dijous, 24 de juny del 2021

una mirada de desesperació

El mar era com un mantell de brillants en moviment, com si l’exuberància del sol impactant sobre l’oceà impregnés d’elegància el blau del cel, sobri i opac. Amazon no em truncaria els plans. Havíem quedat que aniríem a la platja però just aquell matí l’Àlex va rebre un missatge: el mòbil del Nil estava en repartiment. Quin dia tan estrany per fer repartiments, si fins i tot el repartidor devia estar amb la ressaca de la Revetlla. Però si Amazon confirmava que venia, era segur que vindria. El nen no va voler moure ni un dit. No i no. El meu enuig va durar el temps just d’anar fins al quarto de bany a preparar la bossa amb la tovallola i posar-me el bikini. Vaig posar un llibre de Bukowski a la bossa i vaig sortir al carrer. La parada del venedor de cupons era oberta. Abans d’agafar el cotxe vaig treure vint euros del caixer. En previsió que l’aparcament de Vilassar estigués ple i me n’hagués d’anar fins al del port d’Arenys, en previsió que volgués prendre alguna beguda en una guingueta d’aquelles que no acceptaven targeta. En previsió d’anar previnguda. Vaig pensar que era un gustàs arribar d’aquella manera a la platja: sense trànsit, amb la barrera de l’aparcament oberta i deixant el cotxe a la primera, sense haver de donar voltes i esperar que marxés ningú. Eren les nou i trenta dos minuts. Era un gustàs deixar la tovallola just a la primera línia del mar transparent i en calma com una piscina. I l’olor del salnitre que inspirava fons. Quan vaig sortir de l’aigua vaig agafar el llibre de relats i les ulleres de veure. Era el primer cop que les portava a la platja. Vaig començar a llegir. Sabia que m’agradaria aquell relat, perquè era nou i alhora hi havia molt de conegut per a mi. La dona, l’escriptura de la novel·la de la seva infància, l’adicció a l’alcohol, el seu caràcter irreverent. Era el que tenia haver llegit pràcticament tota la seva obra, em sentia una mena d’arquitecta d’obra, podia tenir una visió global malgrat llegís un petit fragment del que havia escrit el nord-americà. Vaig descansar la vista quan va passar per allà un africà negre venent pareos. Portava una motxilla enorme penjant de l’esquena i em va mostrar el que portava a les mans, un de cotó amb ratlles gruixides blaves i crues.

- Vols aquest?
- Quant costa?
- Aquest quinze.

Em vaig quedar pensativa un moment, amb el cap a la cartera i els vint euros i el cafè amb gel de després. De seguida me’n va treure un altre de colors vius i aires maies.

- Aquest en costa dotze i si te'n quedes dos te'ls deixo per vint.
- Em quedo aquest. Dos no, que ja en tinc un amb tons blaus.

Vaig treure el bitllet de vint euros i l'hi vaig donar. L’home va buscar a dins de la seva motxilla però no tenia canvi. Va deixar les coses allà i va marxar a la guingueta a buscar-ne sense èxit. Vaig pensar que segurament era el primer que venia aquell matí. Em va mirar amb mig somriure però amb un fons de desesperació en els ulls. Em va dir que era igual, que me’l deixava per deu i em va tornar un bitllet de deu.

-No, no. Si vols vaig a prendre un cafè i quan em donin el canvi et dono els dos euros.
-Bé- em va dir de seguida- d'acord. Vaig cap allà i després torno.

No m’havia adonat fins que se'm van adreçar. Tenia a un metre i mig a l’esquerra un home i una dona d’uns seixanta anys sota un parasol que havien aparegut del no res, molt probablement mentre estava embardissada entre les línies del relat de C.B.

-Què vols, canvi de deu?- em va dir l’home.
-Sí, que en teniu?
-Crec que sí.
-No, però si nosaltres en volem un no podrem- va tallar-lo de seguida la dona - que valen dos, vint? Si el crido i n’agafo un li diem que ens el comprem juntes per vint.
-Però això… no sé si  t'ho deixarà fer- li vaig dir.

La dona va fer com si res. Va aixecar la mà perquè l'home la veiés. “No em veu. Aquell de ratlles blaves és polit, oi?”, li deia a l’home. Ell va moure el cap lleugerament. La dona es va aixecar i va correr uns cent metres per sobre la sorra fins que l’africà la va veure i va venir somrient.

-A veure, quins colors tens? Aquest blau no. El vermell tampoc. Aquest, aquest, no en treguis més, va, va.

Va agafar la cartera i li va donar dos bitllets de cinc pel pareo que costava quinze.

- Mira, como ella se n'ha comprat un, jo m'emporto l'altre per deu. D'on ets?

L’home va emmudir i va posar aquells ulls de desesperació mirant-me de reüll.

- Senegal.
- Ara quan tornis et donaré els dos euros- li vaig dir.
- D'acord.

La dona va agafar el paquet amb la peça i va continuar la conversa amb el seu home, impassible. Que si no sé què per al cobrellit del Cristian. Que si no sé què de la paella per dinar. Vaig aixecar-me i vaig anar a la mateixa guingueta on havia anat el senegalès a buscar canvi sense èxit. Vaig demanar un cafè amb gel, vaig donar el bitllet de deu i em van tornar vuit euros, un bitllet de cinc, una moneda de dos i una d’un. Vaig seure i me’l vaig beure en tres glops, amb la vista posada a l’horitzó buscant l’home de la motxilla per donar-li els seus dos euros. Van passar cinc escassos minuts quan el vaig veure tornar. Vaig acostar-me i vaig donar-li la moneda de dos. "No m’ha agradat el gest d’aquella dona, em sap greu...", vaig dir-li. Em va mirar amb aquell fons d'ulls de desesperació i em va donar les gràcies. Va seguir caminant per la platja. Amb una mica de sort vendria quatre o cinc draps més. I amb una mica més de sort dormiria sota un sostre i menjaria alguna cosa de fécula per dinar. Un plat econòmic, el just per sobreviure.

Vaig tornar-me’n a l’aigua i després vaig acabar el relat. Sabia que m’agradaria. Va ser llavors, quan el mar semblava un mantell de brillants en moviment, quan el sol de mig matí donava de ple en l’oceà, que vaig rebre una trucada: era el Nil des del seu Xiaomi nou.

 





dilluns, 21 de juny del 2021

el jove del sàhara

Era un noi morè. Cabells arrissats negres, molt prim i de trets marroquins. Era una criatura. S’esperava fent autostop a la parada del bus que hi havia sortint del poble. No vaig preguntar-li el nom. Em va saber greu no haver-li preguntat el nom quan ens vam acomiadar perquè em vaig aturar a recollir-lo. Li vaig dir que anava al Mercadona de l’entrada de Llinars, i abans que em digués que el deixés a la benzinera vaig demanar-li fins on anava. Tenia un fort accent àrab, així que li vaig preguntar si feia poc que havia arribat. Gairebé tres anys. La següent cosa que li vaig dir era si tenia aquí els seus pares. No. Estaven a un poble del nord del Sàhara. Se’m va fer un nus a la gola. Vaig fixar-me en els seus canells, els tenia menuts encara. Vivia en una habitació en un pis compartit a Sant Antoni i fins feia poc estava en un centre d’acollida de menors immigrants a Sant Pere. Ja havia complert els divuit. Quatre anys més que els meus fills. No vaig voler preguntar-li com havia arribat fins aquí. El cel era núvol i feia un dia lleig, però anava a Montgat a la platja -es ventava amb les mans- a passar millor la xafogor. Semblava que hagués notat que li mirava els canells, de seguida se’ls va agafar i em va dir que estava de baixa perquè s’havia fet mal. Treballava en un magatzem a Les Franqueses, però no li pagaven perquè deien que el mal se l’havia fet fora de la feina. Vaig recomanar-li que s’anés mirant una altra feina on li fessin un contracte legal. Semblava no importar-li massa el futur, en aquell moment importava el present encara que el cel fos núvol. Em va donar les gràcies i em vaig quedar sense saber el seu nom.

 





dimarts, 15 de juny del 2021

plaers d'estiu

Un plaer d’estiu. Anar descalça per casa i ruixar-me les cames i els peus amb l’aigua de la mànega després de regar el pati. Desespinar i rentar sota l’aixeta unes anxoves de l’Escala. Desplegar el vano amb energia i ventar-me amb gràcia. Les espardenyes d’espart de tots els colors. La pedra turquesa al coll. Les notes de final de curs dels nens i un altre final de cicle. L'inici de l'estiu. La calma de l’oficina després de les 14:00 h. en horari de jornada intensiva. El cafè amb gel de la italiana. Abaixar les persianes després de fregar el terra per conservar la sensació de frescor. El silenci espès dels migdies al sofà. Sortir a córrer amb el cel de les sis del matí




dilluns, 14 de juny del 2021

la meva bio d'autora




Soc la Jèssica Roca, mare de dos nois bessons, filla d’un poble molt petit que només van començar a situar en el mapa quan van construir-hi un circuit de velocitat: Montmeló. Actualment visc a Llinars del Vallès. A mitjans dels noranta apuntava per a periodista però vaig acabar exercint d’administrativa d’exportació en una multinacional alemanya. He publicat set llibres en català, la meva llengua materna. El meu primer llibre va ser un de crònica-relat: “Cinc dones de veritat”, on hi narro cinc històries verídiques de dones molt properes a mi que van sofrir patologies greus. Després va arribar la novel·la “Ni un gram”, basada en una història real sobre una noia ex-drogoaddicta i tot el trajecte que va passar fins a sortir-se'n. També auto-editada en castellà i que vaig traduir personalment. Amb aquests dos primers llibres vaig realitzar entrevistes i un exhaustiu treball de camp amb especialistes que em va permetre desenvolupar el meu vessant més periodístic. Després vaig voler recopilar la meva obra més literària amb el poemari “Imprescindible oxigen”, que és una selecció de poemes que parlen especialment sobre les absències i la memòria dels dols. I el recull de 56 relats de ficció i no ficció a “No és cap espòiler, és la vida”. Al 2022 vaig publicar el poemari "Un poema entre els estels i la Terra", més vital que l'anterior. El 2021 vaig publicar l’assaig “Llegint Bukowski” amb Vincle editorial. En aquest últim tracto d'una manera molt personal les lectures que he fet de l'autor nord-americà Charles Bukowski. Vaig gaudir immensament amb l'escriptura d'aquest llibre que va ser finalista als Premis de la crítica en assaig per l'AELC l'any 2022. 

Entre mig d'aquestes publicacions he escrit dues novel·les de caràcter autobiogràfic: L'administrativa que he publicat recentment i Després de l'última abraçada, per a la qual busco editor actualment. A L'administrativa narro la història d'una administrativa que treballa en una multinacional i que es veu esquitxada per la crisi econòmica de l'any 2008. 

Escriure llibres i ser lectora m'ha portat també a fer xerrades sobre l'ofici d'escriure a escoles i instituts i darrerament també he col·laborat en un club de lectura parlant de literatura nord-americana gràcies a l'assaig "Llegint Bukowski". Només tinc paraules d'agraïment en aquest sentit perquè sempre les gaudeixo molt.

Mentrestant m'expresso sovint al meu bloc La Bústia Groga, especialment en forma de dietari, tot i que a vegades també em surten poemes, relats i hi faig molta reflexió. M'encanta escriure sobre les coses quotidianes, la feina, la família i molt a través dels sentiments, bàsicament perquè és el que conec i em surt transmetre.

Soc una apassionada del nord-americà Charles Bukowski, la Montserrat Roig, el Martí i Pol, l'anglesa Virginia Woolf -sobretot en assaig-, o del Carl Sagan, malgrat no estigui adscrit a la literatura pròpiament dita. Però m'entusiasma l’Univers des que era una nena i moltes de les qüestions que m'he fet sempre giren al voltant de la seva creació.


dijous, 10 de juny del 2021

lassagna

Avui m'he sentit una mica Sofia Loren, per allò que li agrada tant la pasta, i m'he disposat a fer una lassagna per sopar. Fa mesos que el Llibert em demana que la faci jo: "mama, a veure si un dia la fas tu la lassagna, però una lassagna de debò, eh?". Com si no cuinés prou, fa dies que m'ho està recordant. De tant en quant -molt de tant en quant-  compro una d'aquestes que venen a l'aparador de frescos del súper. És de les poques coses que compro pre-cuinada. Sempre hi ha un primer dia per a tot. PER A TOT, per moltes preguntes que ens fem prèviament. Avui li ha tocat el torn a la meva lassagna. Després d'un any m'he posat la samarreta que un dia vaig comprar a la Mango per un euro - sí, un euro- i el pantaló en cotó blau marí del Zara per anar fins a Can Ponassa expressament a comprar la carn. 350 grams de carn picada de vedella; 350 grams de porc també picada i un paté a les fines herbes que fan a la carnisseria del poble. Ho he comprat a ull, amb la mesura al cap i les planxes de la pasta de lassagna les he agafat al DIA que hi ha al mateix edifici de la carnisseria. En total vint-i-vuit làmines que he posat a bullir tres minuts (això deia a l'envoltori) amb força aigua i sal. En una altra cassola oli d'oliva al fons, una ceba i mitja de Figueres tallada en juliana sofregint, i cinc minuts després hi he afegit la carn picada de vedella i porc, el paté sencer i un pot de tomàquet fregit estil casolà que compro al súper. Sal, pebre molguda al moment i un quart d'hora a foc mig.

"Mama, és necessari que et posis música italiana per cuinar lassagna?". Hi tenia el Volare del Domenico Modugno. Em transporta a Nàpols, al transvesuvià amb què vam envoltar el Vesuvi per arribar a Pompeia i Herculà. Ni rastre de la lava aparentment. Però aquell home amb l'acordió al tren tocant el Volare i les runes gairebé intactes de la ciutat romana van ser un viatge en el temps. Dos mil anys d'història en quaranta minuts de trajecte.

Planxes de pasta, carn amb el sofregit, planxes de pasta, carn amb el sofregit, planxes de pasta i finalment una capa de bechamel que he fet ben cremosa amb una base d'oli d'oliva en una paella gran, uns cinquanta grams de farina de blat, sal, un polsim de nou moscada Carmencita i tres quarts de litre de llet desnatada. Tot ho he anat remenant molt a poc a poc, primer l'oli amb la farina, i quan això ha format la massa, una mica  de sal, la nou moscada i la llet que he anat afegint lentament sense deixar de remenar. Al damunt de tot molt formatge ratllat estil Emental i trossos de mantega repartits perquè en gratinar-ho al forn (a 200ºC uns vint minuts) quedi ben daurat i amorós.

I que n'és de guapa la Sofia Loren. 





 

dissabte, 5 de juny del 2021

és útil la literatura

Deia el dissenyador català Miquel Milà que si vols que la gent t’utilitzi has de ser útil. És útil la literatura?



Vaig fer-me aquesta pregunta ahir, quan vaig publicar el meu text “la màquina i el certificat”, un text memorialístic sobre la meva condició com a treballadora d’una multinacional. En enunciar-lo vaig acabar escrivint: la literatura també és això.

Segons el diccionari la literatura és l’art de l’expressió escrita o parlada amb una intencionalitat estètica o intel·lectual. Com el camp i els gèneres que abasteix aquest concepte és molt ampli -només cal que entreu en una llibreria- no em detindré a especificar gèneres i subgèneres. Però per mi la literatura entra molt dins d’allò personal. Després està l’enfoc o la manera d’expressar-ho en què ho vulgui fer cadascú. A això em referia quan vaig posar la frase “la literatura també és això”. És útil a algú que jo li narri com i on redactava un Certificat d’Origen de les mercaderies? Aquesta és la pregunta que em faig avui. El text pot semblar molt personal -ho és-, i estar escrit amb un cert ritme, en to irònic i ser molt visual. Però la informació que hi dono és també molt valuosa, malgrat que per a mi estigui d’allò més suada perquè fa anys que convisc amb aquella realitat. Dubto que a algú que no li faci falta per algún motiu específic es posi a buscar què és, què costa i com funciona un certificat d’origen. També molt subtilment, hi trobarà temes com la globalització industrial i els moviments econòmics de les grans multinacionals. Però a través d’un text literari, en aquest cas memorialístic, s’ha trobat amb aquesta informació. D’una manera més o menys amena li estic aportant informació del meu -i seu- context contemporani.

Sí, ja ho sé, aquí estic parlant d’un petit text en concret. Després estan el que denominen els entesos sobre els grans temes de la literatura, allò que ens fa barrinar el cap i ens remou els sentiments: l’amor, la mort, el sentit de l’existència. Novel·les, poemes, assajos, obres de teatre, notes de dietari, infinitat de textos ho tracten. Jo mateixa ho toco molts cops a la meva obra. Què hi busca el lector? Principalment distracció, com quan va al cine o escolta música o s’asseu a prendre alguna cosa en una terrassa. Però com hi ha textos hi ha lectors. Si un s’hi troba a gust pel que sigui, perquè l’evadeix, perquè s’hi sent identificat, perquè hi descobreix nous mons, o ho passa malament, que també hi ha textos per patir, ja es pot dir que li ha sigut útil.

Personalment els gèneres que més útils m'han estat són la poesia i l’assaig. L'una perquè em transporta a altres dimensions quan la quotidianitat m’aclapara, l’altre perquè m’ha conduït algun cop a l’acció. Reflexionar sobre reflexions que han fet d’altres (citaré la Virginia Woolf, la Betty Friedan o el Charles Bukowski), m’han servit de molt com a escriptora, ja que em van impulsar a escriure algunes de les meves obres. 

dijous, 3 de juny del 2021

la màquina i el certificat

Mai he escrit sobre aquella màquina d’escriure. No recordo la marca, principalment perquè no m’hi vaig fixar i perquè la usava molt de tant en tant, un parell o tres cops l’any, cada vegada que havia d’emetre un certificat d’origen d’una entretela que exportàvem a la filial de Buenos Aires. També a la d’Istambul algun cop. Era un mastodont de màquina que al principi estava guardada al despatx de la secretària de direcció i més tard se la van endur cap al departament de comptabilitat. Quan la tenia l’Ana Maria, la secretària del meu director, només la feia servir jo. Això era durant uns quinze minuts uns dos o tres cops l’any, com he dit. El paper el requeria la duana argentina per certificar l’origen europeu de la mercaderia, i en conseqüència cobrar els aranzels corresponents quan arribava el material allà. Però volia parlar de la maquinota que pesava com un mort, malgrat estar sobre una tauleta amb rodes que havia de posar a l’altre costat de la taula de la secretària perquè era allà on hi tenia un endoll per poder endollar-la. El paper en qüestió era d’aquests triples, en què tot el que imprimeixes o escrius sobre la primera pàgina queda imprès per l’efecte de la calca sobre les altres dues fulles: una de groga i l’altra rosa. El fet és que el paperet el dispensa la Cambra de Comerç i costava uns 40 euros, més el transport del missatger que avisava perquè me l’anés a buscar. Més els 150 euros que cobrava el consolat d’Argentina per validar-lo (que és un segell de la secretària de torn). Normalment els comprava de deu en deu. Cada vegada que seia davant de la màquina pensava en els quaranta euros, no perquè els pagués jo, però em dolia que per un petit error de mecanografia el paper acabés anant a les escombraries (m’havia passat). I anava lenta, lenta, lletra a lletra, per omplir cada casella amb el nom del proveïdor, l’adreça, el destinatari, el vaixell, el port d’embarcament, la descripció del material, composició, l’origen de la fabricació, etc, etc.

Cada cop que em veia allà asseguda pensava: “quan s’acabarà això d’aquest sistema tan rudimentari?” Al poc temps algú em va sentir i la màquina se la van endur a comptabilitat, no sé exactament per a què. I a mi em van instal·lar una impresora petita que van posar al moble del darrere de la meva taula. La faig servir molt poc, un parell de cops l’any. I malgrat que el paper segueix sent el mateix (blanc, groc i rosa i costa 40 euros), puc escriure amb tranquil·litat l’origen de les mercaderies sobre una plantilla de Word, i esborrar i tornar a picar sense por. Tot i que ara la filial argentina l’han tancat i Turquia fa molt que no ens demana, així que allà tinc els ditxosos paperets, a dins d’una funda de plàstic en el segon calaix del meu escriptori.