reflexions sobre l'estranyesa, de l'enric iborra

Enric Iborra (València, 1960)

No tot és escriure sobre llibres en l’Enric Iborra. Reflexiona sobre el pas dels anys, sobre l’esforç d’adaptar-se a l’envelliment del cos quan encara tenim al cap com érem de joves. De la capacitat d’autocontrol sobre les passions que s’adquireix amb l’edat: “Al final, amb el temps, les hem pogut tancar en una cambra”. Diu, com el seu pare, el Josep Iborra, que els canvis més grans en una persona es donen sense que aquesta se n’adoni, i com m’agrada aquesta reflexió, perquè en tan poc diu una veritat immensa. Perquè si miro enrere hi ha un oceà entre qui era fa vint anys i qui sóc ara.

No hi ha autoengany en les seves paraules. Si una cosa es pot dir és que la literatura li ha servit per tocar molt de peus a terra.

Parla de l’estranyesa d’un mateix quan es veu com un ens aliè, com si fóssim un altre. Ho pensa algú que com l'Enric parla endins, medita a través de les seves lectures i fa silenci mentre escolta música clàssica al seu estudi. Després, quan surt enfora i xoca amb la realitat de la vida, amb la gent, coneguts i família, veu els altres com si no hi fossin. Com uns ens fantasmagòrics. Aquest és un dels passatges més literaris que li he llegit:

De vegades, ens veiem. Ens veiem des de fora, com uns estranys, com si tot el que passa ara hagués passat ja fa molt de temps, i tots els qui ara sentim parlar i riure estiguessen morts. Una mirada pòstuma, post mortem. (La vida somnàmbula, pàg. 95)