Vaig reenviar un correu al cap de compres per sortir de dubtes. Tenia pendent des de feia unes hores la resposta de la Maria Serna sobre un plaç d’entrega d’unes entreteles que havia d’enviar al Vietnam. La Maria estava asseguda al menjador del seu piset a Sants quan ens va enviar un e-mail: “demà no estaré disponible a l'Skype ni en línia pel correu de De Müller, tinc l’ordinador mort, però mentre me l’arreglen em connectaré amb el meu personal, així que us respondré des d’allà”.
No la vaig veure en línia i no em responia tampoc des del seu ordinador. Necessitava la informació per a la Thu. Vaig preferir reenviar el correu al Bruno Costa per assegurar-me’n: "saps si la Maria està disponible avui?"
Tenia a sota tota la relació d’e-mails amb les còpies de pantalles de la comanda que ens havien d’enviar des de Portugal.
El Bruno em va adjuntar el correu que la Maria li havia enviat tan sols una hora abans: “En teoria ja havia de disposar del nou ordinador, però com pots veure encara està a la UCI, i el Marc ha d’anar a De Müller a arreglar-me’l o bé a portar-me’n un de nou”.
Ja m’havia pres quatre cafès a aquelles hores, eren gairebé les dotze del migdia, però no sé a quina velocitat havia llegit el meu cervell la frase perquè vaig entendre: “el Marc ha d’anar a De Müller a regalar-me …” Completant l’escena amb un ram de colorides flors de la mà del tècnic informàtic entrant somrient al despatx de la Maria. Potser va ser perquè la Maria era vídua des de feia temps i malgrat tenir els seixanta ben complerts encara estava de bon veure. Vaig comentar el resultat de la meva dislèxia en llegir la frase al Bruno que, a banda de comprar materials per a la nostra divisió, escrivia històries i pintava retrats amb aquarel·les. “Ui, no, jo no els veig a cap dels dos, eh?” La Maria era una dona culta amb una cuirassa snob que s'havia fet abans que morís el seu marit, un periodista especialitzat en macroeconomia i que feia articles per a publicacions empresarials. Però en el fons era una romàntica, sempre havia tingut la certesa. Amb l’edat, s’havia anat desprenent d’aquella aparença de setciències imposada per deixar veure els orígens rurals de la noia que havia arribat des de Ponferrada per treballar amb només dinou anys. Li agradava la pluja i el verd de les hortènsies. Ens ho va dir a Galícia i un dia al mig del menjador de la fàbrica amb un entusiasme gairebé infantil. Semblava no adonar-se'n, però alguns se la miraven de reüll, perquè manifestar certes passions enmig de l’ambient laboral causa estranyesa. Tot i que penso que a ella ja tant li feia. I si s'hagués presentat el Marc amb un ram de flors al seu despatx s'hauria ruboritzat i s'hauria ventat molt esvalotadament amb el vano que guardava al calaix. Encara tenia fogots, sempre deia que a una tieta seva no li havien marxat mai, ni quan en tenia noranta, i que ella era com aquella tieta del poble. "A veure si visc noranta i surto a fer el te amb les amigues cada tarda, com feia ella!" Després hauria fet un petó al Marc, i ja no el miraria com a l’informàtic a qui feia anys que saludava cordialment pels passadissos i, arribats als seixanta, li demanaria una cita per anar al teatre junts a veure la darrera del Txèkhov. Li agradaven els russos (escriptors). I la ciutat l’abandonaria en jubilar-se. Després l’esperaria una bonica casa de pedra vermella envoltada de vinyes Mencia i verdes hortènsies, tan crescudes, i allà on les havia deixat quan tenia dinou anys.
