meus pares, la del meu avi, la del meu germà i la nostra, vull dir, la de les cinc germanes que quedàvem a casa, perquè les dues grans van casar-se molt joves. Jo era la petita i el record que tinc de finals dels 70, principis dels 80, són les meves germanes enfilant-me al llit per vestir-me, pentinant-me per anar a l'escola o bé llepant-me el lòbul de l'orella perquè m'adormís, perquè es veu que allò em relaxava. Quan dic que això ho haurien d'explicar elles és perquè elles van ser part de l'acció de la majoria d'esdeveniments que puc narrar de la meva família, i jo, pel fet de ser la petita, sempre he tingut la sensació de ser un subjecte passiu. Com de no tenir veu ni vot. Crec que en un dels seus llibres la italiana Natalia Ginzburg explica que li passava una cosa similar a casa seva. Encara ara, que sóc adulta, em passa quan ens trobem tots. El cas és que ma mare treballava tot el dia al Frankfurt, i les meves germanes també havien de treballar-hi, si no estaven estudiant a l'acadèmia de perruqueria o tall i confecció o entrenant en bici per a una competició o fent alguna cosa de profit. Quan podien s’escapaven amb el nòvio, i si les trobava llegint fotonovel·les els fumia crits i ja podien anar-se oblidant de les revistes perquè anaven directament a les escombraries. Així és que perquè no les trobés la meva mare, amagaven els exemplars entre el matalàs i el somier, i recordo desenes de fotonovel·les a sota dels llits, i mes germanes explicant-se les aventures amoroses d'aquells nois i noies, interpretats per models italians, entre els quals la guapíssima Ornella Muti. Jo crec que el fet d'haver-les de llegir d'amagat de la meva mare era un incentiu més per trobar aquelles històries fantàstiques i rabiosament romàntiques. Alguna vegada les havia obert, jo, per veure quin secret tan fort s'hi amagava allà sota del matalàs perquè ma mare els ho prohibís. Adonis i Venus perfectes anhelant-se i algun petó innocent però furtiu. Jo no entenia res i quan vaig arribar a la mateixa edat adolescent de mes germanes aquelles publicacions ja havien estat substituïdes pel serial nord-americà “Bellesa i poder”, que seguien també amb deler.