exposicions permanents del julià guillamon (I)

Faig un parèntesi en la lectura dels Virreis del F. De Roberto per endinsar-me en les Exposicions permanents del Julià Guillamon. L'escriptor barceloní s'ha encarregat també de dur a terme diverses exposicions de la nostra història cultural, que exposa aquí de manera amena, clara i molt interessant. Vaig prenent algunes notes d'aspectes que m'han cridat l'atenció.

Llegint el capítol que dedica a Baltasar Porcel, m'ha recordat el seu llibre Les hores noves, quan després de dinar amb la família de l'escriptor mallorquí, Guillamon fa un passeig per la costa de s'Algar. Com a Les hores noves, hi troba el gust en l'autenticitat del terreny, els corriols, espècies d'arbres i mates, que sempre defineix pel seu nom concret, cabres autòctones, el mar tan blau i pobles mallorquins que apareixen a l'obra de Porcel. I he descobert que a Cuba hi ha un poble que es diu Batabanó, no l'havia escoltat mai. És on diu que van emigrar molts ciutadans d'Andratx per pescar-hi esponges!

Tampoc sabia que el Quim Monzó havia viatjat tant, ni a tants diversos països, entre ells el Vietnam a l'any 1973, quan encara no s'havia acabat del tot la guerra amb els EUA. Amb Monzó li uneix una gran amistat, i li dedica tot el tercer capítol, on fa un repàs a la seva trajectòria com a escriptor i col·laborador en mitjans de comunicació. Al seu estil trencador i irreverent. També parla d'una radionovel·la que va escriure amb el Sergi Pàmies, "Sang bruta" i que m'agradaria escoltar perquè riuria segur. He estat buscant pel web de la CCMA però no l'he trobat.

A la part dedicada a la moda i la cultura a la Barcelona dels anys 30 del segle passat, fa un repàs de l’evolució de la moda a través de la mirada d’escriptors com Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila, director de la revista D’ací d’allà, o Eugeni d’Ors. Entre els noms que cita m’ha cridat l’atenció el de dues dones: la Isabel Llorach i la María Luz Morales. Hi ha un retrat fantàstic de la Isabel Llorach pintat pel Ramon Casas l’any 1901 en què encara no se la veu amb aquesta evolució de la moda, perquè porta un vestit llarg i fosc, de línies romàntiques, probablement en tela de seda o organdí. M’ha cridat l’atenció el Conferentia Club que va fundar aquesta milionària de la societat barcelonina per portar a la ciutat personalitats com Paul Valéry, Gregorio Marañón, Josep Pla o el mateix Sagarra, qui va fer-ne un alter ego d’ella a la seva novel·la Vida privada, tal i com ens conta Julià Guillamon. Més endavant també se servirà d'un passatge d'aquesta Vida privada i d'un passeig que fa aquest alter ego de Llorach pel barri Xino, per comparar-lo amb l'ambient d'algunes fotografies que va fer el fotoperiodista Gabriel Casas i Galobardes.

Isabel Llorach per Ramon Casas

D’una altra vessant menys elitista i no menys necessària va ser la periodista María Luz Morales. A Exposicions permanents ens cita fragments que aquesta gallega i catalana d’adopció va escriure per a la revista El hogar i la moda i que m’han remès una mica a la premi Pulitzer i líder del moviment feminista dels 60, Betty Friedan, quan escrivia articles per a revistes femenines de Nova York als anys 50. La María Luz se li avançava en 20 anys i a casa nostra. Guillamon destaca aquest fragment d'un article que Morales escriu l’any 1932:

“Mamá” ya no es la misma. Mamá se divierte. Mamá se viste como su hija, bebe cocktails y baila tangos. Mamá gusta más de la calefacción central, de cabarets y dancings que de la llama suave del hogar (...) Mamá juega al golf y se baña en mallot. Mamá luce. Mamá disfruta. Mamá flirtea."

M’ha capturat el darrer paràgraf quan parla de l’empresa de mitjons mataronina Molfort’s, pionera en aplicar la publicitat racional a Catalunya a finals dels anys 20 del segle XX. S’atura a les portades de la revista Destino de l’any 1945, acabada la Segona Guerra Mundial, i ens descriu l’impacte que suposa veure-hi en aquestes el general Montgomery, Churchill a Crimea o soldats nord-americans alçant la bandera després de la sagnant batalla d’Iwo-Jima. I a l’interior de la revista l’anunci dels mitjons Molfort’s dissenyat pel cartellista Josep Morell. J.Guillamon fa una descripció exacta del cartell i l’he anat a buscar perquè he pensat que devia ser preciós; i sí. Molt a l’estil de la publicitat nord-americana dels 50. La nena amb el seu germà, amb colors vius i molt efectiu. Ja no es fan cartells així, que podien emmarcar-se per a decorar un pub o les parets d’un estudi. Morell va ser un dels cartellistes més importants en la història de Catalunya.

Cartell de Josep Morell del 1932

Josep Palau i Fabre/Joan Perucho/Joan Miró/Pablo Picasso. Aquest passatge és intensíssim i molt ben documentat. Sobre la relació durant les dècades del 1930-1940 dels escriptors Palau i Fabre i Perucho amb els pintors Miró i Picasso. Com Guillamon va teixint la història, no només de la relació personal entre ells, sinó de l’obra que van escriure els primers sobre els segons, m’he interessat per alguns poemes de Josep Palau i Fabre, que desconeixia. Cita un intitulat Carol Lombard, estrella del cinema, mor carbonitzada en incendiar-se l’avió que la conduïa a Los Angeles i que m’ha recordat molt algun poema del Charles Bukowski. Més endavant em trobo que Palau i Fabre va ser, no només amic del poeta Antonin Artaud, també va escriure -en francès- Le livre d’Artaud. Bukowski era un fervent admirador del poeta francès. I de Picasso. M’ha semblat molt interessant la figura de Palau i Fabre i, no sé perquè, però crec que el fet de trobar-hi aquest tipus de connexions literàries fa de tots ells autors intemporals.*  

Josep Palau i Fabre

*Exposicions permanents, Ensiola Editorial.