el bistec rus de ma mare

No sé perquè hi ha instants de les nostres vides que se'ns queden gravats a la memòria per sempre. Molts d'aquests solen ser moments quotidians però que per alguna raó el nostre cervell reté com a especials. Jo devia tenir setze anys. Era una nit d'hivern, ho recordo perquè el meu pare ja era dormint. Ma mare acabava de fer uns bistecs russos per sopar i me'n va oferir. Es disposava a veure la sèrie Dallas, que feien a TV3. Li encantava veure el JR i la Sue Ellen sempre disputant. Ell, un malparit. Ella una atractiva ex-miss Texas, menyspreada pel seu marit, alcoholitzada i que ressorgiria com l'au Fènix per convertir-se en una competent dona de negocis. No es perdia ni un episodi. Això era quan ma mare ja no treballava al Frankfurt, és clar. Abans no tenia temps de veure serials. Llavors ella tenia 54 anys i els cabells caobes curts i ondulats com una actriu de Hollywood. És com si encara la veiés asseguda al sofà de flors davant la tele a la nit. El seu moment. 

D'aquell dia recordo el bistec rus que feia altres vegades. Carn de porc i vedella picada, ou, pa ratllat, sal i pebre. 

Vols un bistec rus? Em deia. Fa poc per curiositat vaig buscar d'on venia això del bistec rus, però jo només el coneixia per ma mare. Sembla que el van introduir a Europa els xefs francesos que van cuinar per als Tsars russos. A mi, com a ella, m'agrada improvisar i de tant en tant el faig afegint-t'hi mostassa de Dijon o a l'antiga a la carn. Queda flonjosa i sucosa. Avui l'he fet amb uns xampinyons i quatre raviolis frescos que em quedaven a la nevera. 

La Linda Gray és una actriu californiana i encara viu. Té 86 anys.