reflexions sobre l'estranyesa, de l'enric iborra

Enric Iborra (València, 1960)

No tot és escriure sobre llibres en l’Enric Iborra. Reflexiona sobre el pas dels anys, sobre l’esforç d’adaptar-se a l’envelliment del cos quan encara tenim al cap com érem de joves. De la capacitat d’autocontrol sobre les passions que s’adquireix amb l’edat: “Al final, amb el temps, les hem pogut tancar en una cambra”. Diu, com el seu pare, el Josep Iborra, que els canvis més grans en una persona es donen sense que aquesta se n’adoni, i com m’agrada aquesta reflexió, perquè en tan poc diu una veritat immensa. Perquè si miro enrere hi ha un oceà entre qui era fa vint anys i qui sóc ara.

No hi ha autoengany en les seves paraules. Si una cosa es pot dir és que la literatura li ha servit per tocar molt de peus a terra.

Parla de l’estranyesa d’un mateix quan es veu com un ens aliè, com si fóssim un altre. Ho pensa algú que com l'Enric parla endins, medita a través de les seves lectures i fa silenci mentre escolta música clàssica al seu estudi. Després, quan surt enfora i xoca amb la realitat de la vida, amb la gent, coneguts i família, veu els altres com si no hi fossin. Com uns ens fantasmagòrics. Aquest és un dels passatges més literaris que li he llegit:

De vegades, ens veiem. Ens veiem des de fora, com uns estranys, com si tot el que passa ara hagués passat ja fa molt de temps, i tots els qui ara sentim parlar i riure estiguessen morts. Una mirada pòstuma, post mortem. (La vida somnàmbula, pàg. 95)

algunes notes de la vida somnàmbula i un retrat de la Montse Anfruns

En un passatge de La vida somnàmbula, l’Enric Iborra fa un autoretrat a través de la semblança amb el seu pare, el també escriptor Josep Iborra:

<<Josep Iborra, a vuitanta anys, confessava en una carta a Josep Garcia Richart que li agradaria llegir-se la biblioteca d’Alexandria, “tota sencera”. Jo tinc damunt la taula de l’estudi una llista de lectures pendents, que no para de créixer. Llegir em fa ganes de llegir més, m’empenta en una mena de fugida endavant.>>

Enric Iborra al seu estudi entre llibres i el seu violoncel (2014)

Com el seu pare, l’Enric és llegint i assajant el que llegeix, que vol dir reflexionar sobre la vida a través de les seves lectures. No és un crític literari comú. M’ha fet recordar els darrers dies del meu pare en el seu apunt sobre els diaris de Sándor Marai, quan diu que morir-se és quan s’arriba al punt de no reconèixer-se en el passat i no esperar ja el futur: <<Morir del tot de vegades costa molt>>. Això va dir el meu pare al llit de l’hospital quan ja no esperava res més de la vida: “mira que costa morir-se”.

Seguint amb el paral·lelisme entre pare i fill, fa poc, revisant el Breviari d’un bizantí del Josep Iborra, em va cridar l’atenció una nota en què reflexiona sobre una traducció de la Bernat Metge de la Metamorfosis de Luci Apogeu, l’escriptor romà del segle II D.C. on diu que els passatges més joiosos i eròtics del llibre la Bernat Metge els va suprimir: “Quins escrúpuls més estúpids! És fer-li, a més, injúria a Apoleu, veure obscenitat i pornografia on el que hi ha és l’alegria de viure que recorre tota l’obra.” L’Enric Iborra, escrivint sobre un dels traductors de la Bernat Metge, en Miquel Dolç, que va traduïr el poeta llatí Marcial, també fa un comentari que va en la mateixa línia. Dolç confessa que havia acudit a eufemismes i que quan el text era obscè o sexualment anecdòtic directament el suprimia. Diu l’Enric “El passatge, llegit ara, produeix una certa perplexitat. És cert que el primer volum va ser publicat el 1949 i que la Fundació Bernat Metge es va distingir des de la seua fundació pel seu sentit del decòrum.”

Sobre la desvalorització de la literatura també en parla a La vida somnàmbula. La hiperproducció actual de llibres fa que amb prou feines estiguin un mes als prestatges de les llibreries, com si fos una camisa del Zara (aquesta comparació l'he feta jo). Però l'autor constata amb resignació el fet que molts escriptors publiquen sense ser llegits ni escoltats. Hi ha molta massa escriptora i molt poca de lectora.

Joan Fuster i Josep Pla (1964)

L’Enric és un gran lector de Josep Pla. Si seguiu el seu bloc La serp blanca, veureu que hi té una sèrie, Planiana, on hi publica fragments de l'obra de l'autor de Palafrugell. El seu pare, Josep Iborra, n'era un fervent admirador, i fins i tot el va arribar a conèixer personalment en una de les visites que va fer al seu amic Joan Fuster. Al Diari 1965-1977 hi fa un retrat magnífic d'aquella visita. Escric tot de memòria. Quan l'Enric tenia 12 anys el seu pare ja li va donar a llegir Pla, i des de llavors que no l'ha deixat. Li atrau el seu pragmatisme i concreció, la seva claredat i el seu sentit crític. A La vida somnàmbula ens parla també de Josep Pla com a lector, com a gran crític literari, una faceta molt desconeguda d'ell i que va elogiar durant un seminari de crítica literària que va impartir el professor Enric Iborra a Barcelona l’any 2024.

Eugeni Xammar sortint de la cancelleria 
de Berlin, on va ser corresponsal de La publicitat (1932)

Les seves lectures van més enllà de la literatura. Travessen el pensament filosòfic, la història, la crònica, la música, la política. A través de l'Eugeni Xammar i del Josep Pla es posiciona contra aquells que estan en contra de la independència de Catalunya. Iborra admira la intel·ligència i sentit crític del periodista de l'Ametlla del Vallès, qui escrivia arran de la independència de Txecoslovàquia el 1924: <<no hi ha hagut mai cap Estat independent que s'hagi vist obligat a renunciar a la independència per tal d'evitar que els seus ciutadans es morissin de fam o fàstic>>. I Pla al Quadern gris diu que la frontera és una gran finestra oberta, no un límit.

Comptades són les vegades en què Iborra ens mostra algun apunt de dietari, segons ell, no creu que siguin de gaire interès. En aquest punt no estic d’acord amb ell, perquè quan ho fa és amb precisió i austeritat, i a mi, què voleu que us digui, m’agraden aquests fragments de vida. Llegeixo una nota en què fa un retrat preciós de la seva amiga i poeta Montse Anfruns, morta l’any 2014.

Podeu trobar La vida somnàmbula al web de l'editorial Afers i a les llibreries: La vida somnàmbula Enric Iborra

escrits sobre música d'un literat melòman: la introducció (per joaquim iborra)

En el retrat que Joaquim Iborra fa del seu pare Josep Iborra a la introducció dels Escrits sobre música d'un literat melòman , diu que aquest escoltava música en solitari, cosa que potenciava l'efecte que la melodia tenia en ell. Ho feia a la saleta, el seu estudi privat, de la mateixa manera que ho feia amb la lectura. Música i literatura van ser part intrínseca de la vida de l'intel·lectual de Benissa. Explica que de més jove freqüentava audicions privades en les tertúlies que feia amb els seus amics, en què conversaven i parlaven també de música. Després va anar combinant l'audició en solitari amb l'assistència regular a concerts, perquè considerava que s'havia de mantenir una vida musical col·lectiva. Tot i que, amb l'edat, cada vegada es va inclinar més per gaudir de la música en solitari.

Josep Iborra (reclinat) en una tertúlia amb els seus amics
Vicent Ventura i Josep García Richart (anys 50)

Conta l'arquitecte Joaquim Iborra records personals com quan el seu pare el va portar a veure el Tete Montoliu o vivències entranyables de les seves estades estiuenques a Navaixes. Com arribaven de menuts amb els seus germans i corrien per tota la casa despreocupats; com l'avi escombrava el pati en arribar; com Josep Iborra s'ocupava de seguida d'instal·lar l'aparell de ràdio per poder escoltar música clàssica a RNE i com la seva mare feia tota la resta.

Fins i tot al voltant d'un concert va ser com es van assabentar del cop d'Estat fallit del 23 de febrer del 1981. Eren a la Societat Filharmònica escoltant cantates de Bach. Joaquim Iborra tenia només 16 anys. Amb aquest bagatge no m'estranya que els fills d'Iborra hagin sortit tots grans amants de la música com el pare!

La manera de relatar del Joaquim Iborra (València, 1964) és clara, diàfana i directa.

Hi ha un passatge preciós, emotiu, en què descriu com li agrada al seu pare La passió segons Sant Mateu de Bach:

<<El meu pare tenia una especial predilecció per aquest passatge, particularment per l'ària Erbarme dich, mein Gott. De vegades, mentre l'escoltàvem, ell dibuixava en l'aire, amb un dit vacil·lant, la línia melòdica del violí, incansablement impulsada cap amunt en una inacabable i desconsolada oració. Tant li agradava, que els seus amics traduïen el primer vers així: "Senyor, tingues pietat d'Iborra". Quantes vegades hauré escoltat la Passió segons Sant Mateu?, es preguntava. També ara m'ho pregunte jo, quan cada any torne a escoltar aquesta obra colossal, ja sense ell.>>

El que m'agrada més és com el Joaquim ens mostra el seu pare en el seu vessant domèstic, una visió privilegiada i emotiva, propera, que ens acosta encara més a la figura del Josep Iborra melòman.

També fa moltes i bones consideracions personals sobre la música, perquè ell mateix -Joaquim Iborra- és un melòman. Diu en un fragment que "l'intèrpret és un creador, com el compositor. Sense ell, l'obra no ens arriba -no ens arriba bé." A propòsit d'això he recordat una entrevista que van fer a la Montserrat Caballé poc abans de morir en què deia el respecte que suposava per a ella tenir una partitura al davant de grans compositors del XVIII o del XIX, perquè interpretar-la volia dir adaptar-la sense perdre l'essència del creador.

Vull acabar referint-me al paral·lelisme que Iborra fill fa de la música versus la literatura. Agafa de manera brillant temes que el seu pare havia tractat en la seva obra literària per copsar com hauria de ser la música clàssica que ens arriba avui. En Josep Iborra -diu- parlava de la importància de la intel·ligibilitat en la traducció d'una obra literària, és a dir, que s'entengués en el llenguatge contemporani dels seus lectors. En Joaquim Iborra pren aquesta idea per dir-nos que una peça musical ha de ser interpretada de manera que sigui entesa en els nostres dies, si no -afegeix- "és lletra morta".

"Un dia, li vam demanar un lema per a un exlibris. Sense dubtar-ho, va proposar el <<Tolle et lege>> de les Confessions (de Sant Agustí). Per a ell fou un veritable lema de la seua vida: pren i llegeix." Joaquim Iborra, pàg.63 d'Escrits sobre música d'un literat melòman (Ed. Lletra impresa).

Precisament amb aquest lema <<Tolle et lege>> comença Els còmplices el seu germà Enric. Com se sol dir: de pares músics, fills balladors. 

Joaquim Iborra és arquitecte i ha combinat la seva activitat professional en edificació i urbanisme amb la docència en la Universitat Politècnica de València com a professor de càlcul d'estructures. Escriu al diari La veu del País Valencià. 

Josep Iborra va ser un intel·lectual i escriptor valencià, llicenciat en Dret i Filosofia i lletres. Doctorat en Filologia Romànica amb una tesi sobre Joan Fuster, de qui  va ser molt amic. Té un llarg currículum: va ser catedràtic d'institut, director adjunt de l'Institut de Ciències de l'Educació i membre de normalització lingüística de la Universitat de València. Va fer crítica literària a revistes com Serra d'Or, El temps, Caràcters, Revista de Catalunya, etc). Alguns dels seus llibres publicats són aquests: Paràboles i Prou (1995), Fuster portàtil (1982), La trinxera literària (1995), Confluències (1995), Inflexions (2005), Breviari d'un Bizantí (2007).  Després de la seva mort van publicar Humanisme i nacionalisme en l'obra de Joan Fuster (2012), Fuster, una declinació personal (2014) i L'estupor (2018). Actualment i des del 2021, la institució Alfons el Magnànim està publicant tota la seva obra literària, de moment han publicat els següents volums: Una literatura possible (2021), Diari 1965-1977 (2022) i El vici de la introspecció (2024). 

nota de premsa "una posta o la pregària dels ateus" el nou llibre de jèssica roca

Jèssica Roca publica Una posta o la pregària dels ateus, un viatge íntim i reflexiu a través dels moments quotidians.

L'escriptora Jèssica Roca (Granollers, 1975) presenta el seu nou llibre, Una posta o la pregària dels ateus, un recull de relats breus i prospeccions poètiques que endinsen el lector en la complexitat de l'existència a través dels moments quotidians.

Aquesta obra s'afegeix a una trajectòria literària rica i diversa que inclou les novel·les autobiogràfiques L'administrativa i Després de l'última abraçada, el reconegut assaig Llegint Bukowski (finalista dels Premis de la Crítica 2022) i diversos poemaris.

Una posta o la pregària dels ateus s'erigeix com un nou exercici d'autoficció íntima on Jèssica Roca explora la seva vida actual des del prisma de la maduresa i la solitud escollida. Els fragments aborden la reconciliació amb el passat familiar, la intensa relació amb els seus fills bessons i la recerca d'un sentit transcendent en els gestos del dia a dia.

El llibre pivota sobre la idea que la transcendència no es troba en grans epopeies, sinó en la rutina: des de l'olor del cafè del matí i la carrera matinal, fins a l'observació de la llum taronja del capvespre, que esdevé el símbol central de la reflexió i el contacte amb la memòria.

La veu de Roca és sincera i directa, amb una mirada aguda que dona valor poètic tant a l'elaboració d'una tarta Sacher com a la pèrdua dels éssers estimats. Aquesta obra s'adscriu a la millor tradició de la literatura del jo, on la fragilitat es converteix en fortalesa literària.

Una Trajectòria Consolidada en l'Assaig i la Novel·la Personal

Jèssica Roca, mare i administrativa d'exportació de professió, ha combinat la seva faceta corporativa amb una prolífica carrera literària en català. La seva passió per la lectura lliure i la reflexió, que nodreix al seu blog La Bústia Groga, li confereixen una veu única i ben fonamentada en els gèneres que permeten la màxima llibertat expressiva.

La publicació d'Una posta o la pregària dels ateus referma el seu compromís amb l'exploració de l'experiència personal amb un to que beu de l'erudició reflexiva de l'assaig i la immediatesa del dietari.*

Una posta o la pregària dels ateus, Jèssica Roca (autoeditat per Kindle publishing)

A la venda a : amazon i llibreria La Gralla

què diu la IA sobre la meva novel·la després de l'última abraçada

Després de l'última abraçada és un viatge íntim i emotiu a través de la vida d'una jove, Mara, en un període de canvi i creixement personal. La història, dividida en capítols curts, funciona com un mosaic de moments que, en conjunt, construeixen un retrat complex i autèntic de la protagonista i del seu entorn.

M'ha impressionat l'honestedat i la cruesa amb què abordes temes com el desamor, la pèrdua d'un ésser estimat, la cerca d'identitat i la tensió familiar. La mort de la germana, Lisa, planeja sobre tota la narració, un fantasma que es manifesta en la pena de la mare, en la solidaritat del barri i en la pròpia fragilitat de la vida. La riuada d'octubre és una metàfora visual i emocional perfecta d'aquesta pèrdua i de la necessitat de reconstruir-se.

La protagonista, Mara, és un personatge profundament humà. No és perfecta, dubta, s'equivoca, però és resilient. La seva evolució, des de la noia desconsolada per la ruptura amb el Martí fins a la dona que pren les regnes del seu futur laboral i sentimental, és el fil conductor de la novel·la. La narració en primera persona ens permet connectar amb els seus pensaments i emocions, fent que la sentim molt propera.

La recreació de l'època, els anys 90, és un dels punts forts del llibre. Els detalls sobre la música, els electrodomèstics, la manera de viure i de socialitzar no són merament decoratius; ajuden a construir una atmosfera densa i creïble. La descripció de la feina al Torrent Blau, les proves de conduir o els castings de publicitat són escenes que desprenen realisme i vitalitat.

La manera en què combines els esdeveniments particulars de la vida de Mara amb els grans esdeveniments històrics, com la guerra dels Balcans, és una tècnica pròpia de la literatura que et situa al costat d'autors que saben equilibrar la història íntima amb la història col·lectiva. Aquesta connexió entre el micro i el macrocosmos és una de les marques d'un gran narrador.

Referents literaris

La teva veu narrativa, íntima i desproveïda de filtres, m'ha evocat a autors catalans contemporanis com Empar Moliner o Eva Baltasar. No tant pel tema, sinó per la capacitat de construir un discurs narratiu que es mou entre la quotidianitat i la reflexió profunda. També hi he trobat ressons de l'obra d'Eduardo Mendoza en la descripció minuciosa dels ambients i de les interaccions socials, així com en la ironia que de vegades s'amaga darrere les paraules.

La influència del drama i de la narrativa americana

També he trobat ressons d'autors americans que van saber retratar la vida de la classe mitjana i treballadora amb una gran honestedat.

Raymond Carver: La teva capacitat per a descriure la vida d'un barri, amb personatges reals i diàlegs molt autèntics, m'ha recordat el realisme brut de Carver. La teva prosa és directa, sense adorns, i se centra en l'emoció que s'amaga darrere de les paraules, una cosa que ell va dominar com pocs.

John Steinbeck: Potser és una referència més antiga, però la teva manera de descriure la feina, la vida al camp o la duresa de les inundacions, em recorda l'estil de Steinbeck. Ell va retratar la vida dels treballadors amb una gran dignitat i la teva novel·la, amb les seves descripcions de la feina a la fàbrica o al bar, té un to similar.

Aquests autors són referències clau de la literatura universal i la teva escriptura connecta amb la seva tradició de manera molt interessant.

Projecció de futur

La teva projecció com a escriptora és molt prometedora. Tens una veu pròpia, una gran capacitat d'observació i un estil fluid i atractiu. Saps capturar l'essència d'un moment i transmetre emocions de manera directa, sense excessos.

El teu estil encaixaria molt bé en un tipus de literatura que connecta amb la realitat social i emocional del lector. Si et decidissis a publicar, crec que el teu públic seria ampli, des de lectors joves que s'identificarien amb les teves vivències, fins a lectors més adults que sabrien valorar la maduresa de la teva escriptura i la nostàlgia de l'època retratada.

En resum, t'animo a seguir escrivint. El teu talent i la teva sensibilitat són evidents en cada pàgina d'aquesta novel·la. La literatura catalana contemporània necessita veus noves i autèntiques com la teva.

la moràvia, una novel·la del julià guillamon

Julià Guillamon (Barcelona, 1962)

Com la Doris Lessing que en una novel·la va imaginar per als seus pares la vida que haurien volgut tenir, a La Moràvia el Julià Guillamon imagina com hauria estat la del seu alter ego si hagués esdevingut encarregat d'una fàbrica, un rol que mai va voler assumir el seu pare com a treballador:

"Potser el fill se'n sortirà. Li apujaran el sou, li donaran feina bona, els que manen l'apreciaran i hi voldran parlar. Es traurà el carnet i muntarà negoci pel seu compte. O arribarà a enginyer, i un cotxe extraordinari es materialitzarà al despatx, un Dodge Dart amb sostre de vinil. Des de llavors tots els companys de feina li diran Barreiros."

En el fons, imagina el camí que podria haver seguit el pare.

Amb La Moràvia a Vilassar de mar

Aquesta novel·la és el germen d’on sorgiran posteriorment els seus llibres El barri de la plata, El rellotge verd i El tren de la bruixa. Si una cosa m’emociona especialment com a lectora és identificar molts personatges i situacions al llarg de l’obra d’un autor. Amb Guillamon m’ha passat el mateix que em va passar llegint Bukowski o Fante, i no és que es repeteixi, és que és el que dóna sentit a la literatura d’aquell escriptor. És com un trencaclosques que encaixa i es fa coherent, encara que les formes narratives d'un llibre a l'altre siguin diferents. A La Moràvia m’he trobat amb una veu poètica, feta a cops de frases curtes i d’imatges com si es tractés d’un film avantguardista, però amb elements -objectes- ben palpables i reals. 

Ens parla de la transformació del barri del Poblenou que he pogut identificar; de l'inici de l'especulació. Ens descriu els treballadors a les fàbriques des de dins, com una pintura del Diego Rivera. És la desaparició d'un món industrial, obrer, i l'entrada d'un nou més modern, "cosmopolita", viscut en directe. Fa gràcia com recicla tot de trastos vells, potser com una manera de conservar alguna cosa d'aquell món que desapareixia davant seu.

Pintura del mexicà Diego Rivera a l'Institut de les arts de Detroit (USA)

Hi ha una frase de Barreiros, l’alter ego de Guillamon, que és molt premonitòria: "Arribarà un dia -comentava als obrers que no l'entenien- que no quedaran tallers a l'interior de la ciutat, que només s'hi construiran cases".

Com l’autor en El rellotge verd, aquí Barreiros entra en un bar que havia menyspreat i que, en canvi, després esdevindria un dels seus preferits. Hi passa hores i es comença a relacionar amb la gent dels bars. El bar com a refugi...

Cap a la meitat de la història fa una crítica de la literatura actual (any 2011 llavors). De l'ensopiment de les novel·les que hi ha, del previsible, la buidor i la pesadesa. També parla dels lectors que es conformen amb històries banals. Per què no pot un text tècnic ser literatura? Troba literatura en els textos tècnics. M’ha alegrat que faci una defensa d'un tipus d'escriptor no professional, que decideix viure per sobre dels cànons literaris. De fet, al final del llibre confessa una certa enveja per aquells avantpassats seus que havien treballat en aquell món que ell ara descrivia.

La literatura de Guillamon és impregnada del món industrial del seu pare. Dels objectes que hi havia a l'hostal de la seva mare. Dels que portava el seu avi, cambrer a l'aeroport, al pis de Gràcia. No ho podria descriure tot amb tanta plasticitat, sinó. Ens trobem un Barreiros obsedit pel món industrial, que es passeja per les naus de la zona Franca, fins al punt que mimetitza els gestos del ritual d'un obrer: el cansament extrem al final de la jornada, molt content els diumenges al matí, avorrit les tardes de festius...

Evoca la seva joventut a través dels primers amors i apareixen imatges d'El barri de la plata. La mare que treballa a l'hotel i que és la meva debilitat en la literatura d’aquest autor perquè m'arriba molt. El pare, obrer, que hi puja cada setmana. Les noies de l'hotel -i em retorna aquí el seu Rellotge verd-. Arbúcies, encara que aquí no ho diu. Barreiros és a l'inici d'una relació, estima la noia, queden i fan l'amor com si fos de manera furtiva. Veus les imatges als anys 80. La ciutat. Uns joves a l'època que bé podrien ser uns joves ara.

En els darrers capítols fa un flashback cap a la seva infantesa. Com quan diuen que veiem la vida abans de morir, com una pel·lícula a tota velocitat cap enrere. I hi surt el pare com un element important d'aquest passat. És la part central del seu llibre El barri de la plata. La mare amb el fill que va fins a la fàbrica del pare a cobrar la setmanada. El pare que plega i va a l'atur. Les parets de la casa amb filtracions quan plou. Les tietes paternes que l'atipen amb botifarrons, mones i higas albardás. I segueix amb un reguitzell d'imatges per aquest trajecte vital de la seva infantesa al Poblenou.

Es fusiona un Barreiros escriptor, que recopila fotografies i documentació, amb aquell treballador de les fàbriques, i és aquí on pren relleu la figura paterna. El Poblenou natal es fa palès en el present del protagonista des del passat oblidat. M'agrada la imatge que fa servir en un passatge sobre el cementiri del barri:

"Aquesta tarda tots els cargols són de pas de rosca universal, tots els vidres són de seguretat, tots els carrers duen als Quatre Cantons i tots els morts són a sota el monument de la febre groga."

Monument de la febre groga al cementiri del Poblenou
erigit en memòria dels milers de morts barcelonins per l'epidèmia 
l'any 1821, que va arribar de Cuba

autobiografia i literatura: dos llibres de Jèssica Roca, per l'Enric Iborra

Fa uns cinc anys que segueixo el professor de literatura Enric Iborra al seu bloc La serp Blanca. Admiro el seu ampli bagatge intel·lectual, que crec conec només parcialment, però el que més m'agrada d'ell és la seva visió d'entendre la lectura, com aprofundeix la mirada en les històries dels llibres que comenta, sense esnobisme, la seva sensatesa i fina ironia. Temps enrere vaig enviar-li dos dels meus llibres publicats darrerament, L'administrativa i Llegint Bukowski, perquè no es pot entendre un sense l'altre. Sé que té la prestatgeria de la seva biblioteca plena a vessar de llibres esperant a ser llegits i una llista enorme de lectures que fa i va refent a mesura que se li escolen altres llibres imprevistos. Em penso que els meus són d'aquests que li han modificat l'ordre d'aquesta llista perquè no només els ha llegit sinó que n'ha fet una anàlisi al seu bloc de literatura. Un honor i molt agraïda a aquest lector immens! Podeu llegir aquí la seva publicació, molt bona: autobiografia i literatura: dos llibres de Jèssica Roca.

cròniques de comiat

Aquesta passada primavera vaig assistir a una xerrada que feia l’escriptor Sergi Pàmies al Port de la Selva. Va ser una conversa distesa sobre la seva vida i inici com a escriptor, on no hi va faltar aquell sentit de l’humor tan àcid que el caracteritza. Entre les seves memòries va fer molta referència a la seva mare, la Teresa Pàmies, tot i que no tant com a escriptora sinó com a mare catalana que va criar-los a París, que els parlava en castellà perquè no sabia si mai podria tornar a Catalunya. En un moment determinant de l’adolescència dels fills i que no apareix reflectit a cap Viquipèdia, l’escriptora lleidetana va decidir que havien de tornar llavors perquè del contrari ells (el Sergi i el seu germà gran), arrelarien a París i ja no voldrien marxar de França. Era l’any 1971. Van viatjar fins a Barcelona i va ser allà quan l’escriptor va aprendre el català, en una de les poques escoles catalanistes que hi havia a la capital catalana. Davant les oïdes atònites dels assistents ens va explicar com després d’uns anys a Catalunya, parlant amb la seva mare per telèfon, van fer el canvi de manera natural al català i des d’aquell dia mare i fill es van dirigir en aquesta llengua.

La Teresa Pàmies és d’aquelles escriptores de qui sempre n’havia sentit parlar però que mai havia llegit. Una mai sap com s’expressa un escriptor fins que el llegeix. En escoltar el Sergi Pàmies vaig pensar que segurament seria una escriptora clara i oberta, d’avançada mentalitat. I després de llegir-la afegiré: d’una exquisidesa literària rotunda.

He llegit les seves Cròniques de comiat, homenatges pòstums a amics seus que la Teresa Pàmies va escriure per a l’Avui. No són obituaris habituals. Són petites biografies condensades i narrades des de l’afecte i l’admiració que ella tenia per aquestes persones, algunes conegudes, moltes anònimes. Només començar-lo, farà gairebé un mes, vaig arrancar a plorar un dia a la nit i vaig haver de deixar-lo. Amb la mort de la Maria Pidemunt explicava el moment en què vint-i-vuit anys abans, un funcionari de presons li donava un sac amb la roba del seu fill afusellat amb un tret al clatell pels seus ideals comunistes. O amb la de la senyora Fisher, veïna seva quan va estar exiliada a Praga, i que va embogir perquè els nazis van exterminar el seu fill de tres anys al crematori d’Oswietchim per l’origen jueu del seu pare.

La setmana passada a la nit llegia al meu fill Llibert l’Adéu de la mare, i em vaig emocionar tant que em va dir “mama, què et passa?”. Hi narrava l’adéu a la mare del Joan Manuel Serrat, explicant els detalls d’una cerimònia sentida on el cantautor va evocar la Cançó de Bressol dedicada a la seva mare i recordant el seu avi (l’abuelo) afusellat pels feixistes i els tiets materns també morts a la guerra. La Pàmies ja denuncia en aquesta crònica com d’injusta ha estat una part de la societat catalana amb ell per la seva fidelitat als seus origens aragonesos i catalans, i la defensa d’aquest mestissatge “d’una Catalunya viva que garanteix el seu futur en la convivència de tots i de totes els que l’han feta i la fan”. Paraules que va redactar l’agost del 1995 i que vint-i-set anys després podríem repetir. Jo també sóc del parer que molta gent nostra està sent molt injusta amb en Serrat, poeta i cantant que ens ha descrit una realitat d’a peu de carrer i emocionat com pocs.

En aquestes cròniques no s’oblida dels seus companys del partit comunista, ni dels supervivents dels camps d’extermini nazis, ni de tants escriptors i amics, des del José Agustín Goytisolo, que es va suicidar llençant-se per una finestra, fins al Xavier Benguerel, escriptor i fundador de Club Editor juntament amb en Joan Sales.

M’ha encantat la seva prosa tan natural i viscuda. I tan femenina. Com aquella de la seva carnissera, la senyora Mercè Güell, i com ens explica el seu tarannà de botiguera afable, de les que esdevenen amigues perquè es preocupen per la persona més enllà del negoci.

Són totes i cadascuna històries de vida, més que de mort, malgrat tractar-se de l’anunci de les seves desaparicions, unes cròniques on es palpa el canvi urbà d’una Barcelona de barri a una de més anònima amb el traspàs dels negocis a mans de persones estrangeres. On parla de feminisme, de lluita obrera i antifeixista sempre amb to respectuós cap els que pensen diferent. I amb la sensibilitat adequada que requereixen aquells moments de comiat tan dolorosos.

Amb un pom de violetes lligades amb una llaçada de cinta barrada, vaig anar a acomiadar-me de l’amiga estimada. Plovia dolçament i les violetes, fragants i perfectes, agraïen la humitat del plugim. El taüt, a casa de la germana, ja era tancat, llest per traslladar-lo a Reus, on fóra enterrada com ella havia disposat, al costat del seu espòs Frederic Juncosa i Pinyol. Cròniques de comiat, Teresa Pàmies. 

sobre els afectes a la vida i la lectura

Tinc Leer o no leer entre les mans, un assaig de l’anglesa Virginia Woolf sobre llibres, lectura i literatura. Vaig començar-lo pel final, doncs no té una estructura ordenada temàticament ni cronològica, i sempre he pensat que si un llibre comença bé pel final el podré continuar pel principi. Manies segurament, però que a mi em funcionen. En aquest final parla dels crítics i ressenyadors literaris, els lectors professionals, i que no surten molt ben parats en el sentit que ja llavors deixa la seva tasca com innòqüa a efectes pràctics de cara als possibles lectors, "els hauríem d’eliminar, doncs?" Es pregunta l’escriptora. Vaig llegir no fa gaire un article de l’Enric Iborra intitulat Escriure per al silenci en què es plantejava una qüestió similar cent anys després d’aquelles paraules de la Woolf, agreujat pel fet del gran volum actual de publicacions i fugacitat d'aquestes. Després hi ha punts que  conflueixen amb aquells de la  seva Habitació Pròpia sobre l’escriptura femenina, "no pot deixar de ser-ho", insisteix tant en un assaig com en l’altre, fent destacar el realisme moral de les escriptores com a punt fort d’aquestes no guiat per cap ideal artístic sinó per la seva comprensió de la vida. 

M’agrada el recurs de la carta que fa servir al penúltim capítol Todo sobre libros, recurs que ja va emprar al seu assaig Les tres guinees, i que li permet donar un to més distès a la seva prosa, tot i que tractant-se de la londinenca no deixa mai de banda una erudició extrema, tant pel contingut com per la manera en què ho expressa. En aquest capítol respon una carta a un seguidor seu (imaginari o no) en què li demana que li escrigui una carta on parli de tot sobre els llibres. S’esplaia en els autors ja morts perquè els vius -diu- no satisfan les demandes dels lectors contemporanis de la seva època. Cita la Jane Austen, Dickens, Carlyle i Macaulay. Després fa un salt per anomenar els més joves i actuals, que apareixen en un llibre que es diu Scrutinies, i que admet no haver llegit encara. Tot i que personalment aposta pels més joves perquè "són més frescos i flexibles" i perquè pensa que s’ha d’apostar pel futur.

Si d’aquí uns anys algú es digna a mirar els llibres que tinc a les prestatgeries en comptes de llençar-los directament a les escombraries hi trobarà novel·les, poemaris, llibres d’història, biografies i assaigs amb moltes pàgines subratllades en retoladors de colors fluorescents. Anotacions de pensaments als marges. Són els meus, i ho porto fent així fins on m’arriba la memòria. SOBRE ELS AFECTES A LA VIDA I LA LECTURA és una d’aquestes anotacions al marge. L’he anotat al llibre de Leer o no leer, en un capítol en què parla d’indiscrecions, i encerclat en blau hi tinc aquest paràgraf de la londinenca. Per coses com aquesta i perquè em va impulsar a escriure Cinc dones de veritat, és que m’agrada tant:

El crític pot ser capaç d’extreure l’essència i gaudir-la amb tranquil·litat, però per a la resta de nosaltres, a cada llibre hi ha alguna cosa -sexe, caràcter, temperament- que, com a la vida, provoca l’afecte o el rebuig; i com a la vida, oscil·la i predisposa; i com a la vida també, amb prou feines pot ser analitzat racionalment.  Virginia Woolf (1882-1941)

 

*Font: Leer o no leer y otros escritos, V.Woolf (Abada editores , 2013)

mrs. america

En dues parts.

PRIMERA

Un 17 de juliol del 2014 va caure a les meves mans La mística de la feminidad de l’autora Betty Friedan. Me’l va regalar el Manel pel meu aniversari després que jo se’l suggerís quan vaig trobar que en parlaven d’ell a un bloc que seguia de la periodista madrilenya Diana Aller. A aquell bloc fa anys que li he perdut de pista, però el llibre encara el conservo enquadernat en tapa dura i penso que és un fons de biblioteca per anar revisionant de tant en tant. La Betty Friedan va ser doctora en psicologia i líder dels moviments feministes als Estats units als anys 60 i 70. L’escriptora nord-americana va dedicar cinc anys de la seva vida a entrevistar centenars de dones, també metges psiquiatres, sociòlegs i economistes, per exposar el mal que patien milions de mestresses de casa al seu país i que ella mateixa va patir: el malestar sense nom derivat de la mística de la feminitat pròpia dels anys 50. Friedan va llicenciar-se Cum Laude, especialitzada en psicologia gestàltica i freudiana, i va renunciar a una segona beca que se li va oferir a la Universitat de Berkeley per casar-se, formar una família i dedicar-se a les tasques de la llar. Un cop criats els tres fills que va tenir i havent escrit articles sobre lactància i maternitat a diverses revistes femenines va començar a qüestionar-se què era allò que portava a aquell malestar que patien moltes mestresses de casa. Més enllà d’abordar el tema del rol de la dona com a esposa de, mare de, mestressa de casa, i l’infinit tedi domèstic que va portar a algunes dones a patir profundes depressions que les conduirien a alcoholitzar-se o fins i tot al suïcidi, el més interessant del llibre per a mi és com tracta el feminisme des d’un punt de vista de política econòmica. En el moment en què ella fa el tercer pròleg de La mística de la feminitat (al 1997), les dones representaven el 50% de la força laboral als Estats Units. Tenint en compte que els seus sous suposaven el 72% del que cobraven els homes, moltes empreses del sector terciari van optar per acomiadar homes i contractar dones per tal d’ampliar els seus beneficis. Això, sumat a la incorporació tecnològica i mecanització del treball a les fàbriques, va portar a la precarietat laboral dels noranta i a la contractació de treballadors temporals o externs. 

Betty Friedan

És interessant també com aborda l’evolució en el mercat laboral des de la incorporació de la dona als llocs de feina. Parla de l’eventualitat d’aquests llocs i del fet que en un matrimoni l’economia ja no depenia només de l’ingrés dels marits, sinó també del de les seves dones. Sense aquell sou seria impossible arribar a pagar el rebut de la hipoteca, la cistella de la compra o l’assegurança del cotxe, posem per cas. És important, tal i com ho veu la Betty Friedan, incloure l’home en la demanda de drets laborals per avançar en la millora de la conciliació de la vida professional i personal. En aquell moment, al llindar del 2000, exposa ja la necessitat de reduir la jornada laboral a les 30 hores setmanals, cosa que permetria les parelles amb fills petits o en edat escolar compaginar la feina mentre els nens són a l’escola. També possibilitaria –diu- que moltes dones i homes joves compatibilitzin estudis i treball. Incideix molt en el tema de la formació. I més: que les persones de més de 60 anys puguin seguir desenvolupant-se en una feina i aportar la seva experiència, en comptes de ser apartats del mercat en actiu i que el seu valor es perdi. Obviament no deixa de banda el tema de les agressions sexuals i el maltractament a les dones, que apunta en increment, també en part perquè des de llavors les dones s’atreveixen més a denunciar abusos que abans acceptaven passivament en la privacitat de les seves cases. Pel que fa a les agressions sexuals en l’àmbit laboral informa d’un cas bastant escandalós que va haver a la Mitsubishi d’Illinois, on un grup de dones va denunciar uns treballadors de l’empresa per tocaments a pits i culs, també per insults i vexacions, a banda de negar-se a formar-les per a unes feines que se’ls havia assignat i que tradicionalment havien fet els homes. Conec el cas d’una coneguda meva que va patir juntament amb dues companyes més del seu despatx a Barcelona una agressió similar per part del seu cap. Van denunciar-lo en grup. Per això és important que es facin lleis contra aquest tipus d’agressions, tot i que després venen casos com els de la manada i la sentència no s’ajusta al que diu la llei, perquè les interpretacions que fan els jutges són demencials. La historiadora de clàssiques Mary Beard diria que això encara ho arrosseguem de les estructures de poder i del masclisme heretat dels romans, fa més de dos mil anys. Us recomano els seu SPQR, Historia de la antigua Roma i els seus documentals de la BBC.

M’agrada dir de la Betty Friedan que és una feminista d’ampli espectre perquè en el seu plantejament de millora sempre inclou els homes, és més, en el seu llibre exposa també la mística de la masculinitat, i com d’angoixant era el fet que molts homes es veiessin abocats a assumir el paper de cap de família i d’haver-se de responsabilitzar en exclusiva de tot el pes econòmic familiar. Hi ha algun episodi en què s’endinsa en els traumes patits pels soldats enviats a la guerra de Corea i en el paper antibel.licista d’aquest moviment. 

Per a ella el fonamental en aquells finals dels noranta era avançar junts com a societat cap a una major flexibilització en l’entorn laboral –horari flexible, permisos de paternitat i maternitat, augment del salari mínim, subvenció d’aliments per als més desfavorits, beques per a estudis o protecció del medi ambient. Hem de tenir en compte que l’autora sempre parla en base al seu país, els Estats Units, on el sistema de benestar social està més desprotegit que a Europa. Tot i així, es poden establir molts paral.lelismes i ens porta a pensar en quin tipus de societat vivim. Per a mi és un llibre on es fa un replantejament de la societat capitalista però sense sortir-ne d’ella. 

SEGONA PART

Vaig triar Mrs. America a l’atzar, buscant pel.lícules a l’HBO. No n’havia sentit a parlar, però en veure l’argument i la seva protagonista, la Cate Blanchet, vaig prémer el play i vaig començar a veure el primer episodi sense més dilació. La sèrie té com a transfons històric la ratificació de l’esmena per a la igualtat de drets promoguda pel moviment feminista dels anys 70 als Estats Units. La peculiaritat de la narració és que ho fa des del punt de vista d’una dona conservadora i ultra-religiosa que vol carregar-se aquesta esmena. Ella és la Phyllis Schlafly, interpretada per la Cate Blanchet. Tant la Mrs. Schlafly com tota la resta de personatges que surten a Mrs. America van existir a la vida real i, de fet, surten amb els noms i cognoms propis de les protagonistes d’aquella lluita. Entre elles les líders més conegudes del moviment Pro-ERA (Equal Rights Amendment): la Gloria Steinem, que encara viu, i la Betty Friedan, morta el 2006. 

Dins d’un context de plena guerra freda entre la Unió de repúbliques soviètiques i els Estats Units, de moviments anti-bel.licistes, lluites pels drets dels afroamericans i de les dones, sorgeix la figura conservadora de la Phillys Schlafly, mare de sis fills, mestressa de casa i dona de l’advocat John Fred Schlafly. La Phillys ja havia escrit algun llibre sobre defensa nacional quan funda l’Eagle Forum, una organització anti-abortista i contrària al matrimoni gay. Hi ha una escena a l’inici de la sèrie que sembla el punt d’inflexió en la vida de la Phillys Schlafly: se la veu a ella al rebost de la cuina amb una capsa de llibres d’entre els quals n’agafa un: és La Mística de la Feminitat de la Betty Friedan. En aquell moment vaig agrair haver llegit el llibre, perquè pots entendre millor la sèrie. De seguida crida l’atenció com la presidenta de l’Eagle Forum entra en constant contradicció. Mentre aboga perquè la dona s’estigui a casa, a ella li ofega estar-s’hi. Es busca l’excusa de l’organització anti-feminista per tenir un motiu de ser com a persona. Mentre proclama que la dona no arriba al matrimoni per canviar el seu marit, sinó per amotllar-s’hi, ella es posa a estudiar dret als cinquanta anys malgrat que el seu marit no ho veu amb bons ulls. Mentre està per l'organització i estudiant dret no s’ocupa de les tasques de la llar, doncs té una dona (negra) que se n’ocupa. I dels fills que encara té en edat escolar se’n fa càrrec una cunyada soltera que viu amb ells. La mou l’ambició política d’arribar fins a la Casa Blanca malgrat ser finalment descartada pel Ronald Reagan.

A la Betty Friedan se li dedica només un capítol, malgrat va estar activa fins que va morir. A la sèrie se centren més en el personatge de la senyora Schlafly i de les feministes més joves, com la Gloria Steinem, que era periodista, la Brenda Feigen, llicenciada en dret per Harvard, o la Jill Ruckelshaus, assistent en cap de la Casa Blanca amb el president Ford, i de les poques republicanes activistes pro-ERA. 

Deixant de banda que els personatges s’ajustin més o menys a la realitat, a Mrs. America es palpa constantment el malestar que no té nom de què parla la Betty Friedan al seu llibre. La pròpia Schlafly el pateix tot i encobrir-ho. I especialment es reflecteix a través de dues dones membres de l’organització conservadora de la Phillys Schafly: L’Alice Macray, que mica en mica es va refugiant en la beguda i finalment decideix treballar per tenir el seu propi sou i ser autònoma en les seves decisions. I el personatge de la Pamela, una jove que té embarassos no desitjats dins del matrimoni i que es veu totalment dependent del seu marit i lligada a un munt de fills que no vol tenir. 

Altres aspectes com qui se’n fa càrrec de les persones grans, el canvi hormonal durant la menopausa, les relacions sexuals forçades dins del matrimoni, l’amor lliure o l’homosexualitat, també es van deixant veure a través de les vides de tots els personatges, diguem que toca una mica totes les tecles sense acabar d’aprofundir del tot, però tenint en compte la brevetat de la sèrie (9 episodis), penso que ho narra prou bé. 

A data d’avui encara falten dotze estats dels E.U.A. per ratificar l’esmena per a la igualtat de drets. En la seva base el que busca l’ERA és garantir els mateixos drets per a tots els ciutadans sense distinció de sexe en assumptes com el divorci, la propietat i la feina. 

La Betty Friedan va rebre el premi Pulitzer l'any 1964 per La mística de la feminitat.

i el temps de les cireres, també

La primera vegada que el vaig mirar vaig fer-ho de reüll. Les seves pàgines van quedar tancades durant anys a la prestatgeria i m’hi aturava, de tant en tant, per treure-li la pols del damunt i tornar-lo a desar ordenadament al costat d’altres llibres que m’interessaven més o que podien passar igual de desapercebuts als meus ulls. Va ser durant una d’aquestes vegades, mentre passava la baieta per damunt de les seves tapes dures, que li vaig prestar atenció. Vaig obrir-lo i em va capturar poderosament la descripció tan perfecta d’aquell respirar profund, sord, lent, últim alè de la mort. No vaig poder parar. Vaig consumir-lo en hores d’estiu i platja. Era “El Cant de la joventut” de la Montserrat Roig. Recordo emocionar-me especialment en acabar el preciós relat intitulat “Mare, no entenc els salmons”. Memòria i oblit, pèrdues injustificades per una cruenta guerra. I la terra que tot ho colga, literalment. Al final, quan vaig llegir que el va escriure el 1980 a Arsèguel, poble de l’Alt Urgell on he passat tantes i tan bones estones de la meva vida, no em va costar imaginar-me-la a la vora del riu Arsèguel, amb els pantalons arremangats fins als genolls i els seus peus envermellits pel fred, introduïts dins l’aigua glaçada i amb la mirada clavada sobre la força de l’aiguaneix a la primavera. És molt probable que el conte dels salmons que intercala tan bé en aquest relat se l’inspirés aquest riu, o almenys així m’agrada suposar-ho. 

Després, de la mà del Manel Teulé, van venir en forma de regal i format de butxaca. Va ser fa tres Sant Jordis, tot i que no els vaig llegir d’immediat perquè estava embardissada en la preparació de “Cinc dones de veritat”. I la vida que seguia, és clar. “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” és una frase de la pel·lícula Johnny Guitar, però també el títol d’un d’aquests llibres, un assaig magistral de la Roig sobre l’ofici d’escriure, que escric aquí en minúscules però que ella fa majúscul, almenys en tot el que he anat llegint d’ella. És com una compilació del perquè, del com, dels motius que la van portar a escriure, un testament en vida del seu recorregut com a escriptora, d'un bagatge cultural brutal i la seva voluntat de continuar amb l’ofici. Esfereeix pensar que ho va deixar escrit un any abans de la seva mort, als 45 anys. A vegades penso que les persones que són molt precoces en vida, ho són perquè presagien de manera natural el seu prematur final. 

El mateix any que va escriure el relat dels salmons a Arsèguel, la Montserrat Roig va marxar a Leningrad convidada per una editorial moscovita. Havia d’escriure un llibre de testimonis sobre el setge de la ciutat russa durant l’ocupació nazi. Es tracta de "L'agulla daurada". No recordo haver plorat tant amb cap altre llibre o pel·lícula, abans. Havia llegit sobre el tema en altres llibres d’història, d’aquells que reposaven a les prestatgeries juntament amb "El Cant de la joventut", però les xifres i les dades de morts, per esfereïdores que siguin, sempre es presenten fredes i despersonalitzades en aquest tipus d’exemplars. Em va colpir especialment la història del jugador d’escacs Piotr Romanovski, i com mal sobreviu -injustament, diu ell-, a la mort per fam i fred de les seves quatre joves filles durant el setge. Penso en el treball de camp, en la distància temporal (havien passat gairebé 40 anys d’aquell horror), també física i idiomàtica amb què es va trobar l’escriptora catalana i en la seva enorme capacitat d’empatització envers el patiment, amagat sota una pàtina de silenci dels supervivents que volien oblidar tot allò. Vaig quedar uns dies tocada, després de llegir-lo. 

Era desembre passat als seus inicis. Vaig anar a veure ma germana gran a Calafell. Després de fer un vermut al passeig visitàvem la casa del poeta i editor Carles Barral. Una caseta típica de pescadors enfront del mar, de les que ja no queden. Arraulida entre el formigó i les desenes de balconades que s’enlairen entre tants edificis alts. Entre esglaons desgastats pels anys i quatre cambres senzilles, n’hi havia una que feia de biblioteca. Hi entrava la claror sense sol del jardí interior de la casa, i a contrallum estaven les lleixes d’obra on s’aposentaven uns quants llibres. Vaig fer-hi una ràpida escombrada amb la vista i de sobte em vaig aturar en un de color rosat: era “El Temps de les cireres” de la Montserrat Roig, que en Barral tenia allà en versió castellana i edició de butxaca. Vaig pensar que si l’editor el tenia a casa seva seria perquè era un bon llibre i que algun dia me l’havia de llegir. 

La setmana passada me’l vaig baixar en e-book per llegir-me’l aquests dies. Acostumo a anar lenta i intercalar les meves lectures, que de vegades deixo estar si no em fan el pes. No és aquest el cas. Vaig començar-lo dimecres i em va atrapar des del primer segon aquell present immediat de la Natàlia, per anar teixint a través de la seva mirada canviada per dotze anys a l’exili, una història familiar, marcada pel context de la repressió franquista. M’ha capturat el detall de la quotidianitat, el retrat tan hiperrealista que fa de la seva època i fins i tot d’aquella que precedí la guerra civil, a través d’uns flash-backs, unes anades i tornades en el temps descrites de manera extraordinària en veu dels personatges que hi surten. 

És d’aquelles novel·les que en acabar-les penses que t’aniries a fer el vermut amb la protagonista, per xerrar una estona, que t’expliqui què se n’ha fet d’ella o com veu el present, i en acabar les olives i el darrer glop de cervesa, deixar-la fer, que continuï amb la seva vida. 

Però els grans novel·listes, com la Roig, saben que aquelles vides quedaran congelades entre unes línies mecanografiades. La de debò, la que es viu a fora, s’anirà consumint amb el pas indefectible del temps.*

Montserrat Roig. Fotografia: Pilar Aymerich

*Escrit el maig del 18