una mirada de desesperació

El mar era com un mantell de brillants en moviment, com si l’exuberància del sol impactant sobre l’oceà impregnés d’elegància el blau del cel, sobri i opac. Amazon no em truncaria els plans. Havíem quedat que aniríem a la platja però just aquell matí l’Àlex va rebre un missatge: el mòbil del Nil estava en repartiment. Quin dia tan estrany per fer repartiments, si fins i tot el repartidor devia estar amb la ressaca de la Revetlla. Però si Amazon confirmava que venia, era segur que vindria. El nen no va voler moure ni un dit. No i no. El meu enuig va durar el temps just d’anar fins al quarto de bany a preparar la bossa amb la tovallola i posar-me el bikini. Vaig posar un llibre de Bukowski a la bossa i vaig sortir al carrer. La parada del venedor de cupons era oberta. Abans d’agafar el cotxe vaig treure vint euros del caixer. En previsió que l’aparcament de Vilassar estigués ple i me n’hagués d’anar fins al del port d’Arenys, en previsió que volgués prendre alguna beguda en una guingueta d’aquelles que no acceptaven targeta. En previsió d’anar previnguda. Vaig pensar que era un gustàs arribar d’aquella manera a la platja: sense trànsit, amb la barrera de l’aparcament oberta i deixant el cotxe a la primera, sense haver de donar voltes i esperar que marxés ningú. Eren les nou i trenta dos minuts. Era un gustàs deixar la tovallola just a la primera línia del mar transparent i en calma com una piscina. I l’olor del salnitre que inspirava fons. Quan vaig sortir de l’aigua vaig agafar el llibre de relats i les ulleres de veure. Era el primer cop que les portava a la platja. Vaig començar a llegir. Sabia que m’agradaria aquell relat, perquè era nou i alhora hi havia molt de conegut per a mi. La dona, l’escriptura de la novel·la de la seva infància, l’adicció a l’alcohol, el seu caràcter irreverent. Era el que tenia haver llegit pràcticament tota la seva obra, em sentia una mena d’arquitecta d’obra, podia tenir una visió global malgrat llegís un petit fragment del que havia escrit el nord-americà. Vaig descansar la vista quan va passar per allà un africà negre venent pareos. Portava una motxilla enorme penjant de l’esquena i em va mostrar el que portava a les mans, un de cotó amb ratlles gruixides blaves i crues.

- Vols aquest?

- Quant costa?

- Aquest quinze.

Em vaig quedar pensativa un moment, amb el cap a la cartera i els vint euros i el cafè amb gel de després. De seguida me’n va treure un altre de colors vius i aires maies.

- Aquest en costa dotze i si te'n quedes dos te'ls deixo per vint.

- Em quedo aquest. Dos no, que ja en tinc un amb tons blaus.

Vaig treure el bitllet de vint euros i l'hi vaig donar. L’home va buscar a dins de la seva motxilla però no tenia canvi. Va deixar les coses allà i va marxar a la guingueta a buscar-ne sense èxit. Vaig pensar que segurament era el primer que venia aquell matí. Em va mirar amb mig somriure però amb un fons de desesperació en els ulls. Em va dir que era igual, que me’l deixava per deu i em va tornar un bitllet de deu.

-No, no. Si vols vaig a prendre un cafè i quan em donin el canvi et dono els dos euros.

-Bé- em va dir de seguida- d'acord. Vaig cap allà i després torno.

No m’havia adonat fins que se'm van adreçar. Tenia a un metre i mig a l’esquerra un home i una dona d’uns seixanta anys sota un parasol que havien aparegut del no res, molt probablement mentre estava embardissada entre les línies del relat de C.B.

-Què vols, canvi de deu?- em va dir l’home.

-Sí, que en teniu?

-Crec que sí.

-No, però si nosaltres en volem un no podrem- va tallar-lo de seguida la dona - que valen dos, vint? Si el crido i n’agafo un li diem que ens el comprem juntes per vint.

-Però això… no sé si  t'ho deixarà fer- li vaig dir.

La dona va fer com si res. Va aixecar la mà perquè l'home la veiés. “No em veu. Aquell de ratlles blaves és polit, oi?”, li deia a l’home. Ell va moure el cap lleugerament. La dona es va aixecar i va correr uns cent metres per sobre la sorra fins que l’africà la va veure i va venir somrient.

-A veure, quins colors tens? Aquest blau no. El vermell tampoc. Aquest, aquest, no en treguis més, va, va.

Va agafar la cartera i li va donar dos bitllets de cinc pel pareo que costava quinze.

- Mira, como ella se n'ha comprat un, jo m'emporto l'altre per deu. D'on ets?

L’home va emmudir i va posar aquells ulls de desesperació mirant-me de reüll.

- Senegal.

- Ara quan tornis et donaré els dos euros- li vaig dir.

- D'acord.

La dona va agafar el paquet amb la peça i va continuar la conversa amb el seu home, impassible. Que si no sé què per al cobrellit del Cristian. Que si no sé què de la paella per dinar. Vaig aixecar-me i vaig anar a la mateixa guingueta on havia anat el senegalès a buscar canvi sense èxit. Vaig demanar un cafè amb gel, vaig donar el bitllet de deu i em van tornar vuit euros, un bitllet de cinc, una moneda de dos i una d’un. Vaig seure i me’l vaig beure en tres glops, amb la vista posada a l’horitzó buscant l’home de la motxilla per donar-li els seus dos euros. Van passar cinc escassos minuts quan el vaig veure tornar. Vaig acostar-me i vaig donar-li la moneda de dos. "No m’ha agradat el gest d’aquella dona, em sap greu...", vaig dir-li. Em va mirar amb aquell fons d'ulls de desesperació i em va donar les gràcies. Va seguir caminant per la platja. Amb una mica de sort vendria quatre o cinc draps més. I amb una mica més de sort dormiria sota un sostre i menjaria alguna cosa de fécula per dinar. Un plat econòmic, el just per sobreviure.

Vaig tornar-me’n a l’aigua i després vaig acabar el relat. Sabia que m’agradaria. Va ser llavors, quan el mar semblava un mantell de brillants en moviment, quan el sol de mig matí donava de ple en l’oceà, que vaig rebre una trucada: era el Nil des del seu Xiaomi nou.