el jove del sàhara

Era un noi morè. Cabells arrissats negres, molt prim i de trets marroquins. Era una criatura. S’esperava fent autostop a la parada del bus que hi havia sortint del poble. No vaig preguntar-li el nom. Em va saber greu no haver-li preguntat el nom quan ens vam acomiadar perquè em vaig aturar a recollir-lo. Li vaig dir que anava al Mercadona de l’entrada de Llinars, i abans que em digués que el deixés a la benzinera vaig demanar-li fins on anava. Tenia un fort accent àrab, així que li vaig preguntar si feia poc que havia arribat. Gairebé tres anys. La següent cosa que li vaig dir era si tenia aquí els seus pares. No. Estaven a un poble del nord del Sàhara. Se’m va fer un nus a la gola. Vaig fixar-me en els seus canells, els tenia menuts encara. Vivia en una habitació en un pis compartit a Sant Antoni i fins feia poc estava en un centre d’acollida de menors immigrants a Sant Pere. Ja havia complert els divuit. Quatre anys més que els meus fills. No vaig voler preguntar-li com havia arribat fins aquí. El cel era núvol i feia un dia lleig, però anava a Montgat a la platja -es ventava amb les mans- a passar millor la xafogor. Semblava que hagués notat que li mirava els canells, de seguida se’ls va agafar i em va dir que estava de baixa perquè s’havia fet mal. Treballava en un magatzem a Les Franqueses, però no li pagaven perquè deien que el mal se l’havia fet fora de la feina. Vaig recomanar-li que s’anés mirant una altra feina on li fessin un contracte legal. Semblava no importar-li massa el futur, en aquell moment importava el present encara que el cel fos núvol. Em va donar les gràcies i em vaig quedar sense saber el seu nom.